divendres, 12 de desembre de 2014

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

La zona on avui es troba la plaça Francesc Macià era coneguda a finals de segle XIX i principis del XX com el Pla de Galvany. La instal·lació més antiga construïda en aquesta zona té història, coneguda com el Velòdrom de la Bonanova, en ells, a més del ciclisme en pista, van jugar-se alguns dels primers partits de foot-ball i de lawn-tennis de la nostra ciutat. Es va inaugurar el 24 de setembre de 1893, i va deixar d’utilitzar-se a partir de 1906. El velòdrom estava situat darrere de l’actual Turó Park, entre els carrers Vallmajor, Reina Victòria, Modolell i Valero. Just darrere d’aquesta instal·lació, en els jardins de Can Lluch, les famílies residents del Turó van fer-se dues pistes de tennis (La Vanguardia, 7 de juny de 1905 i Los Deportes, 14 de juliol de 1906). Al costat hi havia també un terreny en la desapareguda plaça Galvany, on jugava el Foot-ball Club Condal (Los Deportes, 9 de març de 1902). Probablement és el mateix terreny on jugava el F.C. Numància. A la Guia del Sportman, que publicà la revista Stadium al llarg de 1911, es deia que estava en el també desaparegut carrer de Sant Sebastià. Ací, anys més tard, es faria un torneig de base-ball, amb la curiositat que un dels equips era el Col·legi dels Jesuïtes de Sarrià (La Vanguardia, 20 de maig de 1919); i no seria l’última vegada que es practiqués aquest esport al Galvany (El Mundo Deportivo, 4 de maig de 1929).


No obstant l’equipament d’aquesta zona que gaudiria de més ressò esportiu seria el Turó Park, un parc d’atraccions i establiment d’esbarjo, que s’ubicava on avui es troben els jardins d’Eduard Marquina, molt a prop de la Plaça Francesc Macià, i que va néixer de la mà de la família Bertrand i Serra. Es podria afirmar que el Turó Park fou, al costat de l’Hipòdrom de Can Tunis i el Velòdrom, l’altre gran equipament multiús i poliesportiu a l’aire lliure de la ciutat. Es va inaugurar el 8 de juny de 1912. “El local es magnífico y reúne las mejores condiciones. Los invitados admiraron especialmente la espaciosa plaza de fiestas, el jardíndestinado a los niños, el diminuto ferrocarril, la artística pista para patinar, la pintoresca Fuente de santa eulalia, los departamentos de lawn-tennis, cuartos de baño y aseo, etc.” (La Vanguardia, 8 de juny de 1912). Nombrosos esdeveniments es van organitzar amb el Turó, però de tots ells cal destacar el I Saló de l’Automòbil i del Ciclo, celebrat del 22 de març al 13 d’abril de 1913, i que fou organitzat pel Reial Automòbil Club de Catalunya. Aquest Saló seria el preàmbul del I Saló de l’Automòbil que s’organitzaria al Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella del 2 al 12 de maig de 1919.  Com a curiositat cal destacar que la marca Vermorel s’exposava en el Saló, i el representant de la mateixa era Bernat Picornell, un dels pioners de la natació, i que escrivia d’aquest esport des de les pàgines d’El Mundo Deportivo (La Vanguardia, 20 de març de 1913). Picornell també era representant de la marca Panhard & Levassor i propietari del Gran Garage Moderno, que es trobava als carrers Provença i Rosselló. Una altra exposició relacionada amb el motor, en aquest cas de camions, es va fer el 1920, i fou acompanyada de la primera cursa de camions celebrada al nostre país (El Mundo Deportivo, 24 de juny de 1920).

La pista de patinar del Turó tenia un ús bàsicament lúdic, però es va condicionar el 1916 per celebrar, en els mesos de juny i juliol, el I Torneig d’hoquei sobre patins que es feia a Espanya. El torneig fou organitzat per la Societat Kursaal Skating Hockey Club; i van participar quatre equips: Indian, Athletic, Sport e Hispania (La Vanguardia, 25 de maig de 1916).

Un altre esport que va tenir acollida en el Turó Park, a la temporada d’estiu, fou la boxa. En el Blog Historia del Boxeo en España, de Ricardo Tejeiro, es fan referències a la pràctica d’aquest esport: “De hecho, entre septiembre y noviembre de 1916 el único boxeo que se practica en Barcelona, al margen del entrenamiento en los gimnasios, es el que ofrecen Jack Johnson y su corte en el Parque o en el Turó Park (...) La tónica del boxeo en Barcelona no varía sustancialmente durante 1917, con veladas ocasionales en el Frontón Condal, en el Iris Park o en la Bohemia, al margen de las “pachangas” de verano en el Parque de la Ciudadela y en el Turó Park (...). En este año de 1921 se celebran además otros eventos deportivos en los que el pugilato tiene presencia. Así, en octubre, las fiestas de San Miguel Arcángel que se celebran en la Barceloneta incluyen “grandes combates de boxeo”; y el instituto de deformados de la guerra organiza en el Turó Park un festival que incluye carreras pedestres, ju jutsu y cuatro combates de boxeo.”.
Dins del Turó Park hi havia un restaurant, on es van desenvolupar diversos actes relacionats amb l’esport. Allí es va realitzar el banquet de l’acomiadament com a jugador del FC Barcelona de Paulino Alcàntara (El Mundo Deportivo, 3 de juliol de 1927); o l’homenatge que va tributar el club blaugrana a dos integrants de la secció de ciclisme, Español i Cañardo, el primer havia guanyat el campionat d’Espanya de velocitat, i el segon havia finalitzat segon en la Volta Ciclista a Catalunya (El Mundo Deportivo, 19 de setembre de 1927).
La Guia del Turó Park editada per l’Ajuntament de Barcelona el 1912 amb motiu del centenari del parc, ens fa saber que el 1927 es va produir uns incendis fortuïts que van provocar el tancament del parc d’atraccions, però no fou així amb els jardins. De fet, el Reial Club Esportiu Espanyol va arrendar el 1930 el Turó com a camp d’entrenament de les seccions de futbol, rugbi, bàsquet i atletisme (El Mundo Deportivo, 28 d’agost de 1930). El 1934 l’Ajuntament de Barcelona obria les portes als nous Jardins del Turó, que havien estat redissenyats per l’arquitecte i paisatgista municipal Rubió i Tudurí. La pista de patinatge es va conservar, i a mitjan anys quaranta va adquirir notorietat, ja que la utilitzava el RCE Espanyol per la seva secció d’hoquei patins. En aquesta pista es van fer encontres internacionals (Novara d’Itàlia, Selecció de França, etc.); es van disputar tres campionats d’Espanya, Copa S.E. El Generalísimo els anys 1947, 1949 i 1951; i fins i tot li va servir a Francesc Platón, quan era seleccionador nacional, com a pista d’entrenament de la selecció en el Mundial celebrat a Barcelona el 1954. Cal afegir que fins i tot es va jugar a handbol, en un encontre amistós entre les Universitats de Barcelona i l’alemanya (La Vanguardia, 9 d’abril de 1953). El Turó deixaria de fer competicions de relleu amb l’aparició del Pavelló de l’Esport (1951) i del Palau d’Esports (1955).
Situada molt a prop del Turó Park, però amb més antiguitat, es trobaven les pistes del Reial Barcelona Lawn-Tennis Club (Reial Club Tennis Barcelona). El club, fundat el 1899, havia abandonat les seves pistes del carrer Pau Claris l’any 1905 per anar al carrer Ganduxer. Era una de les entitats més importants de Barcelona després de fusionar-se el 1909 amb el Catalunya Lawn-Tennis Club. També a prop, i quasi tocant a la Diagonal, hi havia, segons relata Permanyer a la Biografia de la Diagonal, un camp de futbol darrere del restaurant El Cortijo (Diagonal, 612). Aquest restaurant també era freqüentat per la gent de l’esport, de fet, allí es va fer el sopar d’acomiadament dels II Jocs Mediterranis el 25 de juliol de 1955, amb l’assistència de diversos membres del CIO.

Una altra pista de patinatge amb història era la Pista del Club Patin, situada a la Plaza de Calvo Sotelo –actualment Francesc Macià– en l’illa compresa entre els actuals carrers de Buenos Aires, Comte Urgell, Comte Borrell i avinguda Josep Tarradellas, i que fou inaugurada el dia de Reis de 1945. Cada any, per commemorar aquesta data, es feia un festival on hi havia una competició de patinatge artístic, carreres de patins i partits d’hoquei sobre patins. Amb motiu de la IV edició del Festival el regidor d’esports de la ciutat, Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, entregà al president del club Patin, Josep Mª Ceballos, la copa de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona volia premiar la important tasca que feia el club per la promoció del patinatge. El 1948 el club organitzava el I Gran Premi Internacional de Patinatge Artístic, i del 9 a l’11 de juny el II campionat del món de patinatge artístic i dansa, el primer que es feia a Espanya després de finalitzar la Guerra Civil. La pista tancaria les seves portes per demolició l’agost de 1958 (La Vanguardia, 31 d’agost de 1958).

Tres anys després, “una nueva modalidad deportiva” –importada del Estats Units– “adoptará hoy carta de naturaleza barcelonesa con la bendición e inauguración de las instalaciones del Club Boliche”. La bolera, que era a l’aire lliure, es trobava a l’avinguda Infanta Carlota, 136 –actual Josep Tarradellas–, al costat de la Pl. Calvo Sotelo –actual Francesc Macià– (LaVanguardia, 1 de desembre de 1951) i al front d’aquesta, el mateix directiu que dirigí el Club Patin, Josep Maria Ceballos. La bolera es  traslladaria poc després a l’avinguda Diagonal 508. El nou local era molt més modern i amb vuit pistes; i passava a dir-se Club Boliche Barcelona (El Mundo Deportivo, 19 de novembre de 1952). En aquesta bolera es van organitzar nombrosos campionats de Catalunya i Espanya, i competicions internacionals, fins que tancà les seves portes el 1993. Cinc anys després, el local es transformaria en la Sala multicines Boliche (La Vanguardia, 11 de març de 1998). El bowling fou un esport que es va posar molt de moda arran de l’arribada al port de Barcelona dels mariners de la VI Flota (El Mundo Deportivo, 16 de gener de 1952). Un exemple clar d’aquest fet és que el 21 de maig de 1952 es va obrir una altre bolera, a la mateixa Diagonal, en el número 644, quasi tocant l’Avinguda de Sarrià; es deia Bolodromo, disposava de 16 pistes i de bar-restaurant. 


Per finalitzar esmentaren, de forma breu, algunes de les instal·lacions de la zona de la Diagonal que arribava fins al Passeig de Sant Joan. Amb motiu de la revetlla de Sant Pere de 1924 es va inaugurar el Mundial Sport. El local estava a la Diagonal 606-610, molt a prop de la Travessera, i disposava d’una pista de patinatge a l’aire lliure envoltada de jardins. Aquí es van fer vetllades de boxa des de setembre de 1924 fins al 1927, un any després es tancava el local. No gaire lluny, i segons ens indica Permanyer, es trobava el Picadero Tomás, “a la cantonada on avui hi ha l’Hotel Presidente”. El 1957 aquest Picadero es traslladaria “a l’altura Numància i al costat del camp de futbol del Bergadà, on va romandre-hi fins que el van fer fora el maig de 1980”. Una altra pista de patinatge es trobava en la confluència de Pau Claris i Alfonso XIII (Diagonal), que va entrar probablement en funcionament el 1927, però de la qual hi ha constància per sortir sovint a la premsa esportiva a partir de 1928. Si bé en el blog Barcelofilia apareix com Skating Luna Park, la majoria de referències que he trobat a La Vanguardia i El Mundo Deportivo fan referència a la pista Luna Park. Si bé en aquesta pista es va jugar a hoquei sobre patins, i fins i tot es va crear un club, l’activitat esportiva més rellevant fou la boxa, que va disputar en els mesos d’estiu un bon nombre de combats amateurs i professionals que van ocupar més d’una pàgina d’El Mundo Deportivo (9 de juliol de 1932). L’última instal·lació a la qual faré referència són les pistes del “club dels alemanys” Sportiverein, una de les entitats pioneres de la pràctica del tennis a la nostra ciutat. Les pistes estaven situades al Passeig de Sant Joan, i feien cantonada amb la Diagonal i el carrer Mallorca. Precisament en les seves 3 pistes es va disputar la major part del I Torneig Internacional de Lawn-Tennis de Barcelona, “jugándose los partidos decisives en las pistes del Club Inglés (Barcelona Lawn-Tennis Club), sito calle Claris, entre Valencia y Mallorca” (La Vanguardia 7, d’octubre de 1903).  

dimecres, 3 de desembre de 2014

Campionat del món d’hoquei sobre patins – 1964 (Campionat del món XVIII)

 Després dels reeixits mundials disputats el 1951 i 1954 –l’altra edició disputada a Espanya es va celebrar a Madrid el 1960, i Portugal va conquerir el primer lloc amb Espanya classificada en segon lloc– la ciutat comtal tornava a esdevenir capital de l’hoquei patins tot albergant el mundial de 1964. En les darreres quatre edicions, l’última a Santiago de Xile (1962), Portugal havia pujat al més alt del pòdium, però tothom esperava que la ciutat talismà, com havia passat el 1951 i 1954, ajudés a la selecció a conquerir el triomf. A més, aquest any, la selecció havia guanyat la copa Llatina i el prestigiós torneig de Montreux.
  



El mundial es va disputar al Palau d’Esports del carrer Lleida del 23 al 31 de maig de 1964. Van participar Alemanya (Occidental), Argentina, Anglaterra, Holanda, Itàlia, Japó, Portugal, Suïssa, Uruguai i Espanya. Per primera vegada des que s’iniciaren els campionats del món (1936) participava un equip asiàtic. Precisament per ajudar al Japó s’havia desplaçat a aquell país, durant dos mesos, un entrenador català: Serra (El Mundo Deportivo, 16 de maig de 1964).





La selecció espanyola, al front de la qual hi havia el seleccionador Francesc Boronat, estava formada per: Largo (C.P. Vilanova) i Vilella (Cerdanyola) com a porters; Barguñó i Villalonga II (F.C. Barcelona) com a defenses; Parella (Voltregà) en el mig camp; i en la davantera, Puigbó (Laietà), Carbonell (C.P.Vilanova), Roca (R.C.E. Espanyol), i Ferrer II i Salarich (Voltregà). La concentració prèvia al mundial es va fer a Vallvidrera. El pressupost rondava els dos milions i mig de pessetes, i tant l’Ajuntament de Barcelona –presidit per Josep Maria Porcioles, i amb el Dr. Albert Assalit al front de la regidoria d’esports– com la Diputació provincial –presidida pel marquès de Castell-Florite– i Joan Antoni Samaranch com a diputat, donaven el seu total suport. De fet, aquesta competició formava part dels III Jocs Esportius que organitzava l’Ajuntament de Barcelona. Per garantir l’èxit de públic hi havia l’entrada gratuïta per als menors de 14 anys, i els col·legis, en les sessions de matí i tarda; i un preu reduït per als federats d’hoquei patins.


En aquests anys el president de la Federació Espanyola de Patinatge era Francisco Platón Verdaguer, un bon amic de Joan Antoni Samaranch. Platón va estar al front de la Federació de 1961 a 1967. Aquest any deixaria la presidència per ocupar el càrrec de representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes, ja que aquest càrrec havia quedat vacant després del nomenament de Samaranch com a Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (1967-70). Platón assumiria més tard altres càrrecs, entre ells el de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i el de delegat provincial d’esports i vicepresident de la Diputació de Barcelona. Un altre personatge de la política espanyola que apareix en la competició –i que més tard, en la transició, jugaria un paper clau–, Manuel Fraga Iribarne, va donar un trofeu de plata per premiar el campió. Fraga havia estat nomenat ministre d’Informació i Turisme el 1962, i ocupà el càrrec fins al 1969.

Una de les curiositats relacionades amb aquest esdeveniment era que la premsa es preguntava: si els campionats regionals es quedaven petits i els pavellons s’omplien, “¿Para cuando la Liga Nacional de Hockey sobre patines?” (El Mundo Deportivo, 16 de gener de 1964). Malgrat la gran afició a aquest esport que hi havia a Catalunya, la Lliga Nacional, que s’anomenaria seguint el llenguatge d’altres esports, Divisió d’Honor, no començaria fins la temporada 1969-70. L’altra és que el 28 de maig es va celebrar una corrida de braus a La Monumental en homenatge als participants del XVI Campionat del món. El cartell estava format pels destres Fermín Murillo, Andrés Vázquez i Vicente Fernández El caracol.
La roda de premsa oficial es va realitzar el 15 de maig al cèntric i aristocràtic Hotel Ritz, i fou presidida per J.A. Samaranch, Francisco Platón i J.L. Lasplazas, director d’El Mundo Deportivo.
Una altra notícia estava relacionada amb l’esport i la filatèlia. Amb motiu d’aquest campionat es va fer un mata-segells. Fins al 1964 havien sortit més de 30 mata-segells esportius, i l’honor d’haver sortit el primer li corresponia al mundial d’hoqueis patins celebrat a Barcelona el 1951. Precisament el 1964 estava previst que ensortissin tres, el del mundial d’hoquei, el del Saló Nàutic i el descens en piragües del riu Sella (El Mundo Deportivo, 25 de maig de 1964).
Durant el campionat, el 29 de maig, es va celebrar el Congrés de la Federació Internacional de Skater Ring. En l’ordre del dia figurava l’elecció d’un nou president, per finalitzar el seu mandat el portuguès Gaudencio Costa. En el seu lloc va ser elegit Victorià Oliveras de la Riva, i com a secretari, i a proposta del nou president, va ser nomenat l’espanyol José Palomo Monegal.
El campionat no es va decidir fins a l’última jornada, a la qual arribaven Espanya i Portugal separades només per un punt. En el partit decisiu, amb el Palau d’Esports ple de gom a gom, Espanya s’imposava per 1-0 amb gol de Carbonell. Espanya tornava a ser campiona del món, i finalitzava el torneig essent la selecció mes golejadora i menys golejada. El trofeu de campió fou entregat pel Delegado Nacional, José Antonio Elola Olaso, i recollit pel capità de l’equip Manel Puigbó. Probablement un dels moments més emotius de l’acte de lliurament de trofeus fou l’entrega, per part del fill del desaparegut i carismàtic Antoni Tito Mas Zamora (1926-1963), del trofeu al màxim golejador a Enric Roca. La ciutat de Barcelona, una vegada més, deixava constància de la seva capitalitat esportiva, i ciutat talismà dels èxits de l’hoquei patins.






dimarts, 25 de novembre de 2014

Boxa i places de braus II

Després de la Guerra Civil la plaça de Les Arenes (18 de febrer de 1940) i La Monumental (20 d’abril) van obrir les seves portes a les corrides de braus; però no seria fins al 2 d’agost de 1941 que es va fer la primera vetllada de boxa. “Retrotrayéndonos a los mejores tiempos del boxeo local, y demostrándose los progresos logrados en la recuperación de este deporte, los empresarios actuales, entusiastas emprendedores, se han lanzado con alientos a la organización de las veladas al aire libre, celebrándose anoche la primera en Las Arenas” (La Vanguardia). Uns dies després, el 6 d’agost, i a la mateixa plaça, es disputava el campionat d’Espanya del pes ploma, i Francesc Peiró retenia el seu títol de campió d’Espanya davant d’Eusebio Librero. Fins al 1945 es van fer un bon nombre de vetllades a Les Arenes, fins al punt que entre el 12 de juliol i l’11 d’octubre de 1944 es van organitzar 5 vetllades. Una de les figures d’aquest període era el basc Ignacio Ara, un boxejador intel·ligent a qui es coneixia com “el catedràtic de la boxa”. Ara s’havia proclamat campió d’Europa el 1932, i va estar a punt de guanyar el títol mundial del pes mig el 1934 i 1935 davant del francès Marcel Thil.

