dimecres, 26 de febrer de 2014

Els Quatre Gats, Pere Romeu i l’esport


Els Quatre Gats, un lloc de referència del moviment modernista a la nostra ciutat i que correspon a la paternitat de l’arquitecte Puig i Cadafalch, està situat en els baixos del carrer Montsió número 3, bis. L’establiment, que va ser inaugurat el 12 de juny de 1897 i va tancar les seves portes el 1903, era regentat per Pere Romeu i Borràs, i va comptar amb la col·laboració de pintors de la talla de Santiago Rusiñol i Ramón Casas i Carbó. En la cerveseria, café i restaurant Quatre Gats es van organitzar moltes activitats, vetllades literàries i musicals, exposicions i espectacles d’ombres xineses i titelles.

Pere Romeu era una persona amb inquietud cultural, però també esportiva. Tal com apareix a La Vanguardia de l’1 de desembre de 1891, Romeu va promoure amb altres socis l’obertura del Gimnasio Catalán Centro de Sport. El gimnàs, que abans havia portat el nom d’Anfruns, estava situat carrer Provença 93. “La sala destinada especialmente a la gimnasia abraza una área muy respetable y con las dependencias anexas destinadas a la hidroterapia, masage, sudación, baños, duchas, natación, esgrima, tiro al blanco, salón de lectura y de descanso y café-restaurant forma un local espaciocísimo del que no se tiene idea aquí en materia de gimnasios”. Romeu feia de professor d’esgrima i J.M. Arandes era el responsable dels serveis de gimnàstica. El 13 de març de 1892 es va instal·lar en el local “un gran cuadrilongo, en cuyo centro se ha construido una hermosa pista, con el suelo de asfalto, destinada a patinar”. El mateix dia, “dos jóvenes ingleses, los señores Samuel y Barrie boxearon un rato con gran complacencia de los concurrentes” (La Vanguardia, 14 de març de 1892). També el Gimnasio Catalán va acollir una exposició dels pintors Ramón Casas (un dels quadres era un retrat de Pere Romeu) i Miquel Utrillo; i com es pot llegir en el mateix diari el 6 de juny, “el local estuvo lleno de elegantes señoritas, jugándose por primera vez una partida de lawn-tennis”. A partir de 1894 no apareixen més noticies d’aquest establiment.

El 1897 Pere Romeu es va embarcar en una nova aventura, els Quatre Gats. A diferència de l’anterior, aquest era un establiment hostaler però les manifestacions culturals tenien un paper destacat, i l’esport també va ser-hi present. L’esgrima i la boxa es van organitzar en el Saló de Festes. La revista Los Deportes de l‘1 de desembre de 1897 ens informa que en una vetllada “tomaron parte los conocidos profesores Sres. Merlini, Martín y Muro, y los aventajados amateurs Sres. Sayé (padre e hijo), Solé, García Marín, Niquet, Puig, Romeu y Liverala, resultando la mayor parte de los asaltos muy interesantes”; i La Vanguardia del 28 d’octubre de 1898 informa que aquella mateixa nit hi hauria “un asalto de armas y pugilato inglés por el profesor señor Merlini y sus alumnos, y con el concurso del profesor señor Muro, de los aficionados de ambos Círculos de Barcelona y don Pedro Romeu”. També en el local es van organitzar trobades i banquets de Sociedad Colombòfila de Barcelona, que tenia la seu en l’edifici del carrer Montsió. Fins i tot els secretaris dels clubs de football van acordar reunir-se en els Quatre Gats per fixar el calendari i els terrenys de lloc de la Copa Macaya, el primer torneig de futbol reglat que es va jugar al nostre país (Los Deportes, 6 de gener de 1901), però al final van decidir canviar de lloc i es van reunir al Café Novedades.


De ben segur que en els Quatre Gats es van fer tertúlies i reunions relacionades amb el ciclisme, un esport que gaudia d’una afició fidel. De fet, la paret frontal de l’entrada estava presidida per un quadre de Ramón Casas, una pintura a l’oli feta el 1897, on es veia el pintor damunt d’una bicicleta tàndem juntament amb Pere Romeu. En l’actualitat aquesta tela es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També els pioners de l’automobilisme, entre els quals hi havia Casas i Romeu, van reunir-se aquí: “el sábado 19 del actual, se reunieron algunos automovilistas en los “IV Gats” y acordaron convocar a una reunión general a todos los que quieran contribuir a la fundación del “Automóvil Club” de España, la que se celebrarà esta mañana a las once en la Vaquería del Parque (Los Deportes, 27 d’abril de 1902). El club es constituiria amb Josep Ferrer i Vidal com a president i amb Ramón Casas i Santiago Rusiñol ocupant els càrrecs de vocal. (La Vanguardia, 3 de maig i Los Deportes, 4 de maig de 1902). De l’afició de Romeu i Casas queda constància en un altre oli, on es veuen tots dos en una berlina, i que fou pintat per Casas el 1901 per decorar el local, i que en l’actualitat també el podem veure al MNAC.
Malauradament Pere Romeu es va veure obligat a tancar les portes del seu negoci el 1903. Tothom sabia que era un idealista, però un mal administrador. Malgrat això es va bolcar en la seva nova afició, els cotxes. Va obrir una botiga al Passeig de Gràcia 70, representant les marques Pivot i Le Passe Partout; i va participar en excursions, caravanes i proves automobilístiques. També el 1904 va entrar a formar part de la junta directiva del Sportmen’s Club, on va tenir un paper molt actiu. En 1908 moria de tuberculosi, i als 46 anys d’edat Pere Romeu.
Per finalitzar, i per als més interessats, és recomanable llegir Sempronio. En el llibre Barcelona pel forat del pany, editat per Biblioteca Selecta el 1985, trobem el capítol XII titulat “Esportius als Quatre Gats”, i on es fa referència a la relació de Romeu amb el pintor Casas.

dimecres, 19 de febrer de 2014

L’Estadi Català, el primer estadi espanyol


Molta gent de l’esport sap que l’Estadi de La Foixarda es troba a Montjuïc i s’hi practica el rugbi, però no tothom sap que aquest és un estadi amb història, i que pot presumir d’ésser el més antic d’Espanya: aquest estadi fou batejat amb el nom d’Estadi Català. 


La necessitat de construir un Parc d’Esports i un Estadi era una prioritat per a les societats esportives i els dirigents catalans iniciada la segona dècada del segle XX. Entre els principals promotors de la seva necessitat hi havia Narcís Masferrer, però molt especialment Josep Elias i Juncosa. El primer emplaçament del qual es va parlar era a La Diagonal; així ho podem constatar en un article de La Vanguardia, que fou publicat el 24 de febrer de 1914: “Que se estudie el emplazamiento de un gran parque de sports sumamente indicado al extremo occidental de la Gran Vía Diagonal, en su punto de contacto con las estribaciones inferiores de San Pedro Mártir, previos los estudios necesarios para que dicho parque responda a todas las exigencias de la higieneccívica y la educación física moderna”. En la mateixa línea es manifestava la revista Stadium (5 de desembre 1914): “Y, ¿qué mejor remate a un parque de deportes, para chiquillis y mayores, para hipistas o automovilistas, en la confluencia de las grandes vías de la ciudad nueva, que un Estadio?. Nuestro templo vendría a instaurar definitivamente esa hermosísima Vía Diagonal...”. El projecte estava inclòs dins l’Exposició d’Industries Elèctriques, la qual havia estat promoguda per Josep Puig i Cadafalch, i estava previst fer-se el 1917.
 
De la necessitat d’un estadi se’n va adonar l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, una delegació de la Federació Atlètica Catalana que estava encapçalada pel seu president Àlvar Presta, i en la qual hi havia Josep Elias i Juncosa: “Muy agradecidos y esperanzados despidiéronse del señor alcalde los comisionados, con el convencimiento de que los próximos campeonatos se celebrarán ya en el Estadio Catalán” (La Vanguardia 2 d’abril de 1916). Precisament cal recordar que fou aquest alcalde qui va enviar una carta, el maig de 1917, al president del Comitè Internacional Olímpic, Pierre de Coubertin, tot interessant-se pels Jocs Olímpics, un projecte que també era a la ment dels dirigents catalans: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després la Federació de Societats Esportives, una entitat fundada el 1912 i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular que trobava ressò en els diaris: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia 6 de juliol de 1917).

