dimecres, 20 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya – Anvers 1920 II

Els Jocs Olímpics d’Anvers es van celebrar des del dia 23 d’abril fins al 12 de setembre. Curiosament, la cerimònia d’inauguració, la qual va ser presidida pel rei Albert de Bèlgica, va tenir lloc el 14 d’agost, i la cerimònia de cloenda es va realitzar el 30 d’agost. 
En aquesta cerimònia d’inauguració va ser la primera vegada que es va ondejar la bandera olímpica.
Jocs Olímpics Anvers 1920, pierre de coubertin
Participants en l'estadi durant la cerimònia inauguració
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 



Victor Boin va fer el jurament olímpic i van alliberar milers de coloms com a símbol de la pau. També, Garcia i Alsina desfilà al costat del marqués de Villamejor.
Jocs Olímpics Anvers 1920, Victor Boin
Victor Boin fent jurament olímpic 
© 1920 / Comité International Olympique (CIO) 


































En qualsevol cas, el més rellevant va ser que Garcia i Alsina, Josep Elias i Juncosa, Co de Triola i Joan Gamper, van fer,“activísimas gestiones para influir en el ánimo del barón de Coubertin y de los directores del Comité Internacional para que decidan que sea Barcelona donde se lleve a efecto la octava Olimpiada, coincidiendo con la Exposición Universal de Industrias Eléctricas” (La Vanguardia 21 d’agost). 
Inicialment,  estava previst que la seu dels Jocs Olímpics de l’any 1924 s’havia d’escollir al marc de la Sessió del Comitè Internacional Olímpic, el qual s’inicià el 17 d’agost. Finalment, es va aprovar que la concessió dels Jocs Olímpics es faria el següent any, durant la trobada de la Sessió del COI que tindria lloc a Lausana. Cal dir, que el marquès de Villamejor maniobrà contra els interessos de la candidatura de Barcelona. A punt de finalitzar els Jocs Olímpics va sortir publicat a la premsa de Madrid una nota de premsa on s’informava que “El COE propuso que la próxima olimpíada se celebre en España, y de esta petición se toma nota (...) El Comité olímpico acordó por unanimidad no tomar en consideración la proposición de la Mancomunidad de Cataluña para que la próxima, olimpiada se celebre en Barcelona” (La Época 23 i Heraldo Deportivo 5 de setembre). Aquest extrem seria desmentit pel mateix Pierre de Coubertin poc després: “El telegrama de la Agencia Havas es absolutamente falso. Ninguna solicitud nos ha sido presentada por el Comité Olímpico Español y, además, jamás hemos concedido la organización de una Olimpiada a un país, y si siempre a una determinada ciudad, que ofrezca las garantías apetecibles” (La Vanguardia 22 de setembre). La candidatura de la ciutat comtal havia estat acceptada pel CIO. Aquesta noticia es podia llegir a l’article, Lo de la Olimpiada, publicada a La Veu de Catalunya l’11 de setembre, on s’informava d’una carta enviada por Pierre de Coubertin a Puig i Cadalfalch, on li comunicava que la candidatura seria examinada amb molta simpatia.
La veritat de totes aquestes maniobres seria destapada per Co de Triola a Stadium, amb un seguit d’articles titulats Després de la Olimpíada, i que sortiren publicats el 30 de setembre, 16 i 30 d’octubre i 13 de novembre. 
Al primer article, titulat Puntualicemos (pàgina 533), afirmava amb claredat que “la delegación del COE en Amberes sólo se percató de hacer una atmósfera hostil a la delegación de Cataluña”  

Al següent article, titulat Responsabilidades, Co de Triola desvetllava a les pàgines 571 i 573 la inscripció d’un nedador, anomenat López, el qual no pertanyia a cap club i no havia estat seleccionat prèviament per la federació. Amb aquest cas, el COE va saltar-se els principis del reglament general de la competició olímpica, però, finalment el ridícul no es va produir gràcies a la Federació Internacional, la qual no va deixar participar al nedador, “por no hallarse inscrito en sus registros” .

Al tercer article,  titulat Observaciones y Comentarios, Co de Triola continuà relatant el desastre organitzatiu del COE. A diferència d’altres països, “el Comité español no se preocupó de hacer figurar los colores de la nación en la puerta de la residencia de sus representantes”, i  tampoc es va preocupar de conèixer de primera mà en quines condicions paupèrrimes estaven allotjats -es una escola- els esportistes espanyols.

 En l’edició de El Mundo Deportivo del 16 de setembre, Una vergüenza, nuestros atletas en Amberes, explicava més detalladament les condicions que van patir els esportistes. 

Al marge d’aquestes denuncies, Stadium publicà un ampli resum dels Jocs Olímpics en les seves edicions del 28 d’agost i 11 de setembre.  

