dijous, 28 de novembre de 2013

La Copa Macaya – 1901: El primer trofeu de futbol


La primera competició reglada de foot-ball que es va disputar al nostre país fou la Copa Macaya el 1901. Fins aquell moment, els clubs i equips fundats a finals de 1899 i durant el 1900 es limitaven només a jugar partits amistosos o reptes. És precisament aquest any en què la premsa escrita va començar a prestar més atenció a aquest esport i dedicar-li més espai als diaris. La copa havia estat donada per Alfons Macaya Sanmartí, que era el president honorari de l’Hispània Athletic Club, una entitat fundada el 1900 i que es va dissoldre el 1903. Precisament aquest club va ser convidat a la inauguració del camp de Barcelona F.C., al costat de l’hotel Casanovas (18 de novembre de 1900). Macaya no fou mai un destacat esportista, va practicar l’esgrima en el Círcol Eqüestre, club del qual era soci (Los Deportes, 25 de març de 1900), i en la dècada del anys ’10 i ’20 faria de comissari en proves de motociclisme i ciclisme. Com a dirigent, sí que va tenir una trajectòria més destacada: presidiria el Reial Club de Tennis Barcelona (1929-1935) i seria fundador i primer president del Club de Golf Terramar de Sitges (1927-1931).
 Les regles que regirien la competició van sortir publicades a Los Deportes del 16 de desembre de 1900 i eren molt senzilles, però tenen el valor d’ésser les primeres: 
1ª La copa quedará propiedad legítima del Club que la gane tres años.
 2ª Podrán tomar parte en este certamen todos los clubs nacionales de foot-ball que se inscriban hasta el día 1 de Enero de 1901.
3ª Si se inscriben cinco ó más clubs, se jugarán dos partidos con cada uno de ellos; uno en cada terreno de los litigantes.
4ª Si se inscriben tres clubs, se jugarán tres partidos con cada uno.
5ª Si sólo se inscriben dos, se jugarán cinco partidos entre ambos clubs.
6ª El partido final defitinivo de cada temporada, se jugará en el campo que designe D. Alfonso Macaya, oferente de la copa, probablemente en el Hipódromo.
7ª Los jugadores que tomen parte en la lucha deben ser socios del Club inscrito y residentes en la localidad donde tenga el Club su domicilio social.
8ª La clasificación de vencedores ó vencidos se hará atendiendo a los puntos que obtenga cada Club, contándose dos puntos a favor del que gane un partido, y uno en cada empate, saliendo por tanto vencedor el Club que posea más puntos.
9ª Las fechas en que se celebrarán los partidos deberán ser acordadas, por los secretarios de los Clubs inscritos, durante la primera decena del mes de Enero del próximo año de 1901, siendo irrevocables los acuerdos que se tomen.
10ª En la hoja de inscripción deberá figurar el nombre y apellido de los jugadores que formarán el «team» de cada Club, junto con los suplentes.
11ª Si un Club no concurriese, en la fecha prefijada por los secretarios respectivos, al partido se entenderá que da por perdido el mismo, contándose dos puntos a favor del concurrente.

Finalitzat el termini d’inscripció, els secretaris dels equips van acordar reunir-se a la cerveseria Els 4 Gats –inaugurada el 1897 al carrer Montsió– per fitxar les dates i els terrenys on es jugaria la competició. Els equips inscrits foren: Foot-ball Club Barcelona, Societat Espanyola de Foot-ball –club que més tard seria el Reial Club Deportiu Espanyol–, Hispània Athletic Club, Societat Esportiva Santanach, Societat Franco Espanyola de Foot-ball i Aficionats Unionistes de Foot-ball de Tarragona, però aquest últim, pendent de complir un article del reglament. Havien declinat la invitació el Català Foot-ball Club, l’Aplech Escolar de Foot-ball i “els clubs de Madrid i Mallorca”. Per dur a terme el control de la competició es va constituir un comitè, que estava format per Thomas Schields (president), Ernest Witty i Joan de Urruela. El comitè “se encargará de nombrar los jueces en los matchs, poniéndose de acuerdo con éstos si se suscitara alguna cuestión en que el Referee considerara no poder resolverla por sí solo” (Los Deportes, 6 de gener de 1901). Al final la reunió es va celebrar al Café Novedades. 

En el diari La Publicitat del 10 de gener va sortir la llista completa dels jugadors de cada equip:
Hispania Athletic Club: S. Morris, J. Hamilton, W. Gold, M. Sanmartin, Carlos Soley, J. Ortiz, A. Leigb, H. Bleck, G. Green, Lomba, E. Morris, J. Soler, L. Valls, Mariano, Maspons, E. Brown, R. Maspons, Manuel Maspons, R. Pella, G. Ríos, M. Mendez y J. García.
Sociedad Deportiva Santanach: L. Garriga, Carsi, V. Soler, Retes, M. Garriga, Navarro, Santanach, Yañez, Suñer, Rovira, Moya, Fió, Julíá, Félix, Guilló y Rosich.
Sociedad Española de Football: Ros, Bernal, Montells, Solé, Aballi, Angel Rodriguez, Golobardas, L. Lizarraga, T. Alvarez, J. Carril, A. Ruiz, S. Méndez, E. Miguel, J. Mora, Aracil, Morell, V. González, M. Martin, J. Rodriguez y R. Balines.
Club Franco-Español: Puigdollers, Frena, Legrana, Prevot, Tolet, Dubois, Jul, Fleury, Sirach, Briez, Weber, Vila, Stact, Varela, Tabarne, Pacascu, Martí, Gest, Reause, Reinbest, Vesmicure, Abaton, Gradalet y Joeset.
Club de Tarragona: Andsen, Cerecedas, Pons, Rios, lborra, Buxó, Guasch, G. Tat'in, Antonio López, M. Dalinau, Comaposada, Gatell, Molina, Somolinos, Redón, Faro, Montoya y P. Aymat.
Barcelona F. C.: Girvan, Mauchan, J. Bleck, J. Parsons, E. Willy, M. Valdés, Smart, Ball, Ossó, Llobet, Castelivi y Gamper.
Una setmana després, els secretaris dels clubs es reunirien al Café Novedades per aprovar el calendari. Estava previst que la competició comencés el diumenge 13 de gener, però es va endarrerir una setmana per diversos motius. D’una banda, hi havia equips que no disposaven encara de terreny de joc o havien de condicionar-ho (Los Deportes, 13 de gener de 1901); i de l’altra, perquè es parlava de la retirada de la Societat Franco Espanyola, i de la probable fusió entre la Societat Esportiva Santanach i la Societat Espanyola. Finalment, van participar la Societat Espanyola de Football (resultat de la fusió) i la Societat Franco Espanyola (Los Deportes, 20 de gener de 1901).

El primer partit de la Copa Macaya es va disputar el 20 de gener en el camp de l’hotel Casanovas entre el F.C. Barcelona i l’Hispània. A La Vanguardia del dia 22 de gener es podia llegir: “las líneas del campo se vieron llenas de espectadores, reinando el mayor entusiasmo en buena parte del público inteligente cuando por uno u otro bando se ejecutaban algunas de las muchas destrezas propias del juego”. El partit va finalitzar amb victòria de l’Hispània per 2-1. Les alineacions dels equips foren les següents:
F.C. Barcelona: Vicenç Reig, Bartomeu Tarrades, David Mauchan, Otto Maier, A. Black, Miquel Valdés, Arthur Witty, Geodie Girvan, V.Freeman, Hans Gamper i John Parsons.
Hispània A.C.: Samuel Morris, Willie Gold, Córdoba, Juan Ortiz, Carlos Soley, Miguel Sanmartín, Henry Morris, Fermín Lomba, Gustavo Green, Joseph Black i N.Leigh.

Malgrat aquest inici esperançador, el desenvolupament de la competició va estar carregat de problemes, i no es van arribar a jugar tots els partits previstos. Les raons van ser diverses, des de la suspensió de partits per no presentar-se al camp un equip o per no assistir l’àrbitre designat; fins a la retirada a mitja competició de la Societat Espanyola de Futbol. De tot això se’n feia ressò el periodista Josep Elias i Juncosa, Corredisses, en l’article publicat a la Veu de Catalunya el 27 de març: “El concurs de la copa Macaya ara, a l’acabament de la temporada, sembla que perdrà tot l’interés que havia despertat entre’ls aficionats, degut a defectes d’organisació ó a falta de direcció dels que n’están encarregats”. No obstant, des del principi, els aficionats podien seguir la marxa de la classificació mitjançant Los Deportes, que publicava un requadre on sortien els partits disputats, els guanyats, empatats i perduts, i els gols a favor i en contra de cada equip. Cal afegir que, fins i tot la copa, que segons el reglament només quedava en dipòsit del guanyador fins a la propera edició, no va estar exempta de crítiques:

“Defraudadas quedaron las esperanzas de los que creían que el premio del actual concurso correspondería a la importancia que algunos han pretendido darle con las denominaciones de valiosa copa artística, magnífica copa de oro, etcétera, habiéndose llegado hasta a dar detalles minuciosos y espléndidos de una magnífica copa a la que en nada se parece el objeto modernista que a última hora, el sábado, se expuso al público” (Los Deportes 21 d’abril de 1901).
“Aquesta Copa, que aquests dies ha estat exposada en un aparador del carrer de Fernando, és un objecte artístich de menor valor que molts otorgats en algunes carreres ó en algún anterior match del mateix joch, sense que tampoch sigui gens apropiat al objecte a que se’l dedica”. (La Veu de Catalunya 16 d’abril 1901 i signat per Corredisses).

En qualsevol cas, el guanyador de la competició es va decidir en el primer i últim partit, en els enfrontaments entre el F.C. Barcelona i l’Hispània A.C. El darrer partit es va celebrar el 14 d’abril al camp de l’Hispània, al carrer Muntaner. Al match van assistir prop de 4.000 espectadors. Aquell dia, com a aperitiu, es van organitzar dues curses atlètiques (60 i 90 metres) que va guanyar Manuel Molina, del Foot-ball Club Català. El partit entre el F.C. Barcelona i l’Hispània fou molt intens, i va finalitzar en empat (1-1). Amb aquest resultat, l’Hispània A.C. es proclamava campió de la Copa Macaya, la primera competició oficial jugada al nostre país.

dimecres, 20 de novembre de 2013

1899 La primera festa poliesportiva a Barcelona i la primera cursa atlètica


A finals del segle XIX l’activitat esportiva es generava fonamentalment al voltant dels gimnasos que hi havia a la ciutat, perquè l’estructura de les nostres incipients associacions era molt feble. En aquest context, qui assoleix el lideratge esportiu és la revista setmanal il·lustrada Los Deportes, apareguda el 1897, amb domicili en el carrer Montjuïc del Carme 5, i que estava dirigida per Narcís Masferrer. Aquesta revista no es limitava només a informar d’esports, sinó que reivindicava un paper més actiu de l’administració. Al govern central li demanava que es preocupés per l’estat de les carreteres i de la manca de professors de gimnàstica en instituts i escoles normals; i a l’Ajuntament li exigia la construcció de camps i places de joc per als nens. En el marc de la revista, que va cedir el nom i els locals, es va constituir la Societat Los Deportes, “compuesta de elementos los más valiosos dentro de nuestra esfera de acción deportiva”. La societat estava presidida pel metge Manuel Durán i Ventosa, i hi havia seccions de gimnàstica i esgrima, ciclisme, automobilisme, columbòfila i nàutica, com es pot constatar en la informació apareguda a Los Deportes del 10 de setembre de 1899. Fins i tot van acordar “acuñar medallas para premios y escoger un modelo a propósito para insignia, que deberán usar los socios como distintivo”. Cal dir que al poc temps s’afegirien altres seccions, com la de foot-ball, de la qual formaven part Walter Wild i Hans Gamper. Per cert, remarquem que aquest últim va sortir a la portada de la revista el 29 d’octubre de 1899.

La primera activitat organitzada per la Societat Los Deportes fou la Gran Festa Esportiva, que es va dur a terme el 10 de desembre als voltants de l’Hotel Casanovas. Aquest hotel, que s’havia inaugurat el setembre d’aquell mateix any, està situat al carrer Mas Casanovas 55, i és en l’actualitat el Centre d’Educació Infantil i Primària Mas Casanovas. Si es vol consultar més informació sobre aquest espai es pot visitar el blog Memòria dels barris.
En la Festa Esportiva s’havien programat una carrera de bicicletes de 4.000 metres amb sortida des del carrer Indústria; una carrera de motocicles de 4.000 metres, amb sortida del Passeig de Sant Joan cantonada carrer Còrsega; una carrera de cotxes automòbils de la mateixa distància; una carrera a peu de 800 metres al carrer Indústria; i un concurs de tir al blanc a la terrassa de l’Hotel Casanovas. Les competicions es farien a les 8.30 en punt, i un cop finalitzades es faria un lunch a l’hotel, per sortir a les 11.30 en un desfilada general pel carrer Indústria, Passeig de Sant Joan, Avinguda Diagonal, Passeig de Gràcia amb arribada a la Plaça Catalunya. Els premis per als tres primers classificats eren objectes d’art.
De la Festa Esportiva podem trobar una llarga crònica a Los Deportes del 17 de desembre de 1899, així com un interessant article, Sobre Carreras, que només es refereix a les curses atlètiques. Cal destacar que, entre les nombroses autoritats assistents a l’acte, hi havia els presidents de la Unió Velocipèdica Espanyola, l’Associació Catalana de Gimnàstica, el Velo Club i del F.C. Barcelona.
En la prova de bicicletes van participar quatre corredors, i el guanyador fou Narciso Robreño. En la carrera d’automòbils van participar cinc vehicles, però només arribaren a la meta dos, essent el guanyador Carles Stahel. En el concurs de tir, en l’última de les proves van participar vint-i-set tiradors i va veure el triomf del sr. Noguer. No obstant, de totes les proves, vull destacar la carrera a peu, i per dos motius ben diferents. De fet, ja s’havia organitzat una cursa abans que aquesta el desembre de 1898. Aquella cursa, en la qual van participar quatre corredors, constava de 14 quilòmetres, sortia del  Gimnàs Tolosa, anava fins a Sarrià i tornava al punt de sortida. El gimnàs estava situat al carrer Duc de la Victòria cantonada carrer Canuda. D’aquesta carrera se’n fa ressò Albert Maluquer en el seu llibre Carreras a pie, que fou publicat el 1916 per l’Editorial Ibèrica. La diferència d’aquesta cursa amb la carrera inclosa a la Festa Esportiva de Los Deportes és que no hi havia un jurat. Per tant, podem quasi afirmar que la carrera de Los Deportes, com que comptava amb jurat i premis, és la primera que oficialment es va celebrar a la nostra ciutat. La carrera va ser guanyada per Francisco Cruzate, amb el jove de 22 anys Hans Gamper classificat en segon lloc. Mesos després (el 15 juny de 1900), Francisco Cruzate, que participava, a més, en proves ciclistes, va establir el primer rècord en el circuit del Parc de la Ciutadella (1.420 metres) en competència amb un altre corredor, I. López, que es va retirar de la prova. El temps fou de 4 minuts i 40 segons (vegeu Los Deportes del 17 de juny de 1900).
En aquestes dates el Barcelona F.C. jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, de la mateixa manera que ho feia el F.C. Català,  però la convivència entre tots dos clubs per l’ús de la instal·lació es feia difícil. Aquesta situació va portar el Barcelona F.C. a deixar el velòdrom i anar-se’n unes setmanes a un camp a Casa Pepet a la carretera de Can Tunis, però ja tenien previst iniciar la temporada en un camp més cèntric (vegeu Los Deportes de l’1 d’abril de 1900). És probable que, després de la Festa Esportiva, tant Walter Wild, president del club blaugrana, com Joan Gamper, pensaren que la solució als seus problemes era als terrenys de Mas Casanovas i davant l’hotel, el qual estava previst utilitzar com a vestidor. El Barcelona F.C. va inaugurar el camp el 18 de novembre de 1900 amb un partit, que l’enfrontava a l’Hispania Atlétic Club, i dues curses atlètiques –100 i 800 metres– (vegeu Los Deportes del 25 de novembre). Tal com es pot constatar, des d’un principi el club va mostrar el seu interès en la pràctica de l’atletisme. Precisament dies després de la Festa Esportiva es podia llegir a Los Deportes (24 de desembre de 1899): “La sociedad Foot-ball Club Barcelona piensa organizar juegos atléticos, como partidos de cruns country, carreras a pie, etc.”.
Malgrat que el dia de la Festa el temps fou gris i fred, i això probablement va ser el motiu de la baixa participació, la premsa local es va fer ressò de la festa i va destacar, sobretot, la capacitat organitzativa de la nova Societat:
La Veu de Catalunya: “Felicitem a la Societat «Los Deportes» per l’organisació que sab donar an aquestos concursos i per l’éxit obtingut en la festa, malgrat que el temps no ha ajudat gayre a ferla ressortir”.
La Publicidad: “La Sociedad «Los Deportes» puede estar satisfecha del resultado de tan agradable fiesta”.
El Noticiero Universal: “Nuestro parabién a la Sociedad «Los Deportes», que tan incansable se muestra organizando actos que, como el de esta mañana, tanto pueden contribuir al desarrollo de las aficiones sportivas en nuestra capital, base de nuestra regeneración física”.
La Vanguardia: “Brillantísima resultó ayer la gran fiesta deportiva organizada por la Sociedad «Los Deportes». Enviamos nuestra más cordial enhorabuena a los señores organizadores de esta fiesta, en la que se demostró, una vez más, el acierto e inteligencia con que dirigieron todas las carreras, deseando al propio tiempo que no sea la última en esta clase de expansiones”.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La Copa Solé i el I Campionat d’Espanya de Natació – 1907



Barcelona, des de sempre, ha estat una ciutat identificada amb la natació i, al llarg dels anys, ha tingut un paper destacat en la història de la natació catalana i espanyola, i un referent en l’àmbit internacional, i una bona prova és l’organització dels Mundials de Natació els anys 2003 i 2013.

La primera competició oficial de natació a Barcelona es va disputar el 15 de setembre de 1907 a les 16.00 hores, i havia estat una iniciativa de Francesc Solé, propietari del Gimnàs Solé. El gimnàs, que de la mateixa manera que el setmanari Los Deportes, es trobava en el carrer Montjuïc del Carme número 5, és un lloc emblemàtic en la història de l’associacionisme esportiu, atès que en les seves dependències es van constituir diverses entitats, entre les quals hi ha el Barcelona F.C.  “Los esfuerzos del Sr. Solé son bien vistos y secundados por cuantos son verdaderos amantes del Sport. Prueba de ello, los muchos regalos recibidos como premios, figurando en primer lugar la Copa Solé, espléndida obra de arte donativo del Gimnasio organizador, que honra al artífice Sr. Masriera” (Los Deportes, 7 de setembre), i que va ser exposada a la Joieria Casanovas del carrer Ferran, 22. La competició es va dur a terme en el moll d’Espanya del port, i constava d’una prova de velocitat, els 100 metres lliures, on participaren 25 nedadors; i una prova de resistència, els 1.500 metres lliures, amb 21 nedadors. La premsa qualificaria de perfecta l’organització, que va preveure tots els detalls. “Los concursantes, prensa e invitados, entrarán por la casilla de las obras del muelle de España, situada casi frente a la plaza de Antonio López y desde allí serán conducidos por un vaporcito golondrina al lugar del concurso. El público podrá situarse á lo largo del muelle, o bien en barcas colocarse en la línea que seguirán los concursantes. Queda terminantemente prohibido atravesar esta línea y estará encargado del orden individuos de la Comandancia del Puerto” (Los Deportes 14 de setembre).
A La Vanguardia (8 setembre) es pot trobar un resum del reglament de la prova, el primer que es publicava: “Podrán tomar parte en estas carreras todos los aficionados españoles y los extranjeros que por lo menos lleven dos años de residencia en España, no siendo admitido al concurso ningún nadador menor de 17 años... Los recorridos tienen que efectuarse por las propias fuerzas de los nadadores y sin ninguna ayuda... Todo nadador que se apoyare en algún cuerpo flotante, durante las carreras, será descalificado... Los 100 metros se correrán en línea recta, y según el número de inscriptos habrá series eliminatorias y final...  Los 1.500 metros se correrán sobre una recta de 250, a cuya distancia se colocarán boyas de viraje, debiendo efectuarse éste por la izquierda”.  És curiós destacar que en la informació del diari es feia constar que només la prova de 1.500 metres “será considerada campeonato de España”, però malgrat aquesta informació la base de dades de la Reial Federació Espanyola de Natació dóna validesa a les dues proves. El més curiós de tot és que no s’havia constituït encara cap entitat vinculada al món de la natació. De fet, en el més d’agost, en el local del Gimnàs Solé es va fer una primera reunió amb l’objectiu de crear un club de natació. Finalment, el 10 de novembre de 1907, en el mateix local es va constituir el Club Natació Barcelona, amb Bernat Picornell, un dels inscrits a la prova, com a president, i Manel Solé com a vicepresident.

El temps no va acompanyar gens als participants que, per cert, anaven acompanyats dels seus managers, perquè va resultar un dia gris i molt plujós que, fins i tot, va impossibilitar veure bé la proba. En el setmanari Vida Deportiva (7 agost 1951) un dels socis fundadors del C. Natació Barcelona, Ricard Luján, explicava com anaven vestits els participants el dia de la prova: “Los atuendos de los nadadores eran dignos de una película de los hermanos Luimière. Abundaban los trajes tipo cebra y de calzón prolongado hasta la rodilla”. El jurat estava format per l’Excm. Comandant de Marina; el Sr. Ayxelá, enginyer de la Junta del Port, i que anava en representació del Governador Civil; el Comandant de Cavalleria senyor Araoz, en representació de l’Excm. Capità General; el Tinent Coronel José Sánchez Rabasa; F. Solé, donador de la Copa; J. Samsó i  J. Mª Verges.

En 1.500 metres lliures al final només es van llençar a l’aigua 18 participants, i el guanyador va ser l’alemany Adolf von den Heyden, davant del seu compatriota Edwald Poeschke, amb el bilbaí Leopoldo Lafuente en tercer lloc i Bernat Picornell en quarta posició. En la prova hi havia dos equips de jutges, un per seguir la prova en línea i un altre per supervisar el control de viratge i pas de la boia. Per als 100 metres lliures, els nedadors i el jurat van ser portats per una Golondrina a 100 metres del moll, que seria el punt d’arribada. En aquesta prova els alemanys van intercanviar les posicions, amb Lafuente novament en tercer lloc, i Picornell quart. Segons relata Josep Elias i Juncosa Corredisses, a La Veu de Catalunya del 16 de setembre: “la major part dels corredors adoptaren la boga anglesa, vengentse sols, per consegüent un bras fora de l’aigua, ha que’l cap cobert per una mena de gorra blanca amb el número de cada un, desapareixia de la vista als pochs moments que restava fora de l’aigua i sobre tot perque poc després de la sortida caigué un ruixat molt fort que durà llarga estona”. Per l’estadística el primer campió d’Espanya seria per tant Leopoldo Lafuente.

Per finalitzar un apunt històric interessant, a partir de 1908, i fins a 1921, els campionats d’Espanya es farien al port o a les platges de Barcelona i serien organitzats pel C.N. Barcelona. La Federació Espanyola de Natació, a instàncies del C.N. Barcelona, no es constituiria fins al 1920, i la Federació Catalana veuria la llum un any després, el 1921.

dijous, 7 de novembre de 2013

Instal·lacions esportives amb nom propi: Camp Municipal de Narcís Sala i Camp Municipal de beisbol Carlos Pérez de Rozas


En el carrer Santa Coloma de la popular barriada de Sant Andreu es trobava el vell Camp Municipal on jugava la Unió Esportiva Sant Andreu, un club fundat el 1909. A causa de l’estat en què es trobava, se’n va construir un de nou. La inauguració del camp es va fer en dos dies. La benedicció es realitzà el 18 de març de 1970, i en aquell acte acompanyaren al president del club Narcís Sala i Vila; l’alcalde José María Porcioles; el governador civil, Tomás Pelayo Ros; el regidor d’esports, Pau Negre; el representant a Catalunya de la Delegació Nacional d’Esports Francisco Platón, i Pau Porta, president de la Federació Catalana de Futbol, que després arribaria a ser president de la Federació Espanyola (1975). Al dia següent es disputà un partit de futbol entre els locals i el F.C. Barcelona. El partit el van guanyar els blaugranes, amb un gol de Fusté per 1-0. A la tribuna del camp, a més dels presidents dels clubs, Narcís Sala i Agustí Montal, hi eren presents també els senyors Platón, Negre i el Delegado Nacional de Deportes Joan Antoni Samaranch. El club andreuenc vivia un moment dolç a segona divisió de la mà de l’entrenador Fernando Daucik. El cert és que les dues etapes en què el Sant Andreu jugà a la segona divisió, el president del club havia estat Narcís Sala. La primera etapa fou de 1945 a 1952, i l’estrena en la categoria de plata fou en la temporada 1950-51. Aquell any el club aconseguí la millor classificació de la seva història: 4rt. La segona etapa de president de Sala fou de 1965 a 1971. Narcís Sala, que havia nascut el 1899, va morir l’abril de 1980. Va ser la penya que portava el nom del president la principal promotora de la iniciativa de canviar el nom del camp. Al capdavant del districte IX –l’actual organització de deu districtes va tenir lloc el 1984–, i qui va donar llum verda al canvi fou el regidor del districte Germà Vidal. La inauguració del Camp Municipal de Narcís Sala tingué lloc el 7 de desembre de 1980. S’inicià l’acte amb una ofrena floral en les tombes de Narcís Sala i el poeta Ignasi Iglesias en el cementiri de Sant Andreu. Després, en el camp de futbol, actuaren uns esbarts i es realitzà una desfilada de nens de les categories inferiors del club portant una monumental senyera. La néta i el besnét de Narcís Sala van fer el xut d’honor d’un partit oficial de la lliga de tercera divisió entre el Sant Andreu i l’Horta. Per a aquesta ocasió, l’Ajuntament de Barcelona facilità un trofeu especial que fou lliurat per l’artista Núria Feliu.

A Montjuïc hi ha una altra instal·lació que porta el nom d’una persona vinculada a l’esport, el Camp Municipal de beisbol Carlos Pérez de Rozas. El primer camp de beisbol construït a Espanya es va fer amb motiu del II Campionat d’Europa de Beisbol, el qual es disputava a Barcelona el juliol de 1955, i cal assenyalar que el regidor d’esports de la ciutat era Joan Antoni Samaranch, alma mater també dels Jocs Mediterranis, una competició que es feia en aquelles dates i que li serviria a la ciutat per projectar-se internacionalment. Aquell camp estava situat just damunt on avui hi ha el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, al costat de les actuals pistes d’aeromodelisme. Encara avui es pot veure l’edifici de les oficines i vestidors. El vell camp desaparegué amb motiu de la urbanització dels espais propers a l’estadi olímpic. No obstant, el camp nou no es mogué de Montjuïc, atès que està situat en el carrer Pierre de Coubertin, darrere de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Carles Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada va estar vinculat tota la vida a aquest esport, tot i que la seva rellevància li prové pel fet de ser un dels fotògrafs més representatius i històrics de la premsa barcelonina. Al llarg dels més de 50 anys de professió, treballà en diversos mitjans, però sobretot amb Solidaridad Nacional y La Vanguardia. En el beisbol fou jugador, àrbitre i dirigent, va presidir el club Hércules les Corts, un club que utilitzava el camp de Montjuïc, i de la Federació Catalana en el període comprès entre 1978 i 1983. La proposta de donar-li el seu nom al camp no sortí de la Federació Catalana de Beisbol i Softbol, que curiosament en aquells anys era presidida per l’autor d’aquestes notes, si no des de l’Ajuntament de Barcelona. Durant una visita que efectuà el rei Joan Carles I a les instal·lacions olímpiques de Montjuïc, ho comentà l’alcalde Maragall als mitjans de comunicació. Uns mesos després, l’empresa Barcelona Holding Olímpic S.A. feia entrega de l’obra a l’Ajuntament de Barcelona, i Enric Truñó, regidor d’esports, reiterà que es batejaria amb el nom de Pérez de Rozas. El camp s’inauguraria el 6 de juliol de 1990 amb el partit de la Copa del Rei entre l’Hércules les Corts i l’Escola Municipal de Madrid. L’acte fou presidit per l’alcalde Pasqual Maragall, i comptà amb la presència de Josep Lluís Vilaseca, director general de l’esport de la Generalitat de Catalunya; Enric Truñó, regidor d’esports; Juli Pernas, president de la Federació Catalana; així com per familiars i amics del finat. L’acte serví també per fer entrega de les insígnies d’or de la Federació Catalana a tres històrics directius: Ignasi Alavedra i Josep Ballester, del club de beisbol i softbol Viladecans, i Josep Ribas, de l’Hércules les Corts.