dimecres, 27 de març de 2013

Carrers o places esportives III - Lucius Minicius Natalis, Pierre de Coubertin, Eusebi Millán i José Millán González


          Dels cinc carrers i places dedicades a personalitats esportives que manquen per mencionar, n’hi ha tres que es troben a la muntanya més esportiva del món: Montjuïc.

  De tots els personatges el més pintoresc és Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus, que va néixer a Barcino el segle II d.C., i que ocupà diversos càrrecs  a l’Imperi Romà. Li agradaven els cavalls, i va decidir participar en els Jocs d’Olimpia l’any 129 on la seva quadriga va guanyar la prova. Per deixar constància d’aquesta fita va cedir-la i va erigir una estela al Santuari d’Olimpia. El mèrit era de l’auriga que conduia els cavalls, no pas d’ell, però aquesta era l’única competició en els Jocs Olímpics de l’Antiguitat on el premi -la corona en branques d’olivera- no es donava al participant sinó al propietari dels cavalls. Sigui com sigui és, oficialment, el primer guanyador barceloní. La seva història va arribar al públic a les pàgines de La Vanguardia l’agost de 1972, en un article firmat per l’historiador d’art i arqueòleg Frederic-Pau Verrié, descobridor de l’estela i el pedestal a Olimpia. Lucius Minicius no tornaria a sortir a la palestra fins deu anys més tard. El 17 d’octubre de 1981, la Generalitat de Catalunya organitzà al Palau de la Generalitat el Dia de l’Olimpisme. Aquest acte fou presidit pel president Jordi Pujol, i comptà amb la presència de l’Alcalde de Barcelona Narcís Serra. Es va organitzar per mostrar el compromís de la institució amb el projecte de candidatura de Barcelona-92. En un acte ple de simbolisme el president Pujol entregà a Serra un arca que contenia terra de les 38 comarques de Catalunya. L’interès pel personatge no va disminuir. A partir d’aquest instant, Lucius Minicius seria un actiu més de la candidatura de Barcelona-92. El director del Museu Melcior Colet,  Ricardo Sànchez, va fer una reproducció de l’estela d’Olimpia, i el 1989 la Secretaria General de l’Esport encarregà al pintor Jordi Alumà un mural del “primer català campió olímpic”.  A Lucius Minicius se li va dedicar un dels passejos més bonics que hi ha a la ciutat, a l’esplanada que va des de l’estadi Lluis Companys fins a la Plaça Europa, al bellmig de l’anella olímpica. No he trobat cap notícia als diaris de la inauguració. La data que apareix al Diccionari Nomenclator és el 14/12/1984, potser aquesta correspon a quan es va aprovar el nom, però si és així no estava fixada la ubicació, ja que encara no s’havien concedit els Jocs Olímpics a la ciutat, ni estava construïda l’esplanada. Un altre fet confirma aquesta suposició. A principis de 1991 encara apareixen Cartes al Director a La Vanguardia sol·licitant que se li concedeixi el seu nom a un carrer de la ciutat. Un fet singular relacionat amb aquest personatge és que el polifacètic periodista esportiu Carles Pardo li va dedicar una novel·la de ficció, Cinco Días en Olimpia, amb la qual guanyà la primera edició del concurs de novel·la esportiva promocionat per la revista Don Balón.
El més rellevant de tots els personatges és Pierre de Coubertin, restaurador dels Jocs Olímpics Moderns, fundador del Comité Internacional Olímpic i president del CIO de 1896 a 1925. Malgrat la seva rellevància el seu carrer, amagat i poc senyalitzat, es troba ubicat entre el carrer Jocs del 92 i el Passeig Olímpic. Passejant pel qual pots veure la part del darrera del l’INEF de Catalunya, el camp de beisbol Pérez de Rozas, i l’accés a les oficines del Palau Sant Jordi. El baró de Coubertin coneixia Barcelona, ciutat a la que va viatgar  a principis de novembre de 1926, acompanyat de la seva esposa María Rothan i la seva filla René, i després de deixar el càrrec de president.  Com ja hem comentat en un article anterior, durant la visita li va lliurar a Narcís Masferrer, director de la revista Stadium, una nota de puny i lletra on deia: “Abans de venir a Barcelona, creia saber lo que era una ciutat esportiva...”. Aquesta frase de Coubertin, de la mateixa manera que la historia de Lucius Minicius, formarien part del dossier de la candidatura de Barcelona-92. 
El pare escolapi Eusebi Millán, li han dedicat una plaça gairebé desconeguda, que està situada a l’avinguda dels Muntanyans, darrera el Poble Espanyol, just davant del pàrking d’autocars. Eusebi Millán està considerat per tothom com l’introductor del basquet a Espanya. El va importar a les nostres terres des de l’illa de Cuba, on va estar exercint tasques docents. Al 1921 el va fer practicar als alumnes de les Escoles Pies del carrer Sant Antoni, allà van deixar de costat l’esport rei, el futbol. Un any després fundaria el primer equip, el Laietà, i va promoure el primer partit de basquet, que es va celebrar un diumenge de desembre i amb el Europa com contrincant. En el Diccionari Nomenclator no hi consta cap data en relació a aquesta plaça; i tampoc he trobat cap referència a la premsa. Finalment, preparant l’exposició 100 anys de basquetbol a Catalunya, l’historiador Lluís Puyalto de la Fundació del Bàsquet Català, va facilitar una carta enviada per l’arquitecte cap del servei de l’Unitat Operativa del Pla de la Ciutat al nebot del pare Millán, Joan B. Casas i Cubells, en la que li comunicava que en data 7 de juliol de 1987 l’alcaldia havia donat l’aprovació per donar el nom d’una plaça, ubicada a Montjuïc, al pare Eusebi Millán. 
Deixem Montjuïc i ens traslladem al districte d’Horta-Guinardó. Allà té dedicat un carrer José Millán González. El nomenclator apunta que era “periodista i publicista. Professor de cultura física de l’Escola del Treball i de les institucions municipals de cultura de Barcelona. Nomenat, l’any 1925, per l’Ajuntament de Barcelona, professor d’Educació Física. Organitzador de festes populars dedicades especialment als nens i a la joventut en pro de l’educació física a les escoles”; i el carrer està documentat a partir del 16 d’abril de 1940. Com a periodista col·laborà a partir de 1926 amb Stadium,  revista esportiva editada a Barcelona entre els anys 1911 i 1930, d’on també fou secretari; i més tard al diari La Razón. Al 1935 el govern francès li va concedir la medalla d’honor de plata de l’Educació Física, pels serveis prestats a favor de l’educació física i els esports. Militant de Falange Tradicionalista i de les J.O.N.S. fou un dels 39 afusellats el 30 de gener de 1939 al Santuari de Santa Maria de Collell a Girona , que s’havia convertit en una presó des de 1936. Sobre els fets succeïts al Santuari durant la guerra civil, l’escriptor Javier Cercas va publicar l’any 2001 la seva novel·la Soldats de Salamina, que dos anys més tard portaria a la gran pantalla el director de cinema David Trueba. 


