dijous, 19 de gener de 2017

1916 - 2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona II

Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA

El 23 d’abril la ciutat comtal aculli un combat desigual entre el poeta dadaista Arthur Cravan - que es guanyava la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim i al Gimnàs Solé - i, qui havia estat fins feia poc el primer campió mundial de color de boxa, l’americà Jack Johnson, el qual havia estat acusat del segrest d’una dona als Estats Units i havia hagut de fugir. Johnson havia arribat a la ciutat acompanyat de la seva esposa (La Vanguardia, 31 de març de 1916). Era la primera vegada que un campió del món de boxa visitava la ciutat. El combat es va dur a terme el dia de Sant Jordi a la plaça de braus de La Monumental, i Johnson guanyà fàcilment el combat per fora de combat a la sisena represa



Salvador Hedilla
I Raid aeri Barcelona-Mallorca
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA               

El 17 de juny de 1916 l’emprenedor Esteve Sala i Vinyals va obrir el Bar Canaletes, un establiment emblemàtic que perdurà fins al 1982. Al bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i al seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. El bar estava al costat d’un altre punt de trobada del barcelonisme, del qual també era arrendatari Sala, el quiosc de Canaletes, construït en 1901 al costat de la font del mateix nom. Sala la temporada 1934-35 arribà a ser president del F.C.Barcelona.

Aquest mateix mes de juny es va celebrar el primer Concurs Nacional d’Esgrima que, com es senyala a l’apartat dedicat a la Federació Catalana d’Esgrima, a Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents, fou el primer campionat d’Espanya. La competició, que fou organitzada per la Reial Associació d’Esgrima de Barcelona, fou d’espasa, sable i floret (Stadium, 24 de juny de 1916, pàg. 420).
El 2 de juliol, per primera vegada a la història, el pilot Salvador Hedilla fa la travessa Barcelona-Mallorca en aeroplà. Curiosament el punt d’informació per als ciutadans va estar situat al quiosc de Canaletes.

Volta Catalunya, Automobilisme
I Volta Catalunya Automobilisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA              
Una altra prova de motor emblemàtica nascuda en 1916 fou la Volta a Catalunya en Automobilisme. Coincidint amb el desè aniversari del Reial Automòbil Club de Catalunya, aquesta entitat organitzà aquesta prova, que es celebrà fins al 1956 (vuit edicions), i fou el precedent de l’actual Ral·li de Catalunya. Si bé inicialment estava programada del 10 al 12 de juny, unes tempestes, que provocaren destrosses a les carreteres, ajornaren la competició al 23-25 de juliol. Els vencedors foren Carlos de Heredia, amb un cotxe NSU en primera categoria; i el francès Marc l’Hullier amb un Elizalde 15/20 HP

La Federació Atlètica Catalana es va fundar en 1915, però els primers campionats de Catalunya a l’aire lliure, amb notable presència de públic, es van celebrar el diumenge 13 d’agost al camp de la Societat Sportiva Pompeia, i els dies 20 i 27 al camp del Reial Club Deportiu Espanyol. La figura destacada d’aquest campionat fou Josep Soler, que s’alçà amb cinc títols: llargada sense impuls; alçada amb i sense impuls; pes i disc. 

Volta Catalunya, Automobilisme
I Campionat Catalunya Atletisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA



dimarts, 10 de gener de 2017

1916-2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I


Volta, motociclista
I Volta Motociclista
Font imatge via ARCA
Fa 100 anys, el motor va tenir molt protagonisme a la ciutat i el primer trimestre està replet de dates històriques. Si bé la gestació és de finals de 1915, l’any s’inicià amb la disputa de la I Volta a Catalunya a Motocicleta, una prova que arribaria a ser un “clàssic” del calendari del motor fins a 1989. La prova fou organitzada pel Moto Club Deportivo Barcelona, una entitat que s’havia fundat l’any 1913 després de fusionar-se el Club Deportivo i l’Amateur Moto Club; i que aquell mateix any esdevindria en el Reial Moto Club de Catalunya, entitat presidida per Francesc Coma i Mas. 

La primera edició de la Volta a Catalunya  es celebrà els dies 1 i 2 de gener. La primera etapa, amb sortida des de la seu del club a la Plaça Letamendi, passava per Sitges, El Vendrell, Tarragona, Valls, Montblanc, Lleida, Tàrrega, Cervera, Igualada i arribada a Manresa on es pernoctava. La segona etapa sortia de la capital del Bages, i transcorria per Manresa, Moyà, Tona, Viladrau, Arbúcies, San Hilari, Santa Coloma de Farnés, Anglès, Girona, Tordera, Caldes, Mataró i arribada a Barcelona. 


Les hemeroteques no recullen exactament la data de fundació de la Penya Rhin, probablement es va fundar el mes de març en el cafè-restaurant el Oro del Rhin, a Plaça Catalunya número 2, al costat de l’actual Zurich. La Penya Rhin és una entitat que va tenir un gran protagonisme en el món del motor fins la meitat de la dècada dels cinquanta. Aquell mateix any es disputarà el Gran Premi Penya Rhin a Vilafranca. En anys posteriors, aquesta prova es disputà al circuit de Montjuïc i el circuit de Pedralbes. No obstant, aquesta entitat forma part de la història esportiva de la nostra ciutat al ser la primera que organitzà, desprès de la Guerra Civil, una competició de Fórmula 1.  

Altres esports també ocupen lloc de privilegi en aquells anys. El 9 de gener, es disputà a Vallvidrera el Campionat de Barcelona de cross country, que organitzà la Federació Atlètica Catalana, considerat com el I campionat de Catalunya d’aquesta modalitat. El vencedor de la prova fou l’atleta del F.C.Barcelona Pere Prat 
Cross, Catalunya
I Campionat Catalunya Cros
Font imatge via ARCA
L’activitat aeronàutica va tenir un gran impuls. Es creà l’Escola Catalana d’Aviació, un projecte impulsat pels senyors Pujol i Comabella, amb el càntabre Salvador Hedilla al capdavant de la iniciativa

L’activitat de l’escola arrancà a Can Tunis, però s’assentà en un terreny anomenat “La Volateria”, actualment és l’aeroport del Prat. La  inauguració oficial es va fer el 4 de març, on mesos després, el 2 de juny, Salvador Hedilla fou el primer pilot en aterrar a Can Suñer (Palma de Mallorca) sortint des del Prat. 

Una setmana més tard, el  10 de juny, es constituïa, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, l’Aeri Club de Catalunya. El primer president d’aquesta entitat fou el Marqués de Foronda.

En 1914, va aparèixer el primer número de la Biblioteca Los Sports, una col·lecció que dirigia el polifacètic Josep Elias i Juncosa. L’any 1916 s’editaren nombrosos números de la col·lecció. En el mes de febrer apareix PELOTA VASCA, és autor Salvador del M. Gibert; després sortiren publicats CAZA MENOR, CAZA MAYOR i ACUÁTICA, d’Àngel de Arámburu i García;  EXCURSIONISMO, del qual és autor un altre dirigent, fotògraf i periodista de prestigi, Josep Co de Triola; CARRERAS A PIE, d’Albert Maluquer; dos llibres de  VELA, MANUAL DEL PATRÓN DE YATE de Cecilio Gasóliba; i finalment JUEGOS OLÍMPICOS, de Manuel Nogareda, amb pròleg del president del Comitè Olímpic Espanyol, el  Marqués de Villamejor. 
Biblioteca Los Sports, Juncosa
Pelota Basca, Biblioteca Los Sports
Font imatge via Iberolibro

Encara que no estaven constituïdes oficialment les Federacions Catalana i Espanyola de Hockey, la primera es fundà en 1923, es disputà als terrenys del Reial Club de Polo, el I Campionat d’Espanya de hockey. La final la disputaren el Polo i l’Atlètic de Madrid, el triomf correspongué als barcelonins que s’imposaren per 2-1. L’equip estava integrat per: Piferrer, Churruca, L. Bertrand, Casas, P. de Satrústegui, Rocamora, J. M. Ros, E. Bertrand, G. de la Riba, J. Bertrand i M. Sagnier 
I Campionat d'Espanya d'Hockey
Font imatge via ARCA
Finalment, com a curiositat, un fet poc conegut: El Comitè Olímpic Espanyol va instaurar el mes de març la insígnia olímpica espanyola, la primera que es va crear a l’Estat .

dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935

August Pi i Sunyer
August Pi i Sunyer (1879-1965)
Font imatge via COE
A més del nomenament de Pi i Sunyer com a president del Comitè Olímpic, la reunió d’aquest organisme el mes de desembre de 1932 proporcionà dues modificacions importants en els Estatuts. A partir d’aquest moment, els representants federatius serien nomenats per les seves respectives federacions, i no pas a dit pels representants del CIO a Espanya. “También en la modificación estatutaria se ha tocado la labor funcional en un aspecto interesante. El C. O. E. se limitará a controlar y organizar la participación de España en los Juegos Universales; pero la preparación de los distintos equipos correrá de manera exclusiva a cargo de sus correspondientes Federaciones” (Crónica, 8 de gener). En aquest punt cal recordar que aquest mes hi ha una notícia destacada a nivell internacional, l’arribada al poder a Alemanya d’Adolf Hitler, la qual també tindria una gran repercussió en el desenvolupament esportiu. Precisament, al juny, en el marc de la Sessió del CIO celebrada a Viena, aquesta institució va preguntar a la delegació alemanya si es respectarien les regles olímpiques, davant la política antisemita del nou govern. Teodor Lewald, president del Comitè Olímpic Alemany donà garanties que els esportistes jueus alemanys no tindrien cap problema per participar en l’esdeveniment olímpic. 


De nou a Espanya, i malgrat els canvis estatutaris del COE, les crítiques a aquesta institució continuaren produint-se, especialment des de la premsa de Madrid. A finals de gener, el setmanari As feia una enquesta a diferents directius, i entre aquests hi figurava August Pi i Sunyer. A l’entrevista recordava que una de les decisions que hi hauria de prendre el nou Comitè Olímpic era si es mantenia o retirava la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1940 (As, 30 de gener ). Mesos després, l’Ajuntament de Barcelona deixava clar el seu compromís i concedí una subvenció de 15.000 pessetes per a preparar la candidatura (La Vanguardia, 12 d’agost). 

Al novembre d’aquest any se celebren eleccions generals que porten com a resultat l’arribada al poder d’una coalició de partits de dreta formada pel Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de José María Gil Robles. 

Al gener de 1934, el COE rep la invitació formal per acudir als Jocs Olímpics de Berlín. Dos mesos després, en un acte celebrat al Círculo Ecuestre, el baró de Güell fa entrega de la medalla d’or, màxima distinció del COE, a Juan de la Cierva, inventor de l’autogir. Fins aquell moment només havia rebut aquesta distinció l’equip d’hípica que havia guanyat la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam (La Vanguardia, 11 de març de 1934). Al maig s’organitzà la Sessió del CIO a Atenes i, de nou, el doctor Lewald donà garanties que el govern nazi respectaria les regles olímpiques; però poc després es feia pública l’exclusió d’atletes jueus de l’equip olímpic alemany, així com la destitució del president Teodor Lewald, ja que l’àvia paterna era jueva. Aquesta actuació provocà que dirigents i associacions dels Estats Units entre els quals es trobava Ernest Lee Jahncke, membre del CIO dels Estats Units, que al juliol de 1936 seria expulsat del CIO i d’altres països europeus com Gran Bretanya, Txecoslovàquia, Holanda, França i Suècia, comencessin a plantejar el boicot als Jocs de Berlín. Aquesta situació provocà que el president del Comitè Olímpic dels Estats Units, Avery Brundage, viatgés a Berlín per conèixer la situació. En tornar als Estats Units, el 26 de setembre, confirmava que acceptaven la invitació per participar als Jocs Olímpics (La Vanguardia, 28 de setembre ). 

Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Font imatge via  Mundo Deportivo
A Barcelona i Catalunya, la situació també era greu, l’enfrontament entre el govern central i la Generalitat de Catalunya, desembocà en els fets d’Octubre (proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola), els quals portarien com a conseqüència l’empresonament del president Lluís Companys i els membres del seu govern, la suspensió de l’Autonomia, la Generalitat intervinguda i la repressió de les institucions catalanes. En aquestes dates, l’actuació del Comitè Olímpic Espanyol és nul·la. 

Al gener de 1935 un sector de la premsa de Madrid postula la conveniència que la candidatura espanyola per als Jocs Olímpics de 1940, per als quals s’havia postulat Barcelona, fossi la ciutat de Madrid, o bé els Jocs de 1944. Aquesta proposta es se sustentava en la construcció d’una ciutat esportiva, projecte que defensava qui havia estat ministre de governació Rafael Salazar Alonso, i que comptà amb el recolzament del COE (La Voz, 14 de gener de 1935). A la Sessió del CIO, celebrada al febrer a Oslo, i a la qual no acudí ni el baró de Güell ni el conte de Vallellano, es feia pública la relació de ciutats que optaven a l’organització dels Jocs Olímpics de 1940: Atenes, Barcelona, Buenos Aires, Budapest, Dublín, Helsingborg , Lausana, Roma i Tòquio . 

L’actuació del Comité Olímpico Español es reduïa pràcticament a les reunions ordinàries que es feien mensualment. Al març, el COE concedí la medalla Pierre de Coubertin a Joaquín de Aguilera i Alonso (La Nación, 23 de març), jugador d’hoquei i dirigent, i que anys després assumiria la presidència de la Federació Espanyola d’aquest esport (1939-1945). Aquest mes, una delegació del COE encapçalada pel seu secretari Mesalles i Estivill visità al cap de l’Estat, Alejandro Lerroux, per demanar el suport de l’Estat (El Heraldo de Madrid, 27 de març). A l’abril es constituïa, a instàncies del Ministeri d’Instrucció Pública, presidit per Ramón Prieto Bances, la Junta Nacional d’Educació Física, de la qual formava part el president del COE (El Heraldo de Madrid, 24 d’abril). 

A menys d’un any per als Jocs Olímpics es desconeixia qui acudiria a Berlín.  A l’octubre, el setmanari As el 28 d’octubre  li feia una entrevista a Pi i Sunyer, president del COE, que recordava que ara la preparació anava a càrrec de les federacions, i insistia que encara no era coneixedor de l’ajuda de l’Estat: “Téngase en cuenta que actualmente el Comité Olímpico Español no cuida la preparación olímpica de los atletas, porque en la asamblea que precedió a mi nombramiento de presidente asií se acordó, estimando mejor que dicha preparación corriera a cargo de las propias federaciones y que el Comité Olimpico Españiol atendiera únicamente a la participación de los atletas que las federaciones consideraran preparados, y dentro de las disponibilidades económicas que el Comité Olímpico Español pudiera conseguir”. 

A aquestes alçades el rebuig als Jocs Olímpics de Berlín des dels partits d’esquerra és evident, als quals se sumen entitats amateurs vinculats a associacions culturals i recreatives populars, molts dels quals s’havien creat després de l’arribada de la república i no formaven part dels estaments federatius tradicionals. 
Al desembre de 1933 es constitueix a Barcelona la delegació de Catalunya de la Federación Cultural Deportiva Obrera (La Vanguardia, 22 de desembre de 1933), que s’havia creat a nivell estatal el mateix any i sota el paraigües de les Joventuts Comunistes. Aquesta entitat promouria la celebració d’una Olimpíada Obrera a l’agost de 1935 a Barcelona, on participarien equips obrers de França, Dinamarca, Suïssa, Txecoslovàquia, URSS, etc. La constitució del comitè organitzador es va dur a terme el 6 de juliol a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant ubicat al barri de Sants. Al comitè, a més de l’Ateneu, hi havia entre d’altres entitats, la Unió Esportiva Obrera, la Unió Esportiva de Sants i la Unió Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 7 de juliol). Poc després, l’Olimpíada Obrera passaria a denominar-se Olimpíada Popular i s’informava que la trobada es faria del 26 al 29 de setembre, però finalment no es va organitzar (La Vanguardia, 31 de juliol).

Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Font imatge via Wikimedia Commons


dijous, 15 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1932

Com ha havia succeí en els Jocs d’Hivern precedents, Espanya no acudí als Jocs Olímpics de Lake Placid, que se celebraren del 4 al 15 de febrer. No obstant La Vanguardia dedicà als Jocs un parell de portades del seu Suplement.

En març es feia públic el nomenament de Lluis Moles, fill del governador civil a la ciutat comtal, Joan Moles i Ormella, delegat del govern en el Comité Olímpico per supervisar la consignació de la subvenció consignada en els pressupostos de l’Estat per la preparació olímpica, 400.000 pessetes, però que havien desaparegut en la tramitació administrativa (El Heraldo de Madrid 1 i 5 de març). Finalment només es concediria la meitat (El Heraldo de Madrid 12 d’abril). Poc després la Confederación Española de Atletisme emetia un comunicat on informava que no acudiria cap atleta als Jocs Olímpics de los Angeles i criticava la manca de planificació del Comité Olímpico (La Vanguardia 20 d’abril); i alhora denunciava com invertia el Comité els ingressos en viatges i congressos; demanava la seva dissolució i es retirava d’aquest organisme (El Heraldo de Madrid 26 i 30 d’abril). En la reunió del Comité Olímpico celebrada el mes de maig el baró de Güell donà compta de totes les despeses gastades pel Comité des dels Jocs Olímpics de Paris. Malgrat això les critiques de la Confederación de Atletisme continuaren. A principis d’abril es traslladà a Los Angeles el secretari del Comité, Mesalles i Estivill. Es preveia que, descartats els esports d’equip pel seu elevat cost -excepció del waterpolo-, hi hauria representació espanyola en vela, tir, esgrima, boxa i hípica. En qualsevol cas la decisió definitiva estava supeditada a l’arribada de fons de l’Estat (La Vanguardia  27 de maig). Finalment l’Estat no aportà cap subvenció, lo que posà en perill la participació als Jocs Olímpics. No obstant des de la Confederación de Atletismo i de mitjans de la premsa de Madrid es demanà no acudir a Los Angeles.
poster oficial Los Angeles, 1932, olimpisme
Poster oficial Jocs Olímpics Los Ángeles 1932
Colecció Olympic Museum, Lausana
Els Jocs Olímpics de Los Angeles es van celebrar del 30 de juliol al 14 d’agost. Finalment la delegació espanyola es limità sis esportistes, al regatista del Marítim de Barcelona, Santiago Amat, i els cinc components de l’equip de tir, entre els que hi havia Buenaventura Bagaria i Carbonell, membre del Tiro Nacional de Barcelona. A nivell esportiu el resultat més rellevant fou la medalla de bronze que aconseguí Santi Amat després de disputar onze regates; i la quarta posició en pistola a 25 metres de José González. El barceloní Santiago Amat i Cansino seria rebut per més de dues-centes persones en l’Estació de l’Empalme. Entre les autoritats que anaren a rebre’l figurava el baró de Güell i el secretari del Comité Olímpic Mesalles i Estivill (La Vanguardia 30 d’agost). El 6 de novembre el Reial Club Marítim li oferí un sopar homenatge, que presidí el president de l’entitat Artur Sedó i Guichard, i Santiago Güell en representació del Comité Olímpico.

Coliseum, Los Angeles, 1932, olimpisme
Los Angeles Coliseum 1932
©1932 / Comité International Olympique (CIO)
Després dels Jocs Olímpics la premsa de Madrid tornà a insistir en la necessitat de que el Comité Olímpico traslladés la seva seu a Madrid: “Precisemos lo necesario, en Barcelona no deben seguir radicados organismos nacionales como el Comité Olímpico Español, la Confederación Nacional de Atletismo, la Unión Velocipédica Española y la Federación Nacional de Boxeo. Esos Comités directivos, para que su gestión sea eficaz e Inspirada en normas de universalidad, han de trasladar su residencia a Madrid. Sólo así se considerarán representados en ellos todas las fuerzas deportivas desperdigadas en el ámbito peninsular” (La Libertad 23 d’octubre).
En desembre es van celebrar dos reunions del Comité Olímpico presidides pel baró de Güell. En la mirada ja posada en els Jocs Olímpics de Berlin, es tornà a reconstituir el Comité Olímpico; renovant-se els càrrecs dels representants federatius, i amb l’absència de la Confederación Española de Atletismo (La Vanguardia 24 de desembre) . D’altra banda es procedí a elegir una nova junta directiva, de la que tots els seus membres eren catalans. El nou president del Comité Olímpico fou el doctor August Pi i Sunyer; amb Josep Rosich i Rubiera, i Ricard Margarit i Calvet, com a vicepresidents; Santiago Roure i Mondet com a tresorer; Manel F. Creus i Vidal com a comptador; i Josep Mesalles i Estivill (La Vanguardia 15 de gener de 1933).

