V Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1955 (Mundial XIII)
L’any 1955 fou ple d’esdeveniments esportius
internacionals. Mitjançant l’esport, la dictadura franquista es començava a
projectar internacionalment. Montjuïc acollia el 2 i 3 de juliol, per primera
vegada, les 24 hores motociclistes de Montjuïc; entre el 5 i el 10 de juliol se
celebrava el II Campionat d’Europa de Beisbol; i aquest mes de gran intensitat
esportiva culmina amb la més gran competició poliesportiva organitzada al nostre
país: els II Jocs del Mediterrani. No obstant, abans de finalitzar l’any,
s’organitzarien dues competicions més: el V Campionat del Món de Patinatge
Artístic i Dansa i l’Europeu Juvenil d’Hockey sobre Patins.
La primera noticia relacionada amb el Campionat del Món de
Patinatge i Dansa va aparèixer amb motiu del Ple anual de la Federació de Patinatge que es va celebrar a
Barcelona a finals de gener de 1955 sota la presidència de Joan Antoni
Samaranch. En aquella reunió es va comunicar que les dates del Campionat del
Món serien del 21 al 23 d’octubre. Aquella reunió va aportar una altra notícia
curiosa, el nomenament de Carlos Pardo, periodista de Vida Deportiva i promotor de la idea d’utilitzar una àmfora per
portar l’aigua des d’Empúries en la cerimònia d’inauguració en els Jocs
Mediterranis, com a seleccionador nacional d’hockey sobre gel. Poc després, abans
de posar-se en funcionament el comitè organitzador, la premsa donava a conèixer
que el patinatge i la dansa “no es la
modalidad deportiva que mejor se aviene con el temperamento de los españoles, y
deseando al mismo tiempo, que nuestros patinadores realicen en el campeonato un
papel discreto, se ha contratado los servicios de un profesor alemán” (La Vanguardia, 9 de febrer). El professor, Balko Haase, arribava a la ciutat l’1
d’abril. En qualsevol cas, la notícia més rellevant era que, per primera
vegada, es desplaçaven a Europa els patinadors dels Estats Units.
Durant les Festes de la Mercè, el comitè organitzador
comunicava a la premsa una anècdota pintoresca, que tenia com a protagonistes
tres participants de Nova Zelanda. Els patinadors, per sufragar les quantioses
despeses del seu viatge, van organitzar un sorteig, i venien els bitllets des
de l’aire: un autogir, pilotat per una dona, baixava als terrenys de joc per
vendre-hi els bitllets.
En aquesta competició, celebrada del 21
al 23 d’octubre al Palau d’Esports, es va aconseguir un rècord de participació,
amb 80 patinadors d’11 països: Alemanya, Holanda, Bèlgica, Estats Units,
França, Anglaterra, Itàlia, Suïssa, Espanya i Portugal i Nova Zelanda,
debutants en la competició. El preu de les entrades era de 10 pessetes per
l’entrada general i 15 per als seients. Tot coincidint amb el Campionat del Món
es va celebrar la reunió del Comitè Internacional de Patinatge Artístic a la
sala d’actes del Palau.
El Palau d’Esports es va omplir per veure el campionat,
malgrat que en aquesta ocasió la tribuna d’autoritats en la inauguració estava força
buida. L’acte fou presidit per J.A. Samaranch, que era alhora president de la
Federació Espanyola de Patinatge i ponent d’Esports de l’Ajuntament de
Barcelona; Mr. Soufflé, president del Comitè
International de Rinck Hockey, i Victoriano Oliveras de la Riva, que era vicepresident
de la Federació Espanyola, però que anys més tard, del 1964 al 1973, seria
president de la Fédération International
de Roller Sports.
En aquesta ocasió tots els títols van anar a parar en mans
de patinadors alemanys: Franz Ninger, individual masculí; Sigrid Knake i Gunter
Kock en parelles mixtes; Helena Kienzle, individual femení; i en dansa parelles
Margaret Schafer i K. Beyer. Pel que fa a la participació espanyola els
resultats foren molt dolents. En la competició individual masculina i en dansa
(parelles) no va haver representació espanyola. En parelles mixtes es van
inscriure dos equips (Marcela Trullols i Jaume Viñas, i Margarita Martí i Antonio
Boada), que van restar en penúltim i antepenúltim lloc. En la categoria
individual femenina el resultats encara foren pitjors, Edurne Echevarrieta i
Marian Navarro van finalitzar classificades en antepenúltim i últim lloc. Després
de l’acte de l’entrega de premis i la cerimònia de clausura, les figures més
destacades de la competició van fer una exhibició. A la nit la Federació
Espanyola va organitzar un sopar de
despedida per als participants i representants de les delegacions
internacionals.
Un dia després de finalitzar el mundial s’organitzaria una
gala d’homenatge als campions en el mateix recinte. En la gala va participar la
patinadora professional Traute Clausnitzer, que havia estat batejada per la
premsa durant el mundial d’hoquei patins de 1954 com “la reina del Pavellón”; i els components dels equips de Bèlgica i
els Estats Units, al capdavant dels quals hi havia el subcampió mundial Bill
Ferraro. També es jugarien dos partits d’hoquei sobre patins. En el primer es
van enfrontar la selecció espanyola juvenil (Riera, Parella, Escardó, Roca,
Marin i Salarich) contra el primer equip del FC Barcelona; i en el segon, el
plat fort, estava reservat pels equips del RCE Espanyol, campió d’Espanya, i
Monza, campió d’Itàlia. Es van imposar fàcilment els pericos per 7 a 2. Amb tots aquests esdeveniments, el Palau
d’Esports ja era un símbol de la ciutat. El periodista Santiago Mir, des de les
pàgines del Dicen del 22 d’octubre, deixava clar el paper de l’equipament:
“que ha impresionadio gratamente a
cuantos han tenido la oportunidad de visitarlo por la suma de cualidades y
atractivos que reúne”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada