Pierre de Coubertin: “Abans de venir a Barcelona....”

      

       Aquest any se celebra el 150è aniversari del naixement de Pierre de Frédy, baró de Coubertin (1863-1937), restaurador dels Jocs Olímpics i pare del moviment olímpic. Amb motiu d’aquesta efemèride i com a homenatge al personatge, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch projecta un petit audiovisual multimèdia en la pantalla del hall d’entrada. 

      El novembre de 1926, Pierre de Coubertin visità Barcelona, quasi sense avisar, i “sin prevenir ni aún a los elementos que le son más afines”. Un any abans, en la XXIVa Sessió del CIO celebrada a Praga, havia presentat la seva dimissió. El seu successor al capadvant del Comitè Internacional Olímpic seria el comte belga Henry de Baillet-Latour. En el viatge a Barcelona l’acompanyaven la seva dona i la seva filla. Durant l’estada a la nostra ciutat s’allotjà a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia.  

      Coubertin compaginà el turisme amb la visita a diverses instal·lacions i alguns dels clubs més distingits de la ciutat, sempre acompanyat dels membres del Comitè Olímpic Espanyol, García Alsina i Mesalles Estivill, i dels membres de la Confederació Esportiva de Catalunya, el doctor Farnés, i d’Elías Juncosa, un dels dirigents amb qui mantenia una estreta relació per correspondència. Un dels llocs per al qual va mostrar interès era Montjuïc, espai emblemàtic de l’Exposició Internacional de 1929.. Allà fou rebut “por el director general de las obras de la Exposición, señor Domnech, y varios miembros del grupo deportivo (de la Exposición), quienes le enseñaron todas las bellezas que encierra el parque, los edificios construidos y los que se están construyendo, deteniéndose largo rato frente al amplísimo terreno en que estará emplazado el gran Estadio”. Per fer el projecte de l’estadi, l’arquitecte Pere Domènech havia viatjat amb Mesalles Estivill a “Lausana, Berlín, Copenhague, Estocolmo, Amsterdam, Bruselas, Amberes, Londres y París con objeto de visitar los mejores estadios que existen en Europa”, i també van recollir informació dels comitès olímpics nacionals de les ciutats visitades. No obstant, la primera pedra d’aquesta emblemàtica instal·lació la posaria uns mesos després, l’abril de 1927, el seu successor al capdavant del CIO Baillet-Latour.

       Després de visitar Montjuïc se li va oferir un dinar al restaurant Martin, “un francès adaptat al nostre país” en paraules de l’escriptor Josep Maria de Sagarra en les seves Memòries. Aquest restaurant estava situat a la Rambla dels Caputxins, davant el Gran Teatre del Liceu, i tancaria les seves portes el 1934. En el dinar va intervenir, en nom del Comitè Olímpic Espanyol, Narcís Masferrer, que compaginava el càrrec de president de la Unió Velocipèdica Espanyola, i el de director de la revista Stadium i cap de la secció d’esports, Vida Deportiva, a La Vanguardia. Els companys de Stadium li havien demanat a Masferrer que aconseguís un article del dirigent francès, però, tal com confessava en un article publicat a la revista dies després -15 de novembre de 1926-, “no me atrevía  a tanto. Me limité a pedir... una frase, un autógrafo y el ilustre prócer ha tenido la delicadeza de complacerme, pero me ha enviado algo más que la frase pedida y ansiada, mucho más que un artículo doctrinario, algo así como un monumento”. La frase, escrita en una targeta que portava l’escut d’armes de la família, deia: “Abans de venir Barcelona, jo creia saber lo que és una ciutat esportiva...”. 

     

Targeta de Coubertin a Masferrer

        Aquesta afirmació despertà dubtes del seu correcte significat, i això obligà Pierre de Coubertin a enviar des de Sevilla una nota d’aclariment adreçada a Masferrer, que fou publicada a Stadium l’1 de desembre de 1926. “Para una ciudad hay dos modos de ser deportiva, por el porcentaje y por el espíritu. Del primer punto de vista me atrevo a decir que aún no existe ninguna ciudad deportiva en el mundo. En efecto, en ninguna parte la proporción entre el número de habitantes y el número de deportistas practicantes es normal... Pero existe el segundo punto de vista, el del espíritu deportivo, con el cual son practicados los deportes por sus adeptos... Lo que yo he visto en Barcelona, desde el punto de vista del espíritu deportivo me ha encantado...”. Finalitza la carta tot assenyalant: “sí, Barcelona es una ciutat soberbiamente deportiva. Pero que se guarde celosamente a sí misma para conservarse tal, porque el espíritu deportivo es una flor delicada, fácil de marchitarse”.

       Han passat més de vuitanta anys d’aquelles recomanacions. En aquest temps van veure cristal·litzar el somni de vàries generacions, que Barcelona arribés a ésser ciutat olímpica, i que el vell estadi fos escenari d’una cerimònia d’inauguració que impactà al món. Però en aquest temps també hem assolit una fita, ara Barcelona és una ciutat líder al món en percentatge. L’esperit de què parlava el restaurador del Jocs Olímpics l’hem mantingut... forma part del nostre ADN.