dimecres, 12 d’abril de 2017

Fa 75 anys…els combats de la postguerra

Fa 75 anys, en 1942, Espanya arrossegava una dura postguerra, i mitja Europa es trobava en mans del III Reich. L’esport anava aixecant a poc a poc el cap, i dins d’aquest panorama, cal destacar el combat pel títol europeu del pes wèlter entre José Ferrer Navarro, un barceloní nascut al Raval, i Marcel Cerdán, un francès d’origen algerià que ostentava el títol des de 1939. 

Jose Ferrer, Boxa, Boxeo
José Ferrer
Font imatge via todocoleccion.net
Ferrer havia debutat  l’1 de novembre de 1936 guanyant més punts que Johnny Díaz al Gran Price de Barcelona. Fins aquell moment havia disputat 32 combats, però aquest es disputaria fora de les nostres fronteres. Malgrat que el combat es disputaria inicialment el 27 de setembre  a la plaça de braus o a l’estadi municipal de Marsella, finalment es celebrà al Velòdrom d’Hivern a París, una ciutat ocupada pels nazis, el 30 de setembre de 1942. En aquell moment, el president de la Federació Espanyola era el militar franquista Enrique de Ocerín, i de la Federació Catalana era Josep Clols Vila, 

Com va reconèixer a la premsa el mànager de Ferrer, aquest combat es va poder fer gràcies a la intervenció d’un dels pioners de la boxa catalana, Joan Casanovas i Garolera, fundador del Barcelona Boxing Club (1910), i que havia participat com a àrbitre als Jocs Olímpics de París i Amsterdam, i que també aniria a Londres en 1948
Del combat hi ha una anècdota molt curiosa explicada per José Angel Albert Boronat al seu blog “El Bombardero de Marruecos”. Els avis de Marcel Cerdán eren d’Aspe, en València, i abans d’iniciar-se el combat, quan Cerdán va veure que Ferrer lluïa la bandera espanyola a la cintura dels calçons (també els portava als mitjons), li va demanar si se’ls podia treure, ja que “él también se sentía español...y no lucha contra España sino contra un boxeador con nombre y apellidos. Ferrer no aceptó”.

José  Ferrer, Marcel Cerdán, boxeo
José  Ferrer i Marcel Cerdán
Font imatge via.elbombarderodemarruecos.blogspot.com
Entre les personalitats assistents al combat es trobava el cantant i actor Maurice Chevalir, i l’excampió del món Marcel Thil. El combat no va tenir història, Ferrer va durar sobre el quadrilàter només un minut i quaranta-cinc segons. No seria l’última vegada que Ferrer s’enfrontaria amb Cerdán. El 24 de febrer de 1946 van creuar de nou els guants a la plaça de braus de La Monumental, que s’omplí per veure l’esdeveniment. En aquesta ocasió, Ferrer li va aguantar 4 rounds a Cerdán. El francès dos anys després es proclamaria campió del món, i en 1949 perdia la vida en un accident aeri.

Combat Ferrer-Cerdán, La Monumental, boxeo
Portada de La Vanguardia dedicada al combat en La Monumental entre Ferrer i Cerdán
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com



Ferrer es retirà de la boxa en 1953. En el seu palmarès figuren 54 combats guanyats, 26 perduts i 7 nuls. Poc després de la seva mort, El Mundo Deportivo publicà la seva última entrevista i en ella feia un repàs dels dos combats amb el mític Marcel Cerdán.
Josep Ferrer

Entrevista Josep Ferrer 
Font imatge via hermeroteca Mundo Deportivo



dimecres, 29 de març de 2017

La “Grupa”, el primer ciclocròs nacional i la primera Pujada Ciclista al Castell de Montjuïc

Fa uns dies l’escriptor, periodista i professor Rafael Vallbona em va regalar el llibre escrit per ell mateix Escalada a Montjuïc 1965-2007, l’ascens de la ciutat. M’ho va regalar en un dinar on també hi era l’amic Rubén Peris, president de La Volta a Catalunya i em va fer molta il·lusió perquè vaig col·laborar amb aquesta emblemàtica prova, que dirigia l’inoblidable Quim Sabaté, quan jo era responsable de promoció i esdeveniments esportius de l’Ajuntament de Barcelona del 1981 al 2005. Llegint el llibre vaig conèixer però, que trenta anys abans ja s’havia organitzat una pujada al castell de Montjuïc en bicicleta. 

La primera notícia que he trobat a l’hemeroteca de La Vanguardia és del 14 de juny de 1931, l’any de l’arribada de la República. L’entitat promotora fou l’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, com se li coneix en la família del ciclisme. Aquesta entitat va néixer en octubre de 1916, per tant en 2017 compleix cent anys. Ara ja forma part dels clubs centenaris de la ciutat.

Cal esmentar que en 1922 van assolir una fita històrica, ja que va organitzar el primer ciclocròs de l’Estat. En la Jornada Deportiva del 30 de gener de 1922 hi ha un petit article titulat “Cros-country ciclo pedestre organizado por la Penya Montjuich – Esta serála primera prueba que se celebra en España”. Cal dir que a la web de l’entitat, com a la Viquipèdia, es diu que es va realitzar el 26 de gener. Per tenir més informació vaig trucar a l’agrupació, i el seu president, Joaquim Ferry, em va adreçar a Lluís Giménez, que ha elaborat un valuós document, Pequeña historia de un gran club, que recull la història de l’entitat. El cert és que la prova es desenvolupà a la serra de Collserola el 26 de febrer, amb sortida de la carretera de Sant Pere Màrtir, passant per Vallvidrera, i arribada al pont de la Reina Elisenda en Pedralbes. El guanyador absolut del primer ciclocròs nacional fou Rafel Noguera.

Quant a la data de la primera pujada al castell també hem trobat alguns errors. Al llibre de Vallbona es diu que va tenir lloc el 12 de maig de 1931 i el document escrit per Giménez situa el seu inici en 1932. No obstant això, la realitat és que la pujada es va celebrar el 5 de juliol. La Pujada, que es presentà com la “Carrera en Cuesta a Montjuic: Premio Paños Ramos”, més tard seria coneguda com “La Mont Faron Catalana”. La data inicial per disputar-la era el 21 de juny, però finalment s’ajornà al 5 de juliol . Com una part de l’itinerari, l’arribada estava a l’entrada del castell, sota l’autoritat de l’Exèrcit, i fou necessària l’autorització del capità general Eduardo López Ochoa. El reglament comptà amb el vistiplau de la Unión Velocipédica Española i les inscripcions es tramitaren en la seu del club al Bar Mundial, carrer Marqués del Duero, 99 —actual Paral·lel—, cantonada carrer Blasco de Garay. El guanyador d’aquesta prova contrarellotge fou el sabadellenc Joan Salarich, “y un rasgo digno de mención el que tuvieron los presos recluídos, en la fortaleza Juan Noguera, Joaquín Caballé, Francisco Pérez y Vicente Miñana, al regalar un precioso ramo de flores con cintas de los colores españoles y catalanes, al vencedor de la prueba. Los corredores abrieron una subscripción destinada a los reclusos, cuyo resultado publicaremos en la próxima edición”.


No he trobat a les hemeroteques digitals cap referència dels anys 1933 i 1934. No obstant això, el butlletí de l’entitat del mes de maig de 1935 assenyala que el 22 d’abril es disputà la IV edició. El guanyador d’aquesta última edició fou Mariano Gascón de L’Espluga

Ja no es faria cap edició més fins l’any 1965, quan l’Esport Ciclista Barcelona, de la mà de Joaquim Sabaté i Dausà, recupera la Pujada al Castell i crea l’Escalada al Castell de Montuïc.

divendres, 17 de març de 2017

1917-2017 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I

El primer cap de setmana de gener de 1917, al port de Barcelona, el Club de Mar de Barcelona organitzava el I campionat de Catalunya de rem. Encara no estaven constituïdes ni la Federació Espanyola (ho faria a la seu del R.C. Marítim el 1918), ni la Federació Catalana, que hauria d’esperar fins al 1922. En la competició participarien els tres clubs històrics: el Marítim, el R.C. Nàutic de Tarragona i el Club de Mar. La competició estava adreçada a bots de vuit remers i timoner; canots amb dos remers i timoner; ioles de mar per a quatre remers i timoner; i canoes amb dotze remers i timoner.

