dijous, 30 de gener de 2014

L'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i l'esport


La idea d’organitzar una Exposició Universal a Espanya és del gallec Eugenio R. Serrano de Casanova, que va proposar fer-la després d’assistir-hi com a representant del govern espanyol a diverses Exposicions Internacionals (l’última d’elles a la localitat belga d’Anvers el 1884).  Però, sens dubte, el principal promotor en seria l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet, que va decidir fer-la en arribar a l’alcaldia de Barcelona per tercera vegada el 1883. L’espai elegit fou el Parc de la Ciutadella i els terrenys que s’estenien fins a l’actual Hospital del Mar. L’antiga fortalesa de la Ciutadella, que havia començat a enderrocar-se després de la Revolució de 1868, es va transformar en un parc. El projecte seleccionat era del mestre d’obres Josep Fontseré. Les obres, que es van iniciar el 1883, finalitzarien el 1885.

L’Exposició Universal, com l’Exposició Internacional de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992, va servir per millorar la ciutat, així com per projectar-la internacionalment. A més de la urbanització del Parc de la Ciutadella, es van portar a terme altres actuacions, com ara la urbanització del front marítim (el passeig i monument a Cristòfor Colom i el Gran Hotel Internacional), o la il·luminació elèctrica als primers carrers de la ciutat (Rambla, Plaça de Sant Jaume, passeig de Colom i recinte de l’Exposició Universal).


En principi estava previst que l’Exposició Universal obrís les seves portes a la tardor de 1887, però finalment es va inaugurar el 20 de maig de 1888 en el Palau de les Belles Arts, amb la presència del rei Alfons XIII, que només tenia 2 anys, i la reina regent Maria Cristina.

No obstant, el que molta gent ignora és que en el marc de l’esdeveniment es van realitzar diversos actes esportius. En un avanç del programa (a La Vanguardia del 3 de març de 1888) podem llegir que estaven previstes “Regatas de Primavera y Carreras de Caballos, i per les Festes de la Mercé, “Carreras de Velocípedos, Carreras de Caballos y Regatas”. Mesos després, en un altre diari (a La Dinastía del 10 d’agost), esmentava que també hi hauria “partidos de juegos de pelota”.
  


Las Regates del Port estaven previstes per al 21 i el 27 de maig, i les organitzava el Reial Club de Regates de Barcelona, que va enviar invitacions a d’altres clubs tant de l’Estat com de l’estranger, i fins i tot va fer “las oportunas gestiones para obtener de la Compañía de Ferrocarriles rebajas tanto para el transporte de los tripulantes como del material” (a La Vanguardia del 20 d’abril). El primer dia de competició estava dedicat a les proves de rem. El port, l’edifici del club, les tribunes i el pavelló d’estil japonès destinat a la família reial i les autoritats es van engalanar amb flors i plantes, i “vivas repetidas y la marcha real tocada por la banda de la escuadra y la municipal”. La família reial va estar acompanyada del president del Consell de Ministres Práxedes Mateo Sagasta, i dels alcaldes de Madrid i Barcelona. En la competició de rem van participar les entitats següents: Societé Nautique Bordelaise; Emulation Nautique de Toulouse, Societé Nautique de Villeneuve-sur-Lot; Socieeté de Regates Lyonnaises; Sport Nautique de Vitry-Paris; Cercle de l’Aviron de Paris i el Reial Club de Ragates de Barelona. L’èxit de públic, fonamentalment del públic flotant, va provocar que només se celebressin quatre de les set regates previstes. “Si en las carreras se necesita indispensablemente la pista, en las regatas se necesita el canal. Ahora bien, éste no estuvo abierto en toda la tarde; los btes y lanchas que llenos de espectadores había a una y otra parte, sin la menos consideración al espectáculo, ni siquiera como reconocimiento al club (Regatas), mediante al cual ganaron tanto ayer los barqueros, adelantaban más de lo justo, no se mantenían en fila y nunca dejaban el campo loibre, mejor dijéramos el mar, a los que tomaban parte en las regatas” (La Dinastía, 22 de maig). Al dia següent, a les set del matí, es disputaren les tres regates suspeses per falta de llum.
  El segon dia de regates va tenir lloc, finalment, el dia 30 de maig, i no el 27 com estava previst a l’inici. Es van celebrar competicions de vela i rem. La prova més destacada era el Gran Premi d’Honor, “una rica copa artística Caryatides Goudrons de bronce, esmaltada de oro y plata, ofrecida por S.M. la Reina Regente en nombre de su augusto hijo donAlfonso XIII (q.D-g.)” (La Dinastía, 31 de maig). El premi, destinat al veler que, sense distinció de tonatge, guanyés la regata, se l’enduria el patró del yatch Catalán.
Las curses de cavalls, que inauguraven la temporada de primavera, es van dur a terme a l’Hipòdrom de Can Tunis (inaugurat el 1883) el 13, 15 i 19 de maig. A les carreres hi va assistir un nombrós públic, que se situava a la pelousse, i el més selecte de la high-life barcelonina, però sobretot l’últim dia amb la presència de la Reina Regent, els ducs d’Edimburg, el duc de Gènova, els prínceps Rupert de Baviera i Jordi de Gales, així com el president del consell de ministres, Sagasta, i del ministre de Foment, Navarro y Rodrigo. A La Ilustración Ibérica del 2 de juny podem llegir: “Las carreras estuvieron brillantísimas, por manera que el corresponsal de uno de los más importantes periódicos de la corte pudo telegrafiar que nunca se habla visto en el hipódromo de Madrid tanta animación, tanto lujo y tanto interés como los ofrecía aquella tarde el Hipódromo de Barcelona”.
 Cal destacar que a les curses de cavalls i a les regates al port acudia l’alta burgesia i l’aristocràcia barcelonina per lluir els seus millors vestits i pentinats. Els diaris proporcionaben quasi més informació dels assistents que de la informació esportiva: “La señora marquesa de Villamediana vestía de seda color heliotropo con lazos de moirée y sombrero de paja amarillo con flores y lazos del color del traje; la condesa de Vilana, color lila con lunares blancos y sombrero ídem; la marquesado Fontanella, fresa ecrassé” (La Dinastía 14 de maig); “Difícil, por no decir imposible, enumerar todas las mujeres hermosas que se veían en las tribunas” (La Vanguardia 20 de maig); i “Empezaron las regatas. ¿Quién las detalla, si nos vimos negros para enterarnos del color del agua `por los resquicios que dejaban las señoras con sus hinchadas faldas y los caballeros con sus sombreros flamantes, qua ayer parecían de altura enorme y extraordinaria” (La Vanguardia, 22 de maig).
 
Si bé no formava part del programa de festes, un altre esport va aparèixer en aquestes dates: la pilota basca. La Vanguardia del 19 de març informava que “se trata de construir en esta ciudad por varios jóvenes de la colonia vasco-navarra, un juego de pelota que se inaugure en la época de la Exposición”. L’objectiu era portar per a la inauguració el famós pelotari Indalecio Sarasqueta, conegut com “Txikito d’Eibar”. Segons el mateix diari, les obres es van endarrerir una mica, “a causa de que los operarios encargados de los trabajos están atareados con los preparativos para la inauguración de la Exposición Universal”. Finalment el frontó, que estava situat al carrer València 272 (segons la numeració actual dels carrers, es trobava tocant a passeig de Gràcia), s’inaugurava el 31 de maig, i figuraven en el programa els pelotaris El Riojano, Iladi, Vascongado i Agustín. “El numeroso público que acudió a presenciar este juego, nuevo en Barcelona, siguió con interés todos los lances del mismo aplaudiendo repetidas veces a los jugadores. El local está bien dispuesto, y creemos que atraídos los catalanes por la novedad acudirán a presenciar los futuros partidos” (La Vanguardia, 1 de juny). Finalment, el Txikito d’Eibar, que anava acompanyat del Manco de Villanueva i El Paciego, va venir a Barcelona de camí per a Buenos Aires, i va jugar uns partits en el frontó el 3 d’octubre. “El Chiquito y el Manco, a instancias del público, empuñaron el primero la pala y el segundo la cesta, e hicieron las delicias de todos, que entusiasmados les aplaudieron y aclamaron” (La Vanguardia, 4 d’octubre). Aquest frontó tindria una vida curta, la pilota basca no es consolidaria en la nostra ciutat fins a la construcció, el 1893, del Frontó Barcelonès.
El mes de setembre la premsa feia públic el Programa de Festes amb motiu de la Mercè, i que començaven el 23 de setembre i acabaven el 23 d’octubre. En el programa figuraven: Regates en el Port, Carreres de Cavalls, “Carreras de Velocipedistas y Andarines, y Partidos de Pelota”.
No obstant, abans d’aquestes dates, el 16 de setembre, el Reial Club Nàutic de Barcelona tenia previst organitzar unes regates internacionals de rem i vela. Les proves de rem es va dur a terme sense cap problema, i quan van finalitzar es va organitzar un ball, “improvisado por la gente jóven que asistió a presencias las regatas” (La Vanguardia, 17 de setembre). La competició de vela, sobre un recorregut de nou milles marines, es va suspendre per manca de vent i es disputaria el 20 de setembre.
Les regates del 23 de setembre foren organitzades pel Reial Club de Regates de Barcelona, i es van disputar entre el Moll de Barcelona i l’Escullera de l’Oest. “El muelle estaba ayer magnífico. Las espaciosas y entoldadas tribunas brillantes. La tarde algo freca por el airecillo que corría y que juguetón e inquieto hacía ondear las mil banderolas de chillones colores que engalanaban el muelle de Barcelona” (La Vanguardia, 25 de setembre). En les set regates van participar embarcacions dels clubs: Emulation Nautique de Toulouse, Societé Nautique de Villeneuve-sur-Lot; Socioeté de Regates Lyonnaises; Cercle de l’Aviron de Paris i el Reial Club de Regates de Barcelona. Finalitzada la competició, va organitzar-se el lliurament de trofeus i un lunch.
Les carreres de cavalls de la tardor es van disputar a l’Hipòdrom de Can Tunis el 30 de setembre i el 4 i 7 d’octubre. Hi havia 24.000 pessetes en premis i diversos objectes d’art. En total van participar 40 cavalls. La primera sessió hípica no va ser gaire concorreguda. “Suponemos que la ausencia de muchas familias obedeció a la idea de reservarse para las próximas carreras (...) Sin embargo, dónde la concurrencia fue mayor que de ordinario fue en la pelousse, y esto demuestra que el pueblo barcelonés va tomando afición al sport hípico” (La Vanguardia, 1 d’octubre). Les carreres de l’últim dia foren les més concorregudes, i van comptar amb la presència de Lluís I, rei de Portugal.
Finalitzat el programa de les Festes de la Mercè es va comunicar que les carreres de velocipedes “se celebrarán probablemente el 11 de noviembre” (La Vanguardia, 30 d’octubre). L’entitat més interessada en dur a terme aquesta iniciativa era el Club Barcelonés de Velocipedistas, que havia mantingut una reunió amb el delegat general de l’Exposició, para tratar de llevar a cabo un certamen de velocipedistas en la Plaza de las Armas (Parc Ciutadella), alrededor de la fuente màgica” (La Ilustración, 8 de juliol). De les carreres d’andarines (pedestres) no hem trobat cap referència. El cert és que al final no es van arribar a celebrar. A La Vanguardia del 15 de desembre podem llegir: “Han dejado de celebrar los siguientes festejos anunciados en los programas de la Exposición y fiestas en honor de la Virgen de las Mercedes: battalla de flores; concesión de premios a la calle y establecimiento mejor adornados e iluminados; baile de niños;  carreras de velocipedistas y andarines (...)”.
Tal com s’ha pogut constatar, l’esport va tenir el seu protagonisme a l’Exposició Universal, la qual va assolir el seu principal objectiu, la projecció internacional de la ciutat, malgrat que deixaria un dèficit econòmic de prop de 6 milions de pessetes i una gran inflació dels preus. 

dijous, 23 de gener de 2014

Els primers camps on es va jugar a futbol a Barcelona, breu aproximació


Per si algú té interès en conèixer la història dels primers clubs de futbol de la ciutat de Barcelona, li recomano viatjar a través d’Internet i cercar dos interessants documents. El primer, El Foot-ball en Barcelona (Historial), escrit per Josep Elias i Juncosa, conegut popularment com a Corredisses, i que fou publicat a la revista Los Deportes el 14 de març i el 14 d’abril de 1910. L’altre document, Orígenes del Fútbol en Barcelona (1892-1903), porta la firma de Xavier Torrebadella i Flix, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fou publicat a l’International Journal of Sport Science núm. 27 el mes de gener de 2012. En aquest document podem trobar, a més, dues taules interessants. La primera, que comprèn des de 1892 a 1899, recull les primeres 12 associacions que van practicar el futbol; i en la segona, que comprèn el període de 1900 a 1903, figuren un total de 48 associacions constituïdes amb l’objectiu de practicar l’esport de moda, el football. Per als aficionats del futbol hi ha dues altres fonts. La primera és de fàcil accés, la revista digital Cuadernos de Fútbol, que recull la història del futbol espanyol. Si la visiteu, val la pena llegir l’article 1899 o 1902 ¿cuándo se fundó el F.C. Barcelona?, que porta la firma de l’estudiós i amic Fernando Arrechea. L’altra font és més difícil de trobar; per fer-ho s’ha de visitar una biblioteca especialitzada: El Llibre d’Or del Futbol Català, publicat el 1928 sota el patrocini de la Federació Catalana de Futbol Associació, i on escriuen personatges tan rellevants com Narcís Masferrer, Josep Mª Co de Triola, Joan Gamper o Ricard Cabot.

La font més antiga d’un partit a Barcelona ens la facilita Xavier Torrebadella. El diari monàrquic La Dinastía del 24 de desembre de 1892 publicava: Los socios del Real Club de Regatas han organizado una partida de «Foot Ball», que jugarán a las ocho de la mañana del domingo. La noticia no informa on es va fer el partit, però a La Vanguardia de l’1 de febrer de 1893 podem llegir que els socis del Club de Regatas anaven a jugar en unos terrenos próximos al Hipódromo”. L’article d’Elias i Juncosa confirma que jugaven, “en los campos exquisitamente llanos, como si fuesen hechos adrede para este juego, situados delante del Hipódromo (hoy convertido en Aeródromo en aras del progreso, inmediatamente detrás del restaurante-taberna conocido por Can Pepet”. Aquest fou, doncs, el primer camp on es va jugar a football, en uns terrenys situats al final del Passeig de la Zona Franca a mà dreta en direcció port, probablement entre La Marina del Prat Vermell i el Polígon Industrial de Can Pedrosa. El més curiós de tot, continua el relat de Elias i Juncosa, és que l’equip “del Club de Regatas (entonces la más importante sociedad atlética entre nosotros) llegaba por mar, en una canoa, para contender con los ingleses”. El Club de Regatas al qual fa referència la informació, i que ja tenia més de deu anys de vida, és l’actual Reial Club Marítim de Barcelona. Uns anys després, el 1902, el Club de Regatas i el Real Yacht Club es fusionen i constitueixen el Reial Club de Barcelona, per finalment, el 1913, canviar-lo pel de Reial Club Marítim de Barcelona. Cal esmentar que en el camp de Can Pepet jugava la Societat Esportiva Santanach, una entitat fundada el 1899.

L’altre espai que es va utilitzar, poc després, per jugar al football, fou el velòdrom de la Bonanova, que s’havia inaugurat el 24 de setembre de 1893. La Vanguardia del 29 de desembre de 1894 informava que “está pendiente de resolución el acuerdo entre la junta propietaria del velódromo y los aficionados al juego de pelota  foot-ball, ya que éstos se proponen verificar sus partidos periódicos en la pelousse de aquel...”. El primer partit es va disputar el 27 de gener de 1895 amb “...los jugadores que componen la Sociedad de Football de Barcelona...”. Al partit hi assistiren, segons La Vanguardia, 16 jugadors, que destacaven “por el acierto con que condujeron a sus equipos los dos capitanes...W. Parsons y H. Morris”. El mateix diari, en la seva edició del 5 de febrer del mateix any, que el primer president d’un equip a la ciutat va ser “el señor cónsul inglés en esta capital, señor Wyndham, (que) ha tenido a bien aceptar la presidencia de la Sociedad de fútbol que se le ofreció”. En aquest camp jugarien anys més tard el F.C. Barcelona, el Català F.C i d’altres clubs.
El Barça, després de diversos conflictes amb l’altre usuari del camp, el Català F.C., va decidir buscar un nou camp. El lloc elegit estava al costat de l’Hotel Casanovas, un edifici que durant la República albergaria el Grupo Escolar Pablo Iglesias; després de la Guerra Civil fou Caserna de la Guàrdia Civil i en l’actualitat és l’Escola Mas Casanovas. El Barcelona F.C. va inaugurar el camp el 18 de novembre de 1900 amb un partit que l’enfrontava a l’Hispania Atlétic Club, i dues curses atlètiques de 100 i 800 metres (vegeu Los Deportes del 25 de novembre). A la tardor de 1901 el Barça es trasllada al camp d’Horta, el qual “está situado adyacente a la antigua carretera de Horta (Camí Fondo) en el cruce del nuevo tranvía eléctrico con el antiguo, que parte de la Sagrera y frente a la Clínica en construcción del Dr. Ferrán” (Los Deportes del 13 d’octubre). Dos mesos després, a la mateixa revista (29 de desembre) apareix una informació complementària:“ la casa Sabadel1, situada en el terreno del «Barcelona», existen habitaciones para los socios y para los demás Clubs que acuden a jugar, habiéndose instalado últimamente en otra habitación el lavabo y botiquín”. L’abandó del camp de l’Hotel Casanovas va ésser per força major. També en Los Deportes (20 d’octubre) s’informava que l’hotel tancava les portes i el terreny de joc quedava afectat per unes obres, doncs s’anava a construir “el hospital del legado del sr. Gil”. L’article està fent referència a la construcció d’un edifici del futur Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El mecenes era el banquer Pau Gil i Serra, motiu pel qual es va afegir el seu nom (Pau) a l’hospital. La Vanguardia del 15 de gener de 1902 dona compta de la col·locació de la primera pedra “del hospital de San Pablo junto al hotel Casanovas”. En relació a aquest camp hi ha una curiositat. A la web del F.C.Barcelona es mostra una foto errònia del camp de l’Hotel Casanovas. En realitat la fotografia correspon al camp d’Horta, i es veu a l’esquerra Can Sabadell i en el centre els laboratoris del Dr. Ferràn. Aquesta ha estat una troballa de la Carme, l’autora de l’interessant i recomanable blog Memòria dels Barris.

Un altre espai utilitzat en iniciar-se el segle XX fou el que hi havia a la Plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella, situada davant del Parlament de Catalunya i on avui hi ha una zona enjardinada i un petit estany amb l’escultura Desconsol de Josep Llimona. Aquest espai forma part de la història esportiva, atès que de l’11 al 15 de juny de 1902 el Círculo Ecuestre, el Reial Club de Polo i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, van organitzar el primer Concurs Hípic. En aquest espai va començar a entrenar-se i jugar la Sociedad Española de Football, el futur Reial Club Esportiu Espanyol. No obstant, en la mateixa temporada (1900-1901), es jugarà al Camp de Grassot, molt a prop de la Sagrada Família.  En la temporada 1901-1902, amb motiu de la disputa de la II Copa Macaya, l’equip va traslladar-se a jugar a un camp que hi havia a “la Gran Vía cercano a las Arenas”, la nova plaça de braus de la ciutat que havia estat inaugurada el 29 de juny de 1900.
L’Hispània Athletic Club fou un altre club emblemàtic de principis de segle, però de curta vida (va desaparèixer el 1903). En el seu palmarès figura la I Copa Macaya, la primera competició reglada jugada al nostre país (1901). L’equip va jugar en diversos llocs. Entre aquests cal esmentar el Nou Velòdrom, construït el 1901 (tancaria les portes el 1903) i que estava entre els carrers Muntaner, Aragó i Casanovas. També jugaria la primavera de 1901 al camp del carrer Muntaner. En aquesta zona, a prop de l’Hospital Clínic, hi havia dos camps, el primer estava en l’illa compresa pels carrers Indústria (actual carrer París), Còrsega, Muntaner i Aribau; i el segon al costat (carrer Casanova). Més tard s’aniria una mica més lluny, al camp del Frare Blanch (estació del Tibidabo). Aquest camp, que també va utilitzar la Sociedad Española de Football, estava en una gran esplanada al final de l’avinguda Tibidabo, al costat de l’edifici modernista (també conegut per Casa Roviralta) que servia de vestidor. En aquest edifici es troba avui l’Asador de Aranda. Molt a prop d’aquest camp n’hi havia un altre, només sabem que “el terreno del «Iberia» está situado en el Paseo Inglés” (Los Deportes 29 desembre 1901). L’Ibèria S.C. s’havia fundat el 1901. El passeig en qüestió ha canviat de nom, en l’actualitat es diu carrer Romà Macaya i Gibert, un empresari que va fundar amb el Dr. Andreu, Tibidabo S.A., amb l’objectiu d’urbanitzar la muntanya.  


Hi ha alguns camps que són de més difícil localització. El primer va ésser utilitzat pel club Universitari C.F., fundat el 1901 (abans es deia Aplech Escolar de Foot-ball) i estava format fonamentalment per socis del Club de Regatas. A La Vanguardia del 14 de desembre de 1901 podem llegir que jugava “en el trayecto que va desde esta capital al Camp del Arpa”; i a la revista Los Deportes es diu que el camp estava“cercano al Campo del Arpa y en la parte baja del Hotel Casanovas”. Un altre camp es trobava en el barri de La Salut, allà es va fundar el 1902 el Salud Sport Club, que a més del tennis practicava el futbol. Aquest club amb els anys esdevindria el Club de Tennis La Salut. En qualsevol cas, el més probable és que atès el nombre tan important de clubs i equips que es van crear en aquests tres primers anys dels segle XX, és quasi segur que hi havia més terrenys i solars que es van condicionar com a camps de futbol, però això forma part d’una recerca més rigorosa.

dimecres, 15 de gener de 2014

La primera Guia Esportiva de Barcelona: La guia del Sportman


La primera Guia Esportiva de Barcelona, Indicador general de sociedades deportivas, campos de juego, establecimientos dedicados al comercio o a la industria del Sport, va aparèixer en el primer número de la revista esportiva Stadium, que va sortir al carrer l’1 de maig de 1911. Aquesta revista esportiva, que tindria periodicitat quinzenal, estava dirigida per Ricard Cabot. No era la primera experiència de Cabot, com es recull en la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó que també va ésser fundador i director del primer setmanari en català Sports (1906) i Los Deportes (1908).


Abans de parlar de la Guia, val la pena fer esment del currículum del seu director. Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), advocat de professió, va practicar diversos esports, com ara la natació, el tennis, l’automobilisme i les curses a peu, però tota la seva vida estaria molt lligat al futbol. En les dècades de 1910 i 1920 va promoure i elaborar els estatuts de vàries associacions, i va formar part de nombroses juntes directives. El 1901 funda i juga al Foot-ball Club Catalonia; després participaria en el procés de fusió del Catalonia amb el Salut Sport Club; i acabà jugant de migcampista i davanter amb el Football Club Barcelona (1907). Si bé no se’l pot considerar un gran esportista, sí que va tenir un paper molt rellevant com a jurista, tot participant en l’elaboració dels Estatus de la Federació Catalana de Clubes de Football (1906), una entitat que presidiria en dues ocasions (1915 i 1922). El 1911 formà part del grup promotor del Sindicat de Periodistes Esportius, associació que va presidir Narcís Masferrer, i on ell ocuparia la vicepresidència. El desembre del mateix any participa en la creació de la Federació de Societats Esportives de Barcelona, una entitat que reunia els clubs més selectes de la ciutat, i estava presidida pel seu amic Francesc de Moxó i Sentmenat, que formava part, com ell, del comitè editorial de la revista Stadium. Dos anys més tard, col·labora estretament amb Josep Elias i Juncosa en la creació del Comitè Olímpic de Catalunya. El 1915, juntament amb Masferrer i Manel Nogareda, forma part del grup promotor de la Federació Atlètica Catalana; i el 1922 veu la llum la Confederació Esportiva de Catalunya, que seria presidida per Joan Ventosa i Calvell, i on ocupava una de les quatre vicepresidències. Precisament l’any abans havia acceptat la invitació de Joan Gamper per entrar a la junta directiva del FC Barcelona, i col·laboraria intensament per a la construcció del camp de Les Corts. El 1925 assumeix una nova responsabilitat per un curt espai de temps, dirigir la selecció nacional de futbol, i ho fa amb bon peu, perquè guanya els dos partits que disputa per 0-1, a Àustria a Viena i a Hongria a Budapest. Un any després (1926) assumeix la Secretaria General de la Federació Espanyola de Futbol, un càrrec que ocuparia fins al 1953.

La Guia del Sportman no es va publicar completa per la seva extensió, per aquest motiu els editors van decidir que en els números parells de la revista sortirien els noms o enunciats que comprenien des de la lletra A fins la K, i en els números imparells de la L fins la Z. La Guia tenia una doble finalitat, d’una banda, informar els lectors, i de l’altra, captar ingressos dels anunciants. “Confesamos que la modestia de su contenido no esté quizás, en relación con su título, porque una verdadera Guía, debería contener otras muchas cosas que la nuestra pasa por alto....Con la Guía nos proponemos que el lector tenga siempre a la vista lo que le interesa conocer. Esto es: si practica un sport, todos los establecimientos donde puede encontrar lo que necesita, comprar o componer, y si es sólo aficionado-espectador, un indicador práctico de los campos y lugares donde se practica el sport, para que sepa donde puede ir, y cómo se va más comodamente”.
A la Guia del Sportman figuraven cinquanta entitats esportives: aeronàutica (2), atletisme (1), automobilisme (1), base-ball (1), caça (1), ciclisme (3), columbòfila (1), excursionisme (1), foot-ball (22), hípica (1), lawn-tennis (4), natació (1), nàutiques (2), pilota-vasca (1), sports varis (4), tir (1) i societats de turisme (3). La informació més completa era la dels clubs de futbol, on es feia ressò sobre com accedir als terrenys de joc. Per exemple, en el cas del FC Barcelona, sortia la següent informació: Delegado Hans Gamper, Princesa, 61, pral, - Campo de juego: calles Industria, Coello, Villarroel y Urgel.- Ir: tranvía Plaza Cataluña por Hospital Clínico a Las Corts; id. Por id. A Sarrià, o id. Por id. A Carretera de Vallvidrera (banderas núms. 15, 14 y 13), apeándose en la calle Industria. A la derecha y junto a la parada hay el campo.- El trayecto 10 cts. També hi havia un plànol, Plano Sportivo de Barcelona, on s’ubicaven 45 equipaments (instal·lacions esportives i seus). La informació més extensa era la que feia referència als automòbils i a les bicicletes. En els automòbils figuraven: Fabricas; Alquiler; Concesionarios para la venta; Garages, venta de accesorios y talleres de reparación; i finalment Carrocerías y capotas. Quant a la informació de bicicletes, aquesta estava dividida en tres seccions: Casas constructoras, Representantes y concesionarios para la venta, i Alquiler, enseñanza, reparaciones y accesorios.
Al final de la guia esportiva els editors sol·licitaven la col·laboració dels lectors per millorar i actualitzar els continguts: “solicitamos a nuestros lectores y al público en general, principalmente a quienes estén interesados en la exactitud de esta pequeña GUÍA, que se sirvan indicarnos, por escrito si es posible, dirigiéndose a nuestras oficinas, Bilbao, 205, 1º, cualquier omisión o equivocación que se haya sufrido al confeccionarla”.
L’aventura comercial de la Guia del Sportman només duraria un any. En la secció Notas y ecos varios de la quincena (Stadium n. 25, 1 de juny de 1912) s’informava de la desaparició de la secció especial, perquè no s’havia aconseguit el “beneficio pecuniario, de quienes más interés debieron tener en su sostenimiento. Este esperado beneficio, esta recompensa que en otro país no se hubiera regateado por los industriales conocedores de sus intereses, aquí se ha negado sistemáticamente salvo raras y honrosas excepciones”.  

divendres, 10 de gener de 2014

Montjuïc, esport i barraquisme



Dedicat a Antonio Hervás, barraquista de Can Valero i fundador del club de beisbol de Sant Boi

Montjuïc és, sens dubte, la muntanya més esportiva del món, però també ha estat un espai on va proliferar el barraquisme. Tal com assenyalen J. Fabre i J.M. Huertas en el llibre Tots els Barris de Barcelona (vol. 4): “cal situar l’aparició de les primeres barraques a Montjuïc als voltants de 1870, quan hom procedeix a una explotació intensiva de les praderes” (...) Hom arribà a comptabilitzar 6.478 barraques poc abans del 1929”. El motiu del creixement del barraquisme està relacionat amb l’Exposició Internacional de 1929, quan milers d’immigrants (fonamentalment de Múrcia, Aragó i Galícia) es van traslladar a Barcelona per treballar en les obres públiques que es feien a Montjuïc (Poble Espanyol, Teatre Grec, Estadi, etc.) i en les de la línea del metro transversal. Anys més tard, finalitzada la Guerra Civil, la muntanya va tornar a rebre milers de persones que fugien del camp pensant que trobarien una millor vida a la ciutat.  Les barraques es van construir en qualsevol racó de la muntanya: Jesús i Maria, al peu del cementiri del Sud-Oest; Can Valero, Les Banderes, Maricel i Tres Pins, que anaven des de la part posterior de l’estadi fins a les proximitats del castell; Poble Sec, al final del carrer Poeta Cabanyes, i Magoria.  Les més allunyades eren la de Sobre la Fossa, situada damunt el Fossar de la Pedrera, i que era coneguda com a la Ciudad sin Ley; i la del Morrot, al peu del penya-segat que donava al port. Senyalar que en Ple municipal de juliol de 1949 l’Ajuntament de Barcelona va crear un Servei, que sota la direcció del regidor Emilio Compte Pi, tenia com missió, “la represión de la construcción de nuevas barracas y extinción de las existentes” (La Vanguardia 9 de juliol de 1949). No deixa de ser curiós que en aquest mateix Ple es va constituir la primera “Comisión conssistorial de Deportes” de l’Estat, que estaria presidida pel baró d’Esponellà.

 

Com es pot constatar, l’Estadi de Montjuïc, inaugurat durant l’Exposició Internacional i construït pensant en albergar els Jocs Olímpics de 1936 i per ser un dels millors d’Europa, s’aixecava majestuós envoltat de milers de barraques. Malgrat aquesta situació, va viure el seu moment d’esplendor amb la celebració dels Jocs del Mediterrani de 1955, però la seva progressiva davallada començaria poc després.  

A les acaballes de 1957 i 1958 es va produir un greu temporal de mar que va afectar la barriada de barraques d’El Somorrostro,  la qual estava situada a la vora del mar, al final del passeig Marítim de La Barceloneta (on avui hi ha l’Hospital de Mar, antic Hospital d’Infecciosos) i s’endinsava en el barri del Poble Nou. Aquesta situació va provocar que l’Ajuntament de Barcelona traslladés els afectats, amb tots els seus estris, a l’estadi de Montjuïc. Curiosament l’estadi era utilitzat per un altra acció caritativa, atès que en el soterrani de l’equipament, la delegació a Barcelona de Càritas Diocesana s’encarregava de confeccionar matalassos per als necessitats amb cotó que els enviava, des dels Estats Units, l’associació Catholic Relief Services. Anys més tard, amb motiu de la riuada del Vallès (1962), es tornarien a confeccionar milers de matalassos per als afectats. El cert és que en el Ple Municipal celebrat el 26 d’agost de 1959 es va debatre sobre la situació dels barraquistes que hi havia a l’estadi, i el ponent (regidor) d’esports, Juan Antonio Samaranch, informava que aquest any no hi hauria cap activitat esportiva a l’estadi de Montjuïc durant les Festes de la Mercè. La causa del problema radicava en el fet que a l’estadi s’havien instal·lat moltes famílies (1.200 persones) de les barraques del Somorrostro, i s’havien ocasionat desperfectes de tota mena. Dies després, el periodista Federico Gallo l’entrevistava en el diari Dicen (19 setembre) i tornava a insistir en el tema: “El problema del estadio de Montjuich es, en este momento, sólo uno: desalojar de él, con la máxima rapidez posible y completamente, a los refugiados que lo habitan. Para ello, debemos unirnos todos y realizar los máximos esfuerzos, a fin de que la solución, que ya se ha iniciado, sea completada en el más breve espacio de tiempo posible”. 



 Encara no s’havien desallotjat totes les famílies de l’estadi quan, a mitjans de novembre de 1964, un fort temporal de Llevant va assotar la platja barcelonina, i es van haver de traslladar més de 600 persones als baixos de l’Estadi de Montjuïc i al Pavelló de les Missions, el qual s’havia edificat també per a l’Exposició Internacional de 1929 per mostrar les missions religioses espanyoles que hi havia en el món. Tot i així, les parets del Palau o Pavelló de les Missions, que estava ubicat en un sot que hi havia davant de la porta de marató de l’estadi, es va derruir l’agost de 1967 per fer els jardins de Joan Maragall, i el seu paper seria assumit pel nou Pavelló de Rehabilitació en el barri de Vallbona. Cal dir que el Pavelló de les Missions amagava una altra història. Després de la Guerra Civil, i per ordre del governador civil Felipe Acedo Colunga, va servir per internar milers d’immigrants que arribaven a l’Estació de França sense feina i habitatge, i sense familiars que avalessin la seva estada. Temps després se’ls enviava de retorn a casa. L’edifici va albergar des de 1953 el Centre de Classificació d’Indigents.

La història dels temporals de Llevant es tornaria a repetir el mes d’octubre de 1965, i per aquest motiu un altre grup de persones es va haver de refugiar a Montjuïc. Cal assenyalar en aquest punt un altre edifici, també construït el 1929, que es va començar a utilitzar per acollir veïns provinents de zones amb barraques desallotjades o derruïdes: el Pavelló de Bélgica. Aquest pavelló es trobava on avui hi ha les Piscines Picornell. Si algú té interès en ampliar aquesta informació pot llegir un interessant article de Josep Maria Huertas Claveria, que es va publicar a la revista Destino el 10 de desembre de 1966: La eterna “provisionalidad” del barraquismo: El Estadio, el Pabellón y el Palacio.


El tancament definitiu d’aquests tres equipaments com a refugi de barraquistes es va concretar el novembre de 1967, quan els últims inquilins es van traslladar a viure a pisos en el barri de Nostra Senyora del Port; al Prat de Llobregat; al barri de Cinc Roses a Sant Boi i al barri de Pomar a Badalona. Una de les persones que més va lluitar per facilitar un habitatge digne, i va donar esperances al barraquistes fou el padre Mauri, que fins i tot va aconseguir del R.C.E. Espanyol i del seu president, Joan Vilá i Reyes, que van donar “el dinero necesario para que las últimas familias de Montjuich puedan ir a los nuevos pisos, pagando la entrada que ellos dificilmente hubiesen podido pagar” (La Vanguardia 3 de desembre de 1967). Malgrat això, encara quedaven barraques a Montjuïc, i es trigarien molts anys en deixar Montjuïc sense barraques: l’ultima va desaparèixer el desembre de 1990 i la demolició va estar dirigida per l’alcalde Pascual Maragall.


Per finalitzar, cal esmentar dos fets que repercutien de forma directa, i greument, sobre la vida dels barraquistes que vivien a Montjuïc. El primer té a veure amb les proves esportives de motor que s’organitzaven al circuit de Montjuïc, i com que hi havia taquillatge es barrava tot el circuit amb tanques, la qual cosa dificultava la mobilitat dels veïns que vivien a Can Valero i d’altres barris de barraques. En un altre llibre de J.M. Huertas Claveria, Jaume Fabre, en el qual també participa Josep Martí, El Montjuïc del segle XX, i publicat per l’Editorial Pòrtic el 1969, hi ha un revelador paràgraf sobre aquest tema: “les 24 Hores (Motociclistes de Montjuïc) comporten un problema de difícil solució: mentre continuï vivint gent a la part alta de la muntanya, és injust que durant un tant llarg període de temps se’ls barri el pas als accessos naturals a les seves vivendes, en quedar tancat el circuit. Si aquest inconvenient es registra a totes les competicions que se celebren al circuit de Montjuïc –tant per la seguretat del transeünt com per la seguretat de la taquilla- és durant el rodatge de la màquina en aquesta prova de les 24 Hores quan els defectes del sistema s’aguditzen amb més intensitat. No és estrany, vist amb aquest prisma, que entre els habitants de Montjuïc hi hagi poc entusiasme per les carreres automobilístiques i motorístiques”.  El periodista i escriptor Paco Candel, veí de la zona i autor d’obres reconegudes com ara Donde la Ciudad cambia su nombre (1957) i Els altres catalans (1964), exposava en el diari Tele/exprés el 8 de setembre de 1973 el temps que trigava en arribar al seu domicili per culpa de les curses de motos i cotxes: “El autobús acababa en Magoria, una parada después de la Plaza España. Hasta mi casa, bajo un sol de justicia, caminé veinte minutos. Los del Port (barri) media hora. Los de las Casas Baratas (barrio), tres cuartos de hora”. Aquest problema el van patir els habitants dels barris de Montjuïc des de la primera edició, realitzada el 1955, fins la darrera el 1986. Avui encara hi ha problemes de mobilitat a la muntanya, sobretot quan hi ha proves esportives o grans recitals a l’Estadi Lluís Companys o el Palau Sant Jordi, però son altres els que les pateixen: els treballadors i els visitants d’una muntanya plena d’equipaments culturals i d’oci.

Finalment, el segon fet, té a veure amb l’olor. Des de 1968 s’han abocat a les antigues pedreres milions de tones d’escombraries, les qual tenien una incidència directa sobre la salut dels barraquistes que vivien als voltants de l’estadi, i també, com no, sobre els pocs practicants que anaven a córrer o jugar un partit de futbol o rugbi. El desembre de 1971 es va prendre la resolució de no abocar més escombraries després que el barri de Can Clos s’inundés de porqueria com a conseqüència d’unes fortes pluges, però els efectes encara s’haurien de patir fins a finals de la dècada dels setanta.