Per finalitzar, cal afegir la relació oficial dels esportistes catalans que participaren a l’esdeveniment. 
Donat que en la web del COE hi ha greus mancances, i al llibre de Ricardo Sánchez, Olímpics Catalans (1999), algun error, detallem la llista que apareix a la web sports-reference: Diodoro Pons, Carles Maria Pajarón i Lluís Meléndez, atletes; Agustí Sancho i Agustina, Ricard Zamora i Josep Samitier, futbolistes; Joaquim Cuadrada i Josep Balcells, nedadors; l’equip de waterpolo del Club Natació Barcelona, Lluís i Francesc Gibert, Alfons Tusell, Raimon Berdomàs, Manel Armanqué, Antoni Vila-Coro, Enric Granados i Josep Fontanet. Un repàs posterior ens va permetre detectar l’omissió del tennista Eduard Flaquer i Vázquez. En quan als resultats, els més destacats foren les medalles de plata de l’equip de futbol i polo.
Tanmateix, cal recordar que després dels Jocs Olímpics va aparèixer la publicació Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia, del qual és autor Josep Elias i Juncosa, que fou editat per la Enciclopèdia Catalana.
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia
Els Jocs Olímpics de l'Antiga Grèciacolecció © Fundació Barcelona Olímpica


dijous, 7 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya - Anvers 1920 (I)

Als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) participà per primera vegada una delegació del Comitè Olímpic Nacional. La debilitat i la inoperància del COE, així com la manca de recursos, van propiciar que el temps de preparació fos escàs. El dia 5 de febrer de 1920, El Mundo Deportivo,  recollia la creació per part del COE de diverses comissions, i publicava el programa dels Jocs Olímpics. Per la seva part, La Vanguardia, el 7 de febrer del mateix any, esmentava la implicació del comte de Romanones, expresident del Consell de Ministres i germà del marqués de Villamejor, per aconseguir la subvenció de l’Estat per  anar a Anvers. Finalment, es va fer públic la concessió d’una subvenció de 125.000 pessetes, una quantitat que es considerava del tot insuficient.
El programa general dels Jocs Olímpics  sortí publicat al diari El Mundo Deportivo, 4 de març de 1920. Per seleccionar els atletes es van programar dos concentracions, la primera  es celebrà al camp de R.C.D. Espanyol el 6 de maig; i la segona es va fer a Madrid el 30 de maig de 1920. El COE encomanà la responsabilitat organitzativa i la selecció dels atletes a la Federació Atlètica Catalana. Quan faltaven tres mesos pels Jocs Olímpics d’Anvers encara no s’havien recaptat el fons econòmic necessari per poder anar (El Mundo Deportivo 3 de juny 1920); es va constituir el Comitè Olímpic a Catalunya, però deixava clar el seu marc competencial:  “El Comité Olímpico Español, con el fin de lograr la mejor preparación y selección de la representación nacional en la VII Olimpiada de Amberes, ha acordado constituir el Comité Olímpico de  Cataluña con los señores siguientes: Don Juan Gamper (fútbol), don Alfredo Conde (esgrima), don Marsans Peix (hípica), don Bernardo Picornell (natación), don Juan Masalles (tenis), don R. Frexe Mallofré (tiro), don Arnaldo Margarit (remo), bajo la presidencia de don Jaime García Alsina, presidente de la Federación Atlética Catalana. La misión de dicho Comité será la de aunar iniciativas y esfuerzos, procurar la mayor propaganda de la Olimpiada, organizar o patrocinar concursos de preparación y gestionar de corporaciones y particulares el concurso moral y material para lograr se pueda concurrir dignamente, y por primera vez, a una Olimpiada” (La Vanguardia 10 de juny). Aquest mateix mes es va constituir la Federació Espanyola de Natació Amateur on  Bernat Picornell  es situà al capdavant de l’entitat (La Vanguardia 20 de juny). Malgrat el poc temps de preparació, el Comitè Català treballà amb intensitat, com es pot constatar en aquestes línies del diari El Mundo Deportivo del 8 de juliol: “Es muy digno de tenerse en consideración que apenas constituido, ha merecido el aplauso general por su vibrante y entusiasta alocución dirigida a la opinión deportiva en general”. Si bé amb retard, el Comitè elaborà un manifest, !Amunt els cors!, i llençà una subscripció popular amb l’objectiu de recaptar fons que sufraguessin les despeses dels viatges i estància del esportistes catalans. El primer en la llista de subscriptors fou el baró de Güell amb 1.000 pessetes (La Vanguardia 27 de juliol).

