dimarts, 7 de maig de 2013

NARCIS MASFERRER I SALA, Pioner del periodisme i associacionisme esportiu


 El periodista Jordi Grau, en un article publicat a la revista Stadium l’1 maig de 1911 afirmava: La historia del actual movimiento deportivo, que estudiarán futuras generaciones, tiene en Masferrer un cronista de valía que todos admiramos y queremos. El cert és que no només fou un cronista, sinó un destacat dirigent que participà en el naixement d’un bon nombre d’entitats esportives a finals del segle XIX i principis del XX; també fou promotor de nombroses proves esportives, i un entusiasta del moviment olímpic.



Masferrer va néixer a Madrid el 1867. La seva tasca com periodista arranca amb el diari El Imparcial de Madrid el 1886, un any després funda la Societat Gimàstica Espanyola i promou la revista El Gimnasta. El 1896 es trasllada a Barcelona, on residirà fins a la seva mort el 1941. El 1897 funda la revista quinzenal Los Deportes. Aquesta publicació, que es deixà d’editar el 1910, es convertiria, al llarg de la seva vida, en l’òrgan oficial de diverses entitats: l’Areo-Club de Catalunya, la Reial Associació de Caçadors de Barcelona i la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball. Abans de finalitzar el segle fundaria l’Associació Catalana de Gimnàstica (1898) i la Unió Velocipèdica Espanyola (1899). Aquesta entitat esdevindria, en el futur, l’actual Federació Espanyola de Ciclisme, i Masferrer n’ocuparia la presidència fins a cinc ocasions. El 1902 funda Vida Deportiva i es converteix en corresponsal de la revista francesa L’Auto. Quatre anys més tard, el 1906, funda i dirigeix El Mundo Deportivo, en el primer editorial, publicat l’1 de febrer, assenyalava quina era la conducta que calia seguir per part del diari, que no diferia gens de la seva: “No venimos a criticar a nadie; la crítica está en absoluto distanciada de nuestro lado; venimos a aplaudir y a estimular a todo el mundo, a “encourager”, que dirían los franceses; jamás merecerá nuestras censuras el que, aún equivocándose lastimosamente, intente realizar algo en pro y beneficio del sport; por eso mismo nos ponemos desde luego y decididamente al lado de todos aquellos que quieran emprender algo, por insignificante que sea, en pro de los propósitos que nos animan al nacer. Toda manifestación, sea de la índole que fuere, que se relacione con los deportes, tendrá en nosotros un defensor y un panegirista; si propósitos buenos se realizan mal, no por eso hay que censurar al que puso sus empeños en salir airoso; censurarle sería tal vez excitarle a permanecer en el retraimiento, y lo que aquí se precisa es que  todos laboremos en pro y provecho del sport en general”.

 La seva tasca com a dirigent no cessa: el 1909 és elegit vicepresident del FC Barcelona, el club que arribà a presidir accidentalment; el 1910 participà en la fundació de la Federación Española de Clubes de Football. El 1911 va ésser molt intens per a Masferrer: va fundar la revista Stadium, de la qual fou director fins al 1922; va impulsar i presidir el Sindicat de Periodistes Esportius; i va col·laborar en la creació de la Federació de Societats Esportives, una associació que aglutinava les principals entitats esportives de Barcelona. Com a promotor d’esdeveniments, si bé no va aconseguir dur a terme el projecte d’una Vuelta Ciclista a Espanya, en canvi, i juntament amb Miquel Artemán i Jaume Grau, va veure com el dia de Reis de 1911 arrencava la Volta Ciclista a Catalunya. El 1915 és un dels promotors de la Federació Atlètica Catalana; el 1918 forma part del comitè organitzador del I Congrés d’Educació Física Escolar; i un any després és l’alma mater del I Saló de l’Automòbil que se celebraria al desaparegut Pavelló de Belles Arts.
 
El seu compromís olímpic es manifestaria en nombroses ocasions, i no dubtà en criticar la tasca, nul·la, que al front Comitè Olímpic Espanyol feia Gonzalo de Figueroa,  marqués de Villamejor i comte de Mejorada del Campo, que tanmateix era membre del Comitè Internacional Olímpic des de 1902.  Sempre fou un ferm defensor de Barcelona com a candidata per acollir uns Jocs Olímpics. És obvi que per una competició d’aquest nivell es necessita un estadi, i per aquest motiu va promoure, al igual que va fer un altre periodista i dirigent destacat de l’època, Elías Juncosa, la construcció de l’Estadi Català, actualment conegut com a estadi de La Fuxarda. Aquest equipament fou inaugurat a finals de 1921 i que era un dels arguments de la candidatura barcelonina per als Jocs Olímpics de 1924. Aprofitant l’embranzida olímpica forma part del comitè organitzador de les Olimpíades Catalanes (1921) i del consell rector de la Confederació Esportiva de Catalunya (1922). Anys més tard, tot aprofitant el fet que la ciutat comtal acolliria l’Exposició Internacional de Barcelona, lluitaria per la construcció de l’Estadi de l’Exposició, inaugurat el 1929, una construcció emblemàtica de la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1936. Al gener de 1924 es torna a reorganitzar el Comitè Olímpic Espanyol de la mà del baró de Güell, i Masferrer forma part del procés. Finalitzada la guerra civil fou nombrat conseller del Consejo Nacional de Deportes i membre del Comitè Olímpic Espanyol. Totes les federacions esportives espanyoles van passar a ser dirigides per militars, les úniques excepcions van ser la de ciclisme, dirigida per un periodista de solera, Narcís Masferrer, i la de tennis, que quedava a les mans de José Garriga-Nogués, marquès de Cabanes. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos homenatges i reconeixements, i va ésser distingit amb el títol de cavaller de l’Ordre d’Alfons XII.

Han estat nombroses les persones que en diverses ocasions han demanat que algun carrer o instal·lació esportiva portés el nom de Masferrer. La construcció del palau d'esports de Barcelona –carrer Lleida- el 1955 va provocar una interessant controvèrsia, entre els periodistes Santiago García i José Sabater Rosich a La Vanguardia, pel nom d'un carrer. Precisament Sabater Rosich, en un article titulat Moment oportú per reparar un oblit, i publicat el 12 de juliol, advocava en canvi per donar a aquest carrer el nom d'un oblidat dirigent i periodista esportiu: Narcís Masferrer. D'aquesta manera es compliria amb un deute que Barcelona té amb qui va propulsar els esports amb entusiasme i encert. La proposta de Sabater no va prosperar.

Masferrer morí a Barcelona el  Barcelona 9 d’abril de 1941. En l’obituari publicat a La Vanguardia al dia següent es deia: “Masferrer era un hombre de excepcional inteligencia y de una cautivadora seducción personal..., fue el gran animador de todas las actividades deportivas de Barcelona. Consagrado a difundir el amor al deporte cuando en España, estas actividades solo eran practicadas y seguidas por un escasísimo número de adeptos, …periodista de gran vocación, se había consagrado a esta profesión nuestra desde muy joven demostrando en la tarea diaria su fino espíritu, su cultura y su inagotable entusiasmo”. Per tot això, Barcelona i la gran família de l’esport tenim un deute pendent amb Narcís Masferrer i Sala. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada