dimecres, 19 de febrer de 2014

L’Estadi Català, el primer estadi espanyol


Molta gent de l’esport sap que l’Estadi de La Foixarda es troba a Montjuïc i s’hi practica el rugbi, però no tothom sap que aquest és un estadi amb història, i que pot presumir d’ésser el més antic d’Espanya: aquest estadi fou batejat amb el nom d’Estadi Català. 


La necessitat de construir un Parc d’Esports i un Estadi era una prioritat per a les societats esportives i els dirigents catalans iniciada la segona dècada del segle XX. Entre els principals promotors de la seva necessitat hi havia Narcís Masferrer, però molt especialment Josep Elias i Juncosa. El primer emplaçament del qual es va parlar era a La Diagonal; així ho podem constatar en un article de La Vanguardia, que fou publicat el 24 de febrer de 1914: “Que se estudie el emplazamiento de un gran parque de sports sumamente indicado al extremo occidental de la Gran Vía Diagonal, en su punto de contacto con las estribaciones inferiores de San Pedro Mártir, previos los estudios necesarios para que dicho parque responda a todas las exigencias de la higieneccívica y la educación física moderna”. En la mateixa línea es manifestava la revista Stadium (5 de desembre 1914): “Y, ¿qué mejor remate a un parque de deportes, para chiquillis y mayores, para hipistas o automovilistas, en la confluencia de las grandes vías de la ciudad nueva, que un Estadio?. Nuestro templo vendría a instaurar definitivamente esa hermosísima Vía Diagonal...”. El projecte estava inclòs dins l’Exposició d’Industries Elèctriques, la qual havia estat promoguda per Josep Puig i Cadafalch, i estava previst fer-se el 1917.
 
De la necessitat d’un estadi se’n va adonar l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, una delegació de la Federació Atlètica Catalana que estava encapçalada pel seu president Àlvar Presta, i en la qual hi havia Josep Elias i Juncosa: “Muy agradecidos y esperanzados despidiéronse del señor alcalde los comisionados, con el convencimiento de que los próximos campeonatos se celebrarán ya en el Estadio Catalán” (La Vanguardia 2 d’abril de 1916). Precisament cal recordar que fou aquest alcalde qui va enviar una carta, el maig de 1917, al president del Comitè Internacional Olímpic, Pierre de Coubertin, tot interessant-se pels Jocs Olímpics, un projecte que també era a la ment dels dirigents catalans: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després la Federació de Societats Esportives, una entitat fundada el 1912 i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular que trobava ressò en els diaris: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia 6 de juliol de 1917).

Finalment, l’Exposició d’Industries Eléctriques no es duria a terme, primer com a conseqüència de la Gran Guerra, i després per l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Malgrat això, Narcís Masferrer, des de La Vanguardia, insistia en no abandonar el projecte de construir un Parc dels Esports i un Estadi (1 de gener de 1918). Com a conseqüència del seu interès li va respondre Nicolau Mª Rubió i Tudurí, que ocupava la direcció dels Parcs i Jardins Municipals i havia estat col·laborador de J.C. Nicolàs Forestier, enginyer de camins i projectista dels Jardins de Montjuïc. A La Vanguardia del 6 de gener de 1918 li deia a Masferrer que en el projecte del Parc a Pedralbes a la Diagonal, encarregat a Forestier, estava integrat el Parc d’Esports:“los campos de foot-ball están previstos para los grandes matches, según dimesiones reglamentarias, y están dispuestos de un modo que, unidos entre sí formen un estadio de 250 metros”. En el projecte figuraven també una piscina, amb espai diferenciat per homes i dones, i un circuit per anar a cavall. Tudurí finalitzava la seva carta animant Narcís Masferrer a prosseguir en la seva croada per aconseguir un estadi: “su campanya de usted puede ser ahora, decisiva para que Barcelona cuente con el Parque de Sports que el desarrollo de su vida social reclama”. El Parc que es volia construir estava al final de la Diagonal, a continuació de la finca Güell (actual Palau de Pedralbes) i sota la falda del turó de Sant Pere Màrtir. De tot això també se’n faria ressò Josep Elias i Juncosa, que va escriure un article, Estadis antics i moderns, L’Estadi Català a la revista D’Aci d’allà publicat el març de 1918: L’Estadi “ens permetria, per altre part, la celebració, a la llarga, d’una Olimpíada, un cop haguéssim crescut prou per a estar en condicions, diguem-ne morals, per a aspirar a un tal honor, prestant un assenyalat servei a les futures generacions”.

L’Estadi seria protagonista del Primer Congrés Català de Turisme, en les seves Conclusions, publicades a Stadium el 5 d’abril de 1919, es pot llegir: “Reconocida por el Congreso la necesidad y conveniencia de la pronta construcción en Barcelona de un estadio, se acordó: Solicitar de los poderes públicos la creación inmediata del Estadio Catalán (...) Que el Congreso se dirija a la Junta Directiva de la Exposición de Industrias Eléctricas de Barcelona para que estudie la conveniencia de la construcción de un esdtadio, teniendo en cuenta primero la intensidad que han conseguido los deportes en Cataluña, y segundo, la probabilidad de poder celebrar unos Juegos Olímpicos Internacionales en Barcelona, con motivo del proyectado certamen”.    

 Cal precisar que el debat per un estadi es va fer en el període de la Primera Guerra Mundial, la qual va impossibilitar organitzar l’edició dels Jocs Olímpics de 1916. Els primers Jocs Olímpics de la postguerra van ser concedits a la ciutat belga d’Anvers, i es van desenvolupar entre el 23 d’abril i el 12 de setembre de 1920. Als Jocs va acudir una delegació formada per Josep Elias i Juncosa, Jaume García i Alsina, Joan Gamper, Jaume Mestres, Josep Maria Co de Triola, i també per l’arquitecte Santiago Mestres, que havia fet l’avantprojecte d’un estadi. Els objectius del viatge eren veure Coubertin; cercar informació de com s’organitzava un esdeveniment esportiu d’aquesta naturalesa; i sobretot presentar les credencials de la ciutat comtal com a seu dels Jocs de 1924. Josep Mª Có de Triola, en l’article Puntualicemos, publicat a Stadium el 30 de setembre de 1920, diu: “No hemos ido a Amberes sólo por el gusto de asistir a un mitin deportivo de los más valiosos elementos mundiales. Otra misión más importante era la nuestra: estudiar, ver, aprender, aconsejarnos, investigar y deducir (…) El barón Pierre de Coubertin ha recibido con toda la amabilidad y afablemente a nuetro amigo (Elias  Juncosa), dandole la seguridad de que la petición que se le hacia, poniendo la candidatura de Barcelona como sede de una futura Olimpíada, figuraria en el orden del dia de la reunió del CIO. I així fué, el CIO aceptó la candidatura de Barcelona para la VIII Olimpíada”. La Sessió (assemblea anual) del Comitè Internacional Olímpic es va celebrar el 17 d’agost.

Al final l’Estadi no es construiria a la Diagonal, el lloc elegit foren unos terrenos de la Exposición de Industrias Eléctricas a Montjuïc. La notícia va aparèixer en els mitjans de comunicació a mitjans de novembre de 1920. En aquestes mateixes dates el Sindicat de Periodistes Esportius, una entitat fundada el 1911 i que va presidir Narcís Masferrer, promovia la realització d’unes Olimpíades Catalanes.  El projecte va ser molt ben acollit per la societat civil. Una prova d’això és que a l’assemblea convocada pel Sindicat de Periodistes van assistir-hi la majoria d’entitats esportives de la ciutat. Durant l’acte es van constituir el Consell Organitzador de les Olimpíades i el Consell Executiu de la I Olimpíada, ambdós presidits per Juan Ventosa Clavell. Uns mesos més tard, el març de 1921, des del Sindicat de Periodistes es va elevar una instància a l’Ajuntament de Barcelona perquè aquest sol·licités al CIO la celebració dels VIII Jocs Olímpics (1924).
 
El plànol del futur Estadi Català va sortir publicat a Stadium el 15 de gener de 1921, en un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. L’Estadi està “en el fondo de una extensa y muy antigua cantera (...) este lugar tan acertadamente escopgido puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (...) se ha considerado conveniente seguir la tendencia iniciada en el estadio de estocolmo y continuada con el de Amberes (...) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (...) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (...) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas”.

La inauguració extraoficial va fer-se el 10 d’abril de 1921, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 metres quadrats d’un total de 14.100. La inauguració va consistir a organitzar un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. En l’equip d’arquitectes van jugar: Grau, Rubió (F), Mestres, Durán, López de Sagredo (hijo), Rubió (N), Buigas, Domenech (cap), Costa, Reig i Raventós. D’altra banda, a l’equip de periodistes jugaven: Elias i Juncosa (La Veu de Catalunya), Rocha (El Radical), Maluquer (El Correo Catalán), Casades (Stadium), Cladellas (cap, Gaceta de Cataluña), Bernadas (La Publicidad), Carbó (La Veu), Aymamí (Futbol), Torrens (El Mundo Deportivo), González i Llorens (Las Noticias). D’àrbitres van actuar Có de Triola (Stadium i president del Sindicat de Periodistes Esportius) i Femenías (Sporting); i de jutges de línea el fill de Masferrer i Ferrerons, aspirants a periodistes. Al partit, guanyat pels arquitectes per 6-3, va assistir l’exministre de Foment Francesc Cambó (La Vanguardia, 12 d’abril de 1921). El 26 de novembre de 1921, el redactor en cap d’Stadium i especialista en atletisme, Manel Nogareda escrivia un interessant article on afirmava que la idea de l’estadi havia sorgit d’Elias i Juncosa. En els mateixos termes es pronunciava un mes després (Stadium 24 de desembre) Josep M. Có de Triola en l’article Apostillas, El “Estadi Català”. 
El cert és que a aquestes alçades la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. El CIO va ratificar aquest desig en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausanne el 2 de juny de 1921.

L’Estadi Català, inacabat, es va inaugurar el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpiades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. Va guanyar en el primer partit l’Sparta per 3-2; i en el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.

La no designació de Barcelona va fer que no es destinessin més recursos a la instal·lació, i un any i mig després l’estadi presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una verguenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada. Está peor de lo que estaba. La graderías no existen. Las hierbas y las espigas lo cubren todo. El terreno de juego, aquel terreno que fue escenario de grandes y memorables encuentros, está mucho peor de lo que estaba. Y la pista, aquella pista con la que solamos una y mil veces completamente terminada, está completamente interminada y hasta la hierba crece en ella”.

L’Estadi Català cauria en l’abandó i l’oblit. No seria fins després de la Guerra Civil que l’Estadi Català, que per motius evidents passaria a denominar-se Estadio de la Fuixarda, que l’administració local li prestaria atenció. El gener de 1951 s’adjudicaren les obres per adaptar-lo com a camp de rugbi. Finalitzades les obres, el president de la Federació Catalana de Rugbi, Luis Sentís Anfruns, feia entrega d’una distinció a Antoni Maria Simarro, l’alcalde de Barcelona: “Por la habilitación del campo de rugby de La Fuixarda, uno de los más bellos del mundo” (La Vanguardia 23 de maig de 1954). Un any després aquesta instal·lació acollia la competició de rugbi dels Jocs Mediterranis de Barcelona de 1955. L’Estadi Català, que aspirava a albergar els Jocs Olímpics de 1924, seria a partir d’ara el camp de rugbi de la Fuixarda. No obstant, encara hi ha una assignatura pendent: el nom original, Estadi Català, i dotar-ho d’una placa que recordi el seu passat gloriós i els promotors de la seva construcció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada