dimecres, 21 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1924

Baró de Guell, COE, olimpisme
Baró de Güell, president del Comité Olímpico Español
© 1922 / Comité International Olympique
Malgrat l’absència del seu nou president i membre del Comitè Internacional Olímpic, el baró de Güell, el Comitè Olímpic Espanyol es va reconstituir a Barcelona el 11 de gener de 1924, a la seu de la Societat de Carreres de Cavalls del Passeig de Gràcia, 32, i on també tenia la seu la Confederació Esportiva de Catalunya. Presidí l’acte el delegat interí Mariano de Rivera, el qual havia estat nomenat pel baró de Güell i assumiria la presidència fins el seu retorn d’Amèrica. 
El nou consell rector del Comitè Olímpic Espanyol estava format per: Javier Peña, president de la Real Federació Atlètica Espanyola; Ricard Cabot, acudí en representació de la Federació Espanyola de Futbol; Josep Vidal Ribas Güell, president de la Reial Federació Espanyola de Lawn - Tennis; Josep Masriera, assistí com a delegat de la Federació Espanyola de Natació Amateur que estava presidida per Bernat Picornell; Juan Davallillo, secretari de la Federació Espanyola de Societats de Remo; i actuà com secretari Josep Mesalles i Estivill, que ho era també de la Confederació Esportiva de Catalunya (La Vanguardia 13 de gener de 1924)

A finals de mes, el comitè executiu es reuní a Madrid per a crear una delegació a la capital, i per sol·licitar personalment al president del Directori, Miquel Primo de Rivera, recolzament institucional i ajuda econòmica per poder sufragar les despeses de preparació i participació als Jocs Olímpics. Poc després, es feia públic la composició del subcomitè de Madrid, que estigué integrat pel marquès de Martorell a hípica, José García Cernuda a futbol i, finalment, Julio Fleischner a tennis) (La Vanguardia 7 de febrer). Cal afegir que amb aquest panorama és normal que no anés cap representació espanyola a la primera edició dels Jocs Olímpics d’Hivern -també anomenats Setmana Internacional dels Esports d’Hivern-, que es van celebrar a Chamonix (França) del 25 de gener al 5 de febrer. A finals de febrer, una delegació del COE, encapçalada per Mariano Rivera, visità al rei i aquest suggerí fer una subscripció popular per recaptar fons, com havien fet altres països, i elaboraren un primer manifest adreçat als esportistes (El Sol 29 de febrer)   . La presidència delegada, i que la seu estigués a Barcelona, no agradà a la capital, i estranyà a Pierre de Coubertin, segons una carta que envià i que es troba als arxius del CIO, però que no està clar si fou enviada el 16 de febrer o març de 1924 (El centenario del Comité Olímpico Español, Conrado Duràntez, 2013).

Jocs Olímpics Paris 1924
Poster oficial Jocs Olímpics París 1924
Colecció Olympic Museum, Lausana


Durant el mes de març el baró de Güell assumia la presidència del COE i Mariano Rivera  ocuparia la sots presidència. També es va fer públic que l’Estat concedia una subvenció de 150.000 pessetes per participar als Jocs Olímpics de Paris de 1924, una quantitat del tot insuficient. Per compensar-ho es decidí impulsar una subscripció nacional, i es demanà a les federacions i entitats esportives que organitzessin festivals i actes culturals per recaptar fons. Dins d’aquestes accions podem destacar les del Sindicat de Periodistes Esportius que presidia Co de Triola (La Vanguardia 26 de març). A la subscripció es va afegir l’Ajuntament de Barcelona, que concedí 10.000 pessetes (Gaseta Municipal 24 d’abril). El mateix mes apareixia a la premsa catalana un nou manifest demanant la col·laboració de la societat civil catalana (El Mundo Deportivo 24 d’abril). Al maig, els Reis d’Espanya visitaren la ciutat comtal, i li fou concedida a Alfonso XIII la insígnia d’or del COE (La Vanguardia 23 de maig).


Jocs Olímpics Paris 1924, inauguració
Inauguració Jocs Olímpics Paris 1924
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 

Els Jocs Olímpics de Paris de 1924 es disputaren del 4 de maig al 27 de juliol, si bé cal precisar que la cerimònia inaugural es va dur a terme el 5 de juliol, coincidint amb l’inici de les proves atlètiques. La participació espanyola es concentrà a finals de juny i principis de juliol, a excepció del futbol que disputà el torneig del 25 de maig al 9 de juny. 

En relació als Jocs Olímpics de Paris hi ha tres fets històrics que cal destacar: per primera vegada es va fer la Vila Olímpica, “cuatro filas de limpias barracas amarillas” segons detalla El Mundo Deportivo el 9 de juny; i que només estaven reservades al homes, ja que les dones s’allotjaren als hotels. Com curiositat, destacar que la selecció espanyola de futbol, que caigué eliminada a les primeres de canvi, optà per allotjar-se a l’Hotel Albert. A Paris s’estrena l’eslògan Citius, Altius, Fortius; i finalment per primera vegada en la cerimònia de clausura onejaven tres bandera: la del CIO, la de la ciutat organitzadora, i la bandera del país que acollirà la següent edició dels Jocs Olímpics.


La primera Vila Olímpica, Paris, JJOO, 1924
La primera Vila Olímpica
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 


A nivell esportiu els resultats de la delegació espanyola foren pobres, però lògics, tenint en compte la nul·la preparació. No obstant, el més destacat fou el quart lloc aconseguit pel regatista català Santi Amat. 

Aquesta desfeta esportiva propicià que la Reial Confederació Atlètica Espanyola, un cop acabats els Jocs Olímpics, demanés a Primo de Rivera tot un seguit de mesures entre les que hi havia: l’assignació immediata de un nou crèdit per acudir als següents Jocs Olímpics, concedits a Amsterdam (1928), l’establiment de la cultura física obligatòria a les escoles; subvencionar a les entitats esportives, i fins i tot crear “un impuesto nacional sobre espectáculos, juegos o loterías, destinada al fomento y desarrollo de la cultura física y deportes” (La Vanguardia 16 d’octubre).  

La participació catalana als Jocs Olímpics de Paris de 1924 no es limità només als esportistes. Per primera vegada foren àrbitres i jutges catalans. El primer àrbitre català fou Joan Casanovas, un dels introductors de la boxa a Catalunya. A lluita grecoromana participà Carmelo Davalillo, responsable d’aquest esport a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, el qual era l’entrenador de l’equip i secretari de la Federació Espanyola. 

Com senyala l’amic Joan Manel Surroca, a un treball de recerca dels oficials als Jocs Olímpics, en la Memòria Oficial s’hi detecten nombrosos errors pel que fa als noms dels jutges i arbitres que hi figuren. Un exemple era el cas de l’inexistent Orts -jutge de gol de waterpolo-, que molt bé podria ser Antoni Tort. Un altre cas és S. Rowe Mundet, jurat de vela. Probablement es tracta de Santiago Roura Mondet, que ocupava una vicepresidència en la Confederació Esportiva de Catalunya, i més tard seria tresorer del COE. Com a entrenador i delegat cal destacar la presència de Jaume Garcia i Alsina, que al tornar de París, i veient la deficient preparació dels esportistes creà l’Agrupació Olímpica del Gimnàs García. Un altre personatge que si va destacar als Jocs fou Pau Casals, que fou convidat amb la seva orquestra i assolí un bon èxit (La Vanguardia 27 de maig).

La relació d’esportistes catalans presents als Jocs Olímpics de París de 1924 (exceptuant algun error u omissió) fou:

  • Atletisme: Joan Junqueras i Báguna, Joaquim Miguel i Casas i Miquel Palau i Claveras.
  • Boxa:  Lorenzo Vitria i Barrera, Antoni Sánchez i Díez, Lluís Bru i Pérez i Ruperto Biete i Berdes.
  • Esgrima. Félix de Pomés i Soler, Ferran Guillén i Iglesias, Jaume Mela i Oms.
  • Futbol: Domingo Carulla i Bertran, Vicens Piera i Panella, Josep Samitier i Villalta, Ricard Zamora i Martínez.
  • Grecoromana: Domingo Sánchez i Gracia, Jordan Vallmajó i Giralt, Francesc Solé i Plana i Emili Vidal i Barrachina.
  • Natació: Raimon Berdemas i Llunell, Juli Perejordi i Vergara, Josep Manel Pinillo i Antolín, Antoni Tort i Santiago Ulio i Pascual.
  • Rem: Josep Balsells i Auter, Lluís Omedes i Sistachs, Leandre Coll i Riera, Ricard Massana i Cullel, Jaume Giralt i Casanova, Joan Riba i Guixà i Josep Lluís Lasplazas i Pujols, Enric Pérez i Soler, Eliseo Morales i Walter i Josep Martínez i Llobet.
  • Tennis: Eduard Flaquer i Vázquez, Raimón Morales i Veloso, Francesc Sindreu i Pons, Ricard Saprissa i Aymà i Rosa Torres i Buxeda, primera barcelonina/catalana en acudir a uns Jocs Olímpics.
  • Vela: Santiago Amat i Cansino, Pere Pi i Castelló i Artur Mas i Bové.
  • Waterpolo: Manuel Basté i Durán, Jaume Cruells i Folguera, Josep Fontanet i Petit, Francesc Gibert i Riera, Lluís Gibert i Riera, Enrique Granados i Gal, Josep Maria Puig i Bori i Marià Trigo i Serrano.

El mes de novembre fou cooptat per correu Santiago Stuart Fitz-James y Falcó, duc d’Alba, membre d’una de les famílies més nobles d’Espanya, però que té un trist recorregut a nivell olímpic, ja que l’únic mèrit és no haver assistit a cap reunió del CIO fins que deixà aquest organisme l’any 1927.

Aquests Jocs també han passat a l’història per un altre fet singular, com és la producció de la pel·lícula britànica Carros de Foc, dirigida l’any 1981 per Hugh Hudson, i que assolí quatre Oscar de l’Acadèmia de Hollywood, entre ells el de millor pel·lícula.

dilluns, 12 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1921-1923

El tret de sortida per començar a treballar amb l’objectiu d’assolir els Jocs Olímpics de 1924 es va donar en el decurs de la reunió que celebrà el Sindicat de Periodistes Esportius al local social de la premsa del carrer Canuda 13, segon pis. Aquell dia s’aprovà dur a terme una Olimpíada Catalana en 1922, amb l’Estadi ja construït, i que servís com a preparació pels Jocs Olímpics de 1924. “A tal efecto se acordó además: Nombrar una Comisión, integrada por los señores Co i de Triola, Elías y Juncosa y Mestres, para que estudie una candidatura para el Consejo de la Olimpiada Catalana”, i que alhora cerqués la complicitat de totes les institucions catalanes (El Mundo Deportivo 25 de novembre de 1920). La constitució del Consell de les Olimpíades es celebrà el 20 de gener de 1921 en el mateix local, i hi participaren 35 delegats de les entitats esportives més importants de Catalunya. A l’acte s’aprovà la creació del Consell Rector i del Comitè Executiu, ambdós presidits per l’exministre Joan Ventosa i Calvell, i amb el baró de Güell com a vicepresident. Un fet destacat fou que en aquesta reunió es parlà de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas”, una entitat que s’havia fundat a finals de 1911 (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Per estudiar el projecte del Consell de les Olimpíades, la Federació de Societats Esportives encarregà un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, de la Federació Atlètica Catalana, i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. 

Mentre les obres de l’estadi avançaven, el plànol del futur Estadi Català sortí publicat a Stadium, el 15 de gener de 1921, un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. El 12 de febrer, en el domicili de Joan Ventosa i Calvell, van prendre possessió del càrrec els membres del Consell de les Olimpíades i es crearen diverses comissions.  Poc després, el 10 d’abril, es va fer la inauguració extraoficial  de l’estadi, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 m² d’un total de 14.100 m². Consistí en un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. Si bé, el Comitè de les Olimpíades s’havia anant reunint, i Elias i Juncosa anava fent conferències per presentar el projecte, el cert fou que la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava quasi decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. La noticia es va difondre en la premsa catalana poc després. El CIO ratificà el desig de Coubertin en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausana, el 2 de juny de 1921. Barcelona veia esfumar-se les seves possibilitats d’organitzar uns Jocs Olímpics.

En juliol d’aquest mateix any era cooptat com a membre del Comitè Internacional Olímpic el baró de Güell. Les conclusions del treball que s’havia encarregat a Trabal i Mesalles va sortir publicat  a La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921, a un article titulat La Confederació Catalana de Sports. A l’octubre de 1921 moria el marqués de Villamejor, president del COE, i aquesta institució quedà paralitzada.

L’Estadi Català, inacabat, s’inaugurà el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpíades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot, hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. El primer partit el guanyà l’Sparta de Praga per 3-2; i el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.
Estadi Català 1921
Inauguració Estadi Català
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA

La Confederació Sportiva de Catalunya, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà finalment el 21 de gener de 1922, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, l’entitat assumia “la representación íntegra del deporte catalán” 

El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No tota la premsa valorà positivament aquesta distinció. Isidre Corbinos ,des de La Jornada Esportiva (19 de juny pàgina 3), es preguntava quins mèrits havia fet la Confederació Esportiva de Catalunya per a merèixer-la. 

Malgrat la distinció a la Confederació Esportiva de Catalunya, la no designació de Barcelona com seu olímpica va fer que no es destinessin més recursos a l’Estadi, i un any i mig després de la inauguració presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una vergüenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada”. Faltava poc més d’un any per la cita dels Jocs Olímpics de París, i la Confederació no era gens operativa, només alguns dirigents i periodistes catalans com Elias i Juncosa, des de La Veu de Catalunya, i Josep Antoni Trabal, que l’any anterior presidí la Federació Atlètica Catalana, demanaven que calia començar a preparar-se. Calia un Comitè Olímpic Espanyol renovat,  “es de una urgencia inaplazable que se convoque el Comité Olímpico Español y que se constituya en la debida forma” (La Jornada Deportiva 15 gener de 1923). Una setmana després, el periodista Rosend Calvert i Mata feia una entrevista al baró de Güell, on  reafirmava la necessitat de renovar el COE i implicar a les Federacions Nacionals (La Jornada Deportiva 17 de gener pàgina 3). 

Antoni Trabal, atletisme, president
Antoni Trabal, president Federació Atlètica Catalana (1922)
Font Imatge vía fcatletisme.cat
No obstant, durant els següents mesos no es va fer cap avanç. L’única noticia rellevant fou que el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Paris convidaren a l’Orquestra de Pau Casals a intervenir a l’esdeveniment (La Vanguardia 20 i 27 de setembre). En desembre, Josep Antoni Trabal, en aquest cas des de la revista Sports, criticà la inoperància dels dirigents esportius i plantejava com alternativa la creació d’una Unió de Federacions Espanyoles (Sports 11 desembre); i una setmana després mostrava el seu desencís a l’article titulat El Barón de Güell está en América y el deportismo hispano en los limbos. L’Olimpisme a Espanya havia tingut bicefàlia o “duplicitat de delegacions del CIO”, en les figures d’Horacio Echevarrieta, delegat primer del CIO a Espanya al entrar en aquesta institució en 1921 per la dimissió del marquès de Villamejor, i el baró de Güell, fins abril de 1923, que l’industrial bilbaí Echevarrieta deixaria el càrrec del CIO. A finals d’any, i degut al viatge programat a Amèrica, el baró de Güell delegà el treball en Mariano de Rivera, ajudant de camp del dictador Miquel Primo de Rivera, que havia accedit al poder en setembre. Mariano de Rivera no era un desconegut per Catalunya, ja que havia representat a la Reial Societat de Carreres de Cavalls en la Confederació Esportiva de Catalunya. Faltaven 4 mesos pels Jocs Olímpics de París i estava tot per fer.  

dimecres, 20 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya – Anvers 1920 II

Els Jocs Olímpics d’Anvers es van celebrar des del dia 23 d’abril fins al 12 de setembre. Curiosament, la cerimònia d’inauguració, la qual va ser presidida pel rei Albert de Bèlgica, va tenir lloc el 14 d’agost, i la cerimònia de cloenda es va realitzar el 30 d’agost. 
En aquesta cerimònia d’inauguració va ser la primera vegada que es va ondejar la bandera olímpica.
Jocs Olímpics Anvers 1920, pierre de coubertin
Participants en l'estadi durant la cerimònia inauguració
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 



Victor Boin va fer el jurament olímpic i van alliberar milers de coloms com a símbol de la pau. També, Garcia i Alsina desfilà al costat del marqués de Villamejor.
Jocs Olímpics Anvers 1920, Victor Boin
Victor Boin fent jurament olímpic 
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 


































En qualsevol cas, el més rellevant va ser que Garcia i Alsina, Josep Elias i Juncosa, Co de Triola i Joan Gamper, van fer,“activísimas gestiones para influir en el ánimo del barón de Coubertin y de los directores del Comité Internacional para que decidan que sea Barcelona donde se lleve a efecto la octava Olimpiada, coincidiendo con la Exposición Universal de Industrias Eléctricas” (La Vanguardia 21 d’agost). 
Inicialment,  estava previst que la seu dels Jocs Olímpics de l’any 1924 s’havia d’escollir al marc de la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, el qual s’inicià el 17 d’agost. Finalment, es va aprovar que la concessió dels Jocs Olímpics es faria el següent any, durant la trobada de la Sessió del COI que tindria lloc a Lausana. Cal dir, que el marquès de Villamejor maniobrà contra els interessos de la candidatura de Barcelona. A punt de finalitzar els Jocs Olímpics va sortir publicat a la premsa de Madrid una nota de premsa on s’informava que “El COE propuso que la próxima olimpíada se celebre en España, y de esta petición se toma nota (...) El Comité olímpico acordó por unanimidad no tomar en consideración la proposición de la Mancomunidad de Cataluña para que la próxima, olimpiada se celebre en Barcelona” (La Época 23 i Heraldo Deportivo 5 de setembre). Aquest extrem seria desmentit pel mateix Pierre de Coubertin poc després: “El telegrama de la Agencia Havas es absolutamente falso. Ninguna solicitud nos ha sido presentada por el Comité Olímpico Español y, además, jamás hemos concedido la organización de una Olimpiada a un país, y si siempre a una determinada ciudad, que ofrezca las garantías apetecibles” (La Vanguardia 22 de setembre). La candidatura de la ciutat comtal havia estat acceptada pel CIO. Aquesta noticia es podia llegir a l’article, Lo de la Olimpiada, publicada a La Veu de Catalunya l’11 de setembre, on s’informava d’una carta enviada por Pierre de Coubertin a Puig i Cadalfalch, on li comunicava que la candidatura seria examinada amb molta simpatia.
La veritat de totes aquestes maniobres seria destapada per Co de Triola a Stadium, amb un seguit d’articles titulats Després de la Olimpíada, i que sortiren publicats el 30 de setembre, 16 i 30 d’octubre i 13 de novembre. 
Al primer article, titulat Puntualicemos (pàgina 533), afirmava amb claredat que “la delegación del COE en Amberes sólo se percató de hacer una atmósfera hostil a la delegación de Cataluña”  

Al següent article, titulat Responsabilidades, Co de Triola desvetllava a les pàgines 571 i 573 la inscripció d’un nedador, anomenat López, el qual no pertanyia a cap club i no havia estat seleccionat prèviament per la federació. Amb aquest cas, el COE va saltar-se els principis del reglament general de la competició olímpica, però, finalment el ridícul no es va produir gràcies a la Federació Internacional, la qual no va deixar participar al nedador, “por no hallarse inscrito en sus registros” .

Al tercer article,  titulat Observaciones y Comentarios, Co de Triola continuà relatant el desastre organitzatiu del COE. A diferència d’altres països, “el Comité español no se preocupó de hacer figurar los colores de la nación en la puerta de la residencia de sus representantes”, i  tampoc es va preocupar de conèixer de primera mà en quines condicions paupèrrimes estaven allotjats -es una escola- els esportistes espanyols.

 En l’edició de El Mundo Deportivo del 16 de setembre, Una vergüenza, nuestros atletas en Amberes, explicava més detalladament les condicions que van patir els esportistes. 

Al marge d’aquestes denuncies, Stadium publicà un ampli resum dels Jocs Olímpics en les seves edicions del 28 d’agost i 11 de setembre.  

Per finalitzar, cal afegir la relació oficial dels esportistes catalans que participaren a l’esdeveniment. 
Donat que en la web del COE hi ha greus mancances, i al llibre de Ricardo Sánchez, Olímpics Catalans (1999), algun error, detallem la llista que apareix a la web sports-reference: Diodoro Pons, Carles Maria Pajarón i Lluís Meléndez, atletes; Agustí Sancho i Agustina, Ricard Zamora i Josep Samitier, futbolistes; Joaquim Cuadrada i Josep Balcells, nedadors; l’equip de waterpolo del Club Natació Barcelona, Lluís i Francesc Gibert, Alfons Tusell, Raimon Berdomàs, Manel Armanqué, Antoni Vila-Coro, Enric Granados i Josep Fontanet. Un repàs posterior ens va permetre detectar l’omissió del tennista Eduard Flaquer i Vázquez. En quan als resultats, els més destacats foren les medalles de plata de l’equip de futbol i polo.
Tanmateix, cal recordar que després dels Jocs Olímpics va aparèixer la publicació Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia, del qual és autor Josep Elias i Juncosa, que fou editat per la Enciclopèdia Catalana.
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia colecció
 © Fundació Barcelona Olímpica


dijous, 7 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya - Anvers 1920 (I)