dilluns, 28 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1931

A un any i mig de la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles, la preparació dels esportistes espanyols, com en les edicions precedents, no existia. Qui més reivindicava la necessitat de fons per atendre la preparació era la Real Confederación Atlética Española, que recordava que si bé existia un acord per rebre una subvenció per entrada de la Federació Española de Futbol, aquesta no es feia efectiva. En La Nación de Madrid es pot llegir: “La situación económica de las Federaciones atléticas regionales es tan precaria, que a la vizcaína le fueron embargados los trofeos ganados por sus valientes atletas por no tener para pagar el alquiler. La castellana ha, tenido por oficina los cafés, y últimamente ha sido recogida gracias a la caridad de la Deportiva Ferroviaria. Sólo hay una Federación regional "burguesa", la catalana, gracias a su hermana de fútbol, que le da cinco céntimos por entrada, recaudando de 25 a 30.000 pesetas anuales” (La Nación de Madrid  del 3 de març).

Insignia Sessió CIO
© Colecció Olympic Museum, Lausana


Precisament en la reunió de març del Comité Olímpico Español aprovà adreçar-se al govern per a consignar “cuanto antes la cantidad necesaria para cuidar inmediatamente de la preparación olímpica y asegurar la participación deportiva española en los Juegos de Los Angeles”. ( La Vanguardia 14 de març). En la mateixa reunió s’aprovaren els actes de la Sessió del C.I.O. En qualsevol cas cal senyalar que el COE rebia anualment una assignació de l’Estat, però aquesta no revertia en un programa de preparació olímpica, aspecte que fou durament criticat per Josep Antoni Trabal, que era president de la Reial Confederación Española de Atletismo des de 1929, any que portà la seu de l’entitat a Barcelona.

L’1 d’abril es reuní el Ple de l’Ajuntament de Barcelona i s’acordà, a proposta del tinent d’alcalde delegat de cultura Lluís Massot, facilitar el Saló de Cent per fer la reunió del Comitè Internacional Olímpic, “a fin de que pueda tener lugar la sesión inaugural y las sucesivas, facultándose a la Alcaldía para que les ofrezca un banquete de gala, en la forma que disponga, organizándose también una visita colectiva a las diverses dependencias de Cultura” (La Vanguardia 2 d’abril). El programa detallat dels actes programats amb la visita del C.I.O., on hi havia diverses competicions esportives, sortí publicat en La Vanguardia el 19 d’abril.

No obstant, el fet més destacat d’aquest mes, i que canviaria la vida del país, fou l’arribada del la II República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, que provocarien la marxa a l’exili dos dies després del rei Alfonso XIII i la seva família. Aquesta situació d’inestabilitat provocà l’absència de molts membres del CIO, molts dels quals pertanyen a la reialesa.

La Sessió del CIO es va celebrar del 25 i 26 d’abril en el Saló de Cent. La benvinguda fou donada per l’alcalde Jaume Aiguader, i en representació del Comité Olímpico Español Fernando Suárez de Tangil i Angulo, comte de Vallellano, el qual va ser elegit membre del CIO en aquella mateixa Sessió a proposta del Comitè Executiu que s’havia reunit el 24 d’abril. En la presidència també hi era el governador civil, Lluís Companys. El punt rellevant de la Sessió era la designació de la seu que acolliria els Jocs de la XI Olimpíada, però la baixa participació va donar peu a posposar la votació, la qual es decidí fer-la per correu (Revue Olympique, juliol 1931). Foren diversos recepcions, dinars i actes oficials programats, però entre ells cal destacar el concert ofert per l’Orfeó Català al Palau Nacional. El Festival esportiu a l’Estadi es va dur a terme el 26 d’abril per la tarda. Més de 50.000 persones acudiren a l’Estadi per veure el partit de futbol que enfrontà a les seleccions d’Espanya i Irlanda (1-1); l’encontre de rugbi entre les seleccions de Paris i Barcelona; i un festival atlètic. En la tribuna d’autoritats, acompanyant al president del CIO, Baillet-Latour, es trobaven el president del govern provisional de la República, Niceto Alcalà Zamora, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. El 27 per la tarda els delegats olímpics visitaren els equipaments que podrien ser utilitzats durant els Jocs Olímpics a Montjuïc, el Palau de la Premsa; les pistes de tennis i basquet inaugurades durant l’Exposició; l’estand de la Societat de Caçadors i Tir Nacional, la piscina que s’estava construint; i l’antic Estadi Català. Com es recull a La Veu de Catalunya del 28 d’abril, els membres del CIO “es feren perfectament càrrec de les nostres instal·lacions esportives , les quals van merèixer unànims elogis”. La ciutat, els seus dirigents i les entitats, que es bolcaren en atencions durant la Sessió del CIO, demostraren que estaven preparats per acollir uns Jocs Olímpics. La decepció vindria poc després. El 13 de maig es procedí a obrir els vots per correu (a la Sessió de Barcelona es recolliren 19) en l’edifici oficial del CIO, Mon Repos, a Lausanne, amb presència de Paul Perret, alcalde de la ciutat, i del baró Godefroy de Blonay, president del CIO. Berlin s’imposà a la Ciutat Comtal per 43 vots a 16, amb 8 abstencions  (Revue Olympique, juliol 1931).
CIO, Sesión CIO, 1931
Sopar apertura Sessió CIO 1931 Barcelona
© 1932 / Comité International Olympique (CIO)

Com senyala Alberto Aragón en Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional (col·lecció Aula d’Història, Fundació Barcelona Olímpica 2013), “En  conèixer el maig la victòria de Berlin, la premsa informava que el COE es reunia pensant en una candidatura per al 1940. Però el clima era de desencís, sobre tot per això, però també pel rebuig del nou president d’Espanya, Alcalá Zamora a entrar en l’organisme -president honorari-, per la dimissió del marqués de Lamadrid i d’altres integrants del COE i per l’amenaça de les federacions de crear una Confederació paral·lela”. Les dimissions es van comunicar en la reunió del Comité Olímpico Español celebrada en Barcelona el 28 de maig. En aquesta reunió el baró de Güell informà que havia presentat la dimissió al CIO -dimissió no acceptada per Baillet Latour-; no es va acceptar la dimissió de Mesalles; i es valorà positivament la creació d’una Unió de Federacions “tampoco había merecido ningún reparo la creación de dicha entidad, que puede ser altamente beneficiosa para los intereses deportivas”.

Alguns mitjans de la premsa de Madrid, especialment el diari republicà d’esquerres El Heraldo de Madrid, carregaven amb força contra el COE, reclamant també la dimissió de Vallellano; i s’insistia en la conveniència de que els representants federatius formessin part de l’entitat: “La organización interna del Comité Olímpico es odiosa, inmoral y antidemocrática. Sépase que lo forman, no los representantes legítimos de las Federaciones deportivas españolas, sino aquellos que designa el Comité para cada deporte. El Comité olímpico no se preocupó nunca de llevar a su seno las personas más capacitadas, sino aquellos amigos a quienes se deseaba dar un poco de lustre” (El Heraldo de Madrid 26 de maig). Després de la dimissió del marqués de Lamadrid, el baró de Güell assumiria interinament la presidència.
Carta Güell a Baillet Latour, president CIO
Font imatge via Olympic Studies Centre (OSC's IOC)
En la reunió de novembre el Comité Olímpico Español informà que s’havia demanat a l’Estat, “se sirva designar un representante que, siendo ajeno a toda organización o relación  deportiva, asista desde ahora a las reuniones  del Comité y hasta haberse efectuado la liquidación total de nuestra participación en  los futuros Juegos” (La Vanguardia 22 de novembre). En la mateixa reunió s’acordà que als Jocs Olímpics de Los Angeles acudirien esportistes d’hockey, boxa, atletisme, tir, waterpolo, esgrima i vela,  però quedant en l’aire la participació en hípica i ciclisme.

dimecres, 2 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

Montjuïc, estadi, inauguració, 1929
Estadi de Montjuïc any 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

L’any 1929 s’inicià amb la confirmació de que s’anava a construir la piscina a Montjuic, després que es signà l’acord entre el Comitè de l’Exposició i la Societat del Funicular de Montjuïc, la qual cedí uns terrenys limítrofs al funicular per construir la piscina (La Vanguardia, 17 de gener de 1929).  La obres s’iniciaren el 28 de març, tal com publicava La Vanguardia un dia després, “es una fecha para ser señalada en el Libro de Oro de la Natación”. No obstant el plat fort era l’Estadi El primer dia de l’any La Vanguardia publicà un extens article on informava amb detall de totes les dependències. L’Estadi de Montjuïc, que alguns mitjans de comunicació catalogaven com el millor d’Europa, s’inaugurà el 20 de maig. Aquell dia es disputaren unes proves atlètiques, un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, i un partit de rugbi entre Espanya i Itàlia. La inauguració, que fou presidida pels reis d’Espanya, comptava entre els convidats a Baillet Latour, al qual el Comité Olímpico Español i la Confederació Esportiva de Catalunya van oferir un esmorzar en un dels halls de l’estadi. Aquell any, i han motiu de l’Exposició Internacional es desenvolupà un extens programa esportiu amb competicions d’atletisme, automobilisme, bàsquet, beisbol, boxa, ciclisme, escacs, esgrima, esports aeris, futbol, hípica, hoquei, lluita, motociclisme, motonàutica, natació, pilota basca, rem, rugbi, tennis, tir olímpic, vela i waterpolo. 
Estadi Montjuïc, 1929, rugbi, Barcelona
Inauguració de l'Estadi de Montjuïc 1929
Arxiu ©Fundació Barcelona Olímpica

La piscina de Montjuïc estava previst que s’inaugurés el 8 d’agost de 1929, però no va ser possible a causa d’un temporal de pluges, i es va fer finalment dos dies després amb els campionats de Catalunya de natació. 

L’Exposició Internacional finalitzà en gener de 1930, però donà el relleu a una Exposició Nacional que durà fins al 15 de juliol. El tancament de l’Exposició Internacional coincidí amb la caiguda de Primo de Rivera, que presentà la seva dimissió a Alfonso XIII el 28 de gener. Aquest fet, com senyala Xavier Torrebadella en Renovació del discurs olímpic català en una conjuntura d’expansió del sistema esportiu (capítol 3 llibre Catalunya i l’Olimpisme, ed. Generalitat de Catalunya, 2006) va possibilitar un increment a Catalunya de l’associacionisme, i “l’esport fou un dels àmbits favorits”. Un fet poc conegut, és que finalitzada l’Exposició, el consistori barceloní, a proposta de la Confederació Esportiva, valorà la possibilitat d’oferir un dels palaus de l’Exposició Internacional -el Palau Meridional- per transformar-ho en un Palacio de los Deportes: “un grupo de elementos de la Confederación Deportiva han visitado este local, que mide 300 metros por 75, trazándose planos para instal·lar en el mismo una pista de basquetbol, otra de hielo para patinar, un ring para boxeo y, si es posible, habiéndose pedido informes sobre el particular a París, un saltador artificial para la pràctica de saltos de esquí” (La Vanguardia, 15 de gener de 1930). Una vegada finalitzada les tasques del comitè esportiu de l’Exposició, es creà una nova comissió, de la que formaven part  Josep Sunyol, Josep Elias i Juncosa, Joan Cell i Manel Basté, tots ells membres de la Confederació Esportiva de Catalunya que presidia el baró de Güell. El programà abastà els mesos comprés entre maig i juliol, però els acte més rellevants foren un festival dut a terme a l’Estadi el 4 de maig i on van participar nombroses entitats entre les quals estava el Comité Olímpico Español; els encontres Vasconia-Catalunya de futbol, i Languedoc-Catalunya de rugbi, així com l’eliminatòria de Copa Davis Espanya-Japó disputats el primer cap de setmana de juny. Si bé el Comité Olímpico es reunia periòdicament, hi havia moltes Federacions que no havien designat els seus representants en el si de l’entitat; i era qüestionat per la manca de previsió de cara a la cita olímpica de Los Angeles en 1932 (La Nación 20 de febrer).

Abans, però, hi havia hagut una cita històrica a Berlin (22-24 de març) per a l’olimpisme espanyol. En aquesta data es va celebrar la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, i en el marc de la mateixa Barcelona fou designada seu de la Sessió del C.I.O. en 1931 per davant Viena i Belgrad. En la mateixa reunió Baillet-Latour confirmà que les ciutats candidates per acollir els Jocs Olímpics de 1936 eren Alexandria, Barcelona, Berlin, Budapest, Buenos Aires, Colònia, Dublín i Frankfurt (Revue Olímpique Juliol 1930).

Com a curiositat esportiva d’aquest any cal esmentar la proesa del professor Enric Blanco i Alberich, nascut a la Barceloneta, però exiliat als Estats Units, que travessà l’Atlàntic amb la seva família a bord d’un veler. Blanco arribà a Barcelona el 5 d’octubre i fou rebut multitudinàriament. Dins del comitè d’honor figurava el Comité Olímpico Español, que estav representat pel seu secretari Mesalles i Estivill. 

En 1926 Pierre de Coubertin havia fundat a Lausanne el Bureu International de Pedagogia Esportiva, i en octubre de 1939 la premsa donava coneixement del seu Manifest per la reforma esportiva. Dins del mateix hi havia el polèmic punt que plantejava la supressió de la participació femenina en les com peticions on participen homes (La Vanguardia 8 de novembre  i La Vanguardia 8 de novembre ). Mereix destacar-se que el Comité Olímpico, a l’objecte de recaptar recursos econòmics,  sol·licità a la Real Federación Española de Futbol la celebració anual d’un partit de futbol “para poder atender deportes necesitados de auxilio, tanto con vistas a los Juegos que se celebrarán en Los Angeles el año 1932 como los que en 1936 pudieran tener efecto en Barcelona”. Aquesta petició seria aprovada per l’Assemblea de la Federació.

Així mateix en la reunió del mes de novembre el Comité Olímpico Español informà de que la Sessió del Comitè Internacional Olímpic es faria del 25 al 28 d’abril del proper any, i alhora demanà a les Federacions i esportistes la màxima col·laboració. També acordà “realizar las gestiones necesarias cerca del Ayuntamiento de Barcelona para que en ningún caso el régimen que pueda adoptarse para las instalaciones deportivas de Montjuich perjudique o dificulte la posibilidad de que se lleven a cabo en las mismas los juegos olímpicos y que fueron solicitados para Barcelona” (La Voz 7 de novembre i La Vanguardia 8 de novembre).

dijous, 13 d’octubre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1928

Als Jocs Olímpics d’Hivern de Saint Moritz (Suïssa), celebrats del 11 al 19 de febrer de 1928, no acudí cap esportista de la delegació espanyola. 
Precisament, a principis de 1928, el Comitè Olímpic Espanyol s’havia adreçat a tots “las sociedades que practican el esquís” amb la intenció de crear una federació i així poder afiliar-se a la Federació Internacional (La Época 3 de gener). No obstant, el COE envià un representant oficial, el doctor Joan Farnés i Farnés, a la reunió constituent de la Associació Internacional de Medicina Esportiva (A.I.M.S.), que es va fer a Saint Moritz durant els Jocs d’Hivern (La Vanguardia 8 de febrer i 11 de març). El doctor Farnés havia estat president de la Federació de Societats Esportives de Barcelona (1915) i elegit vicepresident de la Confederació Esportiva de Catalunya (1922). 