Jocs Olímpics, JJOO,  Anvers 1920, Amberes
Poster Jocs Olímpics Anvers 1920
©Fundació Barcelona Olímpica

La col·laboració institucional a Catalunya també fou determinant. El més curiós és que la candidatura oficial per acollir els Jocs Olímpics de 1924, no fou presentada per la ciutat sinó per la Mancomunitat de Catalunya. La representació  d’aquesta institució li fou delegada a Elias i Juncosa, a qui li van concedir una subvenció de 2.000 pessetes per presentar la candidatura (Heraldo Deportivo 15 de setembre). La delegació catalana que acudí a Anvers estava  composta per Elias i Juncosa, Jaume Garcia i Alsina, Joan Gamper, Josep Maria Co de Triola, i l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. La candidatura, amb total desconeixement del COE, comptava amb el president del Consell de Ministres Espanyol, Eduardo Dato (Catalunya i l’Olimpisme, esport, identitat i Jocs Olímpics, Xavier Pujades, capítol 2, editat per COC 2006). El suport mediàtic a la ciutat comtal era total. La revista Stadium (31 de juliol), amb Narcís Masferrer al capdavant, feia una crida per que tothom recolzés la iniciativa. En el següent número de Stadium (14 d’agost) es reproduïa una carta de l’alcalde de Barcelona, Carles Jordà de la Lliga Regionalista, donant-li suport.  De fet, el Ple Municipal aprovà una proposició “Sr. Alcalde apoye la gestión que éstos hacen para que la VIII Olimpíada, que se celebrara dentro cuatro años, tenga lugar en Barcelona” (Gaseta Municipal núm.33 19 agost).  A tot això, a principis d’agost,  Elias i Juncosa feia públic que la ciutat construiria un estadi, el qual no es construiria a Pedralbes com s’havia dit (Pla Jaussely) sinó a Montjuïc. Aquest projecte era el principal aval de la candidatura olímpica de la ciutat (La Veu de Catalunya 2 d’agost). 

Elias i Juncosa, Garcia i Alsina, i Joan Gamper en Jocs Olímpics Anvers 1920
Font imatge  
©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Cal afegir, que Garcia i Alsina va desenvolupar a més la tasca de corresponsal de La Vanguardia. 

divendres, 1 de juliol de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1917-1919)

La Primera Guerra Mundial, també coneguda com Gran Guerra, finalitzà el novembre de 1918. La primera Sessió del CIO, després de la guerra mundial, es va celebrar del 5 al 9 d’abril de 1919 a Lausana. En aquesta sessió s’aprovà per unanimitat la candidatura d’Anvers per acollir els Jocs Olímpics de 1920. 
A Barcelona s’anava prenent forma l’idea de ser seu d’uns Jocs Olímpics, fet que ja hem esmentat a l’anterior article del blog. Sens dubte, per ser candidata calia disposar d’un  estadi. L’Ajuntament de Barcelona portava temps treballant en l’organització d’una Exposició de Industries Elèctriques, i foren diverses les veus que plantejaven aprofitar l’ocasió per construir un estadi “análogo al Stadium berlinés, el cual quedaría luego para le celebración periódica de olimpiadas y concursos deportivos” (La Vanguardia 6 de juny de 1914). Una delegació de la Federació Atlètica Catalana, encapçalada pel seu president Àlvar Presta, va comunicar-li a l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, la necessitat de construir un estadi.  (La Vanguardia 2 d’abril de 1916). 
Parc d'Esports, Estadi i Piscina
Plànol Parc d'Esports a Pedralbes
Font Imatge ©Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona


Llibre Jocs Olímpics, Nogareda
Los Juegos Olímpicos de Manuel Nogareda
 ©Fundació Barcelona Olímpica

L’interès per l’olimpisme ho demostrà la publicació del llibre Los Juegos Olímpicos, de Manel Nogareda, publicat per la Biblioteca Los Sports, de la qual era director Elias i Juncosa, i amb pròleg del marqués de Villamejor. El treball dels dirigents pro olímpics catalans va propiciar que Manel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola i fill del també alcalde Rius i Taulet, enviés una carta en maig de 1917 al president del Comitè Internacional Olímpic, Pierre de Coubertin, interessant-se pels Jocs Olímpics: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després la Federació de Societats Esportives, veient l’impossibilitat d’organitzar els Jocs Olímpics de 1920, posava la vista en els Jocs Olímpics de 1924, i demanava “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia 6 de juliol de 1917). Inicialment, s’havia plantejat construir l’Estadi al final de la Diagonal, i fins i tot, es va arribar a fer un projecte .

L’Estadi i els Jocs Olímpics serien protagonistes en el I Congrés Català de Turisme, que es celebrà del 19 al 22 de juny, i va ser promogut per la Societat d’Atracció de Forasters: “Reconocida por el Congreso la necesidad y conveniencia de la pronta construcción en Barcelona de un estadio, se acordó: Solicitar de los poderes públicos la creación inmediata del Estadio Catalán (...) teniendo en cuenta primero la intensidad que han conseguido los deportes en Cataluña, y segundo, la probabilidad de poder celebrar unos Juegos Olímpicos Internacionales en Barcelona”. Durant el mes de juliol el marquès de Villamejor reorganitzà el Comitè Olímpic Espanyol, però sense presència de dirigents catalans (La Vanguardia 10 de juliol ). 
El dia 15 d’agost la Federació Atlètica Catalana inaugurà un camp d’entrenament de reduïdes dimensions, que estava en la cantonada del carrer Industria-Muntaner, i que fou cedit pel F.C.Siglo. L’acte comptà amb la presència del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch.  Albert Maluquer, secretari de la Federació Atlètica,  demanà el recolzament institucional per a dur a terme els objectius fitxats . Dos mesos després, es celebrà al Teatre Bosque un Míting d’Afirmació Esportiva. L’acte fou organitzat per Stadium Club, una entitat fundada aquell mateix any i que presidia, des de feia poc, el baró de Güell. Les conclusions del míting eren interessants i es demanava que l’Estat havia de dotar-se d’una partida als pressupostos “para gastos de la representación española en la próxima Olimpiada internacional de Amberes”, així com adreçar-se a totes les institucions per construir un Estadi, “donde podamos celebrar próximamente una gran Olimpiada internacional”. Curiosament, en aquest míting va intervenir Albert Maluquer, que anuncià que si l’Estat no col·laborava seria la Mancomunitat de Catalunya la que sufragaria les despeses de la participació en Anvers (El Mundo Deportivo 23 d’octubre).També es va fer públic que el comitè organitzador dels Jocs Olímpics d’Anvers no convidarien als països sorgits dels imperis que van perdre la I Guerra Mundial: Alemanya,  Àustria, Bulgària, Hongria i Turquia (Stadium 25 d’octubre pàgina 610). 
Davant la inoperància del Comitè Olímpic Espanyol, que li va fer rebre crítiques tant de la premsa catalana com de la madrilenya, els sectors pro olímpics catalans començaren a mobilitzar-se. Es volia que hi hagués representació d’esportistes catalans a la nova cita olímpica  d’Anvers 1920, però sobretot anava prenen cos la possibilitat d’organitzar els Jocs Olímpics de 1924.
Puig i Cadalfach inaugurant camp entrenament atletisme
Font imatge  © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya


dijous, 16 de juny de 2016

La Vuelta Ciclista a Barcelona - 1935

A principis de gener de 1935 la premsa escrita de Barcelona es feia ressò de la possibilitat d’organitzar una volta de ciclisme per etapes a nivell de l’estat espanyol (La Vanguardia 23 de gener de 1935). De fet, les grans proves per etapes que existien en aquells moments eren la Volta (1911), la més antiga del calendari espanyol, la Vuelta al País Vasco (1924) i la Vuelta a Galicia (1933). Finalment, en febrer (La Vanguardia 10 de febrer) l’entitat Unión Velocipédica Española confirmà el projecte, el qual estava liderat per López Doriga i Juan Pujol, director del diari madrileny Informaciones.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi Inicialment, la prova anava a disputar-se el mes d’agost amb una voluntat de dotar l’esdeveniment d’un caràcter internacional. Estava previst que Barcelona acolliria una arribada i sortida d’etapa. Poc després es va fer públic la modificació de les dates.  La Vuelta s’anava a celebrar del 27 d’abril al 15 de maig: “Copiamos del diario “Excelsior” de Bilbao: «Oportunamente enteramos a los lectores de que el colega de Madrid «Informaciones» venía trabajando ya para poner en pie la I Vuelta ciclista a España. Hoy podemos dar ya los siguientes datos, recogidos de labios de los propios organizadores, según los cuales el proyecto va adelante y se ofrece como una magnífica realidad para breve plazo. Las fechas concedidas por la U.V.E., atendiendo a la solicitud de los organizadores, se enmarcan entre el 27 de abril al 17 de mayo. El proyecto es: Día 2, Madrid-Valladolid; día 3, Valladolid-Santander; día 4, Santander-Bilbao; día 5, Bilbao-San Sebastián; día 6, descanso en San Sebastián; día 7, San Sebastián-Zaragoza; día 8, Zaragoza-Lérida; día 9, Lérida-Barcelona; día 10, descanso en Barcelona; día 11, Barcelona-Tortosa; día 12, Tortosa-Valencia; día 13, Valencia-Murcia (por Alicante), día 14, Murcia-Albacete (contra reloj); día 15 Albacete-Madrid. Suponiendo que haya necesidad de modificar o ampliar el recorrido, la carrera comenzaría unos días antes” (La Vanguardia 23 de febrer). Finalment, el calendari es va modificar i l’etapa Saragossa-Lleida va ser substituïda per l’etapa Saragossa-Barcelona; no es passava per Albacete i es feien finals d’etapa a Granada, Sevilla, Càceres, Zamora i final a la capital d’Espanya. La premsa catalana, si bé recolzà la iniciativa, assegurava que era molt difícil organitzar amb garanties la prova amb tant poc temps d’antelació, i d’altra banda tampoc els ciclistes espanyoles havien tingut temps per preparar-se per a una prova tant exigent.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’etapa Saragossa-Barcelona es disputà el 6 de maig amb arribada al tradicional circuit de Montjuïc i la meta estava ubicada davant l’Estadi. El guanyador de l’etapa al esprint fou el belga François Adam, per davant, amb el mateix temps de l’italià Luigi Barral i del líder de la prova el belga Gustaaf Deloor. Per les imatges que sortien publicades en El Mundo Deportivo va haver gran afluència de públic. Abans de l’arribada de la Vuelta, i com a pròleg, la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants organitzà una carrera (16 voltes) en el circuit petit de l’Exposició. A la nit el Sindicat de Periodistes Esportius oferí un sopar de confraternització als periodistes, fotògrafs i corresponsals estrangers que seguien la Vuelta, al restaurant Joanet de la Barceloneta 

Els trenta i dos corredors que van prendre la sortida de l’etapa Barcelona-Tortosa van estar arropats de poc públic, ja que la sortida es va fer a la Plaça Espanya el dia següent a les set menys set del matí. La sortida de l’etapa ciclista fou neutralitzada fins a Sants, on es donà la sortida oficial a les set.

El guanyador absolut de la I Vuelta a Espanya fou el belga Gustaaf Deloor, que mantingué el mallot de líder –que per cert era de color taronja- des de la tercera etapa. 

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’únic espanyol classificat entre els 10 primers fou Marià Cañardo, segon a 12 minuts i 33 segons del líder. Cañardo havia guanyat la cinquena etapa, San Sebastià-Saragossa. Cañardo era la gran figura del ciclisme d’aquells anys. En el seu palmarès figuraven: 4 edicions de la Volta, 3 campionats d’Espanya i s’havia classificat en novena posició en el Tour de França de l’any anterior, el primer que disputava. A més de la classificació general, hi havia la d’equips, on s’imposà Bèlgica; i la del Gran Premi de la Muntanya, que fou guanyat per  l’italià Eduardo Molinar, empatat a punts amb Luigi Barral.

dilluns, 6 de juny de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1913-1916)

L’inici de la consciencia olímpica a Barcelona i Catalunya es va donar el 18 d’octubre de 1913, al Gimnàs i Institut Kinesioteràpic, on el director era Jaume Garcia i Alsina. 

Elias i Junosa, periodista, Barcelona, la Vanguardia
Josep Elias i Juncosa
Font imatge © Família Elías
El mateix dia, Josep Elias i Juncosa, redactor de La Veu de Catalunya, el qual firmava sota el pseudònim de Corredisses, pronuncià una conferència sobre els Jocs Olímpics durant el programa del festival pro-regeneració física organitzat pel Sindicat de Periodistes Esportius (La Vanguardia 20 d’octubre de 1913). En aquesta conferència, recollida pels setmanaris esportius de manera extensa, Josep Elias i Juncosa afirmà que calia assistir al Congrés Olímpic que amb motiu del XX aniversari del restabliment dels Jocs Olímpics es celebrava l’any següent a París. 
Elias i Juncosa criticà la passivitat del COE i la necessitat d’acudir als Jocs Olímpics de Berlín  (1916), també afegia: “Organícense Sub-Comités en las principales Regiones, que cuiden de la celebración de pruebas y festivales que sirvan para animar y seleccionar nuestros atletas que en el momento debido puedan ir a representarnos a Berlín” (El Mundo Deportivo, 6 de novembre)  . En els mateixos termes s’expressava Manel Nogareda (Stadium 15 de novembre), un dels promotors de la fundació de la Federació Atlètica Catalana (1915).

