Epifanio de Fortuny i de Salazar, baró d’Esponellà

El baró d’Esponellà va ser nomenat tinent d’alcalde del consistori barceloní el juliol de 1944, essent alcalde de la ciutat Miguel Mateu Pla. El seu primer càrrec fou el de president de la Ponència de Beneficència, però als pocs mesos li encarregaren la tasca d’informar sobre “les qüestions esportives”. Abans de la Guerra Civil, Epifanio de Fortuny havia estat directiu del FC Barcelona, i el seu millor record estava lligat a la final de la Copa del Rei celebrada a Santander el 1928, on foren necessaris tres partits i quatre pròrrogues per dilucidar el campió. El baró d’Esponellà va ser present en els tres partits com a delegat del club blaugrana, que guanyà l’últim partit per 3-1, i per aquest motiu la Federació Espanyola de Futbol li va concedir una medalla d’or.

 

Des del moment que va assumir el càrrec va tenir molt clara quina era la seva comesa: “senzillament continuar les facilitats que sempre s’han donat per part de l’ajuntament perquè les federacions dels diferents esports puguin utilitzar de la millor manera possible les instal·lacions i locals municipals, i procurar que totes les nostres festes esportives tradicionals trobin en el marc de la ciutat les millors condicions per al seu desplegament”. El 1948 va impulsar dues iniciatives pioneres. La primera fou una crida als clubs de natació de la ciutat per organitzar a la piscina de Montjuïc un curs de natació per a escolars. Només li va respondre el CN Montjuïc, que assumí el repte de posar en marxa el I Curs de Natació Escolar i Utilitària. La segona actuació va ser el lliurament, per primer vegada, de les medalles de la ciutat al mèrit esportiu. Els primers en rebre-les foren els atletes Constantino Miranda i Gregorio Rojo, que havien participat en els Jocs Olímpics de Londres. Un any més tard, el 1949, es produeix una altra fita històrica: l’Ajuntament de Barcelona és el primer municipi en crear una Comissió Municipal d'Esports. L’alcalde Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades, nomenà president de la comissió el baró d'Esponellà.

També el nom d’Epifanio de Fortuny està lligat als Jocs Mediterranis de 1955. El gener de 1951 presentà el projecte, que fou aprovat per unanimitat pel Ple municipal, però ja abans havia contactat amb nombrosos dirigents de l’esport, especialment amb el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic. Malauradament liderà el projecte poc temps, a l’abril, en un ple extraordinari presidit pel governador civil Felipe Acebo, es produeix el relleu en la Ponència d'Esports, el baró d'Esponellà deixava el càrrec, i era substituït per Lluís de Caralt. En realitat, segons relata el funcionari Andrés Espinós en el seu llibre Memòries autoritzades, el baró havia estat cessat per la vaga dels tramvies que havia tingut lloc a Barcelona al mes de març com a conseqüència de l’apujada del preu del bitllet. Anys més tard (1975), i durant un homenatge tributat al periodista Vicenç Esquiroz, el baró d’Esponellà confessà que havia estat Esquiroz qui li havia suggerit la idea. El més curiós és que, el 1990, aquest periodista envià una carta a l’aleshores regidor d’Esports, Enric Truñó, i apuntava en una altra direcció: “Et puc comunicar que els Jocs del Mediterrani es van iniciar per suggeriment de José Mir Barceló, mort fa dos anys, excampió d'Espanya d'atletisme, company de redacció d’El Mundo Deportivo i meu, aleshores president de la Delegació Municipal d'Esports Epifanio de Fortuny, baró d'Esponellá, per cert, familiar de l'exalcalde de Barcelona, i comú amic, Narcís Serra”. Al meu parer, la paternitat real s’ha d’atribuir al baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic. Andrés Espinós, que fou el cap dels Serveis Municipals en el comitè organitzador dels Jocs Mediterranis, així ho assegura en el seu llibre: “El baró, que era en aquella època l'únic representant espanyol en el Comitè Olímpic Internacional, ens va visitar a l'ajuntament per explicar-nos que el 1951 se celebrarien els primers Jocs Mediterranis a Alexandria, i ens va incitar que Barcelona fos l'organitzadora dels segons”.

  

El cert és que el baró d’Esponellà tenia clar que aquest esdeveniment seria molt beneficiós per la a ciutat i serviria per transformar-la i modernitzar-la. Així havia passat amb l’Exposició Universal de 1888, i anys més tard amb l’Exposició Internacional de 1929. Poc abans dels seu cessament, i després de visitar el general Franco per presentar-li el projecte, manifestava a La Vanguardia: “El triomf de la candidatura de Barcelona suposaria –li vaig dir– imprimir a moltes obres en via d’execució o només en projecte, un ritme més eficaç, i vindria a esmenar deficiències o corregir defectes que no haurien d’existir en aquella solemne ocasió, tals com accessos per carretera, enllaços ferroviaris, aeròdroms i ports, transports urbans i allotjaments, que són capítol d’un ingent treball a què la ciutat haurà d’entregar-se bravament. La modernització o posada al dia de Montjuïc, i la dignificació total i definitiva del nostre meravellós barri gòtic han de ser primordialment realitzades en aquest magne projecte”.