Carrers o places esportives IV - plaça dels Campions, Passeig Olímpic, carrer Jocs del 92, plaça dels Voluntaris, parc del Port Olímpic i avinguda de l’Estadi

Aquest és l’últim article dedicat a carrers i places amb noms esportius. A diferència dels anteriors, aquestes no s’han dedicat a la memòria de cap persona. La majoria d’aquests estan relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona’92, a excepció de tres: l’avinguda de l’Estadi; el carrer dels II Jocs Mediterranis i el carrer dels Esports.

En el Diccionari Nomenclàtor no consta cap data oficial de l’aprovació o inauguració en relació a l’avinguda de l’Estadi. La primera referència que s’ha trobat és un anunci de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on s’informa al públic dels Grandes Festivales en el Estadio, i al final d’aquest s’assenyala: “hoy sábado por la noche, gran Castillo de Fuegos Artificiales en la Avenida del Estadio”. L’Exposició Internacional s’havia inaugurat el 19 de maig de 1929 i l’estadi un dia després. A diferència d’avui dia, on a la porta principal de l’estadi s’hi accedeix des de la Plaça Nemesi Ponsati i el Passeig Minicius Natalis, el 1929 l’accés es feia des de l’avinguda Internacional, que estava flanquejada per diversos palaus de l’Exposició. És probable, doncs, que a la via d’accés secundària, que no tenia nom, fos batejada amb un nom fàcil i identificador: Estadi. Segons el Diccionari Nomenclàtor, el carrer dels II Jocs Mediterranis, que abans es deia Avinguda del Príncep, s’aprovà o inaugurà el 29 de juliol de 1959. Aquests Jocs són el primer esdeveniment olímpic organitzat a Espanya, i serví a la ciutat per projectar-se internacionalment. Qui presentà la proposta d’anomenar un carrer II Jocs Mediterranis de 1955 fou el regidor d’Esports Joan Antoni Samaranch en el Ple Municipal del 24 de març de 1956. Samaranch demanà en aquella ocasió que un dels carrers del Nou Camp, que s’estava construint en aquell moment, portés aquest nom. En el Ple Municipal del 31 d’octubre de 1956 tornà a insistir-hi, i afegí una nova proposta, dedicar un carrer al General Moscardó, l’heroi de l’Alcàsser de Toledo i que havia estat Delegat Nacional d’Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol. La proposta fou aprovada en el Ple Municipal del 28 de febrer de 1958, però en un emplaçament diferent, un dels laterals del Plau d’Esports. Com ja hem comentat en un article anterior l’arribada de la democràcia propicià el canvi de nom, i el carrer General Moscardó és ara el carrer Joaquim Blume. El carrer II Jocs Mediterranis està situat al costat del carrer J.Blume. El carrer dels Esports es troba en el districte de Sarrià-Sant Gervasi, i dona accés al complex d’instal·lacions esportives de Can Caralleu, que foren inaugurades el 1968, essent regidor d’Esports de Barcelona Pau Negre. No obstant, la data que figura en el Diccionari Nomenclàtor és el 10 d’octubre de 1980.




Els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 varen propiciar que a molts carrers, places i també parcs –però això és un altre història– se’ls posessin noms relacionats amb els Jocs i l’olimpisme. Tot bordejant l’Anella Olímpica, i partint tots dos de l’avinguda de l’Estadi, trobem el Passeig Olímpic i el carrer Jocs del 92.
Finalitzats els Jocs Olímpics a diversos carrers del barri de la Vila Olímpica se’ls donà el nom de ciutats olímpiques. En el Diccionari Nomenclàtor apareix, per a totes, la mateixa data: 19 de gener de 1993. Les ciutats de Saint Louis, Estocolm, Anvers, Amsterdam, Los Angeles, Hèlsinki, Melbourne, Munic, Moscou i Seül estan situades en les dues illes que hi ha entre els carrers del Dr. Trueta, Joan Miró, Arquitecte Sert i l’avinguda Icària. La ciutat d’Atlanta, d’altra banda, dóna nom a uns jardins que hi ha dins l’illa que formen els carrers Ramon Trias Fargas, Salvador Espriu, Marina i l’avinguda Icària. Les altres ciutats olímpiques que no hi figuren és perquè ja existien, i no foren batejades entre 1907 i 1955 per ésser ciutats olímpiques, com és el cas de Roma, Londres, París, Tòquio, Berlín i Atenes. El Diccionari Nomenclàtor només fa referència a Berlín i Atenes com a seu dels Jocs Olímpics, però és evident que a la ciutat alemanya, en la data que se li posà el nom (1944), se li donà per l’estreta amistat amb l’Alemanya nazi. El més curiós és que hi ha dues ciutats olímpiques que no disposen de carrer i, per tant, no apareixen en el Nomenclàtor: Montreal i Mèxic Districte Federal. No obstant, en aquest últim cas, cal assenyalar que sí que existeix el carrer de Mèxic (país), ubicat entre l’avinguda Rius i Taulet i la Gran Via de Les Corts Catalanes. La idea de posar-li als carrers noms de ciutats olímpiques no va agradar a tothom, un exemple d’això és l’article Bautizo con reparos, escrit pel periodista Lluís Permanyer, i publicat a La Vanguardia el 22 d’octubre de 1992: “nueve nombres de ciudades, por muy olímpicas que sean, teniendo ya la tan merecida de los Voluntarios Olímpicos y la de los Campions, es un dispendio que no conduce a nada” 
 

En aquesta zona hi ha dues places amb reminiscències olímpiques: la plaça dels Campions i plaça dels Voluntaris Olímpics, tots dos situats sobre la ronda del Litoral, entre els carrers de Marina, Salvador Espriu, Frederic Mompou i l’avinguda del Litoral. La plaça dels Campions  fou dissenyada pels arquitectes Oriol Bohigas, David Mackay i Josep Martorell, i deu el seu nom a una iniciativa d’El Mundo Deportivo, que promogué la necessitat d’un lloc on recordar els medallistes olímpics de Barcelona’92, i alhora retre un homenatge a esportistes llegendaris. La plaça està dividida en tres espais i dos nivells. L’espai de l’entrada està una mica elevat i hi ha un petit bosc on es troba un podi de bronze. En el segon espai, a nivell de carrer, hi ha cinc fileres alineades de rajoles amb una petita placa de bronze on figuren els noms dels 257 medallistes d’or de Barcelona’92, el seu lloc d’origen i l’esport practicat. El tercer espai torna a estar elevat, la meitat del qual és sota un porxo, i està dedicat a esportistes llegendaris, que deixaren, a similitud del Hollywood Boulevard de Los Angeles, l’empremta de la mà a terra. Aquest projecte comptà amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, del COOB’92 i el patrocini de les empreses Fontdor i Vichy Catalán. La plaça fou inaugurada el 25 de setembre de 1992, i entre els assistents hi havia el tinent d’alcalde Lluís Armet; el Secretari General de l’Esport, Josep Lluís Vilaseca; el regidor d’Esports, Enric Truñó, i el director del diari, Santi Nolla. També hi assistiren alguns medallistes i els tres primers llegendaris: el futbolista Di Stéfano, el ciclista Eddy Merchx i l’escaquista Gary Kasparov. Al llarg dels anys el nombre de llegendaris s’incrementà amb els noms de Magic Johnson, Sergei Bubka, Ladislao Kubala, Pelé, Miquel Indurain i Johan Cruyff. El març de 1995, i impulsat per la Federació Francesc Layret i l’Associació Cultural i Esportiva Nova Icària, s’afegiren les plaques del sis medallistes d’or paralímpics. En aquesta ocasió l’acte va ser presidit per l’alcalde Pascual Maragall. A finals de 2006 una banda de lladres robà la majoria de les plaques, i la plaça es convertí durant la nit en un dormitori d’indigents. El febrer de 2008, des de les pàgines de El Mundo Deportivo, es feia ressò que, en una operació conjunta, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana havien recuperat quatre de les plaques robades, que havien desmantellat dos magatzems dedicats a la compravenda de coure i altres metalls de procedència, i s’havien detingut cinc persones. A finals de 2010 l’Ajuntament de Barcelona adequà novament la plaça, tot substituint les plaques de bronze per les de llautó per tal d’evitar la temptació de nous robatoris. L’últim espai singular és la plaça dels Voluntaris, situada davant la torre Mapfre i l’Hotel de les Arts. La inauguració d’aquesta plaça coincidí amb els 10 anys de mandat de l’alcalde Pascual Maragall, que va ser acompanyat en l’acte per la tinenta d’alcalde, Eulalia Vintró; el Secretari General de l’Esport, Josep Lluís Vilaseca i altres regidors. En la seva intervenció Maragall agraí el treball entusiasta dels voluntaris durant els Jocs Olímpics. Després tots els assistents es dirigiren a l’Estació del Nord, on se celebrà una festa, en la qual participaren Enric Hernáez, Bocanegra, Santi Arisa i la Salseta de Poble Sec, i l’escriptor Ignasi Riera llegí el Manifest del Voluntari.
 
Per finalitzar esmentar el parc del Port Olímpic.  Aquest parc fou durant els Jocs Olímpics de 1992 la plaça de las banderes de la Vila Olímpica, i lo primer que trobes a l’entrada, i al llarg del parc, son els pals on onejaven les banderes de tots els països participants presents en els Jocs Olímpics. En el parc, a més d’una variada vegetació, podem trobar dos escultures. La primera es obra del pintor Robert Llimós, que dedicà al seu fill Marc, mort en accident. L’altre, que està situada en un petit estany, és de Cobi, la avantguardista mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, i que és obra del dissenyador Xavier Mariscal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)