Campionat del Món de billar a tres bandes - 1931 (Mundial IV)

El IV campionat del món de billar de tres bandes tornà a disputar-se al Billar Club Barcelona del 30 de maig al 5 de juny de 1931. La competició fou concedida a la Federació Espanyola d’Aficionats al Billar, però en el mundial de partida lliure de 1930 l’organització tècnica va recaure sobre la Federació Catalana de Billar i el Club Billar Barcelona. No obstant, l’escenari polític era completament diferent. Les eleccions municipals van provocar la caiguda de la monarquia i l’arribada de la II República. El govern de la ciutat, que quan es concedí la competició estava en mans de Joan Antoni Güell i López de la Lliga Regionalista, ara estava presidit per Jaume Aiguader i Miró, d’Esquerra, aleshores s’havien celebrat quatre campionats del món d’aquesta modalitat. En la primera, celebrada a Reims, va veure el triomf de l’egipci Edmond Soussa; que repetí el triomf un any després a Brussel·les. En l’última edició, celebrada a Amsterdam,  s’havia imposat l’holandès Henk Robbins, que no acudia a Barcelona a defensar el seu títol. La Union Internacionale de Federations Amateurs du Billard, que va estar present a Barcelona pel seu tresorer, Alexandre Ave, havia concedit la competició a la Federació Espanyola satisfeta de com s’havia desenvolupat el mundial de partida lliure l’any anterior.

    Assistiren a la competició representants de vuit països de tres continents: Elmar Prather, d’Estats Units; l’egipci Edmond Soussa, que havia participat en el campionat del món de partida lliure celebrat a Barcelona l’any anterior; Arnoud Sengers, d’Holanda; Georg Berrisch, d’Alemanya; Alfred Aebehard, de Suissa; Gaston de Doncker i Emile Zaman, de Bélgica; els francesos G. Boitel i Jean de Gasparin; i els catalans Claudi Puigvert i Enric Miró, que s’havien proclamat campió i subcampió d’Espanya una setmana abans d’iniciar-se el campionat del món en la mateixa sala. Els participants foren distribuïts en dos grups atenent els seus promitjos internacionals. A la Pool A hi havia Senger, Soussa, Miró, Prather, Berrisch i Puigvert; i a la Pool B, Zaman, Aebehard, Boitel, De Doncker i Gasparin.

 

Els resultats de la primera jornada marcarien bastant el desenllaç del torneig, que s’inicià amb dues grans sorpreses, l’alemany Berrisch derrotava l’egipci Edmond Soussa, un dels favorits; i Enric Miró derrotava el campió d’Espanya Puigvert. En la segona i tercera jornades les derrotes de Puigvert davant Soussa i Sengers l’allunyaren de la lluita pel títol, en canvi Miró, derrotant l’holandès Sengers i l’alemany Berrisch presentava les seves credencials. A l’última jornada arribaren Soussa i Miró empatats a  punts. En l’última partida Enric Miró derrotà ràpidament De Doncker per 50 a 24 després de 71 caramboles, i esperà a veure com evolucionava la partida entre Soussa i Zaman. La tensió a la sala era d’alt voltatge, la partida entre el belga i l’egipci estava empatada a 49. La Vanguardia del 7 de juny relatava així la situació: “Todo el público se puso en pie para ver tirar a Zaman... Zaman, sereno, dio la vuelta al billar, miró la carambola desde varios lados y se dispuso a tirarla al fin. Se hizo un silencio de angustia. La bola de Zaman, perdida ya la fuerza, rodaba lentamente sobre el paño verde. Más lentamente a medida que se acercaba al logro de la carambola. ¡Y llegó por fin! Después de tocar al mingo, sin fuerzas casi, como en un beso, en el que expirase su vida, dio la victoria a Zaman y el campeonato del mundo a Miró”. Per als anals de l’historia Enric Miró es el primer campió del món amateur.

Un públic nombrós i diverses autoritats acudiren a veure l’última jornada a la sala del Club Billar Barcelona. Com principal autoritat, i en representació de l’ajuntament, hi havia Rafel Campalans, quart tinent d’alcalde i director de l’Escola del Treball. Aquest dirigent socialista havia format part del govern provisional de la Generalitat de Catalunya com a responsable d’Instrucció Pública, i més tard seria elegit diputat per Barcelona a les Corts Generals. “El señor Campalans dió las gracias a los representantes extranjeros por su concurrencia al torneo, se congratuló por la proclamación de un campeón del mundo catalán, y felicitó a todos entre la última ovación del público”. L’entrega de premis i el banquet oficial s’efectuà a l’Hotel Orient. Tal com s’informa a la revista Estampa de Madrid del 27 de juny de 1931, Enrique Miró Martí havia nascut a Puigvert, a la província de Lleida, treballava en un petit comerç a la barriada de Gràcia on guanyava 50 duros al mes, i començà a jugar als 15 anys. El seu primer campionat d’Espanya el disputà el 1929 sense gaire èxit, però a l’any següent es proclamaria campió. La victòria en el campionat del món li reportà nombrosos homenatges dels aficionats i exhibicions a nombroses poblacions. 

La Guerra Civil va posar punt i final a la carrera d’aquest campió en el nostre país. Enric Miró emigrà a l’Argentina, i tal com assenyala el redactor d’El Mundo Deportivo a l’article Bandas, Taco y marfil, publicat l’1 de febrer de 1956, es trobava a Buenos Aires “regentando un salón de billares”. En qualsevol cas no va deixar de competir, i segurament va agafar la doble nacionalitat o es va nacionalitzar argentí, ja que el 1954 i 1956 va conquerir el campionat sud-americà de tres bandes com a representant d’aquest país. Malgrat els títol, i d’ésser el primer català campió del món, Enric Miró és un gran desconegut.