dilluns, 28 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1931

A un any i mig de la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles, la preparació dels esportistes espanyols, com en les edicions precedents, no existia. Qui més reivindicava la necessitat de fons per atendre la preparació era la Real Confederación Atlética Española, que recordava que si bé existia un acord per rebre una subvenció per entrada de la Federació Española de Futbol, aquesta no es feia efectiva. En La Nación de Madrid es pot llegir: “La situación económica de las Federaciones atléticas regionales es tan precaria, que a la vizcaína le fueron embargados los trofeos ganados por sus valientes atletas por no tener para pagar el alquiler. La castellana ha, tenido por oficina los cafés, y últimamente ha sido recogida gracias a la caridad de la Deportiva Ferroviaria. Sólo hay una Federación regional "burguesa", la catalana, gracias a su hermana de fútbol, que le da cinco céntimos por entrada, recaudando de 25 a 30.000 pesetas anuales” (La Nación de Madrid  del 3 de març).

Insignia Sessió CIO
© Colecció Olympic Museum, Lausana


Precisament en la reunió de març del Comité Olímpico Español aprovà adreçar-se al govern per a consignar “cuanto antes la cantidad necesaria para cuidar inmediatamente de la preparación olímpica y asegurar la participación deportiva española en los Juegos de Los Angeles”. ( La Vanguardia 14 de març). En la mateixa reunió s’aprovaren els actes de la Sessió del C.I.O. En qualsevol cas cal senyalar que el COE rebia anualment una assignació de l’Estat, però aquesta no revertia en un programa de preparació olímpica, aspecte que fou durament criticat per Josep Antoni Trabal, que era president de la Reial Confederación Española de Atletismo des de 1929, any que portà la seu de l’entitat a Barcelona.

L’1 d’abril es reuní el Ple de l’Ajuntament de Barcelona i s’acordà, a proposta del tinent d’alcalde delegat de cultura Lluís Massot, facilitar el Saló de Cent per fer la reunió del Comitè Internacional Olímpic, “a fin de que pueda tener lugar la sesión inaugural y las sucesivas, facultándose a la Alcaldía para que les ofrezca un banquete de gala, en la forma que disponga, organizándose también una visita colectiva a las diverses dependencias de Cultura” (La Vanguardia 2 d’abril). El programa detallat dels actes programats amb la visita del C.I.O., on hi havia diverses competicions esportives, sortí publicat en La Vanguardia el 19 d’abril.

No obstant, el fet més destacat d’aquest mes, i que canviaria la vida del país, fou l’arribada del la II República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, que provocarien la marxa a l’exili dos dies després del rei Alfonso XIII i la seva família. Aquesta situació d’inestabilitat provocà l’absència de molts membres del CIO, molts dels quals pertanyen a la reialesa.

La Sessió del CIO es va celebrar del 25 i 26 d’abril en el Saló de Cent. La benvinguda fou donada per l’alcalde Jaume Aiguader, i en representació del Comité Olímpico Español Fernando Suárez de Tangil i Angulo, comte de Vallellano, el qual va ser elegit membre del CIO en aquella mateixa Sessió a proposta del Comitè Executiu que s’havia reunit el 24 d’abril. En la presidència també hi era el governador civil, Lluís Companys. El punt rellevant de la Sessió era la designació de la seu que acolliria els Jocs de la XI Olimpíada, però la baixa participació va donar peu a posposar la votació, la qual es decidí fer-la per correu (Revue Olympique, juliol 1931). Foren diversos recepcions, dinars i actes oficials programats, però entre ells cal destacar el concert ofert per l’Orfeó Català al Palau Nacional. El Festival esportiu a l’Estadi es va dur a terme el 26 d’abril per la tarda. Més de 50.000 persones acudiren a l’Estadi per veure el partit de futbol que enfrontà a les seleccions d’Espanya i Irlanda (1-1); l’encontre de rugbi entre les seleccions de Paris i Barcelona; i un festival atlètic. En la tribuna d’autoritats, acompanyant al president del CIO, Baillet-Latour, es trobaven el president del govern provisional de la República, Niceto Alcalà Zamora, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. El 27 per la tarda els delegats olímpics visitaren els equipaments que podrien ser utilitzats durant els Jocs Olímpics a Montjuïc, el Palau de la Premsa; les pistes de tennis i basquet inaugurades durant l’Exposició; l’estand de la Societat de Caçadors i Tir Nacional, la piscina que s’estava construint; i l’antic Estadi Català. Com es recull a La Veu de Catalunya del 28 d’abril, els membres del CIO “es feren perfectament càrrec de les nostres instal·lacions esportives , les quals van merèixer unànims elogis”. La ciutat, els seus dirigents i les entitats, que es bolcaren en atencions durant la Sessió del CIO, demostraren que estaven preparats per acollir uns Jocs Olímpics. La decepció vindria poc després. El 13 de maig es procedí a obrir els vots per correu (a la Sessió de Barcelona es recolliren 19) en l’edifici oficial del CIO, Mon Repos, a Lausanne, amb presència de Paul Perret, alcalde de la ciutat, i del baró Godefroy de Blonay, president del CIO. Berlin s’imposà a la Ciutat Comtal per 43 vots a 16, amb 8 abstencions  (Revue Olympique, juliol 1931).
CIO, Sesión CIO, 1931
Sopar apertura Sessió CIO 1931 Barcelona
© 1932 / Comité International Olympique (CIO)

Com senyala Alberto Aragón en Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional (col·lecció Aula d’Història, Fundació Barcelona Olímpica 2013), “En  conèixer el maig la victòria de Berlin, la premsa informava que el COE es reunia pensant en una candidatura per al 1940. Però el clima era de desencís, sobre tot per això, però també pel rebuig del nou president d’Espanya, Alcalá Zamora a entrar en l’organisme -president honorari-, per la dimissió del marqués de Lamadrid i d’altres integrants del COE i per l’amenaça de les federacions de crear una Confederació paral·lela”. Les dimissions es van comunicar en la reunió del Comité Olímpico Español celebrada en Barcelona el 28 de maig. En aquesta reunió el baró de Güell informà que havia presentat la dimissió al CIO -dimissió no acceptada per Baillet Latour-; no es va acceptar la dimissió de Mesalles; i es valorà positivament la creació d’una Unió de Federacions “tampoco había merecido ningún reparo la creación de dicha entidad, que puede ser altamente beneficiosa para los intereses deportivas”.

Alguns mitjans de la premsa de Madrid, especialment el diari republicà d’esquerres El Heraldo de Madrid, carregaven amb força contra el COE, reclamant també la dimissió de Vallellano; i s’insistia en la conveniència de que els representants federatius formessin part de l’entitat: “La organización interna del Comité Olímpico es odiosa, inmoral y antidemocrática. Sépase que lo forman, no los representantes legítimos de las Federaciones deportivas españolas, sino aquellos que designa el Comité para cada deporte. El Comité olímpico no se preocupó nunca de llevar a su seno las personas más capacitadas, sino aquellos amigos a quienes se deseaba dar un poco de lustre” (El Heraldo de Madrid 26 de maig). Després de la dimissió del marqués de Lamadrid, el baró de Güell assumiria interinament la presidència.
Carta Güell a Baillet Latour, president CIO
Font imatge via Olympic Studies Centre (OSC's IOC)
En la reunió de novembre el Comité Olímpico Español informà que s’havia demanat a l’Estat, “se sirva designar un representante que, siendo ajeno a toda organización o relación  deportiva, asista desde ahora a las reuniones  del Comité y hasta haberse efectuado la liquidación total de nuestra participación en  los futuros Juegos” (La Vanguardia 22 de novembre). En la mateixa reunió s’acordà que als Jocs Olímpics de Los Angeles acudirien esportistes d’hockey, boxa, atletisme, tir, waterpolo, esgrima i vela,  però quedant en l’aire la participació en hípica i ciclisme.

dimecres, 2 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

Montjuïc, estadi, inauguració, 1929
Estadi de Montjuïc any 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

L’any 1929 s’inicià amb la confirmació de que s’anava a construir la piscina a Montjuic, després que es signà l’acord entre el Comitè de l’Exposició i la Societat del Funicular de Montjuïc, la qual cedí uns terrenys limítrofs al funicular per construir la piscina (La Vanguardia, 17 de gener de 1929).  La obres s’iniciaren el 28 de març, tal com publicava La Vanguardia un dia després, “es una fecha para ser señalada en el Libro de Oro de la Natación”. No obstant el plat fort era l’Estadi El primer dia de l’any La Vanguardia publicà un extens article on informava amb detall de totes les dependències. L’Estadi de Montjuïc, que alguns mitjans de comunicació catalogaven com el millor d’Europa, s’inaugurà el 20 de maig. Aquell dia es disputaren unes proves atlètiques, un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, i un partit de rugbi entre Espanya i Itàlia. La inauguració, que fou presidida pels reis d’Espanya, comptava entre els convidats a Baillet Latour, al qual el Comité Olímpico Español i la Confederació Esportiva de Catalunya van oferir un esmorzar en un dels halls de l’estadi. Aquell any, i han motiu de l’Exposició Internacional es desenvolupà un extens programa esportiu amb competicions d’atletisme, automobilisme, bàsquet, beisbol, boxa, ciclisme, escacs, esgrima, esports aeris, futbol, hípica, hoquei, lluita, motociclisme, motonàutica, natació, pilota basca, rem, rugbi, tennis, tir olímpic, vela i waterpolo. 
Estadi Montjuïc, 1929, rugbi, Barcelona
Inauguració de l'Estadi de Montjuïc 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

La piscina de Montjuïc estava previst que s’inaugurés el 8 d’agost de 1929, però no va ser possible a causa d’un temporal de pluges, i es va fer finalment dos dies després amb els campionats de Catalunya de natació. 

L’Exposició Internacional finalitzà en gener de 1930, però donà el relleu a una Exposició Nacional que durà fins al 15 de juliol. El tancament de l’Exposició Internacional coincidí amb la caiguda de Primo de Rivera, que presentà la seva dimissió a Alfonso XIII el 28 de gener. Aquest fet, com senyala Xavier Torrebadella en Renovació del discurs olímpic català en una conjuntura d’expansió del sistema esportiu (capítol 3 llibre Catalunya i l’Olimpisme, ed. Generalitat de Catalunya, 2006) va possibilitar un increment a Catalunya de l’associacionisme, i “l’esport fou un dels àmbits favorits”. Un fet poc conegut, és que finalitzada l’Exposició, el consistori barceloní, a proposta de la Confederació Esportiva, valorà la possibilitat d’oferir un dels palaus de l’Exposició Internacional -el Palau Meridional- per transformar-ho en un Palacio de los Deportes: “un grupo de elementos de la Confederación Deportiva han visitado este local, que mide 300 metros por 75, trazándose planos para instal·lar en el mismo una pista de basquetbol, otra de hielo para patinar, un ring para boxeo y, si es posible, habiéndose pedido informes sobre el particular a París, un saltador artificial para la pràctica de saltos de esquí” (La Vanguardia, 15 de gener de 1930). Una vegada finalitzada les tasques del comitè esportiu de l’Exposició, es creà una nova comissió, de la que formaven part  Josep Sunyol, Josep Elias i Juncosa, Joan Cell i Manel Basté, tots ells membres de la Confederació Esportiva de Catalunya que presidia el baró de Güell. El programà abastà els mesos comprés entre maig i juliol, però els acte més rellevants foren un festival dut a terme a l’Estadi el 4 de maig i on van participar nombroses entitats entre les quals estava el Comité Olímpico Español; els encontres Vasconia-Catalunya de futbol, i Languedoc-Catalunya de rugbi, així com l’eliminatòria de Copa Davis Espanya-Japó disputats el primer cap de setmana de juny. Si bé el Comité Olímpico es reunia periòdicament, hi havia moltes Federacions que no havien designat els seus representants en el si de l’entitat; i era qüestionat per la manca de previsió de cara a la cita olímpica de Los Angeles en 1932 (La Nación 20 de febrer).

Abans, però, hi havia hagut una cita històrica a Berlin (22-24 de març) per a l’olimpisme espanyol. En aquesta data es va celebrar la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, i en el marc de la mateixa Barcelona fou designada seu de la Sessió del C.I.O. en 1931 per davant Viena i Belgrad. En la mateixa reunió Baillet-Latour confirmà que les ciutats candidates per acollir els Jocs Olímpics de 1936 eren Alexandria, Barcelona, Berlin, Budapest, Buenos Aires, Colònia, Dublín i Frankfurt (Revue Olímpique Juliol 1930).

Com a curiositat esportiva d’aquest any cal esmentar la proesa del professor Enric Blanco i Alberich, nascut a la Barceloneta, però exiliat als Estats Units, que travessà l’Atlàntic amb la seva família a bord d’un veler. Blanco arribà a Barcelona el 5 d’octubre i fou rebut multitudinàriament. Dins del comitè d’honor figurava el Comité Olímpico Español, que estav representat pel seu secretari Mesalles i Estivill. 

En 1926 Pierre de Coubertin havia fundat a Lausanne el Bureu International de Pedagogia Esportiva, i en octubre de 1939 la premsa donava coneixement del seu Manifest per la reforma esportiva. Dins del mateix hi havia el polèmic punt que plantejava la supressió de la participació femenina en les com peticions on participen homes (La Vanguardia 8 de novembre  i La Vanguardia 8 de novembre ). Mereix destacar-se que el Comité Olímpico, a l’objecte de recaptar recursos econòmics,  sol·licità a la Real Federación Española de Futbol la celebració anual d’un partit de futbol “para poder atender deportes necesitados de auxilio, tanto con vistas a los Juegos que se celebrarán en Los Angeles el año 1932 como los que en 1936 pudieran tener efecto en Barcelona”. Aquesta petició seria aprovada per l’Assemblea de la Federació.

Així mateix en la reunió del mes de novembre el Comité Olímpico Español informà de que la Sessió del Comitè Internacional Olímpic es faria del 25 al 28 d’abril del proper any, i alhora demanà a les Federacions i esportistes la màxima col·laboració. També acordà “realizar las gestiones necesarias cerca del Ayuntamiento de Barcelona para que en ningún caso el régimen que pueda adoptarse para las instalaciones deportivas de Montjuich perjudique o dificulte la posibilidad de que se lleven a cabo en las mismas los juegos olímpicos y que fueron solicitados para Barcelona” (La Voz 7 de novembre i La Vanguardia 8 de novembre).

dijous, 13 d’octubre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1928

Als Jocs Olímpics d’Hivern de Saint Moritz (Suïssa), celebrats del 11 al 19 de febrer de 1928, no acudí cap esportista de la delegació espanyola. 
Precisament, a principis de 1928, el Comitè Olímpic Espanyol s’havia adreçat a tots “las sociedades que practican el esquís” amb la intenció de crear una federació i així poder afiliar-se a la Federació Internacional (La Época 3 de gener). No obstant, el COE envià un representant oficial, el doctor Joan Farnés i Farnés, a la reunió constituent de la Associació Internacional de Medicina Esportiva (A.I.M.S.), que es va fer a Saint Moritz durant els Jocs d’Hivern (La Vanguardia 8 de febrer i 11 de març). El doctor Farnés havia estat president de la Federació de Societats Esportives de Barcelona (1915) i elegit vicepresident de la Confederació Esportiva de Catalunya (1922). 

De nou, la perspectiva per enviar una delegació competitiva a Amsterdam tampoc era afalagadora, ja que les federacions nacionals, per manca de recursos, no podien fer la preparació adient. En març, aprofitant la visita a Barcelona del general Primo de Rivera, el president del COE, el marqués de Lamadrid, tornà a demanar ajuda econòmica per anar als Jocs Olímpics de Amsterdam de 1928 (La Vanguardia 14 de març). Finalment, el límit màxim concedit per l’Estat fou de 150.605 pessetes (La Vanguardia 14 d’abril), una quantitat del tot insuficient. 

Arxiu © Fundació Barcelona Olímpica
A Barcelona, la Confederació Esportiva de Catalunya continuà treballant al programa esportiu de l’Exposició Internacional. Les obres de l’estadi avançaven, però es reivindicà la necessitat de construir altres equipaments, entre ells un velòdrom i una piscina (La Vanguardia 1 de febrer). En abril es donà a conèixer la celebració d’un Congrés Nacional de l’Esport, assumit la direcció del mateix el Comitè Olímpic Espanyol: “El Comité se enteró luego de una ponencia presentada por secretaría referente a la organización del primer Congreso nacional de los Deportes, coincidiendo con los actos y fiestas que se proyectan llevar a cabo con motivo de la Exposición de Barcelona. El COE acordó patrocinar la celebración de dicho Congreso, facultando al secretario para que proponga las bases de su estructura y desarrollo” (El Heraldo de Madrid 16 d’abril). Finalment,  aquesta iniciativa no es va dur a terme.

Amsterdam 1928 marató
© 1928 / Comité International Olympique (CIO)

Els Jocs Olímpics d’Amsterdam es van celebrar del 17 de maig al 12 d’agost de 1928, però la cerimònia oficial d’inauguració es realitzà el 28 d’agost, un dia abans que s’iniciés la competició atlètica. Des d’un punt de vista històric, cal remarcar que Alemanya tornava a participar a uns Jocs Olímpics, després d’haver estat exclosa dels Jocs Olímpics de 1920 i 1924 com a conseqüència de la I Guerra Mundial. També, per primera vegada, el foc olímpic lluïa a un Estadi. 
En el context dels Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928, cal destacar que el 27 de juliol l’Associació Internacional de la Premsa Esportiva, creada als Jocs Olímpics de París de 1924, organitzà el seu congrés i Narcís Masferrer fou elegit membre de la junta directiva. A nivell esportiu, la delegació espanyola guanyà només una medalla, però fou la primera medalla d’or del seu historial a salts per equips d’hípica ( La Vanguardia 14 d’agost). Durant els Jocs Olímpics, tal com detalla Narcís Masferrer, la candidatura de Barcelona era ben vista i tothom preguntava com es trobaven les obres de l’Estadi (La Vanguardia 1 d’agost).

Amsterdam 1928 equestrian
© 1928 / Comité International Olympique (CIO)

La relació d’esportistes catalans presents als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 fou:
Atletisme: Josep Culí i Clapera, Emili Ferrer i Calvo, Joaquim Miquel i Casas, i Joan Serrahima i Bofill.
Boxa: Josep Vilanova i Pueyo, Robert Sanz i Jussà, Josep Montllor i Pastor, i Joan Muñoz i Pnadés.
Esgrima: Fèlix de Pomés i Soler.
Hockey: Manel Lobo i Vidal, Francesc Argemí i Solà, Jaume Baguña i Gili, Josep M. Caralt i Vidal, Lluís Isamat i Bosch, Joan Junquera i Baguna, Francesc Roig i Ventura, Josep M. Caralt i Mas, Santiago Goicoeche i Orsolich, Lluís Rierola i Albó.
Natació: Estanislao Artal i Garriga, Ramon Artigas i Rigual, Josep Francesch i Cazorla, Josep González i Esplugues, i Francesc Segalà i Torres.
Vela: Santiago Amat i Cansino.
Waterpolo: Jaume Cruells i Folguera, Gonzalo Jiménez i Corral, Rafel Jiménez i Corral, Manuel Majó i Hernández, Josep M. Puig i Bori, Àngel Sabata i Figa, i Mariano Trigo i Serrano.

Com a jutges i oficials catalans participaren Luis Alberto Ramonet, que l’any 1922 fou un dels promotors de la creació de la Federació Espanyola de Boxa i presidí la primera junta directiva; i l’àrbitre Josep Casanovas que acudia als Jocs per segona vegada. A hoquei, Manel Sagnier, primer president de la Federació Catalana d’Hoquei (1923-1927), i Manel Masip. A futbol participà Guillem Comorena; i a natació, Albert Seriña i Casimiro Baides, president del Col·legi Català d’Àrbitres i Jutges de Natació. 

A finals de novembre, la Confederació Esportiva de Catalunya atorgà els seus premis anuals (copa Baró de Güell, copa Stadium, copa Sherrill i medalla Coubertin). Aquest any la medalla del baró de Coubertin li fou concedida al marqués de Lamadrid, president del Comitè Olímpic Espanyol (El Sol 29 de novembre). Al mes de desembre sortí al carrer el llibre La IX Olimpíada del periodista del diari ABC Román Sánchez Arias Rubryk.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1925-1927


La notícia més destacada a nivell olímpic va estar relacionada amb la XXXIII Sessió del Comitè Internacional Olímpic, la qual es celebrà a Praga, del 26 al 28 de maig de 1925. Pierre de Coubertin havia presentat la seva dimissió com president del COI uns mesos abans i fou substituït pel comte Baillet-Latour. 
Després dels Jocs Olímpics de París de 1924, des de les pàgines de La Vanguardia, Narcís Masferrer inicià una nova campanya per a construir un Estadi a Montjuïc, aprofitant que es recuperava el vell projecte d’organitzar una Exposició Internacional (La Vanguardia 17 de juliol de 1925)  . 

La reactivació del Comitè Olímpic Espanyol no arribaria fins a gener de 1926. En aquesta data, el secretari general de l’organisme, Josep Mesalles i Estivill, per ordre dels dos representants del CIO, el duc d’Alba i baró de Güell, envià una carta a les federacions espanyoles per presentar candidats i renovar els càrrecs per la nova etapa que tenia el punt de mira als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 (La Vanguardia 24 de gener ). A l’abril es reuní el comitè executiu del COE, i segons es detalla a La Vanguardia, un dels acords fou “proponer al Comité Olímpico Internacional, la candidatura de una de nuestras ciudades deportivas para la celebración do la undécima Olimpiada”, que es tenia que celebrar l’any 1936 (La Vanguardia 13 d’abril de 1926). La seu dels X Jocs Olímpics de 1932 es va aprovar l’any 1923, i la ciutat triada fou Los Angeles. Després de rebre les propostes de les Federacions Espanyoles es constituí a Barcelona el nou Comitè Olímpic Espanyol, el 24 d’abril, essent elegit president Eusebio López Díaz de Quijano, marqués de Lamadrid, que era president del Reial Club de Polo (1922),  i més tard seria president del Reial Automòbil Club de Catalunya (1929-1933). A la Junta Directiva també figuraven un bon nombre de destacats dirigents catalans com Narcís Masferrer i Sala (ciclisme), Jaume Garcia i Alsina (grecoromana), Pere Cusell i Estapé (atletisme), Ricard Cabot i Montalt (futbol), Ramon Puigmartí de Gispert (tennis), etc. (La Vanguardia 27 d’abril) Al mes de juliol es constituïa el Comitè Esportiu de l’Exposició Internacional, i per part del Comitè Olímpic hi participà Narcís Masferrer (La Vanguardia 8 de juliol). En aquesta ocasió semblava que la preparació s’encetava amb més antelació, i per aquest motiu s’envià una circular a totes les federacions, “para  orientar debidamente la preparación de nuestros atletas y deportistas, con tiempo suficiente para obtener los resultados técnicos indispensables a la digna participación de España en los Juegos de Amsterdam” (La Vanguardia 22 de juliol). El 5 d’agost es presenten els estatuts al Govern Civil de Barcelona. Cal destacar que l’article 35 dels estatuts s’estipulava “que la sede del COE sea de la ciudad en la que se hallan domiciliadas la mayoría de sus componentes efectivos”. La veritat era que a Madrid no agradava gens que la seu estigués a Barcelona. A partir de setembre s’inicià una campanya reivindicant el trasllat de la seu a Madrid. El primer article sobre aquest tema fou d’Emilio Bautista i aparegué publicat a España Sportiva (ABC 19 de setembre), però més tard, i durant anys, assumiria el lideratge de la mateixa el periodista Román Sánchez Arias “Rubryk” i el diari ABC. Tampoc agradava l’estreta relació i col·laboració que mantenia el Comitè Olímpic Espanyol amb la Confederació Esportiva de Catalunya, i probablement menys que el secretari del Comitè Olímpic, Mesalles i Estivill, enviés comunicacions oficials en català i castellà.

Carta Comité Olímpico Español
Carta del Comité Olímpico Español en català
Font Imatge via Arxiu Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport J.A. Samaranch


Pierre de Coubertin visità Barcelona entre els dies 1 i 9 de novembre, i “sin prevenir ni aún a los elementos que le son más afines”. Al viatge a Barcelona l’acompanyaven la seva dona i la seva filla. Durant l’estada a la nostra ciutat s’allotjà a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia.  D’aquell viatge quedà per l’historia la famosa frase “Abans de venir Barcelona, jo creia saber lo que és una ciutat esportiva...”.  Després es traslladà a Madrid, on fou acompanyat per Mesalles i Estivill, però tornaria a Barcelona el 5 de desembre, i visitaria també Tarragona.


Coubertin, Barcelona
Coubertin visità Barcelona i Tarragona
© Comité International Olympique

Després de la visita de Coubertin li tocar el torn a Baillet Latour, president del Comitè Internacional Olímpic, que acudí a Barcelona per la col·locació de la primera pedra de l’Estadi de Montjuïc. El vell Estadi Català s’havia abandonat a la seva sort, i el nou estadi era un argument de pes per presentar una altra vegada la candidatura de la ciutat per acollir uns Jocs Olímpics. La primera pedra es va col·locar el 2 d’abril de 1927. 
L’acte va estar presidit per l’alcalde, el baró de Viver, i els presidents de la Confederació Esportiva de Catalunya,  Ventosa i Calvell, del Comitè Olímpic, marqués de Lamadrid i del baró de Güell  (La Vanguardia, 9 d’abril de 1927). 
Baillet-Latour, Estadi Olímpic, Montjuïc
Baillet-Latour, president del Comité Internacional Olímpic durant acte `primera pedra Estadi Montjuïc
Arxiu © Fundació Barcelona Olímpica

El 25 de juliol era cooptat com a membre del Comitè Internacional Olímpic, en substitució del duc d’Alba, Manuel Falcó y Escandón, marqués de Pons. D’altra banda en agost es feia oficial l’acceptació per part de S.A.R. Alfons de Borbó, príncep d’Astúries, de la presidència honoraria del Comitè Olímpic Espanyol (La Vanguardia 7 d’agost). 
Els dirigents esportius catalans i les entitats esportives miraven amb esperança el futur, els Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 estaven propers; l’Estadi començava a aixecar-se i es preparava un programa ambiciós de cara a l’Exposició Internacional; i sobretot, creien que aquesta vegada potser prosperaria la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics. 

dimecres, 21 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1924

Baró de Guell, COE, olimpisme
Baró de Güell, president del Comité Olímpico Español
© 1922 / Comité International Olympique
Malgrat l’absència del seu nou president i membre del Comitè Internacional Olímpic, el baró de Güell, el Comitè Olímpic Espanyol es va reconstituir a Barcelona el 11 de gener de 1924, a la seu de la Societat de Carreres de Cavalls del Passeig de Gràcia, 32, i on també tenia la seu la Confederació Esportiva de Catalunya. Presidí l’acte el delegat interí Mariano de Rivera, el qual havia estat nomenat pel baró de Güell i assumiria la presidència fins el seu retorn d’Amèrica. 
El nou consell rector del Comitè Olímpic Espanyol estava format per: Javier Peña, president de la Real Federació Atlètica Espanyola; Ricard Cabot, acudí en representació de la Federació Espanyola de Futbol; Josep Vidal Ribas Güell, president de la Reial Federació Espanyola de Lawn - Tennis; Josep Masriera, assistí com a delegat de la Federació Espanyola de Natació Amateur que estava presidida per Bernat Picornell; Juan Davallillo, secretari de la Federació Espanyola de Societats de Remo; i actuà com secretari Josep Mesalles i Estivill, que ho era també de la Confederació Esportiva de Catalunya (La Vanguardia 13 de gener de 1924)

A finals de mes, el comitè executiu es reuní a Madrid per a crear una delegació a la capital, i per sol·licitar personalment al president del Directori, Miquel Primo de Rivera, recolzament institucional i ajuda econòmica per poder sufragar les despeses de preparació i participació als Jocs Olímpics. Poc després, es feia públic la composició del subcomitè de Madrid, que estigué integrat pel marquès de Martorell a hípica, José García Cernuda a futbol i, finalment, Julio Fleischner a tennis) (La Vanguardia 7 de febrer). Cal afegir que amb aquest panorama és normal que no anés cap representació espanyola a la primera edició dels Jocs Olímpics d’Hivern -també anomenats Setmana Internacional dels Esports d’Hivern-, que es van celebrar a Chamonix (França) del 25 de gener al 5 de febrer. A finals de febrer, una delegació del COE, encapçalada per Mariano Rivera, visità al rei i aquest suggerí fer una subscripció popular per recaptar fons, com havien fet altres països, i elaboraren un primer manifest adreçat als esportistes (El Sol 29 de febrer)   . La presidència delegada, i que la seu estigués a Barcelona, no agradà a la capital, i estranyà a Pierre de Coubertin, segons una carta que envià i que es troba als arxius del CIO, però que no està clar si fou enviada el 16 de febrer o març de 1924 (El centenario del Comité Olímpico Español, Conrado Duràntez, 2013).

Jocs Olímpics Paris 1924
Poster oficial Jocs Olímpics París 1924
Colecció Olympic Museum, Lausana


Durant el mes de març el baró de Güell assumia la presidència del COE i Mariano Rivera  ocuparia la sots presidència. També es va fer públic que l’Estat concedia una subvenció de 150.000 pessetes per participar als Jocs Olímpics de Paris de 1924, una quantitat del tot insuficient. Per compensar-ho es decidí impulsar una subscripció nacional, i es demanà a les federacions i entitats esportives que organitzessin festivals i actes culturals per recaptar fons. Dins d’aquestes accions podem destacar les del Sindicat de Periodistes Esportius que presidia Co de Triola (La Vanguardia 26 de març). A la subscripció es va afegir l’Ajuntament de Barcelona, que concedí 10.000 pessetes (Gaseta Municipal 24 d’abril). El mateix mes apareixia a la premsa catalana un nou manifest demanant la col·laboració de la societat civil catalana (El Mundo Deportivo 24 d’abril). Al maig, els Reis d’Espanya visitaren la ciutat comtal, i li fou concedida a Alfonso XIII la insígnia d’or del COE (La Vanguardia 23 de maig).


Jocs Olímpics Paris 1924, inauguració
Inauguració Jocs Olímpics Paris 1924
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 

Els Jocs Olímpics de Paris de 1924 es disputaren del 4 de maig al 27 de juliol, si bé cal precisar que la cerimònia inaugural es va dur a terme el 5 de juliol, coincidint amb l’inici de les proves atlètiques. La participació espanyola es concentrà a finals de juny i principis de juliol, a excepció del futbol que disputà el torneig del 25 de maig al 9 de juny. 

En relació als Jocs Olímpics de Paris hi ha tres fets històrics que cal destacar: per primera vegada es va fer la Vila Olímpica, “cuatro filas de limpias barracas amarillas” segons detalla El Mundo Deportivo el 9 de juny; i que només estaven reservades al homes, ja que les dones s’allotjaren als hotels. Com curiositat, destacar que la selecció espanyola de futbol, que caigué eliminada a les primeres de canvi, optà per allotjar-se a l’Hotel Albert. A Paris s’estrena l’eslògan Citius, Altius, Fortius; i finalment per primera vegada en la cerimònia de clausura onejaven tres bandera: la del CIO, la de la ciutat organitzadora, i la bandera del país que acollirà la següent edició dels Jocs Olímpics.


La primera Vila Olímpica, Paris, JJOO, 1924
La primera Vila Olímpica
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 


A nivell esportiu els resultats de la delegació espanyola foren pobres, però lògics, tenint en compte la nul·la preparació. No obstant, el més destacat fou el quart lloc aconseguit pel regatista català Santi Amat. 

Aquesta desfeta esportiva propicià que la Reial Confederació Atlètica Espanyola, un cop acabats els Jocs Olímpics, demanés a Primo de Rivera tot un seguit de mesures entre les que hi havia: l’assignació immediata de un nou crèdit per acudir als següents Jocs Olímpics, concedits a Amsterdam (1928), l’establiment de la cultura física obligatòria a les escoles; subvencionar a les entitats esportives, i fins i tot crear “un impuesto nacional sobre espectáculos, juegos o loterías, destinada al fomento y desarrollo de la cultura física y deportes” (La Vanguardia 16 d’octubre).  

La participació catalana als Jocs Olímpics de Paris de 1924 no es limità només als esportistes. Per primera vegada foren àrbitres i jutges catalans. El primer àrbitre català fou Joan Casanovas, un dels introductors de la boxa a Catalunya. A lluita grecoromana participà Carmelo Davalillo, responsable d’aquest esport a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, el qual era l’entrenador de l’equip i secretari de la Federació Espanyola. 

Com senyala l’amic Joan Manel Surroca, a un treball de recerca dels oficials als Jocs Olímpics, en la Memòria Oficial s’hi detecten nombrosos errors pel que fa als noms dels jutges i arbitres que hi figuren. Un exemple era el cas de l’inexistent Orts -jutge de gol de waterpolo-, que molt bé podria ser Antoni Tort. Un altre cas és S. Rowe Mundet, jurat de vela. Probablement es tracta de Santiago Roura Mondet, que ocupava una vicepresidència en la Confederació Esportiva de Catalunya, i més tard seria tresorer del COE. Com a entrenador i delegat cal destacar la presència de Jaume Garcia i Alsina, que al tornar de París, i veient la deficient preparació dels esportistes creà l’Agrupació Olímpica del Gimnàs García. Un altre personatge que si va destacar als Jocs fou Pau Casals, que fou convidat amb la seva orquestra i assolí un bon èxit (La Vanguardia 27 de maig).

La relació d’esportistes catalans presents als Jocs Olímpics de París de 1924 (exceptuant algun error u omissió) fou:

  • Atletisme: Joan Junqueras i Báguna, Joaquim Miguel i Casas i Miquel Palau i Claveras.
  • Boxa:  Lorenzo Vitria i Barrera, Antoni Sánchez i Díez, Lluís Bru i Pérez i Ruperto Biete i Berdes.
  • Esgrima. Félix de Pomés i Soler, Ferran Guillén i Iglesias, Jaume Mela i Oms.
  • Futbol: Domingo Carulla i Bertran, Vicens Piera i Panella, Josep Samitier i Villalta, Ricard Zamora i Martínez.
  • Grecoromana: Domingo Sánchez i Gracia, Jordan Vallmajó i Giralt, Francesc Solé i Plana i Emili Vidal i Barrachina.
  • Natació: Raimon Berdemas i Llunell, Juli Perejordi i Vergara, Josep Manel Pinillo i Antolín, Antoni Tort i Santiago Ulio i Pascual.
  • Rem: Josep Balsells i Auter, Lluís Omedes i Sistachs, Leandre Coll i Riera, Ricard Massana i Cullel, Jaume Giralt i Casanova, Joan Riba i Guixà i Josep Lluís Lasplazas i Pujols, Enric Pérez i Soler, Eliseo Morales i Walter i Josep Martínez i Llobet.
  • Tennis: Eduard Flaquer i Vázquez, Raimón Morales i Veloso, Francesc Sindreu i Pons, Ricard Saprissa i Aymà i Rosa Torres i Buxeda, primera barcelonina/catalana en acudir a uns Jocs Olímpics.
  • Vela: Santiago Amat i Cansino, Pere Pi i Castelló i Artur Mas i Bové.
  • Waterpolo: Manuel Basté i Durán, Jaume Cruells i Folguera, Josep Fontanet i Petit, Francesc Gibert i Riera, Lluís Gibert i Riera, Enrique Granados i Gal, Josep Maria Puig i Bori i Marià Trigo i Serrano.

El mes de novembre fou cooptat per correu Santiago Stuart Fitz-James y Falcó, duc d’Alba, membre d’una de les famílies més nobles d’Espanya, però que té un trist recorregut a nivell olímpic, ja que l’únic mèrit és no haver assistit a cap reunió del CIO fins que deixà aquest organisme l’any 1927.

Aquests Jocs també han passat a l’història per un altre fet singular, com és la producció de la pel·lícula britànica Carros de Foc, dirigida l’any 1981 per Hugh Hudson, i que assolí quatre Oscar de l’Acadèmia de Hollywood, entre ells el de millor pel·lícula.

dilluns, 12 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1921-1923

El tret de sortida per començar a treballar amb l’objectiu d’assolir els Jocs Olímpics de 1924 es va donar en el decurs de la reunió que celebrà el Sindicat de Periodistes Esportius al local social de la premsa del carrer Canuda 13, segon pis. Aquell dia s’aprovà dur a terme una Olimpíada Catalana en 1922, amb l’Estadi ja construït, i que servís com a preparació pels Jocs Olímpics de 1924. “A tal efecto se acordó además: Nombrar una Comisión, integrada por los señores Co i de Triola, Elías y Juncosa y Mestres, para que estudie una candidatura para el Consejo de la Olimpiada Catalana”, i que alhora cerqués la complicitat de totes les institucions catalanes (El Mundo Deportivo 25 de novembre de 1920). La constitució del Consell de les Olimpíades es celebrà el 20 de gener de 1921 en el mateix local, i hi participaren 35 delegats de les entitats esportives més importants de Catalunya. A l’acte s’aprovà la creació del Consell Rector i del Comitè Executiu, ambdós presidits per l’exministre Joan Ventosa i Calvell, i amb el baró de Güell com a vicepresident. Un fet destacat fou que en aquesta reunió es parlà de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas”, una entitat que s’havia fundat a finals de 1911 (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Per estudiar el projecte del Consell de les Olimpíades, la Federació de Societats Esportives encarregà un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, de la Federació Atlètica Catalana, i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. 

Mentre les obres de l’estadi avançaven, el plànol del futur Estadi Català sortí publicat a Stadium, el 15 de gener de 1921, un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. El 12 de febrer, en el domicili de Joan Ventosa i Calvell, van prendre possessió del càrrec els membres del Consell de les Olimpíades i es crearen diverses comissions.  Poc després, el 10 d’abril, es va fer la inauguració extraoficial  de l’estadi, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 m² d’un total de 14.100 m². Consistí en un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. Si bé, el Comitè de les Olimpíades s’havia anant reunint, i Elias i Juncosa anava fent conferències per presentar el projecte, el cert fou que la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava quasi decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. La noticia es va difondre en la premsa catalana poc després. El CIO ratificà el desig de Coubertin en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausana, el 2 de juny de 1921. Barcelona veia esfumar-se les seves possibilitats d’organitzar uns Jocs Olímpics.

En juliol d’aquest mateix any era cooptat com a membre del Comitè Internacional Olímpic el baró de Güell. Les conclusions del treball que s’havia encarregat a Trabal i Mesalles va sortir publicat  a La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921, a un article titulat La Confederació Catalana de Sports. A l’octubre de 1921 moria el marqués de Villamejor, president del COE, i aquesta institució quedà paralitzada.

L’Estadi Català, inacabat, s’inaugurà el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpíades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot, hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. El primer partit el guanyà l’Sparta de Praga per 3-2; i el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.
Estadi Català 1921
Inauguració Estadi Català
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA

La Confederació Sportiva de Catalunya, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà finalment el 21 de gener de 1922, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, l’entitat assumia “la representación íntegra del deporte catalán” 

El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No tota la premsa valorà positivament aquesta distinció. Isidre Corbinos ,des de La Jornada Esportiva (19 de juny pàgina 3), es preguntava quins mèrits havia fet la Confederació Esportiva de Catalunya per a merèixer-la. 

Malgrat la distinció a la Confederació Esportiva de Catalunya, la no designació de Barcelona com seu olímpica va fer que no es destinessin més recursos a l’Estadi, i un any i mig després de la inauguració presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una vergüenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada”. Faltava poc més d’un any per la cita dels Jocs Olímpics de París, i la Confederació no era gens operativa, només alguns dirigents i periodistes catalans com Elias i Juncosa, des de La Veu de Catalunya, i Josep Antoni Trabal, que l’any anterior presidí la Federació Atlètica Catalana, demanaven que calia començar a preparar-se. Calia un Comitè Olímpic Espanyol renovat,  “es de una urgencia inaplazable que se convoque el Comité Olímpico Español y que se constituya en la debida forma” (La Jornada Deportiva 15 gener de 1923). Una setmana després, el periodista Rosend Calvert i Mata feia una entrevista al baró de Güell, on  reafirmava la necessitat de renovar el COE i implicar a les Federacions Nacionals (La Jornada Deportiva 17 de gener pàgina 3). 

Antoni Trabal, atletisme, president
Antoni Trabal, president Federació Atlètica Catalana (1922)
Font Imatge vía fcatletisme.cat
No obstant, durant els següents mesos no es va fer cap avanç. L’única noticia rellevant fou que el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Paris convidaren a l’Orquestra de Pau Casals a intervenir a l’esdeveniment (La Vanguardia 20 i 27 de setembre). En desembre, Josep Antoni Trabal, en aquest cas des de la revista Sports, criticà la inoperància dels dirigents esportius i plantejava com alternativa la creació d’una Unió de Federacions Espanyoles (Sports 11 desembre); i una setmana després mostrava el seu desencís a l’article titulat El Barón de Güell está en América y el deportismo hispano en los limbos. L’Olimpisme a Espanya havia tingut bicefàlia o “duplicitat de delegacions del CIO”, en les figures d’Horacio Echevarrieta, delegat primer del CIO a Espanya al entrar en aquesta institució en 1921 per la dimissió del marquès de Villamejor, i el baró de Güell, fins abril de 1923, que l’industrial bilbaí Echevarrieta deixaria el càrrec del CIO. A finals d’any, i degut al viatge programat a Amèrica, el baró de Güell delegà el treball en Mariano de Rivera, ajudant de camp del dictador Miquel Primo de Rivera, que havia accedit al poder en setembre. Mariano de Rivera no era un desconegut per Catalunya, ja que havia representat a la Reial Societat de Carreres de Cavalls en la Confederació Esportiva de Catalunya. Faltaven 4 mesos pels Jocs Olímpics de París i estava tot per fer.  

dimecres, 20 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya – Anvers 1920 II

Els Jocs Olímpics d’Anvers es van celebrar des del dia 23 d’abril fins al 12 de setembre. Curiosament, la cerimònia d’inauguració, la qual va ser presidida pel rei Albert de Bèlgica, va tenir lloc el 14 d’agost, i la cerimònia de cloenda es va realitzar el 30 d’agost. 
En aquesta cerimònia d’inauguració va ser la primera vegada que es va ondejar la bandera olímpica.
Jocs Olímpics Anvers 1920, pierre de coubertin
Participants en l'estadi durant la cerimònia inauguració
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 



Victor Boin va fer el jurament olímpic i van alliberar milers de coloms com a símbol de la pau. També, Garcia i Alsina desfilà al costat del marqués de Villamejor.
Jocs Olímpics Anvers 1920, Victor Boin
Victor Boin fent jurament olímpic 
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 


































En qualsevol cas, el més rellevant va ser que Garcia i Alsina, Josep Elias i Juncosa, Co de Triola i Joan Gamper, van fer,“activísimas gestiones para influir en el ánimo del barón de Coubertin y de los directores del Comité Internacional para que decidan que sea Barcelona donde se lleve a efecto la octava Olimpiada, coincidiendo con la Exposición Universal de Industrias Eléctricas” (La Vanguardia 21 d’agost). 
Inicialment,  estava previst que la seu dels Jocs Olímpics de l’any 1924 s’havia d’escollir al marc de la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, el qual s’inicià el 17 d’agost. Finalment, es va aprovar que la concessió dels Jocs Olímpics es faria el següent any, durant la trobada de la Sessió del COI que tindria lloc a Lausana. Cal dir, que el marquès de Villamejor maniobrà contra els interessos de la candidatura de Barcelona. A punt de finalitzar els Jocs Olímpics va sortir publicat a la premsa de Madrid una nota de premsa on s’informava que “El COE propuso que la próxima olimpíada se celebre en España, y de esta petición se toma nota (...) El Comité olímpico acordó por unanimidad no tomar en consideración la proposición de la Mancomunidad de Cataluña para que la próxima, olimpiada se celebre en Barcelona” (La Época 23 i Heraldo Deportivo 5 de setembre). Aquest extrem seria desmentit pel mateix Pierre de Coubertin poc després: “El telegrama de la Agencia Havas es absolutamente falso. Ninguna solicitud nos ha sido presentada por el Comité Olímpico Español y, además, jamás hemos concedido la organización de una Olimpiada a un país, y si siempre a una determinada ciudad, que ofrezca las garantías apetecibles” (La Vanguardia 22 de setembre). La candidatura de la ciutat comtal havia estat acceptada pel CIO. Aquesta noticia es podia llegir a l’article, Lo de la Olimpiada, publicada a La Veu de Catalunya l’11 de setembre, on s’informava d’una carta enviada por Pierre de Coubertin a Puig i Cadalfalch, on li comunicava que la candidatura seria examinada amb molta simpatia.
La veritat de totes aquestes maniobres seria destapada per Co de Triola a Stadium, amb un seguit d’articles titulats Després de la Olimpíada, i que sortiren publicats el 30 de setembre, 16 i 30 d’octubre i 13 de novembre. 
Al primer article, titulat Puntualicemos (pàgina 533), afirmava amb claredat que “la delegación del COE en Amberes sólo se percató de hacer una atmósfera hostil a la delegación de Cataluña”  

Al següent article, titulat Responsabilidades, Co de Triola desvetllava a les pàgines 571 i 573 la inscripció d’un nedador, anomenat López, el qual no pertanyia a cap club i no havia estat seleccionat prèviament per la federació. Amb aquest cas, el COE va saltar-se els principis del reglament general de la competició olímpica, però, finalment el ridícul no es va produir gràcies a la Federació Internacional, la qual no va deixar participar al nedador, “por no hallarse inscrito en sus registros” .

Al tercer article,  titulat Observaciones y Comentarios, Co de Triola continuà relatant el desastre organitzatiu del COE. A diferència d’altres països, “el Comité español no se preocupó de hacer figurar los colores de la nación en la puerta de la residencia de sus representantes”, i  tampoc es va preocupar de conèixer de primera mà en quines condicions paupèrrimes estaven allotjats -es una escola- els esportistes espanyols.

 En l’edició de El Mundo Deportivo del 16 de setembre, Una vergüenza, nuestros atletas en Amberes, explicava més detalladament les condicions que van patir els esportistes. 

Al marge d’aquestes denuncies, Stadium publicà un ampli resum dels Jocs Olímpics en les seves edicions del 28 d’agost i 11 de setembre.  

Per finalitzar, cal afegir la relació oficial dels esportistes catalans que participaren a l’esdeveniment. 
Donat que en la web del COE hi ha greus mancances, i al llibre de Ricardo Sánchez, Olímpics Catalans (1999), algun error, detallem la llista que apareix a la web sports-reference: Diodoro Pons, Carles Maria Pajarón i Lluís Meléndez, atletes; Agustí Sancho i Agustina, Ricard Zamora i Josep Samitier, futbolistes; Joaquim Cuadrada i Josep Balcells, nedadors; l’equip de waterpolo del Club Natació Barcelona, Lluís i Francesc Gibert, Alfons Tusell, Raimon Berdomàs, Manel Armanqué, Antoni Vila-Coro, Enric Granados i Josep Fontanet. Un repàs posterior ens va permetre detectar l’omissió del tennista Eduard Flaquer i Vázquez. En quan als resultats, els més destacats foren les medalles de plata de l’equip de futbol i polo.
Tanmateix, cal recordar que després dels Jocs Olímpics va aparèixer la publicació Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia, del qual és autor Josep Elias i Juncosa, que fou editat per la Enciclopèdia Catalana.
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia colecció
 © Fundació Barcelona Olímpica