dimarts, 25 de juny de 2013

Els Velòdroms de Las Arenas, Parc dels Esports i els del barri de Sants


Com senyalaven en un article anterior, el velòdrom de La Bonanova, va ser substituït el 1901 per un altre situat entre els carrers Muntaner, Aragó i Casanovas, que estava gestionat per la Societat Anònima Velòdrom, però que va tenir una vida efímera, ja que deixa de fer activitats el 1903. Aquest fet deixà Barcelona, una ciutat amb molta afició al ciclisme sense instal·lació, i des de les pàgines de El Mundo Deportivo i Los Deportes s’insistia en la necessitat de construir-ne un. En El Mundo Deportivo del 20 de juliol de 1906 hi havia un article, El Velódromo de Barcelona, signat per Eduard Camps on es podia llegir: “La necesidad de que una població como Barcelona disponga de un buen velódromo es muy imperiosa, por que a nuestra capital, a quein muchos califican de una de las más hermosas de Europa, le sobran muchas cosas que la afean y le faltanotras que la embellecieran, y con velódromo cuentan París, Londres, Viena, Roma, Ginebra, Oporto, etc. y en España nos tenemos que contentar con el de Palma y ahora afortunadamente con el de Sabadell, ya que el de Tarrasa por no reunir las dimensiones reglamentarias, no pueden celebrarse pruebas oficiales”. El cert és que altres poblacions veïnes de Barcelona, com Sabadell i Terrassa acabaven de construir els seus velòdroms. 

Els diaris barcelonins explicaven a finals de l’estiu de 1906 el començament de les obres del nou velòdrom, que estaria ubicat en la illa de l’Eixample compresa entre els carrers Aragó, Valencia, Vilamarí i Llançà. La inauguració de Las Arenas estava pel 27 de gener de 1907, però les intenses plujes que van caure va enrederir la inauguració fins el 17 de febrer. Al programa hi havia proves ciclistes per a amateurs i professionals, i el jurat tècnic estava presidit per Narcís Masferrer. Aquest equipament s’havia construït gràcies a l’iniciativa de l’industrial Josep Rex. El velòdrom estaria en funcionament fins 1910. No hi ha que confondre aquest velòdrom amb la plaça de braus del mateix nom que havia obert les seves portes l’anys 1900. No cal fer esment que en un titular de El Mundo Deportivo del 18 de març de 1934, es deia “...pero se mantiene la idea de cubrir la Plaza de Toros Arenas  e instalar un velódromo en ella”. La plaça no es cobriria però es disputà una prova ciclista l’11 de juny de 1949, instal.lant  una pista desmuntable de fusta provisional.
Tres anys després es van construir dos nous velòdrom a la ciutat. El més important, construït en el temps record entre el 18 de gener i el 28 de març de 1909 -data de la seva inauguració-, portava el nom de Parc de Sports i estava ubicat en la illa que hi havia entre els carrers Industria –actual carrer París-, Coello, Muntaner i Casanova. Estava molt a prop del camp que havia construït el F.C.Barcelona, que més tard seria conegut com “La escupidora”, entre els carrers Industria, Urgell, Villarroel y Londres. Precisament aquest camp, on jugaria el Barça des de 1909 a 1922, s’havia inaugurat dues setmanes abans, el 14 de març.  Així relatava Narcís Masferrer les característiques de la pista i la rellevància de tenir aquest equipament des de les pàgines d’El Mundo Deportivo els dies 1 i 8 d’abril. “La pista es muny rápida, nunca se habían alcanzado hasta ahora en Barcelona las velocidades que consiguieron, tanto Lehmann en bicicleta entrenado por una moto de 20 HP, como Baudelocque, que con su moto de 8 HP, alcanzó un promedio de 102 kilómetros a la hora, según nuestros cálculos..... Por fin Barcelona, la ciudad cosmopolita por excelencia, la atrayente ciudad española, tan llena de vida, tan graciosa, tan sportiva, posee ya un velódromo modelo, una pista que no tiene nada que envidiar a las mejores pistas europeas, una pista en la que las celebridades del pedal, los famosos atletas desconocidos aún del otro lado de los Pirineos, podrán provar a los sportmen, que el sport ciclista es, sino el más atractivo de sports, al menos aquel que es el más sincero, el más apasionante, el más regular”. La vida d’aquesta instal·lació també va ésser curta, i no consta cap activitat al llarg de 1912. No obstant aquest velòdrom té importància històrica, però no per el ciclisme, ja que en la seva pista vam organitzar-se la primera marató celebrada a Espanya. Aquesta, que tingué com a protagonistes a quatre corredors –Robert Boix, Francesc Túnica, Conrad Miquel i Joan Santos-, va fer-se el 30 de gener de 1910. Varen donar un total de 163 voltes a la pista, i el triomf li va correspondre a Robert Boix, que la va acabar en un temps de 3 hores 52 minuts i 4 segons.
Al barri de Sants havia una gran afició al ciclisme. A finals de 1908, i sota l’empremta del Club Pista Velo de Sants ja s’organitzen curses i  es construeix un petit velòdrom al carrer Migdia –en l’actualitat carrer Rossend Arús-. El Mundo Deportivo del 31 de desembre de 1908 així ho detalla: “Dadas las grandes reformas introducidas en la citada pista, cuyo desarrollo era de unos doscientos metros, o pueda ésta calificarse de pequeño veklódromo”. El dia de Reis s’organitzarien sis proves: infantil, nacional, campionat del club, social, carrera a la americana i persecució en moto. Poc després el naixement d’un nou club, Club Ciclista Nou Velòdrom, dona peu a la creació d’un altre velòdrom al barri de Sants. Estava situat en el carrer Sant Jordi número 11, molt a prop de la via ferroviària. Aquest equipament, que cohabitaria amb l’altre durant uns mesos, va ser batejat com el velòdrom del Cubell, i tenia només 133 metres de corda i l’ample a les rectes era de 3 metres. La inauguració d’aquest velòdrom va tenir lloc a mitjans d’abril de 1909, com es pot constatar per una fotografia apareguda a la revista Los Deportes i que porta la data del 17 d’abril. La vida d’aquest velòdrom va ésser la més llarga, ja que no tancaria les seves portes fins a novembre de 1925. Aquest espai fou escenari de l’arribada de La Volta en més d’una ocasió. De fet, a la primera edició (1911), malgrat que l’arribada de la darrera etapa era en Esplugues de Llobregat, el club ciclista Nou Velòdrom aconseguí  que aquesta es realitzes al velòdrom com es pot veure en aquest anunci de La Vanguardia del 8 de gener: “La llegada de la gran carrera ciclista Vuelta de Cataluña se supone tendrá lugar desde las tres de esta tarde, siendo el punto designado para ello el Velódromo de Sans”. El guanyador a l’arribada fou el mateix que a La Volta, Sebastià Masdeu. Un altre fet històric fou la celebració, el 8 i 9 de desembre de 1917, de les primeres 24 hores en pista que es disputaven en Espanya, malauradament es varen suspendre a causa de la pluja quan portaven 21 hores de cursa i 4.074 voltes i un total de 635.04 kilòmetres. Els primers guanyadors de la prova van ser, ex-aequo, les parelles Crespo i Tresserras, Regnier-Fabrier, i Rubio-Villanueva.

Desaparegut el velòdrom es construeix un altre. Qui lidera el projecte era la Unió Esportiva de Sants, entitat constituïda el 26 d’abril de 1922, i que va crear una secció de ciclisme, fruit de la fusió del Club Ciclista Nou Velòdrom i el Velo Club Sants. La Volta al llarg de tots aquesta anys només s’havia organitzat quatre vegades, tant a causa de la I Guerra Mundial com per manca d’un organitzador que liderés veritablement el projecte. L’última, el 1920, l’havia organitzat la Unió Velocipèdica Espanyola (1920). La secció de ciclisme de la U.E.Sants agafà el relleu i organitzà la prova, quinta edició, el 1923, i tres anys més tard, el 1926, es decideix construir un velòdrom al carrer Rolanda. En el llibre L’Esport a Sants-Montjuïc, una visió històrica, publicat per l’Arxiu Municipal del districte de Sants Montjuïc de l’ajuntament de Barcelona (1994), es senyala que 2per tal de finançar la construcció del nou velòdrom, la UE Sants emití uns bons que oscil·laven entre les 10 i 1.000 pessetes Les obres s’allargaren durant uns mesos, fins que el dia 5 de desembre de 1926 s’inaugurà el nou velòdrom...Aquest velòdrom tenia una corda de 250 metres, les rectes eren de ciment i els peralts de fusta. A la pelñouse d’aquest velòdrom també es jugà a basquet”. El velòdrom estigué funcionant fins a finals de 1932. El nombre de velòdroms anava en augment, en 1923 s’obriria  un altre a la localitat de Badalona.

A partir d’aquesta data desapareix el ciclisme en pista a la ciutat comtal fins l’any 1949, que es construeix uns pista de fusta desmuntable de 150 metres de corda, i de 6 metres d’ample en els peraltes i 7 en les rectes. La iniciativa neix, com es detalla al diari La Vanguardia del 29 de maig de 1949, a l’Agrupació Ciclista Cañardo, que tenia un contracte amb Padro Balañá, per instal·lar la pista a les dues places de braus que hi havia a la ciutat. La primera prova es disputà el 11 de juny. El relleu el prendria, dos anys després -juny de 1951- el Pavelló de l’Esport, el primer pavelló esportiu construït a Espanya, però que era descobert. L’estrena de la pista, una competició internacional de 50 kilòmetres a la americana, va efectuar-se el 22 de juny. Després d’aquest pavelló, alguns pensaven que la solució arribava amb el pavelló d’esports que s’havia construït amb motiu dels Jocs Mediterranis del carrer Lleida, però no donava les mides per instal·lar una pista amb garanties. En aquests moments ja havia altres velòdroms arreu de tot Catalunya com a Badalona, Vilafranca del Penedès, Igualada, Tortosa, Mataró, etc.

El 1960 tornaria a muntar un velòdrom portàtil en una instal·lació singular, el Camp Nou. Això va tenir lloc amb motiu de la celebració de la III demostració sindical, aquella festa esportiva-folklòrica que havia arrancat en l’estadi Santiago Bernabeu, i s’organitzava l’1 de maig amb la presència obligada del general Franco, que sempre anava acompanyat de la seva esposa Carmen Polo. En el camp del Barça s’instal·laria una piscina de 8x12 metres i 1.50 de fundaria; una rampa de patinatge, i un velòdrom de fusta de 250 metres de corda. La premsa periòdicament insistia en la necessitat de construir-hi un, i fins i tot Pau Negre, quan sortí elegit regidor, comentava en una entrevista que aparegué en les pàgines de El Mundo Deportiva de l’1 de febrer de 1967 que hi hauria algunes millores en el Palau d’Esports del carrer Lleida, “Se está ya planeando la instalación de un sistema de calefacción eficiente, porque el actual deja muchísimo de serlo, y también se tiene en estudio la instalación de un velódromo desmontable, para que un deporte tan importante y espectacular como el ciclismo disponga de una pista en nuestra ciudad”.
Malgrat les bones intencions, la ciutat trigaria encara més de 25 anys per veure realitzat aquell desig de tantes generacions d’aficionats al ciclisme. El velòdrom d’Horta, dissenyat pels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, es va construir molt a prop de les Llars Mundet al Vall d’Hebró, i s’inauguraria el mes d’agost de 1984 per acollir les proves de pista del Campionat del Món de ciclisme. Nou anys després es vestí de gala per acollir el Jocs Olímpics de 1992. 

dimarts, 11 de juny de 2013

VII Campionat del Món de billar a tres bandes - 1934 (Mundial V)


Per commemorar el tercer aniversari de l’arribada de la República, la ciutat de Barcelona tenia previst organitzar en el mes d’abril de 1934 les Festes de la Primavera. La programació era molt extensa, hi havia actes culturals, com per exemple un ball dels Mercats i una festa musical a Montjuïc; un acte d’homenatge a Francesc Macià, mort el 25 de desembre de 1933; però també hi havia programades manifestacions esportives de caràcter internacional. En el  programa destacaven un partit internacional de la selecció catalana de rugbi; un partit de waterpolo entre el V. V. Munchen d’Alemanya i el Club Natació Barcelona; un festival aeronàutic internacional a Can Tunis; dos combats de boxa: en el primer s’enfrontaven l’ídol local Josep Gironés i Torres, i el segon, en la categoria dels pesos pesants, Paulino Uzcudum i l’alemany Max Schmeling, excampió mundial i primer pugilista europeu en assolir el títol mundial. Aquest últim combat, que s’havia de celebrar a l’estadi de Montjuïc, finalment s’ajornaria fins al 13 de maig. En qualsevol cas, el plat fort del programa era el campionat del món de billar a tres bandes. No obstant, a efectes històrics, cal esmentar que el partit Catalunya-Itàlia de rugbi tenia una especial significació, era el primer encontre oficial de la selecció catalana, el gener d’aquest mateix any la Federació Catalana de Rugbi havia estat una de les federacions fundadores de la Federació Internacional de Rugbi Amateur.



El campionat del món de billar a tres bandes es va celebrar del 11 al 16 d’abril de 1934. La competició havia estat concedida a la Federació Espanyola d’Aficionats al Billar, però com que en les edicions precedents també estaven implicats en l’organització la Federació Catalana i el Club Billar Barcelona, que cedia les seves sales de joc. En aquesta ocasió, tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona van donar suport financer al torneig. Com a aperitiu de la competició es disputà el mes de març el campionat d’Espanya de tres bandes, que veuria el triomf per quarta vegada consecutiva de Claudi Puigvert, sotscampió del món l’any anterior, i que ostentava en el seu currículum esportiu set rècords del món. Amb aquests resultats, tant ell com Enric Miró, classificat en segon lloc, tenien el passaport per al mundial.

La inauguració d’aquest esdeveniment coincidiria amb la creació de la comissió assessora de Cultura Física de l’Ajuntament de Barcelona, que presidia l’alcalde Carles Pi i Sunyer. Entre els participants en el torneig hi havia vells coneguts de l’afició, atès que havien estat presents en el mundial de 1931, com ara Elmar Prather, dels Estats Units; Alfred Aebehard, de Suïssa; Arnoud Sengers, d’Holanda; i Emile Zaman, de Bélgica. La resta de participants estrangers eren Jean Albert i Jacques Davin, de França i O. Unshelm, d’Alemanya. El Mundo Deportivo de l’11 d’abril apuntava que: “Una nota digna de destacar de estos campeonatos es la utilización de billares de construcción nacional de la casa Víctor Monforte, sucursal de F. González, que demuestra también el progreso de dicha construcción al compás del progreso de la afición y dus jugadores”.
 
El dia 11, al matí, els participants foren rebuts a l’Ajuntament de Barcelona per l’alcalde Pi i Sunyer. Segons ens informa La Vanguardia, qui presentà als jugadors fou Claudi Puigvert, jugador que era, alhora, president de la Federació Espanyola de Billar.  “Entre los visitantes figuraban don Antonio Andreu, presidente honorario de la misma; don José Pons, presidente de la Federación Catalana ; señores Estivill y Bonet del Comité Ejecutivo”. Per la tarda, acudiren al local del club el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, i l’alcalde Pi i Sunyer. Les dues primeres enfrontaven participants del mateix país. Puigvert guanyaria Miró per 50 a 44, i David a Albert per 50 a 16. Els resultats depararen que l’última jornada, i l’última partida entre Puigvert i Davin, resultés decisiva per al títol. Puigvert arribava a sis partides guanyades i cap derrota, i Davin, amb cinc de guanyades i un empat, que es produí, precisament, el dia previ a la final, quan empatà amb Sengers a 50 caramboles en 78 entrades i 0’704 de promig. En conseqüència l’empat li servia a Claudi Puigvert Redón. La final es programà a dos quarts de dotze de la nit. El triomf, en una sala on no hi cabia ni un fil, es decantaria del costat del billarista català de forma concloent, 50 a 25 en 64 entrades.
 
Finalitzat el campionat la Federació Catalana, oferí un sopar de gala, que queda ben reflectit en aquestes línies de La Vanguardia publicades el 18 d’abril: “Como epílogo del pasado Campeonato mundial de billar amateur, a tres bandas, organizado por la Federación Catalana de Billar, ésta reunió anoche a los representantes extranjeros que con tal motivo se habían desplazado a Barcelona, dedicándoles una cena que se vio concurridísima por valiosos elementos de este deporte  científico,... El campeón, señor Puigvert, requerido para hablar, dijo que el soló hecho de que el Campeonato pudiese quedar en nuestro país ya había constituido uno de los acicates para que él pusiese en los trabajos de organización todo el cariño que le merece la ciudad. «Ganase Miró o ganase yo—dijo Puigvert—, mi deseo era que aquí quedase tan preciado título; se ha logrado, esto es para mí el mejor premio”.
 Com queda explícit en la ressenya periodística Claudi Puigvert, també tingué un paper destacat en la seva organització, a la qual dedicà molt de temps. Claudi Puigvert era propietari d’una sastreria a la Ronda Sant Pere i president de la Societat Mútua de Mestres sastres La Confianza, i moriria el 28 de març de 1952 a conseqüència d’un càncer. Fou un dels fundadors del Club Billar Barcelona i més tard (1940) ocuparia la presidència del club, i seria  president de la Federació Espanyola de Billar.

Malgrat que no està relacionat estrictament amb el campionat del món de billar, cal fer esment de dos apunts curiosos. El primer és que un any abans, el 3 de juliol de 1933, es constituïa la Unió Catalana de Federacions Esportives, on participaven dotze federacions (hi havia alguna excepció com, per exemple, el Reial Moto Club), a les quals s’afegirien tot seguit sis federacions més. No obstant, hi havia dues excepcions, la d’escacs, fundada el 1925, i la de billar, el 1927, probablement aquest fet es deu al fet de ser considerades federacions que practicaven jocs de saló i no pas esport. L’altre apunt és que un fill de Caludi Puigvert, Ferràn Puigvert Casamitjana, que fou president del club de pilota Vasconia, i president de les Federacions Catalana de Patinatge i Pilota i a partir de 1970 de la Federació Espanyola de Pilota.

divendres, 7 de juny de 2013

Campionat del Món de billar a tres bandes - 1931 (Mundial IV)


El IV campionat del món de billar de tres bandes tornà a disputar-se al Billar Club Barcelona del 30 de maig al 5 de juny de 1931. La competició fou concedida a la Federació Espanyola d’Aficionats al Billar, però en el mundial de partida lliure de 1930 l’organització tècnica va recaure sobre la Federació Catalana de Billar i el Club Billar Barcelona. No obstant, l’escenari polític era completament diferent. Les eleccions municipals van provocar la caiguda de la monarquia i l’arribada de la II República. El govern de la ciutat, que quan es concedí la competició estava en mans de Joan Antoni Güell i López de la Lliga Regionalista, ara estava presidit per Jaume Aiguader i Miró, d’Esquerra, aleshores s’havien celebrat quatre campionats del món d’aquesta modalitat. En la primera, celebrada a Reims, va veure el triomf de l’egipci Edmond Soussa; que repetí el triomf un any després a Brussel·les. En l’última edició, celebrada a Amsterdam,  s’havia imposat l’holandès Henk Robbins, que no acudia a Barcelona a defensar el seu títol. La Union Internacionale de Federations Amateurs du Billard, que va estar present a Barcelona pel seu tresorer, Alexandre Ave, havia concedit la competició a la Federació Espanyola satisfeta de com s’havia desenvolupat el mundial de partida lliure l’any anterior.
    Assistiren a la competició representants de vuit països de tres continents: Elmar Prather, d’Estats Units; l’egipci Edmond Soussa, que havia participat en el campionat del món de partida lliure celebrat a Barcelona l’any anterior; Arnoud Sengers, d’Holanda; Georg Berrisch, d’Alemanya; Alfred Aebehard, de Suissa; Gaston de Doncker i Emile Zaman, de Bélgica; els francesos G. Boitel i Jean de Gasparin; i els catalans Claudi Puigvert i Enric Miró, que s’havien proclamat campió i subcampió d’Espanya una setmana abans d’iniciar-se el campionat del món en la mateixa sala. Els participants foren distribuïts en dos grups atenent els seus promitjos internacionals. A la Pool A hi havia Senger, Soussa, Miró, Prather, Berrisch i Puigvert; i a la Pool B, Zaman, Aebehard, Boitel, De Doncker i Gasparin.
 
Els resultats de la primera jornada marcarien bastant el desenllaç del torneig, que s’inicià amb dues grans sorpreses, l’alemany Berrisch derrotava l’egipci Edmond Soussa, un dels favorits; i Enric Miró derrotava el campió d’Espanya Puigvert. En la segona i tercera jornades les derrotes de Puigvert davant Soussa i Sengers l’allunyaren de la lluita pel títol, en canvi Miró, derrotant l’holandès Sengers i l’alemany Berrisch presentava les seves credencials. A l’última jornada arribaren Soussa i Miró empatats a  punts. En l’última partida Enric Miró derrotà ràpidament De Doncker per 50 a 24 després de 71 caramboles, i esperà a veure com evolucionava la partida entre Soussa i Zaman. La tensió a la sala era d’alt voltatge, la partida entre el belga i l’egipci estava empatada a 49. La Vanguardia del 7 de juny relatava així la situació: “Todo el público se puso en pie para ver tirar a Zaman... Zaman, sereno, dio la vuelta al billar, miró la carambola desde varios lados y se dispuso a tirarla al fin. Se hizo un silencio de angustia. La bola de Zaman, perdida ya la fuerza, rodaba lentamente sobre el paño verde. Más lentamente a medida que se acercaba al logro de la carambola. ¡Y llegó por fin! Después de tocar al mingo, sin fuerzas casi, como en un beso, en el que expirase su vida, dio la victoria a Zaman y el campeonato del mundo a Miró”. Per als anals de l’historia Enric Miró es el primer campió del món amateur.
Un públic nombrós i diverses autoritats acudiren a veure l’última jornada a la sala del Club Billar Barcelona. Com principal autoritat, i en representació de l’ajuntament, hi havia Rafel Campalans, quart tinent d’alcalde i director de l’Escola del Treball. Aquest dirigent socialista havia format part del govern provisional de la Generalitat de Catalunya com a responsable d’Instrucció Pública, i més tard seria elegit diputat per Barcelona a les Corts Generals. “El señor Campalans dió las gracias a los representantes extranjeros por su concurrencia al torneo, se congratuló por la proclamación de un campeón del mundo catalán, y felicitó a todos entre la última ovación del público”. L’entrega de premis i el banquet oficial s’efectuà a l’Hotel Orient. Tal com s’informa a la revista Estampa de Madrid del 27 de juny de 1931, Enrique Miró Martí havia nascut a Puigvert, a la província de Lleida, treballava en un petit comerç a la barriada de Gràcia on guanyava 50 duros al mes, i començà a jugar als 15 anys. El seu primer campionat d’Espanya el disputà el 1929 sense gaire èxit, però a l’any següent es proclamaria campió. La victòria en el campionat del món li reportà nombrosos homenatges dels aficionats i exhibicions a nombroses poblacions. 
La Guerra Civil va posar punt i final a la carrera d’aquest campió en el nostre país. Enric Miró emigrà a l’Argentina, i tal com assenyala el redactor d’El Mundo Deportivo a l’article Bandas, Taco y marfil, publicat l’1 de febrer de 1956, es trobava a Buenos Aires “regentando un salón de billares”. En qualsevol cas no va deixar de competir, i segurament va agafar la doble nacionalitat o es va nacionalitzar argentí, ja que el 1954 i 1956 va conquerir el campionat sud-americà de tres bandes com a representant d’aquest país. Malgrat els títol, i d’ésser el primer català campió del món, Enric Miró és un gran desconegut.

dimarts, 4 de juny de 2013

Combat títol mundial pes mosca Victor Ferrand – Frankie Genaro, 1931 (Mundial III)


La boxa durant les dècades dels anys 20 i 30 movia multituds a Barcelona, per aquest motiu s’esperava amb enorme interès i expectació el combat entre l’esquirol del ring, el barceloní Víctor Ferrand, que ostentava el títol de campió d’Espanya del pes mosca, i el boxejador italo-americà Frankie Genaro nascut a la ciutat de Nova York. Aquest combat, que es disputà en la plaça de braus de La Monumental el 23 de març de 1931, poques setmanes abans de proclamar-se la República, formarà part de la historia per ser el primer campionat del món de boxa disputat a Espanya.  



També, casualment, el primer combat per un títol europeu celebrat a Espanya havia tingut com escenari Barcelona. El campionat d’Europa del pes welter es va disputar el 3 de febrer de 1924 en el desaparegut camp de Les Corts del F.C.Barcelona. Aquell dia les grades del camp no es van omplir per veure foot-ball, sinó per presenciar un combat de boxa entre l’aspirant Ricard Alís, nascut a Bunyol (València) però barceloní d’adopció -ja que es va traslladar a viure a Barcelona amb els seus pares als cinc anys- amb el belga Piet Hobin. El combat resultà apassionant, després de vint intensos assalts s’imposà el campió Hobin per un estret marge de punts.

Pels amants de l’estadística històrica cal esmentar que els òrgans rectors de la boxa també s’havien constituït en aquella mateixa dècada. El 14 de gener de 1921 a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, situada al carrer del Carme 30 principal, es fundaria la Federació Espanyola d’Esports de Defensa –boxa i lluita grecoromana-. El primer president de l’entitat fou Ramón Larruy. Uns mesos després, el 9 de setembre del mateix any, es constitueix el comitè regional amb Ignasi Amat al capdavant; i  el 28 de setembre de 1923, neix la Federació Catalana amb  Josep Clols com a president.

El combat pel títol mundial entre Ferrand i Genaro despertà l’expectació de la premsa de l’època. Malgrat això, a principis de febrer de 1931, encara no hi havia certesa de que es disputés. El promotor, Jeff Dickson, no tenia clar la rendibilitat del combat. El pressupost oscil·lava al voltant de les 150.000 pessetes, però ell pensava que el nom dels boxejadors no era suficient garantia per omplir la Plaça de braus de La Monumental.. El combat finalment es confirmà un mes abans. S’ha de tenir present un altre detall, i es que en aquells temps es disputaven combats de boxa amb poc temps entre un i altre, gairebé sense temps per la recuperació física dels boxejadors. Una prova d’aquest fet ho tenim en que Víctor Ferrand disputà un combat a París el 5 de març contra el francès Declerq, just vint dies abans d’enfrontar-se amb Genaro. Un apunt destacable que no va recollir la premsa de l’època és que Frankie Genaro havia participat als Jocs Olímpics d’Anvers en 1920, i havia assolit la medalla d’or del pes mosca guanyant en la final al danès Anders Pedersen.

Quan va disputar el combat Víctor Ferrand tenia 27 anys, i era conegut també per el sobrenom de Trotamons per haver disputat combats a Europa, nord d’Àfrica, Mèxic, Cuba, Argentina i Estats Units. Dels 130 combats que havia disputat, només 40 havien tingut d’escenari una ciutat espanyola. Ferrand havia guanyat el títol de campió europeu el 1927, però sense tenir que pujar al ring. El campió, l’escocès Elky Clark, va ser desposseït del títol per l’article 55 de la International Boxing Union, ja que no va poder defensar el títol en la data prevista a causa d’una lesió.

Els entrenaments oficials del combat es van iniciar el 16 de març a la sala Olympia, coneguda com El Coliseo de las Rondas. Nombrós públic va assistir per tal de poder veure en directe els entrenaments. Tres dies abans del combat Ferrand es mostrava tranquil i confiat. El diari El Mundo Deportivo  del 22 de març recollia els seus comentaris: “¿Por qué no? En mi vida me había encontrado en la forma en que ahora me encuentro. En América disputé combates durísimos sin conocer la derrota a pesar de enfrentarme con los más destacados hombres del mundo... por otra parte es evidente que yo nunca he sido puesto fuera de combate, y que, para ganarme por puntos, tienen que correr mucho...”.
 
El 23 de març La Monumental no es va omplir, tal com es deia a la crònica del combat a La Vanguardia, és que “no apasionan los “moscas”. Lo sabíamos antes. Y por eso, porque no interesan y porque el programa no había despertado expetcación, se vio en la Monumental una entrada que no se merece un campeonato del mundo”. Dies després, el promotor Jeff Dickson reconeixia, que havia perdut amb el combat seixanta mil pessetes. Malgrat l’assistència, el match entre Ferrand i Genaro fou intens. El resultat final, després de quinze rounds va ser nul, i provocaria la protesta airada del públic i rius de tinta als mitjans de comunicació. El jutge espanyol, Casanovas, a la seva cartolina va donar vuit punts de avantatge a Ferrand, els mateixos que va donar el jutge americà a favor del seu compatriota, però la sorpresa va venir del jutge principal, el francès Scheman, que va concedir quatre punts d’avantatge a Ferrand, que eren del tot insuficients, ja que per a canviar de mans el títol, i segons la reglamentació vigent, calien més de cinc punts a favor de l’aspirant. Dies després en una vetllada celebrada en un altre local històrica, la sala La Bohemia, Víctor Ferrand pujaria al ring per agrair al públic present les manifestacions de suport que havia rebut durant el combat, i va baixar del ring enmig d’una ovació tronadora.

Barcelona encara tindria que esperar uns anys per veure un altre combat de boxa per el títol mundial, però l’afició esperava esperançada per veure com un dels seus ídols es cenyia el cinturó de campió del món.