I Campionat de Catalunya de Rem al port de Barcelona
Font imatge via ARCA

Aquest any apareixen nous números de la col·lecció Biblioteca Los Sports dirigida per Elias i Juncosa. El volum 19, “Esgrima”, del qual és autor Manuel F. Creus i està il·lustrat pel pintor Antoni Utrillo, decorador del quiosc de la Font de Canaletes; i el volum 20, “Hockey”, de Josep Maria Alonso, que tenia com a il·lustradora a Lola Anglada.

Biblioteca Los Sports, Hokey por Jose M. Alonso
Biblioteca Los Sports
Font imatge via todocoleccion.net 
Fa cent anys, al maig de 1917, l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, va adreçar una carta a Pierre de Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, interessant-se per l’organització dels Jocs Olímpics. Aquesta és el primer document oficial de la ciutat relacionat amb el CIO: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després, la Federació de Societats Esportives, entitat fundada el 1912, i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular, de la qual dóna compte La Vanguardia del 6 de juliol: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos”.

Carta adreçada a Pierre de Coubertin per l'alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius
Al maig, els mitjans de comunicació es feien eco de la celebració del I Campionat d’Espanya d’Autocicles, Copa de S.M. el Rei. L’organització requeia en el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any anterior (25 d’abril 1916), seguint la reglamentació del Reial Automòbil Club de Catalunya.

En total es van inscriure 33 participants. El guanyador s’emportaria la Copa del Rei, el títol de campió i una dotació econòmica de 2.000 pessetes. Al final, la carrera prevista per celebrar-se del 27 de juny a l’1 de juliol amb cinc etapes, i amb sortida i arribada a Barcelona la va suspendre el ministre de Governació: “su pretexto de que no contaba, de momento, para vigilar las carreteras en una extensión de 1.300 kilómetros, con fuerza suficiente de Guardia Civil y por considerar que escaseando la bencina era inútil derrocharla en la carrera”.

La manca de benzina, degut a la I Guerra Mundial, era un problema molt greu a tot el país.
Aquesta prohibició comptà amb ampli ressò als mitjans de comunicació i l’organització demanà al ministre per la via del R.A.C.E. la possibilitat de dur-la a terme del 25 al 29 de juliol, però finalment no es va arribar a fer.
El 30 d’octubre morien en accident d’aviació a l’aeròdrom del Prat, el pilot d’aviació Salvador Hedilla, pioner de l’aviació i director de l’Escola Catalana d’Aviació —fundada l’any anterior—; i Josep Maria Armangué i Farré, un dels pioners de l’automobilisme, dissenyador d’autocicles, i redactor del setmanari Stadium .

Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Mort accident Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Font imatge  via ARCA

El 8 i 9 de desembre es va disputar per primera vegada a l’Estat les primeres 24 hores de ciclisme en pista per a equips (2 corredors). El lloc, el nou velòdrom del carrer Sant Jordi de Sants, es va abarrotar de gom a gom per veure aquesta competició organitzada pel Club Ciclista de Sants, un club que anys després (1922) passaria a ser la secció de ciclisme de la recent fundada Unió Esportiva de Sants. La pluja va impedir que es completessin les 24 hores i el jurat declarà guanyadors ex aequo als tres primers equips: Crespo/Tresseras; Regnier/Febrer i Rubio/Villanueva.


24 hores ciclistes
I 24 hores ciclistes celebrades a l'Espanya
Font imatge via ARCA



dijous, 26 de gener de 2017

Fa 75 anys neix la 'Delegación Nacional de Deportes de Falange Española i de las J.O.N.S.', el Barça inaugura oficines a Méndez Vigo

Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, des de la premsa del règim franquista es va llançar una campanya per a espanyolitzar els noms esportius, tant els noms catalans com els anglicismes; però no seria fins finals de 1940 (Decret de 20 de desembre) on es deia que calia “proceder al cambio de denominación de clubs. sociedades y entidades de toda índole en cuyo nombre figuren palabras extranjeras “. El Decret entraria en vigor el dia 1 de febrer de 1941. 
El diari La Vanguardia, del 4 de gener de 1941, feia un recordatori als clubs de futbol, que havien de ”suprimir de su denominación todo vocablo extranjeros, y a reformar aquellos cuya construcción no sea gramaticalmente correcta en nuestro idioma”. El cert és que aquest manament ja feia temps s’estava aplicant, si recorrem a l’hemeroteca de La Vanguardia on podem observar com, encara no finalitzada la guerra, la Unió Esportiva Sants ja s’havia transformat en Unión Deportiva Sans. En qualsevol cas, des d’un punt de vista formal aquest any es compleixen 75 anys de la desaparició dels anglicismes i els noms catalans de l’esport.
Espanyolització noms
Espanyolització nom Unió Esportiva Sants
Font imatge via todocoleccion.net
 
Un cop finalitzada la guerra, l’esport a l’estat espanyol estava regit pel Consejo Nacional de Deportes i el Comitè Olímpic Espanyol, presidit pel general Moscardó. No obstant, al març de 1941, mitjançant un nou decret (BOE 5 de març de 1941) passà a nomenar-se Delegación Nacional de Deportes de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., la qual estaria estructurada en tres organismes que funcionaven autònomament: l’esport militar, els esports del Moviment i les federacions esportives espanyoles. 

Com sostenen els amics Xavier Pujades y Carles Santacana, a Historia Ilustrada del Deporte en Cataluña, vol 2: “La novedad más importante era  introducir un tipo de estructura deportiva al margen de la federativa y con una finalidad más claramente de encuadramiento político. Se trataba de los deportes del Movimiento, con practicantes diferentes, campeonatos propios, etc. Bajo este epígrafe se incluían las actividades deportivas de la Sección Femenina, del Frente de Juventudes, del Sindicato Español Universitario y de Educación y Descanso”. 

L’abril de 1941 va morí un dels pioners dels esports i l’olimpisme, Narcís Masferrer i Sala, degà del periodisme esportiu i destacat dirigent que fou membre del Consejo Nacional de Deportes i un dels pocs presidents de federació espanyola no militar (Unió Velocipèdica Espanyola) . El proper any, es celebrarà el 150 aniversari del seu naixement. 

Durant el mes de maig es celebraran els 75 anys que el Futbol Club Barcelona inaugurà les oficines al xalet del Passatge Méndez Vigo, número 4. Aquest passatge es va edificar l’any 1868 i les oficines del club blaugrana restarien obertes fins 1975.
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com
Aquell any tornà la Vuelta Ciclista a España a la ciutat comtal. La prova, en la que només participaven corredors nacionals, i quatre suïssos, arribà al seu espai emblemàtic de Montjuïc el 22 de juny. La competició s’havia interromput degut a la Guerra Civil Española (les dues primeres edicions es disputaren en 1935 i 1936). L’organització de l’etapa Tarragona-Barcelona va anar a càrrec de Educación i Descanso i el Futbol Club Barcelona. El guanyador de l’etapa fou Antonio Martin, del Reial Club Deportiu Espanyol. Curiosament, l’altra competició emblemàtica del calendari ciclista, la Volta a Catalunya, s’havia disputat finalitzada la guerra (1939).
III Vuelta Ciclista a Espanya
Font imatge via todocoleccion.net



dijous, 19 de gener de 2017

1916 - 2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona II

Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA

El 23 d’abril la ciutat comtal aculli un combat desigual entre el poeta dadaista Arthur Cravan - que es guanyava la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim i al Gimnàs Solé - i, qui havia estat fins feia poc el primer campió mundial de color de boxa, l’americà Jack Johnson, el qual havia estat acusat del segrest d’una dona als Estats Units i havia hagut de fugir. Johnson havia arribat a la ciutat acompanyat de la seva esposa (La Vanguardia, 31 de març de 1916). Era la primera vegada que un campió del món de boxa visitava la ciutat. El combat es va dur a terme el dia de Sant Jordi a la plaça de braus de La Monumental, i Johnson guanyà fàcilment el combat per fora de combat a la sisena represa