L’últim personatge es Ramón Torres Casanovas, al qual se li va dedicar una plaça al barri de Sants. La iniciativa  va sorgir del Club Ciclista Spring, i fou inaugurada per l’alcalde Jordi Hereu el 27 de març de 2010. Ramón Torres va ser el fundador i primer president de la secció de ciclisme de la Unió Esportiva de Sants (1922), entitat que a partir de 1923 assumia la responsabilitat d’organitzar La Volta. Com a periodista va debutar en El Diluvio, però per a tothom ha passat a la historia per les seves cròniques ciclistes en El Mundo Deportivo, en tres períodes diferents: 1925 a 1928, 1935 a 1945 i de 1950 a 1968. Com diu Joan Plans Bosch a l’article Cuando un amigo se va, publicat a El Mundo Deportivo el 29 de setembre de 1983, un dia després de la mort del periodista: “Las crónicas de Ramón Torres, constituían el gran atractivo de las ediciones del lunes, por su comentarios, vistos desde una óptica distinta de la habitual. Pienso que todos los corredores de los años veinte y treinta preferían las descripciones de Ramón Torres de sus proezas, que los premios que habían conseguido”. Durant tota la seva vida va rebre nombroses distincions, però entre aquestes cal destacar la medalla del Tour de França que va rebre en 1959 de mans de Jacques Goddet, que fou el director d’aquesta prova emblemàtica de 1936 fins a 1987.



divendres, 22 de març de 2013

El Palau-Pavelló de l’Esport de Barcelona


A finals dels anys quaranta tothom era conscient que en el nostre país calia disposar, com tenien altres nacions, d’un pavelló o palau d’esports. Fins i tot els veïns portuguesos en tenien un a Lisboa. D’altra banda, a la premsa s’insistia en el fet que era precís tornar a disposar d’un velòdrom. Aquesta necessitat va propiciar que construïssin un equipament polivalent en la confluència de l’actual avinguda de les Corts Catalanes, que durant la dictadura es deia avinguda José Antonio Primo de Ribera, i els carrers Llancà i Sepúlveda. Barcelona tindria l’honor de construir el primer Palau d’Esports de l’Estat Espanyol, malgrat que era un pavelló descobert. El més curiós és que aquesta instal·lació es va inaugurar dues vegades.
 
 El Palau dels Esports era polivalent, a El Mundo Deportivo es podia llegir: “Al proyectarlo ya se hizo con la idea de que el local debía tener unas condiciones especiales, que permitiesen transformarlo de velódromo en espacio para el boxeo y la lucha, o en un pequeño estadio de patinaje, baloncesto o atletismo... Barcelona dispone por fin del local que tanta precisaba y que por sus particulares características dota a la ciudad de una instalación deportiva de la que puede sentirse orgullosa”. La inauguració es va fer al llarg d’una setmana amb diversos espectacles. El 12 de juliol de 1950 més de 10.000 espectadors es van reunir per una velada boxística, on destacava el combat entre el campió d’Europa Luis Romero i el campió de Suïssa C. Etter.

El mes de juny de 1951 Barcelona acollia el XXè Campionat del Món d’Hoquei Patins, que alhora era XXè Campionat d’Europa, però com que hi havia molta preocupació per la pista de joc, se’n va construir una d’especial. El més curiós és que ja no es parlava de Palau dels Esports, sinó de Pavelló de l’Esport, un nom que encara figurava en la façana de l’edifici quan s’enderrocà. Al dia següent de la nova inauguració, beneïda pel capellà rector de l’església de Sant Ferran, El Mundo Deportivo, en un article titulat El Pabellón del Deporte ha sido totalmente terminado, apuntava que l’equipament l’any anterior havia funcionat de manera provisional i no estava en condicions de rebre gaire públic. En qualsevol cas, a principis d’any, “un grupo financiero, en el que figuraban destacadas personalidades de nuestro deporte” van assumir la responsabilitat de finalitzar-ho i tenien en projecte cobrir-ho. El pavelló tenia una capacitat per acollir entre 7.000 i 12.000 espectadors, estava equipat amb oficines, bars, una sala mèdica, bany de vapor i tribunes desmuntables i supletòries que es podien col·locar damunt les rectes de la pista del velòdrom. El consell d’administració del Palau d’Esports SA estava presidit per Agustí Pujol, que era president de la Federació Espanyola de Futbol, i també formaven part August Arañó, president de la Federació Catalana de Futbol, i Joan Antoni Samaranch. El director de l’equipament era el polifacètic periodista Carles Pardo.

El torneig mundial d’hoquei, que es va celebrar els primers 10 dies del mes de juny de 1951, va ésser tot un èxit, pel nombre d’equips participants, va haver-hi una participació rècord d’11 equips; pel resultat esportiu, la selecció espanyola va ser imbatible i es va guanyar la final; i especialment per a Juan Antonio Samaranch, que era el seleccionador i alma mater de l’organització. Després d’aquesta competició arribà, per primera vegada a Espanya, l’equip de bàsquet dels Harlem Globetrotters, i amb aquests una figura mítica, el velocista Jesse Owens, quatre medalles d’or als Jocs de Berlín el 1936.

Del 5 al 20 d’octubre d’aquell mateix any es van celebrar a Alexandria (Egipte) els I Jocs del Mediterrani, i al final d’aquests, el comitè dels Jocs va aprovar que la seu de 1955 fos Barcelona. Amb aquella decisió les autoritats esportives eren conscients de la necessitat de cobrir el pavelló o fer-ne un de nou. La principal dificultat que té un pavelló descobert és que quan plou la pista queda humida i es fa impossible practicar adequadament l’esport. No sabem si com a conseqüència d’aquest fet els propietaris van pensar en canviar de negoci, però el cert és que l’octubre de 1952 la Federació Espanyola Galguera va concedir la llicència per l’obertura d’un canòdrom en el Pavelló de l’Esport,  nomenant director de carreres a Vicente Beneyto.

Que la pluja era un greu perill es va constatar un any després, el 1952, amb motiu de l’estrena de l’espectacle  Viena sobre gel. La pluja, que anteriorment havia obligat a suspendre partits oficials d’hoquei patins, va ésser la culpable de la suspensió de la funció inaugural d’aquesta producció musical, en la qual participaven els subcampions olímpics Ewa Pawlik i Helmut Seibt. Un mes després l’Ajuntament de Barcelona va fer un ple extraordinari on es va aprovar l’avantprojecte de pressupost extraordinari per la modernització i extensió de la ciutat. D’entre les mesures hi figurava fer “obres a l’estadi de Montjüic i per la construcció d’un Palau d’Esports, com exigeix la celebració en Barcelona dels Jocs Mediterranis”. Un any després, amb motiu del Mundial de Hoquei, i una altra vegada per la pluja, es van haver de traslladar uns partits al saló oval del Palau Nacional de Montjuïc. 
          
Amb la construcció del nou Palau d’Esports cobert, construït i inaugurat amb motiu dels Jocs del Mediterrani de 1955, va anar desapareixen de manera ràpida l’activitat esportiva del Pavelló de l’Esport, per dedicar-se exclusivament a l’activitat galguera i, fins el seu enderrocament, com a taquilla del FC Barcelona. El 1999 en un publireportatge de llebrers apareixia una nota on es comunicava: “El Canódromo Pabellón, después de 46 años de contínua actividad, detuvo su camino el pasado 24 de febrero para comenzar una necesaria reforma del local”.  No s’arribà a reformar, el febrerde 2007 aquell espai emblemàtic de l’esport barceloní acollia la nova seu del’Organització Nacional de Invidents (ONCE).

dilluns, 18 de març de 2013

Carrers o places esportives II

       A més dels carrers dedicats a esportistes –article publicat l’11 de març–, també hi ha alguns carrers i places que porten el nom de personalitats relacionades amb l’esport: tres dirigents catalans, Joan Gamper, Josep Sunyol i Nemesi Ponsati; un dels pioners del bàsquet a Espanya, Eusebi Millán; un periodista, que fou, a més, professor d’educació física, José Millán González; al restaurador dels Jocs Olímpics Pierre de Coubertin; i el propietari d’una quadriga, que guanyà als Jocs de l’Antiguitat a Olímpia, Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus. En aquest article coneixerem els dedicats als tres dirigents.

Joan Gamper (1877-1930) té l’honor de ser la primer persona vinculada a l’esport al qual li varen dedicar un carrer al barri de Les Corts. El 24 de juny de 1934 el FC Barcelona organitzà un festival esportiu per homenatjar el seu fundador. En el desaparegut camp de Les Corts es disputaren dos partits, el primer entre els veterans del Sabadell i el Barcelona; el segon entre els primers equips de l’Atlètic de Bilbao i Barcelona. El fill de Gamper, que fou un destacat nedador, va fer el tret d’honor. Finalitzat el festival, la comitiva d’autoritats es dirigí a l’antic carrer de Crisantemos per procedir a destapar la placa que portava el seu nom, Joan Gamper. Qui tancà els discursos protocol·laris fou el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que manifestà: “El pueblo catalán sabrá conservar con amor esta placa (calle) que perpetúa la memoria de un hombre de corazón que tanto amó a nuestra tierra contribuyendoa la iniciación de una obra deportiva que es orgullo y fortaleza física del pueblo de Catalunya.  Després de la guerra civil el carrer es tornà a denominar Crisantemos, fins al març de 1947, quan la Comissió Municipal Permanent acordà tornar a recuperar el nom de Gamper.
 
Nemesi Ponsati (1897-1980) va estar vinculat tota la seva vida al club Natació Barcelona. Com a esportista practicà la natació i el waterpolo, i arribà el 1921 a la presidència de la Federació Catalana de Natació. Després de la guerra fou president del club cenebista de 1939 a 1942, i acabà essent president de la Federació Catalana d’Atletisme en el quinquenni 1948-1952. Ponsati fou un gran dirigent, però tothom el recorda especialment per la seva incansable tasca pedagògica envers la joventut. Quan es reconstruí l’estadi de Montjuïc en motiu dels Jocs Olímpics de 1992, foren diverses les peticions que sol·licitaven batejar l’estadi amb el seu nom, però l’Ajuntament de Barcelona declinà batejar-ho amb el nom d’una persona, i feia extensible el criteri a la resta d’instal·lacions olímpiques. L’acord, en el qual varen participar tots el grups del consistori, fou referendat pel Ple Municipal el 19 d’abril de 1989.  No obstant, el regidor d’esports, Enric Truñó, no descartà “dar el nombre de diversas personalidades a algunas de las puertas de acceso al estadio y denominar Plaza Nemesi Ponsati el espacio que se creará entre el estadio y el palacio olímpico”. La promesa es complí i la plaça que hi ha davant de l’entrada principal de l’estadi olímpic Lluís Companys porta el nom de Ponsati. No he trobat cap referència a la premsa del dia oficial de la seva inauguració, però el Diccionari Nomenclator de les vies públiques de Barcelona de Jesús Portavella i Isidoro assenyala el 18 d’abril de 1989 com a “data d’aprovació de la via o l’any a partir del qual es té informació”.  
 
Josep Sunyol i Garriga comparteix dues similituds amb Joan Gamper, tots dos foren presidents del FC Barcelona, i els seus carrers estan ubicats al districte de Les Corts. El primer es va suïcidar, el segon va tenir una mort més tràgica, afusellat pels Nacionals a la serra del Guadarrama. Sunyol era en aquell moment diputat per Esquerra Republicana i impulsor del setmanari catalanista i esportiu La Rambla, que sortia al carrer el 1930 sota el lema d’Esport i Ciutadania i tancaria les portes el 1936. El carrer de Josep Sunyol fou inaugurat el 3 de novembre de 1997, comença al carrer Doctor Ramon Solanich a l’Hospitalet i arriba a l’Avinguda de Xile. A la inauguració no hi assistí l’alcalde Joan Clos, que delegà en el regidor d’esports Albert Batlle. També hi eren presents el president del club, Josep Lluís Nuñez, que anà acompanyat de l’historiador Jaume Sobrequés; el president del Parlament de Catalunya, Joan Raventós, i Francesc Gordo, president de l’Associació d’Amics de Josep Sunyol. Precisament aquesta associació havia promogut, un any abans, la col·locació d’un monòlit commemoratiu en el lloc on afusellaren Sunyol i els seus acompanyants. 

divendres, 15 de març de 2013

Pierre de Coubertin: “Abans de venir a Barcelona....”


      

       Aquest any se celebra el 150è aniversari del naixement de Pierre de Frédy, baró de Coubertin (1863-1937), restaurador dels Jocs Olímpics i pare del moviment olímpic. Amb motiu d’aquesta efemèride i com a homenatge al personatge, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch projecta un petit audiovisual multimèdia en la pantalla del hall d’entrada. 

      El novembre de 1926, Pierre de Coubertin visità Barcelona, quasi sense avisar, i “sin prevenir ni aún a los elementos que le son más afines”. Un any abans, en la XXIVa Sessió del CIO celebrada a Praga, havia presentat la seva dimissió. El seu successor al capadvant del Comitè Internacional Olímpic seria el comte belga Henry de Baillet-Latour. En el viatge a Barcelona l’acompanyaven la seva dona i la seva filla. Durant l’estada a la nostra ciutat s’allotjà a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia.  


      Coubertin compaginà el turisme amb la visita a diverses instal·lacions i alguns dels clubs més distingits de la ciutat, sempre acompanyat dels membres del Comitè Olímpic Espanyol, García Alsina i Mesalles Estivill, i dels membres de la Confederació Esportiva de Catalunya, el doctor Farnés, i d’Elías Juncosa, un dels dirigents amb qui mantenia una estreta relació per correspondència. Un dels llocs per al qual va mostrar interès era Montjuïc, espai emblemàtic de l’Exposició Internacional de 1929.. Allà fou rebut “por el director general de las obras de la Exposición, señor Domnech, y varios miembros del grupo deportivo (de la Exposición), quienes le enseñaron todas las bellezas que encierra el parque, los edificios construidos y los que se están construyendo, deteniéndose largo rato frente al amplísimo terreno en que estará emplazado el gran Estadio”. Per fer el projecte de l’estadi, l’arquitecte Pere Domènech havia viatjat amb Mesalles Estivill a “Lausana, Berlín, Copenhague, Estocolmo, Amsterdam, Bruselas, Amberes, Londres y París con objeto de visitar los mejores estadios que existen en Europa”, i també van recollir informació dels comitès olímpics nacionals de les ciutats visitades. No obstant, la primera pedra d’aquesta emblemàtica instal·lació la posaria uns mesos després, l’abril de 1927, el seu successor al capdavant del CIO Baillet-Latour.

       Després de visitar Montjuïc se li va oferir un dinar al restaurant Martin, “un francès adaptat al nostre país” en paraules de l’escriptor Josep Maria de Sagarra en les seves Memòries. Aquest restaurant estava situat a la Rambla dels Caputxins, davant el Gran Teatre del Liceu, i tancaria les seves portes el 1934. En el dinar va intervenir, en nom del Comitè Olímpic Espanyol, Narcís Masferrer, que compaginava el càrrec de president de la Unió Velocipèdica Espanyola, i el de director de la revista Stadium i cap de la secció d’esports, Vida Deportiva, a La Vanguardia. Els companys de Stadium li havien demanat a Masferrer que aconseguís un article del dirigent francès, però, tal com confessava en un article publicat a la revista dies després -15 de novembre de 1926-, “no me atrevía  a tanto. Me limité a pedir... una frase, un autógrafo y el ilustre prócer ha tenido la delicadeza de complacerme, pero me ha enviado algo más que la frase pedida y ansiada, mucho más que un artículo doctrinario, algo así como un monumento”. La frase, escrita en una targeta que portava l’escut d’armes de la família, deia: “Abans de venir Barcelona, jo creia saber lo que és una ciutat esportiva...”
     

Targeta de Coubertin a Masferrer

        Aquesta afirmació despertà dubtes del seu correcte significat, i això obligà Pierre de Coubertin a enviar des de Sevilla una nota d’aclariment adreçada a Masferrer, que fou publicada a Stadium l’1 de desembre de 1926. “Para una ciudad hay dos modos de ser deportiva, por el porcentaje y por el espíritu. Del primer punto de vista me atrevo a decir que aún no existe ninguna ciudad deportiva en el mundo. En efecto, en ninguna parte la proporción entre el número de habitantes y el número de deportistas practicantes es normal... Pero existe el segundo punto de vista, el del espíritu deportivo, con el cual son practicados los deportes por sus adeptos... Lo que yo he visto en Barcelona, desde el punto de vista del espíritu deportivo me ha encantado...”. Finalitza la carta tot assenyalant: “sí, Barcelona es una ciutat soberbiamente deportiva. Pero que se guarde celosamente a sí misma para conservarse tal, porque el espíritu deportivo es una flor delicada, fácil de marchitarse”.



       Han passat més de vuitanta anys d’aquelles recomanacions. En aquest temps van veure cristal·litzar el somni de vàries generacions, que Barcelona arribés a ésser ciutat olímpica, i que el vell estadi fos escenari d’una cerimònia d’inauguració que impactà al món. Però en aquest temps també hem assolit una fita, ara Barcelona és una ciutat líder al món en percentatge. L’esperit de què parlava el restaurador del Jocs Olímpics l’hem mantingut... forma part del nostre ADN. 

dilluns, 11 de març de 2013

Carrers o Places Esportives



Es curiós constatar que entre els milers de noms de carrers i places què hi ha a la ciutat de Barcelona, només uns pocs estan dedicats a esportistes i dirigents esportius; en canvi, salvat error o omissió, n’hi ha 136 que corresponen a sants; 52 a santes; 46 a doctors; també hi ha una nodrida representació eclesiàstica -13 pares de l’església, 8 cardenals, 5 bisbes i 5 canonges-; 11 ports, dels quals dos pertanyen a la Xina, i 6 almiralls. Segons el meu parer, no és gens proporcionat, sobretot tenint en compte la importància i el paper cabdal que l’esport té a la nostra societat, i especialment a la ciutat de Barcelona. La representació d’esportistes que donen nom a carrers o places de la ciutat és reduïda, només tres: Joaquim Blume, Ricard Zamora i Josep Samitier.

 El carrer Joaquim Blume és el primer carrer dedicat a un esportista i està situat al costat del Palau d’Esports del carrer Lleida, i s’inaugurà amb motiu dels Jocs Mediterranis de 1955. Malgrat que inicialment La Vanguardia informà que “suena el nombre de un deportista español”, el cert és que finalment al carrer se li donà el nom del General Moscardó (1878-1956), militar feixista que ostentà els càrrecs, des del final de la guerra i fins la seva mort, de Delegat Nacional d’Esports i president del Comité Olímpic Espanyol. La proposta fou presentada per Joan Antoni Samaranch, regidor d’Esports (1955-1961), i aprovada pel Ple Municipal l’1 de novembre de 1956. El 21 de desembre de 1979, Josep Miquel Abad, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, i que més tard seria el conseller delegat del COOB’92, informava al Ple Municipal de l’acord de la Comissió Permanent per canviar el nom de 59 carrers i adoptar-los al nomenclàtor en català. El canvi responia, fonamentalment, a criteris de recuperació cultural i històrica. D’aquesta manera, el carrer passà a denominar-se “Joaquim Blume”. Aquest esportista, que revolucionà la gimnàstica espanyola, va morir el 1959 com a conseqüència d’un fatal accident d’aviació, en el qual també van perdre la vida la seva esposa i la resta de companys d’equip. Els fets més destacats de la seva trajectòria esportiva foren les sis medalles d’or als Jocs Mediterranis de 1955 i les quatre medalles d’or en el Campionat d’Europa de París el 1957. Lamentablement no pogué aconseguir cap medalla olímpica. Quan era un dels principals favorits, no assistí als Jocs Olímpics de Melbourne el 1956, per la renúncia del Comitè Olímpic Espanyol a participar-hi per la invasió aquell any de les tropes de la Unió Soviètica a Hongria.



      Al següent esportista, el porter de futbol Ricard Zamora, li dedicaren una plaça, situada davant d’on hi havia el camp de futbol de la Carretera de Sarrià, l’antic camp dels pericos, i que abans havia estat dedicada a Ricardo Villa, fundador de la Banda Municipal de Madrid. El tractament informatiu d’aquesta notícia fou important. Zamora, un jugador que en les dècades dels anys 20 i 30 fou considerat un dels millors jugadors del món, havia jugat, entre altres, a l’Espanyol, el Barça i el Reial Madrid. Formà part de la selecció espanyola, que assolí la medalla de plata en els Jocs Olímpics d’Ambers (1920). L’acte de destapar la placa de marbre de la plaça va tenir efecte el 15 de gener de 1993, i la varen fer a l’uníson l’alcalde Pascual Maragall i el president del Reial Club Esportiu Espanyol, Julio Pardo, que havia estat el principal promotor de la iniciativa. Els  acompanyaven la vídua de Zamora, Pilar Galdiano; el secretari general de l’esport de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Vilaseca, i d’altres autoritats. També hi eren representats els futbolistes, amb els mítics Kubala, César i Di Stéfano.







La reacció del costat culer fou immediata, aquell mateix mes el Forum Samitier, presidit per Jaume Llauradó, sol·licità a l’alcalde Pascual Maragall que un carrer portés el nom del llegendari futbolista Josep Samitier. El jugador va fitxar pel club blaugrana amb 17 anys provinent de l’Internacional de Sants. El cost dels traspàs no té rés a veure amb els d’avui en dia: un vestit amb armilla i un rellotge. Durant la seva etapa en el club blaugrana guanyà nombrosos títols, entre els quals destaquen cinc campionats d’Espanya, i la primera Lliga Nacional, que es disputà la temporada 1928-1929. Per la seva elasticitat i malabarisme amb la pilota se’l coneixia com a l’home llagosta i el mag. Com que Zamora formà part de la selecció olímpica a Anvers. Abandonà el Barça i marxà al Reial Madrid per a alguns, per desavinences econòmiques amb el club, per a d’altres, per un malentès. Al club merengue coincidiria amb Zamora. Quan esclata la guerra civil se’n va a França, on jugà fins que es va retirar a l’OGC Nice. Curiosament allà tornaria a coincidir amb el diví Zamora. La seva popularitat i simpatia li varen possibilitar realitzar anuncis publicitaris, i fins i tot debutà a la pantalla amb un paper secundari a la pel·lícula Once pares de botas, que fou dirigida el 1954 per Rovira Beleta i en la qual també apareixen els futbolistes Antoni Ramallets i Francisco Javier Marcet. La inauguració del carrer de Josep Samitier va efectuar-se el 16 de setembre de 1993. El carrer està situat molt a prop de les instal·lacions del FC Barcelona. L’acte va estat presidit per l’alcalde Maragall; el president del Barça, Josep Lluís Núñez; la regidora del districte de Les Corts, Teresa Perelló; el governador civil, Ferran Cardenal; el secretari general de l’esport, Josep Lluís Vilaseca; el president del Forum Samitier, Jaume Llauradó; Tina Soler, vídua del futbolista; així com directius del Barça, jugadors –entre aquests hi havia Di Stéfano– i l’entrenador, Johann Cruyff. 



“Dar el nombre de las figuras deportivas de nuestro país, o del deporte mundial, es una forma de educar a nuestras actuales y futuras generaciones de ciudadanos, en ese mundo mágico y sugestivo del deporte”.
Andreu Mercé Varela (1918-2010) a La Vanguardia 15 de gener de 1987.

dijous, 7 de març de 2013

Montserrat Mas Viladot, 44 anys de servei a la ciutat


Montserrat Mas, funcionària de l'Institut Barcelona Esport 
Fa uns dies vaig assistir al comiat, per jubilació, de Montserrat Mas, funcionària de l’Institut Barcelona Esports de l’Ajuntament de Barcelona. L’acte va ser entranyable, fins i tot pels treballadors que la coneixien des de feia poc temps. Hi havia tots els seus companys i alguns de jubilats que li varen donar la benvinguda al club en un dia tan important per a ella. No obstant, en sortir de l’acte, vaig pensar que no se li feia justícia.
         En el món de l’esport hi ha molts tipus de reconeixements o distincions, és un dels seus signes d’identitat, i Catalunya ha estat pionera i promotora d’aquest tipus d’iniciatives. Hi ha premis per a federacions i associacions, per a esportistes i dirigents, entrenadors i àrbitres. Fins i tot podem trobar premis per a gerents i empreses gestores d’equipaments esportius. Els reconeixements provenen des de les institucions públiques i entitats esportives, fins als mitjans de comunicació i associacions professionals. Es pot premiar el treball o els resultats d’una temporada o la trajectòria d’una vida dedicada a l’esport. Probablement el premi més antic deu ser la Copa Stadium, creada en memòria del periodista esportiu Josep Maria Canades, mort en un accident automobilístic quan participava en la Caravana de França l’any 1921. La idea fou del mestre de periodistes Narcís Masferrer. Originàriament el trofeu anava destinat a premiar la millor societat esportiva de Catalunya. Així ho podem constatar en l’exemplar d’Stadium del 15 de juny de 1923. La copa Baró de Güell es va crear el 1924 per premiar a l’esportista que més hagués destacat durant la temporada. Si bé ambdós trofeus foren gestionats des de la seva creació per la Confederació Esportiva de Catalunya, finalitzada la guerra civil el Consejo Nacional del Deportes s’apropià de la idea i la va implementar en l’àmbit estatal. A dia d’avui tots dos trofeus formen part dels premis que concedeix el Consejo Superior de Deportes. Un altre premi que cal esmentar és el de “millor esportista” organitzat per El Mundo Deportivo des de 1965. Aquest premi va aparèixer per primera vegada el 1948, i fou promogut pel setmanari Vida Deportiva a partir d’una idea del periodista Carles Pardo. Fins al 1962 el premi fou estrictament masculí, però en aquest mateix any s’instauraria per primera vegada el premi a la millor esportista femenina. Les institucions públiques també se sumarien a la iniciativa. La Ponència d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, presidida pel baró d’Esponellà, creà el 1948 les seves “medalles al mèrit esportiu de la ciutat” tot redactant un reglament específic.  

A dia d’avui la concessió de distincions esportives està molt estesa i arrelada, però encara hi ha marge per introduir-ne alguna de nova, per exemple, per a les persones que han treballat durant molts anys a l’administració pública. En l’homenatge a Montserrat Mas vaig trobar-me amb alguns històrics funcionaris. Allà hi havia Josep Gallardo, vinculat tota la seva vida com a encarregat del camp de rugbi de La Fuxarda -l’antic “estadi Català”-, i de l’estadi d’atletisme Joan Serrahima; i en Tomàs Forés, encarregat de vàries instal·lacions: la piscina vella de Montjuïc, les piscines Bernat Picornell, el camp de beisbol Pérez de Rozas, i els poliesportius de La Verneda i Bon Pastor. Tant l’un com l’altre van formar part de la plantilla municipal durant un quart de segle. També hi havia la Carme Ramos, que en la seva joventut fou campiona d’Espanya de natació. Ramos, d’altra banda, va treballar 32 anys a l’administració, va incorporar-se com a monitora de natació a la piscina municipal de la Guineueta, per després aterrar a l’Àrea d’Esports, on desenvoluparia tasques administratives i d’informació al públic. En aquest acte no podia faltar Aleix Agullé, el primer cap de la Montserrat Mas, ell era el més longeu, va superar els quaranta anys de dedicació, per la seva professió, aparellador, coneix les característiques de la major part de les instal·lacions esportives municipals. L’última en entrar al club de jubilats és Montserrat Mas, també aparelladora, i que va seguir l’estela deixada per Agullé. La trajectòria de Montse Mas a l’Ajuntament de Barcelona també és llarga, 44 anys formant part dels Serveis Tècnics de la Unitat Operativa d’Obres des de 1979. Ella ha estat la responsable del seguiment i control de l’execució dels contractes de manteniment de les instal·lacions de gestió directa de l’Ajuntament, mantenint amb els gestors, proveïdors, etc. un tracte exquisit i professional.


         
Tomàs Forés
Carme Ramos
Josep Gallardo
Sóc conscient que hi ha un sector de la població que pensa que els treballadors de la funció pública i funcionaris no treballen prou. No malgastaré espai ni neurones en aquest article per a rebatre-ho. Però sí que vull manifestar, i dir-ho en veu alta, que hi ha treballadors a l’administració que tenen una veritable vocació de servidors públics, que els agrada la feina que fan, veritables professionals –malgrat que alguns no tinguin cap titulació- que no estan pendents de l’hora de sortida, etc., i ho fan malgrat que els seus sous han estat retallats aquests els últims anys. Montse Mas forma part d’aquest grup amb vocació de servei sense premi, però em queda el consol de donar-li les gràcies com a ciutadà pels anys de dedicació a la ciutat de Barcelona. Gràcies Montse.

Montse Mas i Aleix Agullé

dilluns, 4 de març de 2013

Els Jocs Esportius de Barcelona 1962-1966


A l’inici de l’agost de 1962, l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles,  acompanyat del regidor d’Esports Albert Assalit (1961-66), informava als mitjans de comunicació de la creació dels I Jocs Esportius de Barcelona – Època Moderna, els quals se celebrarien en el marc de les Festes de la Mercè. El mèrit d’aquesta iniciativa correspon al periodista i pioner de la marxa atlètica a Espanya Lluís Meléndez. El 1932 va descobrir una làpida romana, encastada en una paret de la cantonada dels carrers Arlet i Hèrcules. Com que el text era en llatí, va recórrer, per a la traducció, als serveis del director del Museu d’Història de Barcelona, Agustí Duran i Sanpere. El text, del segle II d.C, deia que el centurió romà Luci Cecili Optat, veí de Barcino, llegava 250 denaris per a l’organització, cada any, d’uns jocs de lluita, i que en cas de no fer-se, els denaris havien de ser transferits a Tarraco. Hi ha constància que Melèndez suggerí a les autoritats locals després del descobriment, fer uns Jocs, tal com ho prova una notícia apareguda a El Mundo Deportivo, que assenyala que durant les Festes commemoratives de la República celebrades del 12 al 18 d’abril de 1936, es faria una “ceremonia ofical ante a lápida romana de los Torneos de Lucha en Barcelona”.

 

Formaren part del programa esportiu del primer any, organitzat del 22 de setembre al 2 d’octubre, cinc esports olímpics: atletisme, natació, boxa, gimnàstica i basquetbol. De la importància d’aquests Jocs Esportius és un bon exemple el fet que el cap de l’Estat, Francisco Franco, en fos el president d’honor. S’inauguraren amb un fet singular, una carrera de relleus amb torxes, que sortiren de tres llocs de gran simbolisme històric: l’amfiteatre romà de Tarragona, les ruïnes grecoromanes d’Empúries i el Monestir de Montserrat. Lamentablement, les competicions de boxa, rem i gimnàstica es van suspendre. El 25 de setembre una tromba d’aigua provocà el desbordament dels rius Besòs i Llobregat, i els seus afluents devastaren la comarca del Vallès i d’altres localitats, i deixaven prop de mil víctimes mortals. L’Ajuntament de Barcelona, davant la  tragèdia, va decidir suspendre totes les activitats, inclosos els Jocs Esportius.


La segona edició també s’organitzaria en el mes de setembre, però a partir de la  tercera es traslladà a la primavera. En la Memòria de 1963 s’expliquen els motius: “no es metereologicamente la más adecuada... y por otra parte los concursantes extranjeros como los españoles han rebasado el punto óptimo de preparación... también las gestiones previas que es inevitable realizar con las Federaciones extranjeras, son de difícil realización, porque la época de vacaciones (mes de agosto) interrumpen los planes en curso”. A partir de la tercera edició serien molts els esports que entrarien a formar part del programa. Per exemple, el 1965, les proves més destacades organitzades sota el paraigües dels Jocs Esportius foren el Criterium Internacional d’Atletisme, on van participar dos destacats atletes olímpics: el saltador de longitud americà Ralph Boston, campió olímpic a Roma el 1960, i John Thomas, plata a Tòquio el 1964 en salt d’alçada, i el Gran Premi d’Espanya de Motociclisme, prova puntuable pel Campionat del Món i que va veure el triomf de l’anglès Phil Read.

L’última edició fou el 1966, però deixà dos fets remarcables. En aquesta ocasió els Jocs van començar l’abril amb la disputa del I Gran Premi Barcelona Automobilista per a cotxes de Fórmula 2 i 3. Aquesta prova comptà amb la presència del campió del món Jim Clark i dels excampions mundials Jack Brabham i Graham Hill. En aquest esdeveniment, l’Ajuntament de Barcelona donà un magnífic trofeu de marbre i plata, Trofeu Gran Premi de Barcelona, que havia estat realitzat per l’Escola Massana d’Arts i Oficis, i on es reproduïa la làpida romana de Luci Cecili Optat. “Es un trofeo que se instituye por el ayuntamiento de la ciudad para premiar aquellos resultados deportivos, obtenidos por personas o corporaciones, que por su carácter excepcional se hagan acreedores de la distinción”. El segon fet destacable és que entre els guardonats de les medalles al mèrit esportiu figurava Joan Antoni Samaranch, diputat ponent d’Esports de la Diputació de Barcelona, i alhora representant a Catalunya de la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports, que va rebre la medalla d’or de mans de l’alcalde Porcioles.
Els Jocs Esportius desapareixeran de sobte, sense que ningú donés cap explicació. És probable que el motiu estigui relacionat amb el desencant que va provocar la nominació de Madrid, al desembre de 1965, com a candidata dels Jocs Olímpics de 1972, quan qui s’havia postulat de ferm i tenia darrera un projecte era Barcelona. Malgrat aquesta arbitrària decisió, ningú no  pot treure l’originalitat i la capitalitat esportiva a la ciutat comtal.

divendres, 1 de març de 2013

Epifanio de Fortuny i de Salazar, baró d’Esponellà



El baró d’Esponellà va ser nomenat tinent d’alcalde del consistori barceloní el juliol de 1944, essent alcalde de la ciutat Miguel Mateu Pla. El seu primer càrrec fou el de president de la Ponència de Beneficència, però als pocs mesos li encarregaren la tasca d’informar sobre les qüestions esportives”. Abans de la Guerra Civil, Epifanio de Fortuny havia estat directiu del FC Barcelona, i el seu millor record estava lligat a la final de la Copa del Rei celebrada a Santander el 1928, on foren necessaris tres partits i quatre pròrrogues per dilucidar el campió. El baró d’Esponellà va ser present en els tres partits com a delegat del club blaugrana, que guanyà l’últim partit per 3-1, i per aquest motiu la Federació Espanyola de Futbol li va concedir una medalla d’or.
 
Des del moment que va assumir el càrrec va tenir molt clara quina era la seva comesa: senzillament continuar les facilitats que sempre s’han donat per part de l’ajuntament perquè les federacions dels diferents esports puguin utilitzar de la millor manera possible les instal·lacions i locals municipals, i procurar que totes les nostres festes esportives tradicionals trobin en el marc de la ciutat les millors condicions per al seu desplegament”. El 1948 va impulsar dues iniciatives pioneres. La primera fou una crida als clubs de natació de la ciutat per organitzar a la piscina de Montjuïc un curs de natació per a escolars. Només li va respondre el CN Montjuïc, que assumí el repte de posar en marxa el I Curs de Natació Escolar i Utilitària. La segona actuació va ser el lliurament, per primer vegada, de les medalles de la ciutat al mèrit esportiu. Els primers en rebre-les foren els atletes Constantino Miranda i Gregorio Rojo, que havien participat en els Jocs Olímpics de Londres. Un any més tard, el 1949, es produeix una altra fita històrica: l’Ajuntament de Barcelona és el primer municipi en crear una Comissió Municipal d'Esports. L’alcalde Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades, nomenà president de la comissió el baró d'Esponellà.

També el nom d’Epifanio de Fortuny està lligat als Jocs Mediterranis de 1955. El gener de 1951 presentà el projecte, que fou aprovat per unanimitat pel Ple municipal, però ja abans havia contactat amb nombrosos dirigents de l’esport, especialment amb el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic. Malauradament liderà el projecte poc temps, a l’abril, en un ple extraordinari presidit pel governador civil Felipe Acebo, es produeix el relleu en la Ponència d'Esports, el baró d'Esponellà deixava el càrrec, i era substituït per Lluís de Caralt. En realitat, segons relata el funcionari Andrés Espinós en el seu llibre Memòries autoritzades, el baró havia estat cessat per la vaga dels tramvies que havia tingut lloc a Barcelona al mes de març com a conseqüència de l’apujada del preu del bitllet. Anys més tard (1975), i durant un homenatge tributat al periodista Vicenç Esquiroz, el baró d’Esponellà confessà que havia estat Esquiroz qui li havia suggerit la idea. El més curiós és que, el 1990, aquest periodista envià una carta a l’aleshores regidor d’Esports, Enric Truñó, i apuntava en una altra direcció: Et puc comunicar que els Jocs del Mediterrani es van iniciar per suggeriment de José Mir Barceló, mort fa dos anys, excampió d'Espanya d'atletisme, company de redacció d’El Mundo Deportivo i meu, aleshores president de la Delegació Municipal d'Esports Epifanio de Fortuny, baró d'Esponellá, per cert, familiar de l'exalcalde de Barcelona, i comú amic, Narcís Serra”. Al meu parer, la paternitat real s’ha d’atribuir al baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic. Andrés Espinós, que fou el cap dels Serveis Municipals en el comitè organitzador dels Jocs Mediterranis, així ho assegura en el seu llibre: El baró, que era en aquella època l'únic representant espanyol en el Comitè Olímpic Internacional, ens va visitar a l'ajuntament per explicar-nos que el 1951 se celebrarien els primers Jocs Mediterranis a Alexandria, i ens va incitar que Barcelona fos l'organitzadora dels segons”.
  

El cert és que el baró d’Esponellà tenia clar que aquest esdeveniment seria molt beneficiós per la a ciutat i serviria per transformar-la i modernitzar-la. Així havia passat amb l’Exposició Universal de 1888, i anys més tard amb l’Exposició Internacional de 1929. Poc abans dels seu cessament, i després de visitar el general Franco per presentar-li el projecte, manifestava a La Vanguardia: El triomf de la candidatura de Barcelona suposaria –li vaig dir– imprimir a moltes obres en via d’execució o només en projecte, un ritme més eficaç, i vindria a esmenar deficiències o corregir defectes que no haurien d’existir en aquella solemne ocasió, tals com accessos per carretera, enllaços ferroviaris, aeròdroms i ports, transports urbans i allotjaments, que són capítol d’un ingent treball a què la ciutat haurà d’entregar-se bravament. La modernització o posada al dia de Montjuïc, i la dignificació total i definitiva del nostre meravellós barri gòtic han de ser primordialment realitzades en aquest magne projecte”.