Als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) participà per primera vegada una delegació del Comitè Olímpic Nacional. La debilitat i la inoperància del COE, així com la manca de recursos, van propiciar que el temps de preparació fos escàs. El dia 5 de febrer de 1920, El Mundo Deportivo,  recollia la creació per part del COE de diverses comissions, i publicava el programa dels Jocs Olímpics. Per la seva part, La Vanguardia, el 7 de febrer del mateix any, esmentava la implicació del comte de Romanones, expresident del Consell de Ministres i germà del marqués de Villamejor, per aconseguir la subvenció de l’Estat per  anar a Anvers. Finalment, es va fer públic la concessió d’una subvenció de 125.000 pessetes, una quantitat que es considerava del tot insuficient.
El programa general dels Jocs Olímpics  sortí publicat al diari El Mundo Deportivo, 4 de març de 1920. Per seleccionar els atletes es van programar dos concentracions, la primera  es celebrà al camp de R.C.D. Espanyol el 6 de maig; i la segona es va fer a Madrid el 30 de maig de 1920. El COE encomanà la responsabilitat organitzativa i la selecció dels atletes a la Federació Atlètica Catalana. Quan faltaven tres mesos pels Jocs Olímpics d’Anvers encara no s’havien recaptat el fons econòmic necessari per poder anar (El Mundo Deportivo 3 de juny 1920); es va constituir el Comitè Olímpic a Catalunya, però deixava clar el seu marc competencial:  “El Comité Olímpico Español, con el fin de lograr la mejor preparación y selección de la representación nacional en la VII Olimpiada de Amberes, ha acordado constituir el Comité Olímpico de  Cataluña con los señores siguientes: Don Juan Gamper (fútbol), don Alfredo Conde (esgrima), don Marsans Peix (hípica), don Bernardo Picornell (natación), don Juan Masalles (tenis), don R. Frexe Mallofré (tiro), don Arnaldo Margarit (remo), bajo la presidencia de don Jaime García Alsina, presidente de la Federación Atlética Catalana. La misión de dicho Comité será la de aunar iniciativas y esfuerzos, procurar la mayor propaganda de la Olimpiada, organizar o patrocinar concursos de preparación y gestionar de corporaciones y particulares el concurso moral y material para lograr se pueda concurrir dignamente, y por primera vez, a una Olimpiada” (La Vanguardia 10 de juny). Aquest mateix mes es va constituir la Federació Espanyola de Natació Amateur on  Bernat Picornell  es situà al capdavant de l’entitat (La Vanguardia 20 de juny). Malgrat el poc temps de preparació, el Comitè Català treballà amb intensitat, com es pot constatar en aquestes línies del diari El Mundo Deportivo del 8 de juliol: “Es muy digno de tenerse en consideración que apenas constituido, ha merecido el aplauso general por su vibrante y entusiasta alocución dirigida a la opinión deportiva en general”. Si bé amb retard, el Comitè elaborà un manifest, !Amunt els cors!, i llençà una subscripció popular amb l’objectiu de recaptar fons que sufraguessin les despeses dels viatges i estància del esportistes catalans. El primer en la llista de subscriptors fou el baró de Güell amb 1.000 pessetes (La Vanguardia 27 de juliol).

Jocs Olímpics, JJOO,  Anvers 1920, Amberes
Poster Jocs Olímpics Anvers 1920
©Fundació Barcelona Olímpica

La col·laboració institucional a Catalunya també fou determinant. El més curiós és que la candidatura oficial per acollir els Jocs Olímpics de 1924, no fou presentada per la ciutat sinó per la Mancomunitat de Catalunya. La representació  d’aquesta institució li fou delegada a Elias i Juncosa, a qui li van concedir una subvenció de 2.000 pessetes per presentar la candidatura (Heraldo Deportivo 15 de setembre). La delegació catalana que acudí a Anvers estava  composta per Elias i Juncosa, Jaume Garcia i Alsina, Joan Gamper, Josep Maria Co de Triola, i l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. La candidatura, amb total desconeixement del COE, comptava amb el president del Consell de Ministres Espanyol, Eduardo Dato (Catalunya i l’Olimpisme, esport, identitat i Jocs Olímpics, Xavier Pujades, capítol 2, editat per COC 2006). El suport mediàtic a la ciutat comtal era total. La revista Stadium (31 de juliol), amb Narcís Masferrer al capdavant, feia una crida per que tothom recolzés la iniciativa. En el següent número de Stadium (14 d’agost) es reproduïa una carta de l’alcalde de Barcelona, Carles Jordà de la Lliga Regionalista, donant-li suport.  De fet, el Ple Municipal aprovà una proposició “Sr. Alcalde apoye la gestión que éstos hacen para que la VIII Olimpíada, que se celebrara dentro cuatro años, tenga lugar en Barcelona” (Gaseta Municipal núm.33 19 agost).  A tot això, a principis d’agost,  Elias i Juncosa feia públic que la ciutat construiria un estadi, el qual no es construiria a Pedralbes com s’havia dit (Pla Jaussely) sinó a Montjuïc. Aquest projecte era el principal aval de la candidatura olímpica de la ciutat (La Veu de Catalunya 2 d’agost). 

Elias i Juncosa, Garcia i Alsina, i Joan Gamper en Jocs Olímpics Anvers 1920
Font imatge  
©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Cal afegir, que Garcia i Alsina va desenvolupar a més la tasca de corresponsal de La Vanguardia. 

divendres, 1 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1917-1919)

La Primera Guerra Mundial, també coneguda com Gran Guerra, finalitzà el novembre de 1918. La primera Sessió del CIO, després de la guerra mundial, es va celebrar del 5 al 9 d’abril de 1919 a Lausana. En aquesta sessió s’aprovà per unanimitat la candidatura d’Anvers per acollir els Jocs Olímpics de 1920. 
A Barcelona s’anava prenent forma l’idea de ser seu d’uns Jocs Olímpics, fet que ja hem esmentat a l’anterior article del blog. Sens dubte, per ser candidata calia disposar d’un  estadi. L’Ajuntament de Barcelona portava temps treballant en l’organització d’una Exposició de Industries Elèctriques, i foren diverses les veus que plantejaven aprofitar l’ocasió per construir un estadi “análogo al Stadium berlinés, el cual quedaría luego para le celebración periódica de olimpiadas y concursos deportivos” (La Vanguardia 6 de juny de 1914). Una delegació de la Federació Atlètica Catalana, encapçalada pel seu president Àlvar Presta, va comunicar-li a l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, la necessitat de construir un estadi.  (La Vanguardia 2 d’abril de 1916). 
Parc d'Esports, Estadi i Piscina
Plànol Parc d'Esports a Pedralbes
Font Imatge ©Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona


Llibre Jocs Olímpics, Nogareda
Los Juegos Olímpicos de Manuel Nogareda
 ©Fundació Barcelona Olímpica

L’interès per l’olimpisme ho demostrà la publicació del llibre Los Juegos Olímpicos, de Manel Nogareda, publicat per la Biblioteca Los Sports, de la qual era director Elias i Juncosa, i amb pròleg del marqués de Villamejor. El treball dels dirigents pro olímpics catalans va propiciar que Manel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola i fill del també alcalde Rius i Taulet, enviés una carta en maig de 1917 al president del Comitè Internacional Olímpic, Pierre de Coubertin, interessant-se pels Jocs Olímpics: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després la Federació de Societats Esportives, veient l’impossibilitat d’organitzar els Jocs Olímpics de 1920, posava la vista en els Jocs Olímpics de 1924, i demanava “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia 6 de juliol de 1917). Inicialment, s’havia plantejat construir l’Estadi al final de la Diagonal, i fins i tot, es va arribar a fer un projecte .

L’Estadi i els Jocs Olímpics serien protagonistes en el I Congrés Català de Turisme, que es celebrà del 19 al 22 de juny, i va ser promogut per la Societat d’Atracció de Forasters: “Reconocida por el Congreso la necesidad y conveniencia de la pronta construcción en Barcelona de un estadio, se acordó: Solicitar de los poderes públicos la creación inmediata del Estadio Catalán (...) teniendo en cuenta primero la intensidad que han conseguido los deportes en Cataluña, y segundo, la probabilidad de poder celebrar unos Juegos Olímpicos Internacionales en Barcelona”. Durant el mes de juliol el marquès de Villamejor reorganitzà el Comitè Olímpic Espanyol, però sense presència de dirigents catalans (La Vanguardia 10 de juliol ). 
El dia 15 d’agost la Federació Atlètica Catalana inaugurà un camp d’entrenament de reduïdes dimensions, que estava en la cantonada del carrer Industria-Muntaner, i que fou cedit pel F.C.Siglo. L’acte comptà amb la presència del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch.  Albert Maluquer, secretari de la Federació Atlètica,  demanà el recolzament institucional per a dur a terme els objectius fitxats . Dos mesos després, es celebrà al Teatre Bosque un Míting d’Afirmació Esportiva. L’acte fou organitzat per Stadium Club, una entitat fundada aquell mateix any i que presidia, des de feia poc, el baró de Güell. Les conclusions del míting eren interessants i es demanava que l’Estat havia de dotar-se d’una partida als pressupostos “para gastos de la representación española en la próxima Olimpiada internacional de Amberes”, així com adreçar-se a totes les institucions per construir un Estadi, “donde podamos celebrar próximamente una gran Olimpiada internacional”. Curiosament, en aquest míting va intervenir Albert Maluquer, que anuncià que si l’Estat no col·laborava seria la Mancomunitat de Catalunya la que sufragaria les despeses de la participació en Anvers (El Mundo Deportivo 23 d’octubre).També es va fer públic que el comitè organitzador dels Jocs Olímpics d’Anvers no convidarien als països sorgits dels imperis que van perdre la I Guerra Mundial: Alemanya,  Àustria, Bulgària, Hongria i Turquia (Stadium 25 d’octubre pàgina 610). 
Davant la inoperància del Comitè Olímpic Espanyol, que li va fer rebre crítiques tant de la premsa catalana com de la madrilenya, els sectors pro olímpics catalans començaren a mobilitzar-se. Es volia que hi hagués representació d’esportistes catalans a la nova cita olímpica  d’Anvers 1920, però sobretot anava prenen cos la possibilitat d’organitzar els Jocs Olímpics de 1924.
Puig i Cadalfach inaugurant camp entrenament atletisme
Font imatge  © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya


dijous, 16 de juny de 2016

La Vuelta Ciclista a Barcelona - 1935

A principis de gener de 1935 la premsa escrita de Barcelona es feia ressò de la possibilitat d’organitzar una volta de ciclisme per etapes a nivell de l’estat espanyol (La Vanguardia 23 de gener de 1935). De fet, les grans proves per etapes que existien en aquells moments eren la Volta (1911), la més antiga del calendari espanyol, la Vuelta al País Vasco (1924) i la Vuelta a Galicia (1933). Finalment, en febrer (La Vanguardia 10 de febrer) l’entitat Unión Velocipédica Española confirmà el projecte, el qual estava liderat per López Doriga i Juan Pujol, director del diari madrileny Informaciones.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi Inicialment, la prova anava a disputar-se el mes d’agost amb una voluntat de dotar l’esdeveniment d’un caràcter internacional. Estava previst que Barcelona acolliria una arribada i sortida d’etapa. Poc després es va fer públic la modificació de les dates.  La Vuelta s’anava a celebrar del 27 d’abril al 15 de maig: “Copiamos del diario “Excelsior” de Bilbao: «Oportunamente enteramos a los lectores de que el colega de Madrid «Informaciones» venía trabajando ya para poner en pie la I Vuelta ciclista a España. Hoy podemos dar ya los siguientes datos, recogidos de labios de los propios organizadores, según los cuales el proyecto va adelante y se ofrece como una magnífica realidad para breve plazo. Las fechas concedidas por la U.V.E., atendiendo a la solicitud de los organizadores, se enmarcan entre el 27 de abril al 17 de mayo. El proyecto es: Día 2, Madrid-Valladolid; día 3, Valladolid-Santander; día 4, Santander-Bilbao; día 5, Bilbao-San Sebastián; día 6, descanso en San Sebastián; día 7, San Sebastián-Zaragoza; día 8, Zaragoza-Lérida; día 9, Lérida-Barcelona; día 10, descanso en Barcelona; día 11, Barcelona-Tortosa; día 12, Tortosa-Valencia; día 13, Valencia-Murcia (por Alicante), día 14, Murcia-Albacete (contra reloj); día 15 Albacete-Madrid. Suponiendo que haya necesidad de modificar o ampliar el recorrido, la carrera comenzaría unos días antes” (La Vanguardia 23 de febrer). Finalment, el calendari es va modificar i l’etapa Saragossa-Lleida va ser substituïda per l’etapa Saragossa-Barcelona; no es passava per Albacete i es feien finals d’etapa a Granada, Sevilla, Càceres, Zamora i final a la capital d’Espanya. La premsa catalana, si bé recolzà la iniciativa, assegurava que era molt difícil organitzar amb garanties la prova amb tant poc temps d’antelació, i d’altra banda tampoc els ciclistes espanyoles havien tingut temps per preparar-se per a una prova tant exigent.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’etapa Saragossa-Barcelona es disputà el 6 de maig amb arribada al tradicional circuit de Montjuïc i la meta estava ubicada davant l’Estadi. El guanyador de l’etapa al esprint fou el belga François Adam, per davant, amb el mateix temps de l’italià Luigi Barral i del líder de la prova el belga Gustaaf Deloor. Per les imatges que sortien publicades en El Mundo Deportivo va haver gran afluència de públic. Abans de l’arribada de la Vuelta, i com a pròleg, la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants organitzà una carrera (16 voltes) en el circuit petit de l’Exposició. A la nit el Sindicat de Periodistes Esportius oferí un sopar de confraternització als periodistes, fotògrafs i corresponsals estrangers que seguien la Vuelta, al restaurant Joanet de la Barceloneta 

Els trenta i dos corredors que van prendre la sortida de l’etapa Barcelona-Tortosa van estar arropats de poc públic, ja que la sortida es va fer a la Plaça Espanya el dia següent a les set menys set del matí. La sortida de l’etapa ciclista fou neutralitzada fins a Sants, on es donà la sortida oficial a les set.

El guanyador absolut de la I Vuelta a Espanya fou el belga Gustaaf Deloor, que mantingué el mallot de líder –que per cert era de color taronja- des de la tercera etapa. 

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’únic espanyol classificat entre els 10 primers fou Marià Cañardo, segon a 12 minuts i 33 segons del líder. Cañardo havia guanyat la cinquena etapa, San Sebastià-Saragossa. Cañardo era la gran figura del ciclisme d’aquells anys. En el seu palmarès figuraven: 4 edicions de la Volta, 3 campionats d’Espanya i s’havia classificat en novena posició en el Tour de França de l’any anterior, el primer que disputava. A més de la classificació general, hi havia la d’equips, on s’imposà Bèlgica; i la del Gran Premi de la Muntanya, que fou guanyat per  l’italià Eduardo Molinar, empatat a punts amb Luigi Barral.

dilluns, 6 de juny de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1913-1916)

L’inici de la consciencia olímpica a Barcelona i Catalunya es va donar el 18 d’octubre de 1913, al Gimnàs i Institut Kinesioteràpic, on el director era Jaume Garcia i Alsina. 

Elias i Junosa, periodista, Barcelona, la Vanguardia
Josep Elias i Juncosa
Font imatge © Família Elías
El mateix dia, Josep Elias i Juncosa, redactor de La Veu de Catalunya, el qual firmava sota el pseudònim de Corredisses, pronuncià una conferència sobre els Jocs Olímpics durant el programa del festival pro-regeneració física organitzat pel Sindicat de Periodistes Esportius (La Vanguardia 20 d’octubre de 1913). En aquesta conferència, recollida pels setmanaris esportius de manera extensa, Josep Elias i Juncosa afirmà que calia assistir al Congrés Olímpic que amb motiu del XX aniversari del restabliment dels Jocs Olímpics es celebrava l’any següent a París. 
Elias i Juncosa criticà la passivitat del COE i la necessitat d’acudir als Jocs Olímpics de Berlín  (1916), també afegia: “Organícense Sub-Comités en las principales Regiones, que cuiden de la celebración de pruebas y festivales que sirvan para animar y seleccionar nuestros atletas que en el momento debido puedan ir a representarnos a Berlín” (El Mundo Deportivo, 6 de novembre)  . En els mateixos termes s’expressava Manel Nogareda (Stadium 15 de novembre), un dels promotors de la fundació de la Federació Atlètica Catalana (1915).

