dimarts, 31 de desembre de 2013

El primer partit de beisbol (1901) i la família Peris de Vargas


 La gran majoria d’aficionats a l’esport saben que el futbol va ser el primer esport d’equip practicat a Barcelona, però ignoren que de dos esports minoritaris avui dia, com són el polo i el base-ball (beisbol), se’n van organitzar partits també a principis de segle.
 El primer partit de beisbol es va organitzar a Barcelona el diumenge 28 de gener de 1901, i no pas el 3 de febrer, tal com figura en el llibre que vaig escriure Strike One, los orígenes del béisbol en España y otras curiosidades. La notícia va sortir publicada a la revista Los Deportes el 3 de febrer. Segons es podia llegir, “este juego nos complació en alto grado, por las condiciones higiénicas que reúne para los que a él se dedican”. Probablement es va jugar més d’un partit, ja que s’especificava, que “los matchs los verifican en el campo de la Sagrada Familia, para lo cual ha dado el correspondiente permiso el Sr. Alcalde. El domingo tuvimos ocasión de presenciar este juego y nos complació en alto grado, por las condiciones higiénicas que reúne para a los que a el se dedican”. L’alcalde en aquestes dates era Joan Coll i Pujol (novembre 1900 – març 1901) i el terreny de la Sagrada Família era conegut com a Camp Grassot. 

El juez de campo Sr. Udaeta y los sportmans que tomaron parte en el indicado match dieron pruebas de sus conocimientos en la materia.
Ya hay formados en Barcelona dos Clubs, El Antiguo y El Moderno; por aquel jugaron D. Juan Plaja (capitán), D. Desiderio Rodríguez, D. José Saborido, D. Federico Suling, D. Enrique Rodríguez, D. Cecilio Martínez, D. Lorenzo Rodríguez, D. T. Ramiro Rodríguez y D. Jacinto Bern.
Por el Moderno se presentaron: D. José Barroso (capitán), D. Agustín Peris, D. José Martínez, D. Ricardo Izquierdo, D. José Gallegos, D. Nicolás Balbás, D. Emilio Brugolas, D. Joaquín Rodríguez, y D. Ernesto Modrán.
El resultado del juego fue de doce carreras por diez”.

En aquelles dates deuria ser espectacular, per a aquells primers esportistes, apropar-se al terreny de joc i veure de lluny com progressaven les obres de la Sagrada Família, les quals s’havien iniciat deu anys abans, el 19 de març de 1882. D’altra banda, crida l’atenció la data en què es va jugar el partit, atès que al gener no es donen unes condicions gens idònies per a aquest esport, que s’acostuma a practicar en els mesos més calorosos.

 Un altre punt a destacar de la notícia és el nom d’un dels jugadors, Agustí Peris de Vargas, considerat l’introductor del beisbol a Catalunya i fundador i primer president de la Federació Catalana de Beisbol. Agustí Peris de Vargas havia nascut a Cuba, on el seu pare, Joaquín Peris Serrano, era militar. No disposem d’informació de quan la família va tornar a Espanya, però és probable que ho fes quan va finalitzar la Guerra de Cuba (1898). Agustí Peris era tot un esportista: va jugar i presidir l’Sport Club Català –que quan es va fundar el 1899 es deia Football Club Català–; i va formar part com a tresorer de la Federació Catalana de Clubes de Foot-ball, que presidia Normand J. Cinnamond, i el 1930 se li va lliurar la medalla d’or d’aquesta institució. Durant molts anys va compaginar el futbol i el beisbol, un esport del qual va ser l’introductor. Ja hem vist que va ser jugador de beisbol, i el 1910 entrà en la junta directiva del Barcelona Baseball-Club com a tresorer. També va agafar la ploma en més d’una ocasió per escriure petits articles a El Mundo Deportivo sota el pseudònim de Strike. Malgrat això forma part de l’historia de l’esport català sobretot per ser el fundador i president de la Federació Catalana de Beisbol. La Federació es va constituir el 27 d’abril de 1929 al Café de las Siete Puertas –en l’actualitat restaurant– que està ubicat a la Plaça Palau, 16. A l’assemblea constituent hi havia representants de 23 clubs. La primera junta estava formada per: Agustí Peris de Vargas com a president; Germán Torrent Palet, vicepresident; José M. Marca Marca, secretari; Carlos Escudero Camarasa, tresorer; i com a vocals, Antonio Cortés Flors, Leandro Gómez Rubio i Manuel Vila Ratera.

Agustí Peris de Vargas formava part d’una família molt esportista. Tres dels seus germans (Joaquim, Enric i Lisardo) foren destacats esportistes i ocuparen diversos càrrecs directius. Joaquim, el més gran de tots i militar de professió, va jugar a futbol a l’Internacional i al F.C. Barcelona, club on va ocupar, a més, els càrrecs de vicepresident, entre 1910 i 1913, i president el 1914. Amb Joan Gamper van fundar l’Olot Deportiu el 1912; i també seria president de la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball els anys 1915-1916 –durant el seu mandat es va crear el Col·legi Català d’Àrbitres–; i vicesecretari de l’Associació de Lawn Tennis de Barcelona, actual Reial Club de Tennis Barcelona. Un altre germà, l’Enric, també va jugar a l’ l’Internacional i F.C. Barcelona. En aquest club va destacar com a davanter (extrem), tot proclamant-se campió d’Espanya els anys 1910, 1912 i 1913, però per la seva rapidesa també va sobresortir en atletisme, sobretot en les proves de 100 metres llisos i salt de longitud. Cal recordar que al principi les proves o concursos d’atletisme es feien en els camps de futbol. Quan va penjar les botes es va fer àrbitre, i va arribar a ser tresorer i comptador del Col·legi Català d’Àrbitres entre 1924 i 1931, i membre del Col·legi Nacional d’Àrbitres. El més petit dels germans, Lisardo, no va tenir un paper tant destacat, va jugar al F.C. Barcelona, però a diferència de l’Enric, ell jugava de porter, i en l’atletisme es va especialitzar en el salt de perxa. També va acabar la seva carrera futbolística com a àrbitre.
Durant la Guerra Civil, tant l’Agustí Peris de Vargas com el seu germà Joaquim, que era militar, van donar suport al bàndol franquista. Finalitzada la guerra, Agustí va ser nomenat alcalde de barri de la zona del carrer Pelai. El beisbol no va reiniciar les seves activitats fins al 1942, i en aquesta data Agustí Peris de Vargas va ser substituït al capdavant de la Federació Catalana per Lluís Maria Jordà, el primer president nomenat a dit en aquest esport. A partir d’aquest instant la figura de Peris de Vargas va decaure, i va morir a Barcelona el 1948.

dijous, 19 de desembre de 2013

I Gran Premi d’Espanya d’Automobilisme. Prova puntuable Campionat del Món Fórmula I - 1951 (Mundial XI)


L’últim cap de setmana del mes d’octubre de 1951 Barcelona va tornar a respirar benzina i va refermar, després del campionat del món de motociclisme que s’havia fet el mes d’abril, la seva capitalitat esportiva en el món del motor en l’àmbit europeu. Només hi havia una altra ciutat, Monza (Itàlia), que podia presumir de dos Grans Premis, els quals es disputaven a l’autòdrom d’aquesta ciutat. El Mundial de Fórmula 1 havia arrancat l’any anterior i va constar de 7 carreres, de les quals 6 es feien a Europa, i sense cap espanyol a la graella de sortida. El primer títol de campió del món de pilots de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme) va anar a parar a mans de l’italià Nino Farina amb un bòlid Alfa Romeo, i en segon lloc va classificar-se l’argentí Juan Manuel Fangio. La temporada 1951 portava dues novetats, el Gran Premi de Suïssa substituïa el Gran Premi de Mònaco, i s’afegia el Gran Premi d’Espanya, el qual es va celebrar el 28 d’octubre al circuit de Pedralbes.  En aquesta ocasió l’asfalt de Montjuïc va donar pas a l’asfalt de l’avinguda del Generalísimo Franco –actual Diagonal– en el barri de Pedralbes. El circuit, que tenia una dimensió de 6.136 metres, comprenia també el carrer Numància, el passeig Manuel Girona, l’avinguda de la Victòria –actual Pedralbes– i la carretera de Cornellà a Forgas de Tordera –actual avinguda Pedralbes–. No era un circuit nou, ja que s’havia inaugurat el 27 d’octubre de 1946 amb motiu d’una competició internacional de cotxes, el VIII Gran Premi Rhin – V Copa Barcelona. El circuit era ràpid, però encara pocs dies abans de la prova estaven treballant en l’asfalt els tècnics municipals. Aquesta situació va provocar que al setmanari Vida Deportiva (23 octubre) preguntessin si ¿no podría arreglarse el firme del triángulo de Pedralbes de forma definitiva, con un asfalto cuya permanencia y cuya calidad evitase estas inquietudes de última hora”. El cert és que aquest Gran Premi, puntuable per al mundial, no tornaria a fer-se a Pedralbes  fins al 1954, i més de vint anys després aniria camí de Montjuïc (1969, 1971, 1971 i 1975, última edició), quan es simultaniejava, com en les motocicletes, el Gran Premi d’Espanya amb el circuit del Jarama a Madrid. 

La responsabilitat organitzativa de la prova, última del calendari, requeia sobre la Penya Rhin, la qual, com ja havia fet el Reial Moto Club, va fer una prova pilot l’any anterior tot organitzant el Penya Rhin Grand Prix.  L’entitat es va fundar el 1916 i el 1921 ja va organitzar el primer campionat d’Espanya, el segon d’Europa després del francès; i estava presidida per l’industrial i apassionat de l’automobilisme Joaquim Molins, que precisament aquest any complia 30 anys al capdavant de l’entitat. Tal com va passar a altres entitats, amb la dictadura es va veure obligada a castellanitzar el seu nom per Peña Rhin.
 El Gran Premi de Barcelona es presentava apassionant, sobretot després que a la penúltima prova del calendari, Monza, guanyés l’italià Alberto Ascari, i es retirés Juan Manuel Fangio. Els tres primers classificats del mundial, Fangio, Ascari i l’argenti José Froilán, arribaven a Barcelona amb opcions de guanyar el títol. “A un mes vista de la celebración de la prueba, la expectación en Barcelona ante la gran carrera es tan extraordinaria, y los comentarios deportin-vos están tan al orden del día, que es imposible sustraerse desde estas columnas al pálpito de la ciudad, pese a lo prematuro de la fecha” (La Vanguardia, 19 de setembre).
 El triomf fou per al pilot argentí Juan Manuel al volant d’un Alfa Romeo 159. En segon lloc es classificaria l’argentí José Froilan González amb un Ferrari 375, i en tercer lloc l’italià Giuseppe Farina, que pilotava també un Alfa Romeo. Alberto Ascari, d’altra banda, finalitzaria en quarta posició. Amb aquest triomf, el carismàtic Fangio, que fou aclamat a l’arribada, s’adjudicava el campionat del món de conductors de 1951 i  arrabassava el títol a Farina. Cal destacar la bona carrera del barceloní Francesc Godia, que finalitzaria en desena posició al volant d’un Maserati Milano, i acabaria el mundial classificat en el 24è lloc. Godia té l’honor d’ésser el primer pilot espanyol en debutar en la Fòrmula 1, El periodista Lluís Dupre li va dedicar un espai en el seu article de La Vanguardia: “Párrafo aparte se ha merecido el único concursante español, Francisco Godia, que no es más que un entusiasta aficionado, con mucha fibra de corredor, y mucho temperamento que le impelen a codearse con los profesionales del volante”. 


 La tribuna d’autoritats estava presidida pel tinent general Moscardó, al qual acompanyaven l’alcalde de Barcelona, Antoni María Simarro; Manuel Falcó, duc de Montellano i president del RACE (Reial Automòbil Club d’Espanya); el governador civil, Felipe Acedo Colunga; Francesc Quintana, president del RACC, i Joaquim Molins com a president de la Penya Rhin. Tots els mitjans es van desfer en elogis amb l’equip organitzador. Al Mundo Deportivo del 29 d’octubre es podia llegir:“La ofrenda que la Peña Rhin ha hecho al deporte nacional, a través de esta organización que cerraba con broche de oro, la ardua y disputada lucha por los campeonatos mundiales de automovilismo pasará a los anales como la manifestación más densa, más valiosa y, desde luego, más afortunadamente resuelta en nuestro país, dentro del cuadro de este deporte nobilísimo que es el super-automovilismo de carreras”. Malgrat l’èxit esportiu i organitzatiu, el 1952 Barcelona no acolliria el mundial de Fórmula 1, però tot i aquest entrebanc ningú no podria treure-li la capitalitat del motor.

dijous, 12 de desembre de 2013

Els inicis del patinatge i primer partit d’hoquei patins a Barcelona



L’afició a patinar sobre rodes va arribar a Barcelona poc després d’iniciar-se la dècada de 1880. A França, en canvi, tal com detalla Eduart Támaro en l’article Lo skating-ring, que es va publicar a La Ilustració Catalana el 30 de gener de 1881, la reina Maria Antonieta era una consumada patinadora, i ja en 1819 se veije patinar en els boulevards y jardins publichs de París”. En el mateix article se cita que el primer equipament per a patinadors, l’skating-rink, va construir-se a Cincinnati (Estats Units) el 1867 i a Paris, tres anys després, en el carrer Joan Goujon. És possible que estigui equivocat, però a diferència de la majoria dels esports, no va ser a Barcelona la primera ciutat espanyola en construir aquest tipus d’equipament. La primera informació escrita és de 1877. Al diari liberal La Iberia s’informa d’un skating-rink i un espectacle en els Jardins del Buen Retiro a Madrid, i en el diari El Solfeo, catalogat de tendència criptorepublicana, s’informa d’un skating-ring al carrer Barquillo 7, que organitzava sessions per a patinadors des de les 8 del matí fins a dos quarts de dotze de la nit.
La primera notícia relacionada amb un skating-ring a Barcelona apareix el 1882. La Vanguardia del 12 de gener, en la secció Diversiones Particulares, informa que “la empresa que tenia a su cargo las sesiones de patinar el año pasado en el Buen Retiro, se ha encargado del magnífico local de la calle Canuda, nº 31, y llevado a cabo todas las obras y mejoras, con el objeto de presentarlo como se merece”. L’skating obraria les seves portes el dijous 19 de gener, però no degué tenir gaire èxit perquè desapareix de les pàgines del diari un any després. Tres anys més tard, el 1885, els diaris recullen la creació d’una societat, La Perla del Mediterráneo, que projectava construir un balneari a la platja de Can Tunis. En el projecte, obra de l’arquitecte Enric Sagnier, constava la construcció d’un espai per a “jocs de pilota, bitlles, skating-ring”, etc. El 1892 va quedar clausurada la concessió i s’abandonà el projecte. No obstant, aquest mateix any es van inaugurar tres skating-rink. El primer en el Circo Barcelonés, al carrer Montserrat 18-20, inaugurat el 1853, i on avui es troba l’edifici Colom. L’skating era dirigit pels italians Augusto Bellini i Carlos Viro, y los patines hechos en Italia son de la mejor calidad” (La Vanguardia, 12 de gener). A continuació, el mes de febrer, s’inaugurava l’skating-rink Folies Bergeres, al carrer Escudellers 6; i el març un altre al Gimnàs Colon, al carrer Provença 63, que tenia 170 metres de superfície asfaltada. A partir d’aquest any l’afició va decaure.

El 1904 tornaria l’afició amb força. La Sociedad La Camelia (Sport Patin) inaugurava un saló de ball, cafè i skating al carrer Casanova 3-5, però al cap d’un any tancaria les portes. El 1904 obriria les seves portes l’skating-rink de l’Sportmen’s Club.  A La Vanguardia del 10 d’octubre de 1903 s’esmentava el canvi de nom de la Societat Sport-Fox-Terrier, una entitat dedicada, al principi, als gossos de lluita, per la de Sportmen’s Club. Mica en mica es van anar creant diverses seccions esportives: tir, ciclisme, atletisme, bitlles, esgrima, patinatge, etc. Del boom del patinatge n’informa la Ilustració Catalana en la seva edició del 24 de juliol: Després de molts anys de no practicar-se el patinatge a Barcelona, ha pres ara un increment extraordinari. De primer cop molt pochs, que tothom mirava ab certa enveja; el número d’aficionats ha aumentat de tal manera que molt aviat resultà insuficient la preciosa pista del Sportmen’s, que’s vegé obligat a construirhne una segona tres cops més gran que la primera... També el club de La Salut (fundat en 1902) no ha volgut restar enrera y, desitjós de proporcionar major atractiu als seus socis, ha fet construhir un skating-rink en el seu local social de la barriada d’aquell nom, ahont s’hi veuen continuament bon número de patinadors”.
 El 1905 apareixen altres skating, però tampoc aconseguirien arrelar. En la secció d’espectacles de La Vanguardia del 12 de gener apareix la Sociedad Nueva Serpentina, que estava al carrer Ramelleres 23, al costat del carrer Tallers; anunciava una “Grande y espaciosa pista para patinar todos los días de 10 de la mañana a 1 de la noche, profesor disponible a todas horas, servicio nuevo de patines. El servicio de café por distinguidas señoritas. Los días festivos grandes bailes tarde y noche”.  A Los Deportes del 4 de març hi ha un article signat per Amadeo Llaverías, fundador del Gimnàs Colon (1892-1906), en el qual feia referència a la desaparició de La Camelia (Sport Patin), però “nos congratulamos de la apertura de la pista de Novedades –es refereix al Salón Sport dels Jardínes de Novedades–, a cuyo frente se halla persona de tan reconocido mérito como lo es D. Félix Wigo, y de la que en la barriada de Gracia se acaba de instalar en el pintoresco sitio de La Fontana, rodeada de árboles y con un teatro por marco”.

En aquest marc d’eufòria patinadora, i dins d’una festa esportiva, es va jugar el primer partit d’hoquei sobre patins a l’Sportmen’s Club. La data: 28 de febrer de 1905. A La Vanguardia de l’1 de març i Los Deportes del 4 de març podíem llegir: Seguidamente se dio comienzo al partido de “hockey” con patines, primero que se ha jugado en España y que era esperado con verdadero interés por los numerosos amateurs del deporte de moda. Componían el bando azul los senyores Trujillo (M.) capitán; Puig y Canal, ataque; Bassas (B.) defensa, y Esteve, puerta. Y el bando rojo los senyores Casajuana, capitán; Bracons y Miró, ataque; Bassa (J.) defensa, y Ortoil, puerta.
El partido fue jugado con enorme interés por ambos bandos, que en la primera mitad no consiguieron hacer ningún goal; hecho el cambio de terreno y reanudada la lucha, los rojos gonsiguieron apuntarse dos goals por uno los azules.
Los jugadores de ambos bandos demostraron haber hecho un perfecto estudio del juego y tener gran dominio de los patines, sin el cual resultaría difícil y hasta expuesto practicarlo”.

L’increment dels skating continuaria augmentant, el 1907 s’obria l’Skating-Ring La Palmera, a la Rambla Catalunya 55; el 1911, amb motiu de la revetlla de Sant Joan, s’inaugurava el saló recreatiu Iris Park, “el más hermoso y cómodo de Barcelona. Sala de patinar y otros sports”, al carrer València 197, al costat d’Aribau; i el 1912, un any després, li tocava el torn al Turó Park, a prop de la Diagonal.
 
Per finalitzar, destacarem que el 1905 es feia el primer pas, en l’àmbit internacional, en constituir-se l’Amateur Hockey Association; la federació internacional, el Bureau de la Federation International de Patinatge à Roulettes no es fundaria fins al 1924; i quatre anys després (1928) es creava la Federació Catalana. Si es vol ampliar informació sobre el primer partit també podeu visitar els blogs dedicats a l’hoquei patins Veterans som tots A Kops d’Stick on hi ha un interessant article Reportatge d’investigació: el primer partit d’hoquei patins a Catalunya del qual és autor Francesc Xavier Martínez.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Motociclisme: II Gran Premi Espanya – VIII Internacional de Barcelona Motociclisme - 1951 (Mundial IX)




L’afició a les curses de motocicletes va rebre amb entusiasme la decisió de la FIM (Federació Internacional de Motociclisme) quan a finals de 1950 va acordar incloure el Gran Premi d’Espanya – Internacional de Barcelona dins del circuit del campionat del món. Des que el mundial de motociclisme havia arrancat el 1949 amb sis proves, el Reial Moto Club de Catalunya, que estava presidit per Joaquim Dalfau i Abella, va treballar per portar qquesta competició a Barcelona. El 1950 es va organitzar amb èxit la prova pilot, el I Gran Premi d’Espanya, però mancava modificar el circuit de Montjuïc, de només, 3,79 kilòmetres, per un de més gran, atès que la Federació Internacional exigia un circuit al menys de 6 kilòmetres. Tal com assenyala Javier del Arco en el seu llibre 55 años de historia del motociclismo en el circuito de Montjuïc, “los expertos del Real Moto Club tuvieron que exprimirse las meninges para darle a Motjuïc 6,03345 km de desarrollo sin desvirtuar su carácter de circuito duro”. El circuit constava de 25 viratges i un perfil accidentat, molt diferent a d’altres circuits europeus.

Al Mundial de 1951 s’havien afegit dues noves proves, el Grand Prix de France al circuit de Planques, i el Gran Premi d’Espanya a Barcelona, que obria el campionat.  La prova es va disputar el 7 i 8 d’abril de 1951, i va tenir una enorme repercussió mediàtica. Aquest seria un any intens pels afeccionats al motor, ja que al mes d’octubre estava previst fer, també per primera vegada, una prova del mundial de Fórmula 1. Hi havia una altra novetat en la competició, un nou sistema de cronometratge que, com es podia llegir a La Vanguardia del 4 d’abril, revolucionarà los métodos empleados hasta la fecha para el control de los tiempos en las competiciones deportivas. Se trata de un instrumento de fabricación suiza de alta precisión, que permite fijar en cuatro segundos los tiempos fotografiados sobre una cinta en la que quedan registrados los números de orden de salida y llegada, la hora, el minuto, el segundo y la centésima de segundo, quedadndo eliminados toda clase de errores por su funcionamiento automático”. 
En La Vanguardia del 7 d’abril, el periodista especialitzat en automobilisme Lluís Dupré reconeixia el paper cabdal de l’entitat organitzadora: “Este es el el gran mérito del que somos deudores al Real Automóvil Club de Cataluña: Barcelona posee instalaciones deportivas adecuadas, o capacidad para improvisarlas, como en el caso presente; vibración para prestarle su más efusivo aliento; pero también debía presentar para que su candidatura saliera triunfante ante el concierto internacional de aspirantes, patente de organizaciones de primera clase; y estos cincuenta años de constante labor motociclista de la entidad decana nos han otorgado la validez sin necesidad de recurrir a recomendaciones”.
La resposta del públic va ésser espectacular, tot omplint les voreres del circuit i les tribunes instal·lades als dos costats de l’actual avinguda Rius i Taulet. Com es recull a la portada d’El Mundo Deportivo del 9 d’abril, podrán haber Grandes Premios, dentro de los que concede el calendario, en que las marcas tengan mayor grososr de cifras. Pero no que obtengan mejor puesta a punto, ni que aporten a estos títulos el calor de un entusiasmo popular, ni de un calor de ambiente tan tenso como el que ayer mañana planeó por Montjuich”.
 
El dissabte es van disputar les proves de 350 cc. (25 voltes) i sidecars (17 voltes). En 350 cc. el podi va estar copat per pilots britànics. En primera posició es va classificar Tommy Wood, que va dominar la prova de principi a final, muntant d’una motocicleta de la marca Velocette; a 2’30’’ va entrar en meta Leslie Graham, també amb Velocette; i en tercera posició, però a 1 volta, entraria C. William Petch, però en aquest cas pilotant una motocicleta AJS. L’espanyol Fernando Aranda, de 41 anys, aconseguiria una meritòria quarta posició pilotant una Guzzi 250. En sidecars el triomf seria per al pilot anglès, vigent campió del món, Eric Oliver, que anava acompanyat de l’italià Lorenzo Dobelli, amb una motocicleta Norton. En segona posició, a 2’04’, entraria la parella italiana formada per Ercole Frigerio i Ezio Ricotti amb una Gilera; i el tercer caixó del podi seria per als també italians Albino Milani i Giuseppe Pizzocri, que entraren amb la seva Gilera a 2’27’’.

El diumenge li va tocar el torn a les proves de 125 cc. amb un total de 17 voltes i 500 cc. amb 34 voltes. La carrera de 125 cc. va ésser la més disputada. El podi va estar copat integrament per pilots italians. En el punt més alt del podi hi va pujar Guido Leoni amb una motocicleta Mondial; en segona posició Carlo Ubbiali, a només 5´´62, i muntant la mateixa màquina; i en el tercer lloc Vincenzo Sanzi, a 8´´96 sobre una moto Morini. Destaca la cinquena posició de Joan Soler Bultó a lloms d’una Montesa i la sisena d’Arturo Elizalde, també amb Montesa. En 500 cc. la victòria fou per al vigent campió del món, l’italià Umberto Masetti, sobre una Gilera, seguit pel britànic Tommy Wood a 1’00’’70, i de l’italià Arciso Artesiani amb una MV Agusta. El rècord del circuit se’l va endur un altre italià, Enrico Lorensetti, amb 3’45’’ i a un promig de 96,535 km/hora, però que es va veure obligat a retirar-se en la volta número 20, com ja va succeir en 125 cc. La quarta posició fou per al pilot espanyol Roger Montané, amb una Norton. Que el circuit era exigent, sobretot per les motos de 500 cc., ho demostra el fet que només van arribar a meta 6 motocicletes de les 28 que van sortir.

En la tribuna d’autoritats hi eren presents el tinent general Moscardó, Delegat Nacional d’Esports; Felipe Acedo Colunga, governador civil; Sabas Navarro, president de la Federació Espanyola de Motociclisme; Francesc Quintana, president del RACC; Joaquim Dalfau, president del Real Moto Club de Catalunya; Joaquim Molins, president de la Penya Rhin, així com representants de la Federació Internacional. En relació a les autoritats hi ha un detall curiós. Malgrat que encara era regidor d’esports, Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, no figura en la llista d’autoritats publicada pels diaris. El baró d’Esponellà havia caigut en desgràcia per la gestió de la vaga de tramvies de Barcelona del mes de març, i el governador civil, Felipe Acedo, determinaria que calia rellevar-lo de les seves funcions. Una setmana després del mundial de motociclisme es va celebrar un Ple Extraordinari -12 d’abril- i al capdavant de la Ponència d’Esports es col·locava Lluís Caralt.