Un fet curiós és que a la plaça de Les Arenes es va disputar la final de la Copa del Generalísimo de bàsquet el 1946 (30 juny). El Barça es va imposar en la final a la Unió Esportiva Montgat per 44-35. Aquesta competició havia arrencat en la temporada 1933-1934 com a Campionat d’Espanya, i fins aquell moment s’havien disputat tres finals a Barcelona. La primera a les pistes de tenis de l’Exposició a Montjuïc –actuals pistes municipals gestionades pel RCT Pompeia– el 1934-1935. Les altres dues es van fer en dues pistes avui desaparegudes. La final de la temporada 1939-40, que correspon a la I Copa del Generalísimo de bàsquet, va servir per inaugurar la pista de Sarrià (1939-40), carretera de Sarrià, 50 (al costat del camp de futbol); i l’altra, la de la temporada 1944-45, es va organitzar a la pista Deportes Gran Via (1944-45), inaugurada el 26 d’agost de 1944, i que estava situada a l’Avinguda Gran Via 484 cantonada Viladomat (avui hi ha un concessionari d’automoció). El bàsquet no seria l’únic esport diferent a la boxa que es faria a Les Arenes. Com a exemples esmentarem que des de 1948 es van organitzar vetllades i matinals de lluita lliure; i el 1950 –10 de juny i 22 d’octubre– es va instal·lar un velòdrom desmuntable per organitzar un encontre en pista entre Espanya i Bèlgica, i el campionat nacional de pista amateur.
La Monumental, d’altra banda, no obrí les portes a la boxa fins al 10 d’agost de 1949, quan es va celebrar el combat pel títol europeu del pes gall entre l’italià Guido Ferracin i Luis Romero, que el derrotaria per KO en la setena represa.



Com no podia ser d’una altra manera, l’aparició de nous equipaments, el Pabellón del Deporte (1951), el Palau d’Esports de Montjuïc (1955) així com el protagonisme cada vegada major del Gran Price, inaugurat el 1934, van reduir de manera dràstica les vetllades de boxa a les places de braus. L’explicació és obvia: espais amb bon aforament i, en el cas del Palau d’Esports i el Price, a cobert de contingències meteorològiques. Si tothom coincideix en el fet que la primera època daurada de la boxa va dels anys vint a la Guerra Civil; la segona s’inicia dels inicis dels anys quaranta fins al tancament, i l’última vetllada en el Price (La Vanguardia, 25 de novembre de 1972). No deixa de ser curiós que el Pabellón del Deporte s’inaugurés amb un combat de boxa, on Luis Romero, una de les figures del moment, va guanyar als punts a l’italià Caliostro Etter. Aquest boxejador muntaria després, prop del Price, en el carrer Villarroel, el cafè-restaurant El ring. En el Palau d’Esports de Montjuïc, i a causa de la seva capacitat, es van celebrar un bon nombre de títols oficials de caràcter internacional. El primer va tenir lloc el 4 de febrer de 1965, Mimoun Ben Alí es proclamava campió europeu del pes gall després de derrotar als punts a Tommaso Galli. El Palau d’Esports del carrer Lleida va acollir: 11 campionats d’Europa; un títol mundial de la WBC (Perico Fernández guanya per KO en la novena represa al brasiler Joao Henrique en la categoria superlleuger); i un títol transcontinental del pes ploma (versió TWBA) entre Manuel Calvo i el colombià Juan Polo.

No es tornarien a fer campionats d’Europa a les places de braus fins a mitjan anys seixanta. Sis mesos després de guanyar el títol europeu, Ben Alí va tornar a perdre davant Galli, en el Teatre Ariston de Sant Remo. El tornaria a recuperar, davant del mateix rival, a La Monumental, el 17 de juny de 1966. Aquesta plaça veuria dos europeus més, el 13 de setembre de 1968 Pedro Carrasco derrotava Bruno Melissano en el pes lleuger; i el 22 de juny de 1970 el pes pesant José Manuel Urtain, el Tigre de Cestona, s’imposava a l’alemany Juergen Blin als punts. En tot aquest temps Les Arenes  només veuria un vetllada pel títol europeu, el que es disputà el 20 d’agost de 1969 entre Manuel Calvo Fernández i l’incombustible Tommaso Galli, amb triomf de l’italià per KO Tècnic. Cal recordar que Les Arenes tancaria les portes definitivament amb una corrida de braus el 19 de juny de 1977.

Una prova del fet que aquest esport estava en decadència és que només van acudir 10.000 espectadors a la La Monumental l’1 d’agost de 1972 per veure el carismàtic i més gran boxejador de la història, Muhammad Alí, àlies Cassius Clay, enfrontar-se en combat d’exhibició amb l’argentí Goyo Peralta. Cal recordar que Muhammad Alí havia estat protagonista dels diaris perquè se li havia retirat la llicència de boxejador durant tres anys i mig (1967-1970) per negar-se a anar a la Guerra del Vietnam.

El cert és que la boxa s’anava morint a la nostra ciutat, però per sempre la seva història estarà lligada a les places de braus.