Elias i Juncosa, Institut Kinesiteràpic
Conferència Elias i Juncosa en Institut Kinesiteràpic 
Font imatge via Arxiu Fotogràfic CEC

En els quatre números de El Mundo Deportivo, mes de desembre (4, 11, 18 i 25), el tema olímpic ocuparia la primera pàgina. El primer dia reproduïa la carta de resposta  del president del COE, el marqués de Villamejor, a l’editorial de El Mundo Deportivo del mes de novembre on ell assumia “para vergüenza mía” el poc que havia fet; i emplaçava a Catalunya, “la región más adelantada y rica de España” a donar exemple. En el mateix diari, Masferrer emplaçava a constituir el comitè regional de Catalunya, “para lograr que por amor a nuestra patria, España, cueste lo que cueste, Cataluña esté representada en la Olimpiada de 1916”. Des del Sindicat de Periodistes Esportius es va donar suport a la iniciativa, i es creà una comissió de la que formava part Josep Elias i Juncosa, Ricard Cabot i Montalt, director del setmanari Stadium, i Jaume García i Alsina, que formava part del sindicat per ser el corresponsal de la publicació francesa La Culture Phisique. En l’edició de El Mundo Deportivo del 25 de desembre es feia públic l’autorització del COE per a constituir el comitè regional a Catalunya. Com senyala Raimon Elias i Campins al seu llibre, Josep Elias i Juncosa "Corredisses" un precursor de l'olimpisme català, Elias i Juncosa informà a Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, que pensava demanar la presidència al marquès d’Alfarràs o al marquès d’Alella, tots dos amics seus.

La proposta iniciada per Stadium d’organitzar competicions d’àmbit regional va ser ben acollida, però es circumscrivien a l’atletisme. Madrid, amb el suport del COE, va celebrar del 5 al 7 d’abril, al camp de l’Athletic Club, els Jocs Olímpics Espanyols. Un nom una mica pompós segons alguns mitjans de la capital (Gran Vida, abril 1914), però que van trobar el suport a la premsa catalana (El Mundo Deportivo 19 de marc). Barcelona no es quedaria enrere i el Sindicat de Periodistes Esportius, que en aquell moment presidia Ricard Cabot, organitzà a les instal·lacions del Reial Club de Polo un Festival Olímpic, el 5 de juliol. “El ensayo de Olimpiada organizado por nuestro querido compañero redactor jefe de Stadium José Elias y Juncosa” (Stadium 15 de juliol de 1914),  el qual resultà un èxit i va remarcar el compromís envers l’olimpisme de molts dels dirigents catalans.

Sindicat, Periodistes, Esporti,, Festival Olímpic
Festival Olímpic organitzat pel Sindicat Periodistes Esportius
Font imatge - Font imatge vía ARCA
Poc després, va aparèixer el llibre Atletisme, obra de Antoni Blasco i Cirera,  que pertany a la Biblioteca Los Sports, que dirigia Elias i Juncosa.   El pròleg del llibre va ser escrit a càrrec de Narcís Masferrer i es dedicava un capítol a l’Olimpisme i els Jocs Olímpics. Havia una voluntat d’intentar involucrar a diversos sectors del sportsmen al moviment olímpic.
Elias i Juncosa reconeixia que no havia trobat qui liderés el comitè regional: “no hemos encontrado aún el hombre que ha de presidir el Comité que hemos iniciado, por falta, seguramente, del estudio necesario para hacer amar un ideal que se aparta de lo vulgar de nuestra vida deportiva” (Stadium 30 de juliol). Inicialment, el Comité Olímpico Español va donar llum verda a la constitució d’un comitè regional, però  posteriorment el marquès de Villamejor denuncià davant la figura de Coubertin l’intent regional dels promotors catalans.

L’estadi de Berlin, el qual tenia que acollir els Jocs Olímpics, s’inaugurà el 8 de juny de 1913. L’esclat de la I Guerra Mundial (28 de juliol de 1914) va posar en risc la seva celebració. En març de 1915, encara hi havia dubtes si es podrien organitzar els Jocs Olímpics, Coubertin decidí traslladar la seu del Comitè Olímpic Internacional a la ciutat suïssa de Lausana, degut al conflicte bèl·lic,  abril de 1915. En aquest moment, els  esforços dels dirigents olímpics catalans s’adreçaren a constituir la Federació Atlètica Catalana. L’aprovació dels estatuts i l’elecció de la junta directiva es va dur a terme el 2 de setembre de 1915. Entre els dirigents escollits figuraven Elias i Juncosa, Garcia i Alsina i Nogareda. A finals de març, era evident que els Jocs Olímpics de Berlín no es celebrarien, i en un article signat per Max tornava a criticar la inoperància del COE i apuntava la possibilitat de presentar la candidatura de Barcelona per acollir “la Olimpíada de 1920”. Aquesta iniciativa fou secundada immediatament per Narcís Masferrer, el qual informava que estava previst construir un estadi a la ciutat de Barcelona. El maig del 1916, el Comité Olímpico Español acceptava l’adhesió de la Federació Atlètica, li donava rang de subdelegació a Catalunya i afegia “que pertenecerá al Comité central y podrá asistir a las asambleas generales de los Juegos Olímpicos Internacionales”. No disposem de cap document, ni actes de les reunions del Comité Olímpico Español, però probablement, el representant de la Federació Atlètica fou el primer membre català del Comité Olímpico Español.

dimecres, 25 de maig de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya - 1912

JJOO, Estocolmo 1912, Ceremonia de Inauguración
Cerimònia d'Inauguració a l'Estadi d'Estocolm 1912
Font imatge via Wikimedia Commons

Des dels Jocs Olímpics de Londres (1908), i fins els Jocs Olímpics d’Estocolm (1912), la premsa barcelonina no es va fer ressò del moviment olímpic. Malgrat que oficialment els Jocs Olímpics d’Estocolm van començar el 5 de maig (tennis en pista coberta), no va ser fins a finals de juny i juliol que es van desenvolupar la majoria de les competicions esportives. La Vanguardia li dedicà breus noticies durant el mes de juliol. L’edició del 18 de juliol de 1912, El Mundo Deportivo,  informava dels resultats d’atletisme i d’altres esports, però no ocultava la seva decepció per la manca de representació del país: “pasando nosotros por la vergüenza de no ver figurar a ningún español en esa grandiosa manifestación deportiva mundial, en la cual tenemos la convicción que, en algunas pruebas, hubiéramos podido representar un papel cuando menos airoso”. Cal recordar, que en aquests Jocs Olímpics s’organitzaren per primera vegada competicions d’art -Coubertin, sota pseudònim, guanyà la medalla d’or per una poesia en la categoria de Literatura . Als Jocs Olímpics d’Estocolm van aparèixer el cronòmetre elèctric i la foto finish; a nivell esportiu guanyà la medalla d’or l’amerindi Jim Thorpe en les proves de pentatló i decatló. Malauradament, després li van retirar les medalles per ser acusat de professionalisme

L’absència espanyola als Jocs Olímpics d’Estocolm fou criticada a la revista Stadium, del 1 d’agost de 1912 a la pàgina 2: “nosotros creemos que la culpa es de los centros oficiales y no de las entidades deportivas (...) sírvanos de enseñanza y de elección para el porvenir y tengamos presente que, por dignidad y amor propio, debe España concurrir a las próximas Olimpiadas”. També, en aquesta ocasió es projectà un documental dels Jocs Olímpics al cine Diana de la Ronda Sant Pau, 85. La primera i segona part es projectaren en juliol (La Vanguardia 18 de juliol), la resta, fins a sis parts, es projectarien durant el mes d’agost.  Precisament, durant el mes de setembre d’aquest any, es fundava a la ciutat la primera entitat atlètica, l’Sport Atlètic Barcelonès, i s’organitzava la Vuelta a peu a Barcelona. Aquest fet va servir a Narcís Masferrer, era el redactor en cap d’esports de La Vanguardia, per demanar la necessitat de crear un organisme atlètic com hi havia a d’altres països “de este modo nos evitaríamos el dolor de tener que ser una nueva y única excepción entre las naciones europeas en los próximos juegos olímpicos de Berlín (...) Con el actual sistema estamos plenamente convencidos de que las luchas intestinas y la apatía nacional obligarán a que pase la venidera olimpiada de Berlín como pasaron las de Atenas (...) y la reciente de Estocolmo, sin que un sólo representante de nuestra raza hispana pudiera hacer ondear ya que no victoriosa al menos en lugar honroso del Stadium, nuestra enseña nacional” (La Vanguardia 7 de novembre). Uns dies després, el 23 de novembre, es constituïa el Comité Olímpico Español, a la capital d’Espanya, sense cap català en el seu consell directiu.

Marqués de Villamejor, Comité Olímpico Español, 1912
Marqués de Villamejor, president Comité Olímpico Español
Font imatge via 'Olimpismo' Blog
A finals de desembre, des de La Vanguardia (20 de desembre) i El Mundo Deportivo (26 de desembre), es feien ressò de la creació del COE i desitjaven que aquest pas servís per estar present als Jocs Olímpics de Berlín (1916). El 30 de gener de 1913, El Mundo Deportivo publicava un extens article “Para el Comité de los Juegos Olímpicos de España” on insistia en començar immediatament la preparació i abocava per organitzar “El primer Campeonato de España de Deportes Atléticos”. A setembre, com es pot constatar en El Mundo Deportivo, encara no s’havia fet cap moviment: “Todo lo que se ha escrito sobre la próxima asistencia de nuestra nación a los Juegos Olímpicos de Berlín ha caído en el vacío. Las comisiones fundadas con ese objeto no han dado aún ni siquiera el primer paso”. Davant la inoperància del COE, Josep Elias i Juncosa, Manel Nogareda, Narcís Masferrer i el Sindicat de Periodistes Esportius, fundat l’any 1911 i presidit pel propi Masferrer, van veure la necessitat d’assumir ells el repte de constituir un comitè regional, per tal de donar impuls a l’olimpisme a Catalunya amb la mirada posada als Jocs Olímpics de Berlin 1916.

Marqués Villamejor, Coubertin 1912, Estocolmo, Comité Olímpico Español, CIO
Carta Marqués de Villamejor a Coubertin
Font imatge  via 'Olimpismo' Blog



dijous, 12 de maig de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1902-1908)

En 1902 Gonzalo de Figueroa y Torres, comte de Mejorada del Campo y marqués de Villamejor, entrà a formar part del Comitè Internacional Olímpic, on formaria part fins l’any 1921. Però, el moviment olímpic continuà sense desenvolupar-se al nostre país. La següent edició dels Jocs Olímpics es van concedir a Saint Louis (1904). També aquests jocs, com els de París, van estar emmarcats dins d’una Exposició Universal, i tampoc van tenir repercussió mediàtica a la premsa barcelonina. Malgrat aquesta circumstància va aparèixer per primera vegada uns Jocs Olímpics a la portada d’una revista (Los Deportes 19 i 26 novembre de 1904).

Jocs Olímpics, Saint Louis, 1908
Trofeu d'atletisme Jocs Olímpics de Saint Louis
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA
La següent edició (1908) estava prevista fer-se a Roma, però l’erupció del volcà Vesuvi va provocar la renuncia dels organitzadors i la ciutat de Londres va recollir el relleu. Abans s’havien d’organitzar uns Jocs Olímpics, anomenats Inter Mitjos, a Atenes en 1906. Aquesta competició serví per millorar la imatge del moviment olímpic, sobre tot després del fracàs de Paris i San Luis, però no han esta mai reconeguts pel Comitè Internacional Olímpic. No obstant, aquesta competició era rellevant pel moviment olímpic espanyol, ja que per primera vegada es parlà de la presència d’una delegació espanyola, encapçalada pel marqués de Cabriñana, i a tal efecte, es creava un comitè (La Vanguardia 7 de desembre de 1905). Finalment, la delegació espanyola no acudí, però a partir d’aquest moment la premsa escrita prestà més atenció al moviment olímpic. De fet en el primer número d’El Mundo Deportivo, publicat l’1 de febrer de 1906, sortia la relació de tots els membres del C.I.O., amb Coubertin al capdavant, així com el programa dels Jocs, que foren qualificats Olímpics. D’altra banda, cal ressenyar que per primera vegada es va projectar un documental d’uns “Jocs”. L’escenari d’aquest fet històric, fou el Teatre Principal (La Vanguardia 22 de juny). És cert que existeixen unes imatges dels JJ.OO. de 1896, però en elles només es veu l’arribada del reis de Grècia i un detall de la desfilada. És molt probable que a partir d’aquest moment, tant Narcís Masferrer, com un altre esportista i periodista, Josep Elias i Juncosa, prenguessin bona nota de com evolucionava el fenomen olímpic. 
Jocs Olímpics, Londres, 1908
Programa Jocs Olímpics de Londres (1908)
Font Imatge via Wikimedia Commons
Els Jocs Olímpics de Londres, que també es van emmarcar dins d’una Exposició, però en aquest cas era franco-britànica, es van celebrar del 27 d’abril al 31 d’octubre. Es va donar un salt de qualitat a nivell organitzatiu, però l’assistència de públic fou baixa. Tampoc en aquesta ocasió hi havia representació espanyola. Els Jocs Olímpics van tenir poca repercussió mediàtica, i no sempre la informació era la correcta. En canvi, si van aparèixer algunes imatges en alguns mitjans de comunicació com La Hormiga de Oro i La Ilustración Artística.

També, en aquesta ocasió, s’estrenà un documental a la Sala Mercè. El documental, Sports olímpics a Londres, amb presència del rei d’Anglaterra (La Vanguardia 3 d’agost de 1908). La Sala Mercè estava situada a la Rambla dels Estudis, número 4; s’havia inaugurat en 1904 i era obra de l’arquitecte A. Gaudí.
Jocs Olímpics, Londres, 1908
Desfilada i Estadi White City
Font imatge via Hemeroteca Digital BNE

Per a la historia olímpica, els Jocs de Londres tenen una especial significació ja que es va fer per primera vegada la desfilada olímpica i es va córrer per primera vegada la distància de la marató.

Jocs Olímpics, Londres, 1908, marató, Dorando Petri
Arribada marató, Dorando Petri
Font Imatge via Wikimedia Commons