dimecres, 17 de maig de 2017

Narcís Masferrer, 150 anys del naixement d’un pioner de l’esport i l’olimpisme

Narcís Masferrer
Narcís Masferrer (1867-1941)
© PERIODISME AMB EMPREMTA OLÍMPICA
El 7 de maig de 2013 ja li vaig dedicar un article a Narcís Masferrer i Sala on recollia la trajectòria d’aquest personatge fonamental de la nostra història esportiva. Aquest any celebrem el 150 aniversari del seu naixement, però com aquesta efemèride coincideix amb el 25è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, he seleccionat alguns paràgrafs en els quals parla de Barcelona i l’Olimpisme i quan Barcelona va presentar per primera vegada la seva candidatura olímpica. 

El 31 de juliol de 1920, la revista Stadium publicava un article amb el títol “La VIII Olimpiada en Barcelona”, en què Masferrer informava de la presència de dirigents catalans i col·legues als Jocs Olímpics d’Anvers (Garcia Alsina, Elias i Juncosa, Gamper i Co de Triola), i es preguntava ¿Per què no?:
“Barcelona, la Ciudad cosmopolita a la que no arredró jamás arremeter con cualquier empresa, por colosal que fuera —ayer, en 1888, la Exposición Universal; mañana en 1924 la Exposición de Industrias Eléctricas—, puede aceptar el gran honor de organizar la VIII Olimpiada”. Després es preguntava si seríem capaços de fer front a les despeses d’organització, i de com respondrien les institucions, les entitats esportives i els ciutadans; i com a resposta deia: “Aunadas todas esas grandes voluntades, nadie dude de que habríamos de salir, como siempre, airosos en el tema”. Poc després d’aquestes manifestacions es feia pública la construcció del Stadium Català (actual Estadi de la Foixarda, i que es va inaugurar el 24 de desembre de 1921). L’equipament era imprescindible per donar suport a la candidatura, i alhora deixava clar la capitalitat de Barcelona en l’esport nacional, i el gran mèrit d’aquest projecte requeia en el seu col·lega Josep Elias i Juncosa (La Vanguardia, 4 d’agost i Stadium, 14 d’agost de 1920). 
Masferrer, Jocs Olímpics, Elías i Juncosa, Coubertin, 1924
Revista Stadium 31 de juliol de 1920, pàg. 381
Font imatge via ©Arca
Barcelona es donava a conèixer al món olímpic per primera vegada en els Jocs Olímpics d’Anvers, i com deia Narcís Masferrer en l’article, “Pórtico, un pequeño éxito” (Stadium, el 28 d’agost de 1920): “Tenga o no tenga lugar en Barcelona, podemos decir con orgullo que hemos sido escuchados en lejanas tierras. Como los círculos cada vez mayores que en el agua dibuja la caída de una piedra, así la posibilidad de una Olimpiada en plena tierra catalana ha ido tomando carta de naturaleza y hasta los más reacios críticos extranjeros, los que aún contaban con nuestra incapacidad organizadora, abogan por que la España neutral, la España del Rey Alfonso, tenga una ocasión de demostrar al mundo entero que no vive lejos de Europa y que como Europa siente ansias de cultura, de progreso y de higiene, aspectos individuales para los cuales el deporte es el camino más corto y más seguro (...). La Olimpiada de 1924 será en Barcelona o no será en Barcelona, pero tenemos pruebas de que se nos considera capacitados para organizarla”.
"Pórtico, un pequeño éxito" Revista Stadium 28 d'agost de 1920
Font imatge via ARCA
Al final el desig no es va materialitzar. Pierre de Coubertin, president del CIO, maniobrà davant dels membres del CIO perquè de nou fos París la seu dels Jocs Olímpics de 1924. Volia esborrar la mala imatge que varen deixar els Jocs Olímpics celebrats sense cap ressò a la seva ciutat en el marc de l’Exposició Universal de 1900. Anys després, el baró de Coubertin seria entrevistat per Masferrer, i deixaria imprès en una targeta amb el seu escut la frase: “Antes de venir a Barcelona, creía saber lo que era una Ciudad Deportiva...” (Stadium, 15 de novembre de 1926).

Probablement molts barcelonins desconeixen qui és Narcís Masferrer i Sala, però els amants de l’olimpisme i de la història de l’esport sabem que la ciutat comtal té un deute amb ell. En el blog esmentat a l’inici d’aquest article informava: “Han estat nombroses les persones que en diverses ocasions han demanat que algun carrer o instal·lació esportiva portés el nom de Masferrer. La construcció del palau d'esports de Barcelona, carrer Lleida, el 1955 va provocar una interessant controvèrsia, entre els periodistes Santiago García i José Sabater Rosich a La Vanguardia pel nom d'un carrer. Precisament Sabater Rosich, en un article publicat el 12 de juliol, “Moment oportú per reparar un oblit”, advocava en canvi per donar a aquest carrer el nom d'un oblidat dirigent i periodista esportiu, Narcís Masferrer. D'aquesta manera es compliria “amb un deute que Barcelona té amb qui va propulsar els esports amb entusiasme i encert”. La proposta de Sabater no va prosperar. Jo, des d’aquest blog reivindico amb humilitat, però amb visió històrica, que la ciutat repari aquest oblit. 

dimecres, 12 d’abril de 2017

Fa 75 anys…els combats de la postguerra

Fa 75 anys, en 1942, Espanya arrossegava una dura postguerra, i mitja Europa es trobava en mans del III Reich. L’esport anava aixecant a poc a poc el cap, i dins d’aquest panorama, cal destacar el combat pel títol europeu del pes wèlter entre José Ferrer Navarro, un barceloní nascut al Raval, i Marcel Cerdán, un francès d’origen algerià que ostentava el títol des de 1939. 

Jose Ferrer, Boxa, Boxeo
José Ferrer
Font imatge via todocoleccion.net
Ferrer havia debutat  l’1 de novembre de 1936 guanyant més punts que Johnny Díaz al Gran Price de Barcelona. Fins aquell moment havia disputat 32 combats, però aquest es disputaria fora de les nostres fronteres. Malgrat que el combat es disputaria inicialment el 27 de setembre  a la plaça de braus o a l’estadi municipal de Marsella, finalment es celebrà al Velòdrom d’Hivern a París, una ciutat ocupada pels nazis, el 30 de setembre de 1942. En aquell moment, el president de la Federació Espanyola era el militar franquista Enrique de Ocerín, i de la Federació Catalana era Josep Clols Vila, 

Com va reconèixer a la premsa el mànager de Ferrer, aquest combat es va poder fer gràcies a la intervenció d’un dels pioners de la boxa catalana, Joan Casanovas i Garolera, fundador del Barcelona Boxing Club (1910), i que havia participat com a àrbitre als Jocs Olímpics de París i Amsterdam, i que també aniria a Londres en 1948
Del combat hi ha una anècdota molt curiosa explicada per José Angel Albert Boronat al seu blog “El Bombardero de Marruecos”. Els avis de Marcel Cerdán eren d’Aspe, en València, i abans d’iniciar-se el combat, quan Cerdán va veure que Ferrer lluïa la bandera espanyola a la cintura dels calçons (també els portava als mitjons), li va demanar si se’ls podia treure, ja que “él también se sentía español...y no lucha contra España sino contra un boxeador con nombre y apellidos. Ferrer no aceptó”.

José  Ferrer, Marcel Cerdán, boxeo
José  Ferrer i Marcel Cerdán
Font imatge via.elbombarderodemarruecos.blogspot.com
Entre les personalitats assistents al combat es trobava el cantant i actor Maurice Chevalir, i l’excampió del món Marcel Thil. El combat no va tenir història, Ferrer va durar sobre el quadrilàter només un minut i quaranta-cinc segons. No seria l’última vegada que Ferrer s’enfrontaria amb Cerdán. El 24 de febrer de 1946 van creuar de nou els guants a la plaça de braus de La Monumental, que s’omplí per veure l’esdeveniment. En aquesta ocasió, Ferrer li va aguantar 4 rounds a Cerdán. El francès dos anys després es proclamaria campió del món, i en 1949 perdia la vida en un accident aeri.

Combat Ferrer-Cerdán, La Monumental, boxeo
Portada de La Vanguardia dedicada al combat en La Monumental entre Ferrer i Cerdán
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com



Ferrer es retirà de la boxa en 1953. En el seu palmarès figuren 54 combats guanyats, 26 perduts i 7 nuls. Poc després de la seva mort, El Mundo Deportivo publicà la seva última entrevista i en ella feia un repàs dels dos combats amb el mític Marcel Cerdán.
Josep Ferrer

Entrevista Josep Ferrer 
Font imatge via hermeroteca Mundo Deportivo



dimecres, 29 de març de 2017

La “Grupa”, el primer ciclocròs nacional i la primera Pujada Ciclista al Castell de Montjuïc

Fa uns dies l’escriptor, periodista i professor Rafael Vallbona em va regalar el llibre escrit per ell mateix Escalada a Montjuïc 1965-2007, l’ascens de la ciutat. M’ho va regalar en un dinar on també hi era l’amic Rubén Peris, president de La Volta a Catalunya i em va fer molta il·lusió perquè vaig col·laborar amb aquesta emblemàtica prova, que dirigia l’inoblidable Quim Sabaté, quan jo era responsable de promoció i esdeveniments esportius de l’Ajuntament de Barcelona del 1981 al 2005. Llegint el llibre vaig conèixer però, que trenta anys abans ja s’havia organitzat una pujada al castell de Montjuïc en bicicleta. 

La primera notícia que he trobat a l’hemeroteca de La Vanguardia és del 14 de juny de 1931, l’any de l’arribada de la República. L’entitat promotora fou l’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, com se li coneix en la família del ciclisme. Aquesta entitat va néixer en octubre de 1916, per tant en 2017 compleix cent anys. Ara ja forma part dels clubs centenaris de la ciutat.

Cal esmentar que en 1922 van assolir una fita històrica, ja que va organitzar el primer ciclocròs de l’Estat. En la Jornada Deportiva del 30 de gener de 1922 hi ha un petit article titulat “Cros-country ciclo pedestre organizado por la Penya Montjuich – Esta serála primera prueba que se celebra en España”. Cal dir que a la web de l’entitat, com a la Viquipèdia, es diu que es va realitzar el 26 de gener. Per tenir més informació vaig trucar a l’agrupació, i el seu president, Joaquim Ferry, em va adreçar a Lluís Giménez, que ha elaborat un valuós document, Pequeña historia de un gran club, que recull la història de l’entitat. El cert és que la prova es desenvolupà a la serra de Collserola el 26 de febrer, amb sortida de la carretera de Sant Pere Màrtir, passant per Vallvidrera, i arribada al pont de la Reina Elisenda en Pedralbes. El guanyador absolut del primer ciclocròs nacional fou Rafel Noguera.

Quant a la data de la primera pujada al castell també hem trobat alguns errors. Al llibre de Vallbona es diu que va tenir lloc el 12 de maig de 1931 i el document escrit per Giménez situa el seu inici en 1932. No obstant això, la realitat és que la pujada es va celebrar el 5 de juliol. La Pujada, que es presentà com la “Carrera en Cuesta a Montjuic: Premio Paños Ramos”, més tard seria coneguda com “La Mont Faron Catalana”. La data inicial per disputar-la era el 21 de juny, però finalment s’ajornà al 5 de juliol . Com una part de l’itinerari, l’arribada estava a l’entrada del castell, sota l’autoritat de l’Exèrcit, i fou necessària l’autorització del capità general Eduardo López Ochoa. El reglament comptà amb el vistiplau de la Unión Velocipédica Española i les inscripcions es tramitaren en la seu del club al Bar Mundial, carrer Marqués del Duero, 99 —actual Paral·lel—, cantonada carrer Blasco de Garay. El guanyador d’aquesta prova contrarellotge fou el sabadellenc Joan Salarich, “y un rasgo digno de mención el que tuvieron los presos recluídos, en la fortaleza Juan Noguera, Joaquín Caballé, Francisco Pérez y Vicente Miñana, al regalar un precioso ramo de flores con cintas de los colores españoles y catalanes, al vencedor de la prueba. Los corredores abrieron una subscripción destinada a los reclusos, cuyo resultado publicaremos en la próxima edición”.


No he trobat a les hemeroteques digitals cap referència dels anys 1933 i 1934. No obstant això, el butlletí de l’entitat del mes de maig de 1935 assenyala que el 22 d’abril es disputà la IV edició. El guanyador d’aquesta última edició fou Mariano Gascón de L’Espluga

Ja no es faria cap edició més fins l’any 1965, quan l’Esport Ciclista Barcelona, de la mà de Joaquim Sabaté i Dausà, recupera la Pujada al Castell i crea l’Escalada al Castell de Montuïc.

divendres, 17 de març de 2017

1917-2017 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I

El primer cap de setmana de gener de 1917, al port de Barcelona, el Club de Mar de Barcelona organitzava el I campionat de Catalunya de rem. Encara no estaven constituïdes ni la Federació Espanyola (ho faria a la seu del R.C. Marítim el 1918), ni la Federació Catalana, que hauria d’esperar fins al 1922. En la competició participarien els tres clubs històrics: el Marítim, el R.C. Nàutic de Tarragona i el Club de Mar. La competició estava adreçada a bots de vuit remers i timoner; canots amb dos remers i timoner; ioles de mar per a quatre remers i timoner; i canoes amb dotze remers i timoner.

I Campionat de Catalunya de Rem al port de Barcelona
Font imatge via ARCA

Aquest any apareixen nous números de la col·lecció Biblioteca Los Sports dirigida per Elias i Juncosa. El volum 19, “Esgrima”, del qual és autor Manuel F. Creus i està il·lustrat pel pintor Antoni Utrillo, decorador del quiosc de la Font de Canaletes; i el volum 20, “Hockey”, de Josep Maria Alonso, que tenia com a il·lustradora a Lola Anglada.

Biblioteca Los Sports, Hokey por Jose M. Alonso
Biblioteca Los Sports
Font imatge via todocoleccion.net 
Fa cent anys, al maig de 1917, l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, va adreçar una carta a Pierre de Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, interessant-se per l’organització dels Jocs Olímpics. Aquesta és el primer document oficial de la ciutat relacionat amb el CIO: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després, la Federació de Societats Esportives, entitat fundada el 1912, i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular, de la qual dóna compte La Vanguardia del 6 de juliol: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos”.

Carta adreçada a Pierre de Coubertin per l'alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius
Al maig, els mitjans de comunicació es feien eco de la celebració del I Campionat d’Espanya d’Autocicles, Copa de S.M. el Rei. L’organització requeia en el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any anterior (25 d’abril 1916), seguint la reglamentació del Reial Automòbil Club de Catalunya.

En total es van inscriure 33 participants. El guanyador s’emportaria la Copa del Rei, el títol de campió i una dotació econòmica de 2.000 pessetes. Al final, la carrera prevista per celebrar-se del 27 de juny a l’1 de juliol amb cinc etapes, i amb sortida i arribada a Barcelona la va suspendre el ministre de Governació: “su pretexto de que no contaba, de momento, para vigilar las carreteras en una extensión de 1.300 kilómetros, con fuerza suficiente de Guardia Civil y por considerar que escaseando la bencina era inútil derrocharla en la carrera”.

La manca de benzina, degut a la I Guerra Mundial, era un problema molt greu a tot el país.
Aquesta prohibició comptà amb ampli ressò als mitjans de comunicació i l’organització demanà al ministre per la via del R.A.C.E. la possibilitat de dur-la a terme del 25 al 29 de juliol, però finalment no es va arribar a fer.
El 30 d’octubre morien en accident d’aviació a l’aeròdrom del Prat, el pilot d’aviació Salvador Hedilla, pioner de l’aviació i director de l’Escola Catalana d’Aviació —fundada l’any anterior—; i Josep Maria Armangué i Farré, un dels pioners de l’automobilisme, dissenyador d’autocicles, i redactor del setmanari Stadium .

Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Mort accident Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Font imatge  via ARCA

El 8 i 9 de desembre es va disputar per primera vegada a l’Estat les primeres 24 hores de ciclisme en pista per a equips (2 corredors). El lloc, el nou velòdrom del carrer Sant Jordi de Sants, es va abarrotar de gom a gom per veure aquesta competició organitzada pel Club Ciclista de Sants, un club que anys després (1922) passaria a ser la secció de ciclisme de la recent fundada Unió Esportiva de Sants. La pluja va impedir que es completessin les 24 hores i el jurat declarà guanyadors ex aequo als tres primers equips: Crespo/Tresseras; Regnier/Febrer i Rubio/Villanueva.


24 hores ciclistes
I 24 hores ciclistes celebrades a l'Espanya
Font imatge via ARCA



dijous, 26 de gener de 2017

Fa 75 anys neix la 'Delegación Nacional de Deportes de Falange Española i de las J.O.N.S.', el Barça inaugura oficines a Méndez Vigo

Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, des de la premsa del règim franquista es va llançar una campanya per a espanyolitzar els noms esportius, tant els noms catalans com els anglicismes; però no seria fins finals de 1940 (Decret de 20 de desembre) on es deia que calia “proceder al cambio de denominación de clubs. sociedades y entidades de toda índole en cuyo nombre figuren palabras extranjeras “. El Decret entraria en vigor el dia 1 de febrer de 1941. 
El diari La Vanguardia, del 4 de gener de 1941, feia un recordatori als clubs de futbol, que havien de ”suprimir de su denominación todo vocablo extranjeros, y a reformar aquellos cuya construcción no sea gramaticalmente correcta en nuestro idioma”. El cert és que aquest manament ja feia temps s’estava aplicant, si recorrem a l’hemeroteca de La Vanguardia on podem observar com, encara no finalitzada la guerra, la Unió Esportiva Sants ja s’havia transformat en Unión Deportiva Sans. En qualsevol cas, des d’un punt de vista formal aquest any es compleixen 75 anys de la desaparició dels anglicismes i els noms catalans de l’esport.
Espanyolització noms
Espanyolització nom Unió Esportiva Sants
Font imatge via todocoleccion.net
 
Un cop finalitzada la guerra, l’esport a l’estat espanyol estava regit pel Consejo Nacional de Deportes i el Comitè Olímpic Espanyol, presidit pel general Moscardó. No obstant, al març de 1941, mitjançant un nou decret (BOE 5 de març de 1941) passà a nomenar-se Delegación Nacional de Deportes de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., la qual estaria estructurada en tres organismes que funcionaven autònomament: l’esport militar, els esports del Moviment i les federacions esportives espanyoles. 

Com sostenen els amics Xavier Pujades y Carles Santacana, a Historia Ilustrada del Deporte en Cataluña, vol 2: “La novedad más importante era  introducir un tipo de estructura deportiva al margen de la federativa y con una finalidad más claramente de encuadramiento político. Se trataba de los deportes del Movimiento, con practicantes diferentes, campeonatos propios, etc. Bajo este epígrafe se incluían las actividades deportivas de la Sección Femenina, del Frente de Juventudes, del Sindicato Español Universitario y de Educación y Descanso”. 

L’abril de 1941 va morí un dels pioners dels esports i l’olimpisme, Narcís Masferrer i Sala, degà del periodisme esportiu i destacat dirigent que fou membre del Consejo Nacional de Deportes i un dels pocs presidents de federació espanyola no militar (Unió Velocipèdica Espanyola) . El proper any, es celebrarà el 150 aniversari del seu naixement. 

Durant el mes de maig es celebraran els 75 anys que el Futbol Club Barcelona inaugurà les oficines al xalet del Passatge Méndez Vigo, número 4. Aquest passatge es va edificar l’any 1868 i les oficines del club blaugrana restarien obertes fins 1975.
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com
Aquell any tornà la Vuelta Ciclista a España a la ciutat comtal. La prova, en la que només participaven corredors nacionals, i quatre suïssos, arribà al seu espai emblemàtic de Montjuïc el 22 de juny. La competició s’havia interromput degut a la Guerra Civil Española (les dues primeres edicions es disputaren en 1935 i 1936). L’organització de l’etapa Tarragona-Barcelona va anar a càrrec de Educación i Descanso i el Futbol Club Barcelona. El guanyador de l’etapa fou Antonio Martin, del Reial Club Deportiu Espanyol. Curiosament, l’altra competició emblemàtica del calendari ciclista, la Volta a Catalunya, s’havia disputat finalitzada la guerra (1939).
III Vuelta Ciclista a Espanya
Font imatge via todocoleccion.net



dijous, 19 de gener de 2017

1916 - 2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona II

Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA

El 23 d’abril la ciutat comtal aculli un combat desigual entre el poeta dadaista Arthur Cravan - que es guanyava la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim i al Gimnàs Solé - i, qui havia estat fins feia poc el primer campió mundial de color de boxa, l’americà Jack Johnson, el qual havia estat acusat del segrest d’una dona als Estats Units i havia hagut de fugir. Johnson havia arribat a la ciutat acompanyat de la seva esposa (La Vanguardia, 31 de març de 1916). Era la primera vegada que un campió del món de boxa visitava la ciutat. El combat es va dur a terme el dia de Sant Jordi a la plaça de braus de La Monumental, i Johnson guanyà fàcilment el combat per fora de combat a la sisena represa



Salvador Hedilla
I Raid aeri Barcelona-Mallorca
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA               

El 17 de juny de 1916 l’emprenedor Esteve Sala i Vinyals va obrir el Bar Canaletes, un establiment emblemàtic que perdurà fins al 1982. Al bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i al seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. El bar estava al costat d’un altre punt de trobada del barcelonisme, del qual també era arrendatari Sala, el quiosc de Canaletes, construït en 1901 al costat de la font del mateix nom. Sala la temporada 1934-35 arribà a ser president del F.C.Barcelona.

Aquest mateix mes de juny es va celebrar el primer Concurs Nacional d’Esgrima que, com es senyala a l’apartat dedicat a la Federació Catalana d’Esgrima, a Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents, fou el primer campionat d’Espanya. La competició, que fou organitzada per la Reial Associació d’Esgrima de Barcelona, fou d’espasa, sable i floret (Stadium, 24 de juny de 1916, pàg. 420).
El 2 de juliol, per primera vegada a la història, el pilot Salvador Hedilla fa la travessa Barcelona-Mallorca en aeroplà. Curiosament el punt d’informació per als ciutadans va estar situat al quiosc de Canaletes.

Volta Catalunya, Automobilisme
I Volta Catalunya Automobilisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA              
Una altra prova de motor emblemàtica nascuda en 1916 fou la Volta a Catalunya en Automobilisme. Coincidint amb el desè aniversari del Reial Automòbil Club de Catalunya, aquesta entitat organitzà aquesta prova, que es celebrà fins al 1956 (vuit edicions), i fou el precedent de l’actual Ral·li de Catalunya. Si bé inicialment estava programada del 10 al 12 de juny, unes tempestes, que provocaren destrosses a les carreteres, ajornaren la competició al 23-25 de juliol. Els vencedors foren Carlos de Heredia, amb un cotxe NSU en primera categoria; i el francès Marc l’Hullier amb un Elizalde 15/20 HP

La Federació Atlètica Catalana es va fundar en 1915, però els primers campionats de Catalunya a l’aire lliure, amb notable presència de públic, es van celebrar el diumenge 13 d’agost al camp de la Societat Sportiva Pompeia, i els dies 20 i 27 al camp del Reial Club Deportiu Espanyol. La figura destacada d’aquest campionat fou Josep Soler, que s’alçà amb cinc títols: llargada sense impuls; alçada amb i sense impuls; pes i disc. 

Volta Catalunya, Automobilisme
I Campionat Catalunya Atletisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA



dimarts, 10 de gener de 2017

1916-2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I


Volta, motociclista
I Volta Motociclista
Font imatge via ARCA
Fa 100 anys, el motor va tenir molt protagonisme a la ciutat i el primer trimestre està replet de dates històriques. Si bé la gestació és de finals de 1915, l’any s’inicià amb la disputa de la I Volta a Catalunya a Motocicleta, una prova que arribaria a ser un “clàssic” del calendari del motor fins a 1989. La prova fou organitzada pel Moto Club Deportivo Barcelona, una entitat que s’havia fundat l’any 1913 després de fusionar-se el Club Deportivo i l’Amateur Moto Club; i que aquell mateix any esdevindria en el Reial Moto Club de Catalunya, entitat presidida per Francesc Coma i Mas. 

La primera edició de la Volta a Catalunya  es celebrà els dies 1 i 2 de gener. La primera etapa, amb sortida des de la seu del club a la Plaça Letamendi, passava per Sitges, El Vendrell, Tarragona, Valls, Montblanc, Lleida, Tàrrega, Cervera, Igualada i arribada a Manresa on es pernoctava. La segona etapa sortia de la capital del Bages, i transcorria per Manresa, Moyà, Tona, Viladrau, Arbúcies, San Hilari, Santa Coloma de Farnés, Anglès, Girona, Tordera, Caldes, Mataró i arribada a Barcelona. 


Les hemeroteques no recullen exactament la data de fundació de la Penya Rhin, probablement es va fundar el mes de març en el cafè-restaurant el Oro del Rhin, a Plaça Catalunya número 2, al costat de l’actual Zurich. La Penya Rhin és una entitat que va tenir un gran protagonisme en el món del motor fins la meitat de la dècada dels cinquanta. Aquell mateix any es disputarà el Gran Premi Penya Rhin a Vilafranca. En anys posteriors, aquesta prova es disputà al circuit de Montjuïc i el circuit de Pedralbes. No obstant, aquesta entitat forma part de la història esportiva de la nostra ciutat al ser la primera que organitzà, desprès de la Guerra Civil, una competició de Fórmula 1.  

Altres esports també ocupen lloc de privilegi en aquells anys. El 9 de gener, es disputà a Vallvidrera el Campionat de Barcelona de cross country, que organitzà la Federació Atlètica Catalana, considerat com el I campionat de Catalunya d’aquesta modalitat. El vencedor de la prova fou l’atleta del F.C.Barcelona Pere Prat 
Cross, Catalunya
I Campionat Catalunya Cros
Font imatge via ARCA
L’activitat aeronàutica va tenir un gran impuls. Es creà l’Escola Catalana d’Aviació, un projecte impulsat pels senyors Pujol i Comabella, amb el càntabre Salvador Hedilla al capdavant de la iniciativa

L’activitat de l’escola arrancà a Can Tunis, però s’assentà en un terreny anomenat “La Volateria”, actualment és l’aeroport del Prat. La  inauguració oficial es va fer el 4 de març, on mesos després, el 2 de juny, Salvador Hedilla fou el primer pilot en aterrar a Can Suñer (Palma de Mallorca) sortint des del Prat. 

Una setmana més tard, el  10 de juny, es constituïa, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, l’Aeri Club de Catalunya. El primer president d’aquesta entitat fou el Marqués de Foronda.

En 1914, va aparèixer el primer número de la Biblioteca Los Sports, una col·lecció que dirigia el polifacètic Josep Elias i Juncosa. L’any 1916 s’editaren nombrosos números de la col·lecció. En el mes de febrer apareix PELOTA VASCA, és autor Salvador del M. Gibert; després sortiren publicats CAZA MENOR, CAZA MAYOR i ACUÁTICA, d’Àngel de Arámburu i García;  EXCURSIONISMO, del qual és autor un altre dirigent, fotògraf i periodista de prestigi, Josep Co de Triola; CARRERAS A PIE, d’Albert Maluquer; dos llibres de  VELA, MANUAL DEL PATRÓN DE YATE de Cecilio Gasóliba; i finalment JUEGOS OLÍMPICOS, de Manuel Nogareda, amb pròleg del president del Comitè Olímpic Espanyol, el  Marqués de Villamejor. 
Biblioteca Los Sports, Juncosa
Pelota Basca, Biblioteca Los Sports
Font imatge via Iberolibro

Encara que no estaven constituïdes oficialment les Federacions Catalana i Espanyola de Hockey, la primera es fundà en 1923, es disputà als terrenys del Reial Club de Polo, el I Campionat d’Espanya de hockey. La final la disputaren el Polo i l’Atlètic de Madrid, el triomf correspongué als barcelonins que s’imposaren per 2-1. L’equip estava integrat per: Piferrer, Churruca, L. Bertrand, Casas, P. de Satrústegui, Rocamora, J. M. Ros, E. Bertrand, G. de la Riba, J. Bertrand i M. Sagnier 
I Campionat d'Espanya d'Hockey
Font imatge via ARCA
Finalment, com a curiositat, un fet poc conegut: El Comitè Olímpic Espanyol va instaurar el mes de març la insígnia olímpica espanyola, la primera que es va crear a l’Estat .