Salvador Hedilla
I Raid aeri Barcelona-Mallorca
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA               

El 17 de juny de 1916 l’emprenedor Esteve Sala i Vinyals va obrir el Bar Canaletes, un establiment emblemàtic que perdurà fins al 1982. Al bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i al seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. El bar estava al costat d’un altre punt de trobada del barcelonisme, del qual també era arrendatari Sala, el quiosc de Canaletes, construït en 1901 al costat de la font del mateix nom. Sala la temporada 1934-35 arribà a ser president del F.C.Barcelona.

Aquest mateix mes de juny es va celebrar el primer Concurs Nacional d’Esgrima que, com es senyala a l’apartat dedicat a la Federació Catalana d’Esgrima, a Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents, fou el primer campionat d’Espanya. La competició, que fou organitzada per la Reial Associació d’Esgrima de Barcelona, fou d’espasa, sable i floret (Stadium, 24 de juny de 1916, pàg. 420).
El 2 de juliol, per primera vegada a la història, el pilot Salvador Hedilla fa la travessa Barcelona-Mallorca en aeroplà. Curiosament el punt d’informació per als ciutadans va estar situat al quiosc de Canaletes.

Volta Catalunya, Automobilisme
I Volta Catalunya Automobilisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA              
Una altra prova de motor emblemàtica nascuda en 1916 fou la Volta a Catalunya en Automobilisme. Coincidint amb el desè aniversari del Reial Automòbil Club de Catalunya, aquesta entitat organitzà aquesta prova, que es celebrà fins al 1956 (vuit edicions), i fou el precedent de l’actual Ral·li de Catalunya. Si bé inicialment estava programada del 10 al 12 de juny, unes tempestes, que provocaren destrosses a les carreteres, ajornaren la competició al 23-25 de juliol. Els vencedors foren Carlos de Heredia, amb un cotxe NSU en primera categoria; i el francès Marc l’Hullier amb un Elizalde 15/20 HP

La Federació Atlètica Catalana es va fundar en 1915, però els primers campionats de Catalunya a l’aire lliure, amb notable presència de públic, es van celebrar el diumenge 13 d’agost al camp de la Societat Sportiva Pompeia, i els dies 20 i 27 al camp del Reial Club Deportiu Espanyol. La figura destacada d’aquest campionat fou Josep Soler, que s’alçà amb cinc títols: llargada sense impuls; alçada amb i sense impuls; pes i disc. 

Volta Catalunya, Automobilisme
I Campionat Catalunya Atletisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA



dimarts, 10 de gener de 2017

1916-2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I


Volta, motociclista
I Volta Motociclista
Font imatge via ARCA
Fa 100 anys, el motor va tenir molt protagonisme a la ciutat i el primer trimestre està replet de dates històriques. Si bé la gestació és de finals de 1915, l’any s’inicià amb la disputa de la I Volta a Catalunya a Motocicleta, una prova que arribaria a ser un “clàssic” del calendari del motor fins a 1989. La prova fou organitzada pel Moto Club Deportivo Barcelona, una entitat que s’havia fundat l’any 1913 després de fusionar-se el Club Deportivo i l’Amateur Moto Club; i que aquell mateix any esdevindria en el Reial Moto Club de Catalunya, entitat presidida per Francesc Coma i Mas. 

La primera edició de la Volta a Catalunya  es celebrà els dies 1 i 2 de gener. La primera etapa, amb sortida des de la seu del club a la Plaça Letamendi, passava per Sitges, El Vendrell, Tarragona, Valls, Montblanc, Lleida, Tàrrega, Cervera, Igualada i arribada a Manresa on es pernoctava. La segona etapa sortia de la capital del Bages, i transcorria per Manresa, Moyà, Tona, Viladrau, Arbúcies, San Hilari, Santa Coloma de Farnés, Anglès, Girona, Tordera, Caldes, Mataró i arribada a Barcelona. 


Les hemeroteques no recullen exactament la data de fundació de la Penya Rhin, probablement es va fundar el mes de març en el cafè-restaurant el Oro del Rhin, a Plaça Catalunya número 2, al costat de l’actual Zurich. La Penya Rhin és una entitat que va tenir un gran protagonisme en el món del motor fins la meitat de la dècada dels cinquanta. Aquell mateix any es disputarà el Gran Premi Penya Rhin a Vilafranca. En anys posteriors, aquesta prova es disputà al circuit de Montjuïc i el circuit de Pedralbes. No obstant, aquesta entitat forma part de la història esportiva de la nostra ciutat al ser la primera que organitzà, desprès de la Guerra Civil, una competició de Fórmula 1.  

Altres esports també ocupen lloc de privilegi en aquells anys. El 9 de gener, es disputà a Vallvidrera el Campionat de Barcelona de cross country, que organitzà la Federació Atlètica Catalana, considerat com el I campionat de Catalunya d’aquesta modalitat. El vencedor de la prova fou l’atleta del F.C.Barcelona Pere Prat 
Cross, Catalunya
I Campionat Catalunya Cros
Font imatge via ARCA
L’activitat aeronàutica va tenir un gran impuls. Es creà l’Escola Catalana d’Aviació, un projecte impulsat pels senyors Pujol i Comabella, amb el càntabre Salvador Hedilla al capdavant de la iniciativa

L’activitat de l’escola arrancà a Can Tunis, però s’assentà en un terreny anomenat “La Volateria”, actualment és l’aeroport del Prat. La  inauguració oficial es va fer el 4 de març, on mesos després, el 2 de juny, Salvador Hedilla fou el primer pilot en aterrar a Can Suñer (Palma de Mallorca) sortint des del Prat. 

Una setmana més tard, el  10 de juny, es constituïa, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, l’Aeri Club de Catalunya. El primer president d’aquesta entitat fou el Marqués de Foronda.

En 1914, va aparèixer el primer número de la Biblioteca Los Sports, una col·lecció que dirigia el polifacètic Josep Elias i Juncosa. L’any 1916 s’editaren nombrosos números de la col·lecció. En el mes de febrer apareix PELOTA VASCA, és autor Salvador del M. Gibert; després sortiren publicats CAZA MENOR, CAZA MAYOR i ACUÁTICA, d’Àngel de Arámburu i García;  EXCURSIONISMO, del qual és autor un altre dirigent, fotògraf i periodista de prestigi, Josep Co de Triola; CARRERAS A PIE, d’Albert Maluquer; dos llibres de  VELA, MANUAL DEL PATRÓN DE YATE de Cecilio Gasóliba; i finalment JUEGOS OLÍMPICOS, de Manuel Nogareda, amb pròleg del president del Comitè Olímpic Espanyol, el  Marqués de Villamejor. 
Biblioteca Los Sports, Juncosa
Pelota Basca, Biblioteca Los Sports
Font imatge via Iberolibro

Encara que no estaven constituïdes oficialment les Federacions Catalana i Espanyola de Hockey, la primera es fundà en 1923, es disputà als terrenys del Reial Club de Polo, el I Campionat d’Espanya de hockey. La final la disputaren el Polo i l’Atlètic de Madrid, el triomf correspongué als barcelonins que s’imposaren per 2-1. L’equip estava integrat per: Piferrer, Churruca, L. Bertrand, Casas, P. de Satrústegui, Rocamora, J. M. Ros, E. Bertrand, G. de la Riba, J. Bertrand i M. Sagnier 
I Campionat d'Espanya d'Hockey
Font imatge via ARCA
Finalment, com a curiositat, un fet poc conegut: El Comitè Olímpic Espanyol va instaurar el mes de març la insígnia olímpica espanyola, la primera que es va crear a l’Estat .

dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935

August Pi i Sunyer
August Pi i Sunyer (1879-1965)
Font imatge via COE
A més del nomenament de Pi i Sunyer com a president del Comitè Olímpic, la reunió d’aquest organisme el mes de desembre de 1932 proporcionà dues modificacions importants en els Estatuts. A partir d’aquest moment, els representants federatius serien nomenats per les seves respectives federacions, i no pas a dit pels representants del CIO a Espanya. “También en la modificación estatutaria se ha tocado la labor funcional en un aspecto interesante. El C. O. E. se limitará a controlar y organizar la participación de España en los Juegos Universales; pero la preparación de los distintos equipos correrá de manera exclusiva a cargo de sus correspondientes Federaciones” (Crónica, 8 de gener). En aquest punt cal recordar que aquest mes hi ha una notícia destacada a nivell internacional, l’arribada al poder a Alemanya d’Adolf Hitler, la qual també tindria una gran repercussió en el desenvolupament esportiu. Precisament, al juny, en el marc de la Sessió del CIO celebrada a Viena, aquesta institució va preguntar a la delegació alemanya si es respectarien les regles olímpiques, davant la política antisemita del nou govern. Teodor Lewald, president del Comitè Olímpic Alemany donà garanties que els esportistes jueus alemanys no tindrien cap problema per participar en l’esdeveniment olímpic. 


De nou a Espanya, i malgrat els canvis estatutaris del COE, les crítiques a aquesta institució continuaren produint-se, especialment des de la premsa de Madrid. A finals de gener, el setmanari As feia una enquesta a diferents directius, i entre aquests hi figurava August Pi i Sunyer. A l’entrevista recordava que una de les decisions que hi hauria de prendre el nou Comitè Olímpic era si es mantenia o retirava la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1940 (As, 30 de gener ). Mesos després, l’Ajuntament de Barcelona deixava clar el seu compromís i concedí una subvenció de 15.000 pessetes per a preparar la candidatura (La Vanguardia, 12 d’agost). 

Al novembre d’aquest any se celebren eleccions generals que porten com a resultat l’arribada al poder d’una coalició de partits de dreta formada pel Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de José María Gil Robles. 

Al gener de 1934, el COE rep la invitació formal per acudir als Jocs Olímpics de Berlín. Dos mesos després, en un acte celebrat al Círculo Ecuestre, el baró de Güell fa entrega de la medalla d’or, màxima distinció del COE, a Juan de la Cierva, inventor de l’autogir. Fins aquell moment només havia rebut aquesta distinció l’equip d’hípica que havia guanyat la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam (La Vanguardia, 11 de març de 1934). Al maig s’organitzà la Sessió del CIO a Atenes i, de nou, el doctor Lewald donà garanties que el govern nazi respectaria les regles olímpiques; però poc després es feia pública l’exclusió d’atletes jueus de l’equip olímpic alemany, així com la destitució del president Teodor Lewald, ja que l’àvia paterna era jueva. Aquesta actuació provocà que dirigents i associacions dels Estats Units entre els quals es trobava Ernest Lee Jahncke, membre del CIO dels Estats Units, que al juliol de 1936 seria expulsat del CIO i d’altres països europeus com Gran Bretanya, Txecoslovàquia, Holanda, França i Suècia, comencessin a plantejar el boicot als Jocs de Berlín. Aquesta situació provocà que el president del Comitè Olímpic dels Estats Units, Avery Brundage, viatgés a Berlín per conèixer la situació. En tornar als Estats Units, el 26 de setembre, confirmava que acceptaven la invitació per participar als Jocs Olímpics (La Vanguardia, 28 de setembre ). 

Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Font imatge via  Mundo Deportivo
A Barcelona i Catalunya, la situació també era greu, l’enfrontament entre el govern central i la Generalitat de Catalunya, desembocà en els fets d’Octubre (proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola), els quals portarien com a conseqüència l’empresonament del president Lluís Companys i els membres del seu govern, la suspensió de l’Autonomia, la Generalitat intervinguda i la repressió de les institucions catalanes. En aquestes dates, l’actuació del Comitè Olímpic Espanyol és nul·la. 

Al gener de 1935 un sector de la premsa de Madrid postula la conveniència que la candidatura espanyola per als Jocs Olímpics de 1940, per als quals s’havia postulat Barcelona, fossi la ciutat de Madrid, o bé els Jocs de 1944. Aquesta proposta es se sustentava en la construcció d’una ciutat esportiva, projecte que defensava qui havia estat ministre de governació Rafael Salazar Alonso, i que comptà amb el recolzament del COE (La Voz, 14 de gener de 1935). A la Sessió del CIO, celebrada al febrer a Oslo, i a la qual no acudí ni el baró de Güell ni el conte de Vallellano, es feia pública la relació de ciutats que optaven a l’organització dels Jocs Olímpics de 1940: Atenes, Barcelona, Buenos Aires, Budapest, Dublín, Helsingborg , Lausana, Roma i Tòquio . 

L’actuació del Comité Olímpico Español es reduïa pràcticament a les reunions ordinàries que es feien mensualment. Al març, el COE concedí la medalla Pierre de Coubertin a Joaquín de Aguilera i Alonso (La Nación, 23 de març), jugador d’hoquei i dirigent, i que anys després assumiria la presidència de la Federació Espanyola d’aquest esport (1939-1945). Aquest mes, una delegació del COE encapçalada pel seu secretari Mesalles i Estivill visità al cap de l’Estat, Alejandro Lerroux, per demanar el suport de l’Estat (El Heraldo de Madrid, 27 de març). A l’abril es constituïa, a instàncies del Ministeri d’Instrucció Pública, presidit per Ramón Prieto Bances, la Junta Nacional d’Educació Física, de la qual formava part el president del COE (El Heraldo de Madrid, 24 d’abril). 

A menys d’un any per als Jocs Olímpics es desconeixia qui acudiria a Berlín.  A l’octubre, el setmanari As el 28 d’octubre  li feia una entrevista a Pi i Sunyer, president del COE, que recordava que ara la preparació anava a càrrec de les federacions, i insistia que encara no era coneixedor de l’ajuda de l’Estat: “Téngase en cuenta que actualmente el Comité Olímpico Español no cuida la preparación olímpica de los atletas, porque en la asamblea que precedió a mi nombramiento de presidente asií se acordó, estimando mejor que dicha preparación corriera a cargo de las propias federaciones y que el Comité Olimpico Españiol atendiera únicamente a la participación de los atletas que las federaciones consideraran preparados, y dentro de las disponibilidades económicas que el Comité Olímpico Español pudiera conseguir”. 

A aquestes alçades el rebuig als Jocs Olímpics de Berlín des dels partits d’esquerra és evident, als quals se sumen entitats amateurs vinculats a associacions culturals i recreatives populars, molts dels quals s’havien creat després de l’arribada de la república i no formaven part dels estaments federatius tradicionals. 
Al desembre de 1933 es constitueix a Barcelona la delegació de Catalunya de la Federación Cultural Deportiva Obrera (La Vanguardia, 22 de desembre de 1933), que s’havia creat a nivell estatal el mateix any i sota el paraigües de les Joventuts Comunistes. Aquesta entitat promouria la celebració d’una Olimpíada Obrera a l’agost de 1935 a Barcelona, on participarien equips obrers de França, Dinamarca, Suïssa, Txecoslovàquia, URSS, etc. La constitució del comitè organitzador es va dur a terme el 6 de juliol a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant ubicat al barri de Sants. Al comitè, a més de l’Ateneu, hi havia entre d’altres entitats, la Unió Esportiva Obrera, la Unió Esportiva de Sants i la Unió Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 7 de juliol). Poc després, l’Olimpíada Obrera passaria a denominar-se Olimpíada Popular i s’informava que la trobada es faria del 26 al 29 de setembre, però finalment no es va organitzar (La Vanguardia, 31 de juliol).

Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Font imatge via Wikimedia Commons