De nou, la perspectiva per enviar una delegació competitiva a Amsterdam tampoc era afalagadora, ja que les federacions nacionals, per manca de recursos, no podien fer la preparació adient. En març, aprofitant la visita a Barcelona del general Primo de Rivera, el president del COE, el marqués de Lamadrid, tornà a demanar ajuda econòmica per anar als Jocs Olímpics de Amsterdam de 1928 (La Vanguardia 14 de març). Finalment, el límit màxim concedit per l’Estat fou de 150.605 pessetes (La Vanguardia 14 d’abril), una quantitat del tot insuficient. 

Arxiu © Fundació Barcelona Olímpica
A Barcelona, la Confederació Esportiva de Catalunya continuà treballant al programa esportiu de l’Exposició Internacional. Les obres de l’estadi avançaven, però es reivindicà la necessitat de construir altres equipaments, entre ells un velòdrom i una piscina (La Vanguardia 1 de febrer). En abril es donà a conèixer la celebració d’un Congrés Nacional de l’Esport, assumit la direcció del mateix el Comitè Olímpic Espanyol: “El Comité se enteró luego de una ponencia presentada por secretaría referente a la organización del primer Congreso nacional de los Deportes, coincidiendo con los actos y fiestas que se proyectan llevar a cabo con motivo de la Exposición de Barcelona. El COE acordó patrocinar la celebración de dicho Congreso, facultando al secretario para que proponga las bases de su estructura y desarrollo” (El Heraldo de Madrid 16 d’abril). Finalment,  aquesta iniciativa no es va dur a terme.

Amsterdam 1928 marató
© 1928 / Comité International Olympique (CIO)

Els Jocs Olímpics d’Amsterdam es van celebrar del 17 de maig al 12 d’agost de 1928, però la cerimònia oficial d’inauguració es realitzà el 28 d’agost, un dia abans que s’iniciés la competició atlètica. Des d’un punt de vista històric, cal remarcar que Alemanya tornava a participar a uns Jocs Olímpics, després d’haver estat exclosa dels Jocs Olímpics de 1920 i 1924 com a conseqüència de la I Guerra Mundial. També, per primera vegada, el foc olímpic lluïa a un Estadi. 
En el context dels Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928, cal destacar que el 27 de juliol l’Associació Internacional de la Premsa Esportiva, creada als Jocs Olímpics de París de 1924, organitzà el seu congrés i Narcís Masferrer fou elegit membre de la junta directiva. A nivell esportiu, la delegació espanyola guanyà només una medalla, però fou la primera medalla d’or del seu historial a salts per equips d’hípica ( La Vanguardia 14 d’agost). Durant els Jocs Olímpics, tal com detalla Narcís Masferrer, la candidatura de Barcelona era ben vista i tothom preguntava com es trobaven les obres de l’Estadi (La Vanguardia 1 d’agost).

Amsterdam 1928 equestrian
© 1928 / Comité International Olympique (CIO)

La relació d’esportistes catalans presents als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 fou:
Atletisme: Josep Culí i Clapera, Emili Ferrer i Calvo, Joaquim Miquel i Casas, i Joan Serrahima i Bofill.
Boxa: Josep Vilanova i Pueyo, Robert Sanz i Jussà, Josep Montllor i Pastor, i Joan Muñoz i Pnadés.
Esgrima: Fèlix de Pomés i Soler.
Hockey: Manel Lobo i Vidal, Francesc Argemí i Solà, Jaume Baguña i Gili, Josep M. Caralt i Vidal, Lluís Isamat i Bosch, Joan Junquera i Baguna, Francesc Roig i Ventura, Josep M. Caralt i Mas, Santiago Goicoeche i Orsolich, Lluís Rierola i Albó.
Natació: Estanislao Artal i Garriga, Ramon Artigas i Rigual, Josep Francesch i Cazorla, Josep González i Esplugues, i Francesc Segalà i Torres.
Vela: Santiago Amat i Cansino.
Waterpolo: Jaume Cruells i Folguera, Gonzalo Jiménez i Corral, Rafel Jiménez i Corral, Manuel Majó i Hernández, Josep M. Puig i Bori, Àngel Sabata i Figa, i Mariano Trigo i Serrano.

Com a jutges i oficials catalans participaren Luis Alberto Ramonet, que l’any 1922 fou un dels promotors de la creació de la Federació Espanyola de Boxa i presidí la primera junta directiva; i l’àrbitre Josep Casanovas que acudia als Jocs per segona vegada. A hoquei, Manel Sagnier, primer president de la Federació Catalana d’Hoquei (1923-1927), i Manel Masip. A futbol participà Guillem Comorena; i a natació, Albert Seriña i Casimiro Baides, president del Col·legi Català d’Àrbitres i Jutges de Natació. 

A finals de novembre, la Confederació Esportiva de Catalunya atorgà els seus premis anuals (copa Baró de Güell, copa Stadium, copa Sherrill i medalla Coubertin). Aquest any la medalla del baró de Coubertin li fou concedida al marqués de Lamadrid, president del Comitè Olímpic Espanyol (El Sol 29 de novembre). Al mes de desembre sortí al carrer el llibre La IX Olimpíada del periodista del diari ABC Román Sánchez Arias Rubryk.