Elias i Juncosa, Institut Kinesiteràpic
Conferència Elias i Juncosa en Institut Kinesiteràpic 
Font imatge via Arxiu Fotogràfic CEC

En els quatre números de El Mundo Deportivo, mes de desembre (4, 11, 18 i 25), el tema olímpic ocuparia la primera pàgina. El primer dia reproduïa la carta de resposta  del president del COE, el marqués de Villamejor, a l’editorial de El Mundo Deportivo del mes de novembre on ell assumia “para vergüenza mía” el poc que havia fet; i emplaçava a Catalunya, “la región más adelantada y rica de España” a donar exemple. En el mateix diari, Masferrer emplaçava a constituir el comitè regional de Catalunya, “para lograr que por amor a nuestra patria, España, cueste lo que cueste, Cataluña esté representada en la Olimpiada de 1916”. Des del Sindicat de Periodistes Esportius es va donar suport a la iniciativa, i es creà una comissió de la que formava part Josep Elias i Juncosa, Ricard Cabot i Montalt, director del setmanari Stadium, i Jaume García i Alsina, que formava part del sindicat per ser el corresponsal de la publicació francesa La Culture Phisique. En l’edició de El Mundo Deportivo del 25 de desembre es feia públic l’autorització del COE per a constituir el comitè regional a Catalunya. Com senyala Raimon Elias i Campins al seu llibre, Josep Elias i Juncosa "Corredisses" un precursor de l'olimpisme català, Elias i Juncosa informà a Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, que pensava demanar la presidència al marquès d’Alfarràs o al marquès d’Alella, tots dos amics seus.

La proposta iniciada per Stadium d’organitzar competicions d’àmbit regional va ser ben acollida, però es circumscrivien a l’atletisme. Madrid, amb el suport del COE, va celebrar del 5 al 7 d’abril, al camp de l’Athletic Club, els Jocs Olímpics Espanyols. Un nom una mica pompós segons alguns mitjans de la capital (Gran Vida, abril 1914), però que van trobar el suport a la premsa catalana (El Mundo Deportivo 19 de marc). Barcelona no es quedaria enrere i el Sindicat de Periodistes Esportius, que en aquell moment presidia Ricard Cabot, organitzà a les instal·lacions del Reial Club de Polo un Festival Olímpic, el 5 de juliol. “El ensayo de Olimpiada organizado por nuestro querido compañero redactor jefe de Stadium José Elias y Juncosa” (Stadium 15 de juliol de 1914),  el qual resultà un èxit i va remarcar el compromís envers l’olimpisme de molts dels dirigents catalans.

Sindicat, Periodistes, Esporti,, Festival Olímpic
Festival Olímpic organitzat pel Sindicat Periodistes Esportius
Font imatge - Font imatge vía ARCA
Poc després, va aparèixer el llibre Atletisme, obra de Antoni Blasco i Cirera,  que pertany a la Biblioteca Los Sports, que dirigia Elias i Juncosa.   El pròleg del llibre va ser escrit a càrrec de Narcís Masferrer i es dedicava un capítol a l’Olimpisme i els Jocs Olímpics. Havia una voluntat d’intentar involucrar a diversos sectors del sportsmen al moviment olímpic.
Elias i Juncosa reconeixia que no havia trobat qui liderés el comitè regional: “no hemos encontrado aún el hombre que ha de presidir el Comité que hemos iniciado, por falta, seguramente, del estudio necesario para hacer amar un ideal que se aparta de lo vulgar de nuestra vida deportiva” (Stadium 30 de juliol). Inicialment, el Comité Olímpico Español va donar llum verda a la constitució d’un comitè regional, però  posteriorment el marquès de Villamejor denuncià davant la figura de Coubertin l’intent regional dels promotors catalans.

L’estadi de Berlin, el qual tenia que acollir els Jocs Olímpics, s’inaugurà el 8 de juny de 1913. L’esclat de la I Guerra Mundial (28 de juliol de 1914) va posar en risc la seva celebració. En març de 1915, encara hi havia dubtes si es podrien organitzar els Jocs Olímpics, Coubertin decidí traslladar la seu del Comitè Olímpic Internacional a la ciutat suïssa de Lausana, degut al conflicte bèl·lic,  abril de 1915. En aquest moment, els  esforços dels dirigents olímpics catalans s’adreçaren a constituir la Federació Atlètica Catalana. L’aprovació dels estatuts i l’elecció de la junta directiva es va dur a terme el 2 de setembre de 1915. Entre els dirigents escollits figuraven Elias i Juncosa, Garcia i Alsina i Nogareda. A finals de març, era evident que els Jocs Olímpics de Berlín no es celebrarien, i en un article signat per Max tornava a criticar la inoperància del COE i apuntava la possibilitat de presentar la candidatura de Barcelona per acollir “la Olimpíada de 1920”. Aquesta iniciativa fou secundada immediatament per Narcís Masferrer, el qual informava que estava previst construir un estadi a la ciutat de Barcelona. El maig del 1916, el Comité Olímpico Español acceptava l’adhesió de la Federació Atlètica, li donava rang de subdelegació a Catalunya i afegia “que pertenecerá al Comité central y podrá asistir a las asambleas generales de los Juegos Olímpicos Internacionales”. No disposem de cap document, ni actes de les reunions del Comité Olímpico Español, però probablement, el representant de la Federació Atlètica fou el primer membre català del Comité Olímpico Español.