Campionat del món de boxa del pes ploma entre Josep Gironès i Freddie Miller - 1935 (Mundial VI)

A diferència del primer mundial de boxa disputat a Barcelona el 1931, el combat pel títol mundial entre Josep Gironès i Freddie Miller, que es disputà el 17 de febrer de 1935 a la plaça de braus de La Monumental, aixecà passions. No només perquè Gironès era l’ídol local, sinó sobretot perquè l’any anterior –el dia 1 de desembre– ja s’havien enfrontat a la sala Olympia, i el resultat final havia aixecat ampolles: desqualificat per un cop baix en el cinquè round. Cal remarcar la data del 17 de febrer, ja que dos excel·lents llibres sobre la vida de Gironès, de lectura recomanada pels aficionats de l’esport i obligatòria pels aficionats a la boxa, Josep Gironès, el “crack” de Gràcia, ídol pugilístic del segle XX, publicat pel mateix autor, Juli Lorente Segura, l’home enciclopèdia de la boxa catalana, en 2002; i Combat a mort, Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme de Joaquim Roglam, publicat en 2007 per Angle Editorial, indiquen que el combat es va celebrar el 12 de febrer.

 El gracienc Josep Juan i Gironès, campió d’Espanya i d’Europa de pes ploma, i batejat pel seu manager Àngel Artero amb el sobrenom d’El Canari, era un rival molt perillós per a l’americà. Des de l’1 de desembre de 1929, quan havia aconseguit el títol europeu davant Kund Larsen, havia defensat el títol amb èxit en set ocasions. D’altra banda, no era la primera vegada que s’enfrontava a un campió del món. El 22 d’octubre de 1930 ja havia intercanviat cops de puny a La Monumental amb Alf Brown, campió del món del pes gall, i amb el resultat de combat nul. Malgrat el seu extraordinari palmarès, fins aquell moment no havia tingut mai l’oportunitat de disputar el títol mundial. Van fer primer gestions per lluitar contra Cristopher Battling Battalino, però aquest no volgué “pasar el Charco”, i després amb el cubà Eligio Martínez Montalvo, conegut com a Kid Chocolate, quan visità el nostre país; però cap del dos va voler pujar al ring amb Gironès.

Finalment li arribà l’oportunitat. El 17 de febrer de 1935 era el dia assenyalat. Al  matí es procedí al pesatge dels púgils a les dependències d’El Mundo Deportivo, que estaven al carrer Diputació 338. A la tarda-vespre La Monumental s’ompliria fins a la bandera per veure el combat desitjat per Gironès i tota l’afició catalana. Primer va pujar al ring Gironès enfundat amb el seu suèter gris d’entrenament. Ell, a diferència d’altres boxejadors, no portava mai batí, però Miller va trigar més temps de l’habitual en pujar al ring, tothom esperava impacient. El resultat no trigà en produir-se, un resultat que no s’esperava ningú i va ésser decebedor, als 138 segons Gironès queia a la lona i no es tornà a aixecar. Mai havia perdut per knock out, seria el primer i l’últim. L’estadi emmudí. Segons es podia llegir a El Mundo Deportivo al dia següent: “Decir que ayer el público quedó decepcionado, es decir poco. Lo de ayer rebasó los límites de la decepción”.  Tothom coincidiria després que l’entrenador de Gironès no havia actuat correctament. Juli Lorent, en el seu llibre, indica que Gironès es refredà a la banqueta tot esperant a Miller. “Aquesta tàctica molt americana l’haureu vista avui dia, especialment en Tyson que dins del vestuari, abans de pujar al ring, fa quatre o cinc minuts de pre-calentament amb un sparring a fi d’evitar els cops en fred... Artero tenia el deure com a manager i com a boxejador que havia estat, de deixar refredar a Gironès tanta estona... en veure que Miller arribava suat quan pujava al quadrilàter, tenia que haver-se dirigit al Delegat del combat i demanar-li permís per anar a fer les necessitats corporals de Gironès per l’estona que havia estat esperant. Aleshores, tornant de seguida al vestuari, agafar a Flix, que va fer el tercer combat, i algun altre del seu equip per a fer guants tres o quatre minuts amb Gironès a fi de escalfar-ho”. El cert es que després d’aquesta desfeta Gironès es retirà dels rings.

La Guerra Civil enfonsaria la seva vida: acusat de torturador –formava part del cos de policia i era escorta del president Lluís Companys–, es va veure obligat a fugir a França, acabà en el camp de concentració de Bram, i després agafà un vaixell per anar-se’n a Mèxic. No tornaria veure a la seva dona i la seva filla. Morí a l’exili el 8 de febrer de 1982. Després de la seva mort, dos periodistes, Morera Falcó i Joan de Sagarra, han reivindicat la figura de Gironès i demostrat la seva innocència. El dia 11 de juliol de l’any 2000, al carrer Llibertat 29, on havia nascut al barri de Gràcia, es va fer un acte per rehabilitar el seu nom. Tot i això, crec que l’esport català encara té un deute pendent amb aquest esportista, un dels millors de la nostra història esportiva.