Finalment, l’Exposició d’Industries Eléctriques no es duria a terme, primer com a conseqüència de la Gran Guerra, i després per l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Malgrat això, Narcís Masferrer, des de La Vanguardia, insistia en no abandonar el projecte de construir un Parc dels Esports i un Estadi (1 de gener de 1918). Com a conseqüència del seu interès li va respondre Nicolau Mª Rubió i Tudurí, que ocupava la direcció dels Parcs i Jardins Municipals i havia estat col·laborador de J.C. Nicolàs Forestier, enginyer de camins i projectista dels Jardins de Montjuïc. A La Vanguardia del 6 de gener de 1918 li deia a Masferrer que en el projecte del Parc a Pedralbes a la Diagonal, encarregat a Forestier, estava integrat el Parc d’Esports:“los campos de foot-ball están previstos para los grandes matches, según dimesiones reglamentarias, y están dispuestos de un modo que, unidos entre sí formen un estadio de 250 metros”. En el projecte figuraven també una piscina, amb espai diferenciat per homes i dones, i un circuit per anar a cavall. Tudurí finalitzava la seva carta animant Narcís Masferrer a prosseguir en la seva croada per aconseguir un estadi: “su campanya de usted puede ser ahora, decisiva para que Barcelona cuente con el Parque de Sports que el desarrollo de su vida social reclama”. El Parc que es volia construir estava al final de la Diagonal, a continuació de la finca Güell (actual Palau de Pedralbes) i sota la falda del turó de Sant Pere Màrtir. De tot això també se’n faria ressò Josep Elias i Juncosa, que va escriure un article, Estadis antics i moderns, L’Estadi Català a la revista D’Aci d’allà publicat el març de 1918: L’Estadi “ens permetria, per altre part, la celebració, a la llarga, d’una Olimpíada, un cop haguéssim crescut prou per a estar en condicions, diguem-ne morals, per a aspirar a un tal honor, prestant un assenyalat servei a les futures generacions”.

L’Estadi seria protagonista del Primer Congrés Català de Turisme, en les seves Conclusions, publicades a Stadium el 5 d’abril de 1919, es pot llegir: “Reconocida por el Congreso la necesidad y conveniencia de la pronta construcción en Barcelona de un estadio, se acordó: Solicitar de los poderes públicos la creación inmediata del Estadio Catalán (...) Que el Congreso se dirija a la Junta Directiva de la Exposición de Industrias Eléctricas de Barcelona para que estudie la conveniencia de la construcción de un esdtadio, teniendo en cuenta primero la intensidad que han conseguido los deportes en Cataluña, y segundo, la probabilidad de poder celebrar unos Juegos Olímpicos Internacionales en Barcelona, con motivo del proyectado certamen”.    

 Cal precisar que el debat per un estadi es va fer en el període de la Primera Guerra Mundial, la qual va impossibilitar organitzar l’edició dels Jocs Olímpics de 1916. Els primers Jocs Olímpics de la postguerra van ser concedits a la ciutat belga d’Anvers, i es van desenvolupar entre el 23 d’abril i el 12 de setembre de 1920. Als Jocs va acudir una delegació formada per Josep Elias i Juncosa, Jaume García i Alsina, Joan Gamper, Jaume Mestres, Josep Maria Co de Triola, i també per l’arquitecte Santiago Mestres, que havia fet l’avantprojecte d’un estadi. Els objectius del viatge eren veure Coubertin; cercar informació de com s’organitzava un esdeveniment esportiu d’aquesta naturalesa; i sobretot presentar les credencials de la ciutat comtal com a seu dels Jocs de 1924. Josep Mª Có de Triola, en l’article Puntualicemos, publicat a Stadium el 30 de setembre de 1920, diu: “No hemos ido a Amberes sólo por el gusto de asistir a un mitin deportivo de los más valiosos elementos mundiales. Otra misión más importante era la nuestra: estudiar, ver, aprender, aconsejarnos, investigar y deducir (…) El barón Pierre de Coubertin ha recibido con toda la amabilidad y afablemente a nuetro amigo (Elias  Juncosa), dandole la seguridad de que la petición que se le hacia, poniendo la candidatura de Barcelona como sede de una futura Olimpíada, figuraria en el orden del dia de la reunió del CIO. I així fué, el CIO aceptó la candidatura de Barcelona para la VIII Olimpíada”. La Sessió (assemblea anual) del Comitè Internacional Olímpic es va celebrar el 17 d’agost.

Al final l’Estadi no es construiria a la Diagonal, el lloc elegit foren unos terrenos de la Exposición de Industrias Eléctricas a Montjuïc. La notícia va aparèixer en els mitjans de comunicació a mitjans de novembre de 1920. En aquestes mateixes dates el Sindicat de Periodistes Esportius, una entitat fundada el 1911 i que va presidir Narcís Masferrer, promovia la realització d’unes Olimpíades Catalanes.  El projecte va ser molt ben acollit per la societat civil. Una prova d’això és que a l’assemblea convocada pel Sindicat de Periodistes van assistir-hi la majoria d’entitats esportives de la ciutat. Durant l’acte es van constituir el Consell Organitzador de les Olimpíades i el Consell Executiu de la I Olimpíada, ambdós presidits per Juan Ventosa Clavell. Uns mesos més tard, el març de 1921, des del Sindicat de Periodistes es va elevar una instància a l’Ajuntament de Barcelona perquè aquest sol·licités al CIO la celebració dels VIII Jocs Olímpics (1924).
 
El plànol del futur Estadi Català va sortir publicat a Stadium el 15 de gener de 1921, en un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. L’Estadi està “en el fondo de una extensa y muy antigua cantera (...) este lugar tan acertadamente escopgido puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (...) se ha considerado conveniente seguir la tendencia iniciada en el estadio de estocolmo y continuada con el de Amberes (...) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (...) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (...) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas”.

La inauguració extraoficial va fer-se el 10 d’abril de 1921, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 metres quadrats d’un total de 14.100. La inauguració va consistir a organitzar un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. En l’equip d’arquitectes van jugar: Grau, Rubió (F), Mestres, Durán, López de Sagredo (hijo), Rubió (N), Buigas, Domenech (cap), Costa, Reig i Raventós. D’altra banda, a l’equip de periodistes jugaven: Elias i Juncosa (La Veu de Catalunya), Rocha (El Radical), Maluquer (El Correo Catalán), Casades (Stadium), Cladellas (cap, Gaceta de Cataluña), Bernadas (La Publicidad), Carbó (La Veu), Aymamí (Futbol), Torrens (El Mundo Deportivo), González i Llorens (Las Noticias). D’àrbitres van actuar Có de Triola (Stadium i president del Sindicat de Periodistes Esportius) i Femenías (Sporting); i de jutges de línea el fill de Masferrer i Ferrerons, aspirants a periodistes. Al partit, guanyat pels arquitectes per 6-3, va assistir l’exministre de Foment Francesc Cambó (La Vanguardia, 12 d’abril de 1921). El 26 de novembre de 1921, el redactor en cap d’Stadium i especialista en atletisme, Manel Nogareda escrivia un interessant article on afirmava que la idea de l’estadi havia sorgit d’Elias i Juncosa. En els mateixos termes es pronunciava un mes després (Stadium 24 de desembre) Josep M. Có de Triola en l’article Apostillas, El “Estadi Català”. 
El cert és que a aquestes alçades la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. El CIO va ratificar aquest desig en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausanne el 2 de juny de 1921.

L’Estadi Català, inacabat, es va inaugurar el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpiades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. Va guanyar en el primer partit l’Sparta per 3-2; i en el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.

La no designació de Barcelona va fer que no es destinessin més recursos a la instal·lació, i un any i mig després l’estadi presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una verguenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada. Está peor de lo que estaba. La graderías no existen. Las hierbas y las espigas lo cubren todo. El terreno de juego, aquel terreno que fue escenario de grandes y memorables encuentros, está mucho peor de lo que estaba. Y la pista, aquella pista con la que solamos una y mil veces completamente terminada, está completamente interminada y hasta la hierba crece en ella”.

L’Estadi Català cauria en l’abandó i l’oblit. No seria fins després de la Guerra Civil que l’Estadi Català, que per motius evidents passaria a denominar-se Estadio de la Fuixarda, que l’administració local li prestaria atenció. El gener de 1951 s’adjudicaren les obres per adaptar-lo com a camp de rugbi. Finalitzades les obres, el president de la Federació Catalana de Rugbi, Luis Sentís Anfruns, feia entrega d’una distinció a Antoni Maria Simarro, l’alcalde de Barcelona: “Por la habilitación del campo de rugby de La Fuixarda, uno de los más bellos del mundo” (La Vanguardia 23 de maig de 1954). Un any després aquesta instal·lació acollia la competició de rugbi dels Jocs Mediterranis de Barcelona de 1955. L’Estadi Català, que aspirava a albergar els Jocs Olímpics de 1924, seria a partir d’ara el camp de rugbi de la Fuixarda. No obstant, encara hi ha una assignatura pendent: el nom original, Estadi Català, i dotar-ho d’una placa que recordi el seu passat gloriós i els promotors de la seva construcció.

dijous, 13 de febrer de 2014

El cedre de la Foixarda i el monument a l’arbre al Parc de la Ciutadella


El compromís de l’esport amb el medi ambient i el desenvolupament sostenible és recent, de fet, arrenca quan el Comitè Internacional Olímpic assisteix a la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro del 12 al 13 de juny de 1992. L’any següent el CIO organitza unes jornades a Lausana, en el Congrés del Centenari a Paris (1994) es reafirma aquest compromís, el 1995 crea una comissió que presidiria Pal Schmitt i s’edita l’Agenda 21 de l’Esport. A partir d’aquest moment l’esport i el medi ambient tenen un capítol en els dossiers de candidatura que presenten les ciutats que aspiren a organitzar uns Jocs. El que molts ignoren, i el CIO no en fa esment, és que als Jocs de Barcelona’92 es van fer algunes accions sostenibles, malgrat que aquest concepte era encara desconegut i ningú no en parlava. A Barcelona el Comitè Internacional Olímpic encapçalat per Samaranch, les Federacions Internacionals i els Comitès Olímpics Nacionals van signar el Pacte per la Terra, on tothom es comprometia a fer de la Terra “un casa segura i hospitalària per a les generacions presents i futures”. També cal recordar que gràcies a aquests Jocs es van recuperar 4,5 kilòmetres de platges i es va reconvertir un barri de fàbriques.
En el passat també es van fer actes simbòlics on l’arbre era el protagonista. Quan vaig fer la recerca per escriure el llibre Barcelona, els Jocs Mediterranis 1955, que va editar la Fundació Barcelona Olímpica, em va cridar l’atenció una noticia que feia referència a l’entrega d’uns cedres per part de la delegació del Líban al llavors alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro. Aquest és un arbre originari de Turquia, Síria i el Líban, i forma part de l’emblema nacional del Líban. El 20 de juliol de 1955 es va disputar a l’estadi de La Foixarda el partit de rugbi que enfrontava les seleccions de França i Itàlia. En el decurs del partit, Gabriel Gemayel, fundador i president del Comitè Olímpic del Líban i membre del Comitè Internacional Olímpic des de 1952, va donar el cedre a l’alcalde, i aquest el va plantar acompanyat de nombroses personalitats, entre les quals hi havia Joan Antoni Samaranch, ponent d’esports, i Lluís Sentís, president de la Federació Catalana de Rugbi Barcelona.  Els altres dos cedres van quedar a les mans del Servei de Parcs i Jardins, per al seu trasllat i posterior plantació al Tibidabo. Com que tenia curiositat, vaig anar a la Foixarda i em vaig fer acompanyar d’un expert de Parcs i Jardins. El tècnic municipal em va confirmar que al final del terreny de joc, molt a prop de l’antic gimnàs, hi havia cedres que per la seva edat molt probablement un d’ells, o tots tres, es van plantar amb motiu dels Jocs Mediterranis. És una llàstima que en aquest lloc no hi hagi una placa que ens recordi aquest fet, perquè amb el temps ningú no recordarà aquesta història.

   On tampoc hi ha cap placa explicativa és en un monument que vaig trobar en el Parc de la Ciutadella. A l’ombra de la Gran Cascada, en un caminet amagat, hi ha una gran pedra que porta la dedicatòria: Instauración de la Fiesta del Árbol, Abril 1899. Ni en els mapes del Parc he trobat cap referència al monument. A partir d’aquesta troballa vaig buscar en les hemeroteques digitals informació al respecte. Em va cridar l’atenció veure publicat a Los Deportes del 13 de febrer de 1902 una notícia titulada La Fiesta del Árbol: “Trazas lleva de aclimatarse entre nosotros esta bellísima costumbre de los pueblos cultos llamada Fiesta del Árbol, que también podría ser llamada Fiesta Deportiva, por el ejercicio corporal que supone y el movimiento y alegría que rebosan en todos sus actos”. El cert és que en el punt conegut com a Frare Blanch, en la vessant del Tibidabo, on avui es troba l’Asador de Aranda, centenars de nens dels col·legis de la ciutat van plantar 3.000 arbrets. La festivitat (Arbor Day) es va iniciar a Nebraska el 10 d’abril de 1872, però al nostre país no va arribar fins al 1896. El 26 de març d’aquest any, a Madrid, es va celebrar la Fiesta del Árbol, que es va fer en el Cerro del Centinela i va comptar amb la presència de SS. AA. Las Inafantas Dª Isabel i Dª Eulalia. En la Festa, segons els diaris de Madrid, van participar més de 50.000 persones, de les quals 5.000 eren escolars. La Vanguardia del dia 29 criticava el desenvolupament de l’acte, atès que “ni siquiera los niños han plantado el árbol de rigor, objeto de la fiesta, pues al llegar al término de su excusrión, ya los encontraron plantados”. A Barcelona es portaria a terme el 1899, per iniciativa de l’enginyer de monts Rafael Puig i Valls, i patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona. El canvi al capdavant del consistori (Josep Griera i Dulcet, abril 1898 - març 1899, deixava el càrrec en mans de Bartomeu Robert i Yarzábal, 14 de març - octubre 1899) va endarrerir la data d’inauguració. La Festa de l’Arbre es va dur a terme finalment el 30 d’abril al Parc de la Ciutadella. Després que els nens de les escoles plantessin els arbrets, la comitiva encapçalada pel Dr. Robert va anar a descobrir la pedra commemorativa. Passats els anys arribaria l’oblit.
Mentre pensava que, de ben segur, la majoria de gent desconeix on roman aquesta pedra i el que significa, vaig comprar el diari i hi vaig llegir un article que semblava fet a mida. A El Periódico del 2 de novembre 2012, Francesc Subarroca, un pintor que havia treballat com a dibuixant a Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, denunciava la desaparició de dos murals de ceràmica que havia fet (1958) i que estaven sobre les portes de l’Escola Mediterrània, al principi del passeig de La Barceloneta. Ell deia que “el nivell educatiu d’un país ve determinat per l’associació sensible de l’entorn i el respecte a tot el patrimoni artístic”. Jo, la veritat, faria més extensiu el raonament i parlaria de patrimoni cultural en el sentit més ample de la paraula, inclòs l’esport i el medi ambient. En aquests camps, encara ens queda molt de camí per fer. 

dimecres, 5 de febrer de 2014

Exposició Internacional de Barcelona 1929- El Palau dels Esports i la Fira de l’Esport


L’Exposició Internacional de Barcelona es va celebrar del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, i es va subdividir en tres àrees temàtiques: Indústria, Art i Esport. El programa esportiu era molt complet, fins a 23 esports en formaven part. Per a més informació sobre aquest tema es pot consultar la publicació L’Esport a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929, de la qual és autor el periodista Joan Manel Surroca i ha estat editat per la Fundació Barcelona Olímpica.

La muntanya de Montjuïc es transformaria amb motiu de l’Exposició, per a la qual es van construir diversos palaus, equipaments singulars i emblemàtics com ara el Poble Espanyol i el Teatre Grec, i tres instal·lacions esportives, que encara hi són presents. L’Estadi de Montjuïc, un del millors d’Europa, la Piscina Municipal, i les pistes de tennis de l’Exposició. Les dues primeres eren arguments de pes de la candidatura olímpica de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1936. De les pistes de tennis encara es conserva en bon estat la pista central, que forma part de les Pistes Muncipals de Tennis de Montjuïc, carrer de La Foixarda s/n, gestionades per la Reial Societat de Tennis Pompeia.

No obstant, cal dir que s’havien projectat altres instal·lacions. Narcís Masferrer, a  Los Deportes de l’1 de febrer de 1928, escrivia: Montjuich es hoy el nombre de uno de los mejores parques del mundo, dotado de jardínes espléndidos y grandes palacios. Montjuich será a no tardar el Parque Deportivo por excelencia... con su grandioso estadio capaz para 65.000 almas, con su velódromo, su piscina, sus pistas de tenis, su frontón y su Palacio de los Deportes”. La Vanguardia del 28 de novembre recordava que “debería haber, y así estaba proyectado, dos pabellones para frontón, boxeo, esgrima y gimnasia”. Al final no es construïren ni el velòdrom ni els pavellons.

A més de les citades en l’anterior paràgraf, la premsa també va parlar d’una altra instal·lació, la pista de bàsquet en la qual es va jugar el partit internacional entre l’A.S. Ambrosiana de Milà i una selecció de jugadors catalans el 8 de desembre de 1929. Hi ha una curiositat relacionada amb la nacionalitat d’aquesta selecció. Mentre Lluís Puyalto i Vicenç Navarro sostenen en el llibre El Bàsquet a Catalunya, editat per la Fundació del Bàsquet Català, que era la selecció catalana, La Vanguardia, en el resum del partit, diu que era una selecció de Barcelona, i la revista Stadium l’etiqueta de selecció espanyola. El partit el van guanyar els italians per 42-29. Segons Stadium es va jugar en “una pista construïda expresamente en la Exposición Internacional para la pràctica de este deporte”, i La Vanguardia exposa que “numerosísima fue la concurencia que anteayer acudió a la inauguración oficial del ‘floor’ de basquebol contruido exprofeso para este deporte”. No he trobat informació concreta sobre on estava ubicada. Sospitava, per una notícia publicada amb anterioritat a La Vanguardia (23 de maig de 1929), que no es va construir una instal·lació específica: “Este atlético deporte llamado a alcanzar gran importancia por el desarrollo que va adquiriendo y el interés que en todo momento despierta entre el público y los propios jugadores se exhibirà durante la próxima Exposición Internacional en las pistas de tennis”; però les dues imatges que apareixen en El Mundo Deportivo del 29 de desembre, tal com m’ha comentat un lector d’aquest blog (Grummo), fan pensar que van estar ubicades, aproximadament en la confluència de l’actual avinguda Muntanyans i el passeig de Jean Forestier, ja que des d’aquest punt es pot veure la torre de Utebo del Poble Espanyol (primera fotografia) i les cúpules del Palau Nacional (segona fotografia).
El Palau dels Esports al qual es fa referència havia d’albergar una exposició de material esportiu i exhibicions. A La Vanguardia del 20 de març de 1928 podem llegir: “Este Palacio ocupa una superficie de 4.500 metros cuadrados y consta solamente de planta baja, destinadas a salas de exposición y a dependencias generales de servicios. Todos los juegos y deportes, sin excepción alguna, estarán incluidos en este Palacio: atletismo, excursionismo, deportes de nieve, lucha grecoromana, boxeo, esgrima, natación, remo, vela, canotaje, foot-ball, rugby, waterpolo, baseball, basket-ball, hockey, golf, lawn-tenis, pelota vasca, equitación, polo, ciclismo, motociclismo, automovilismo, aviación, patines, tiro, deportes y juegos varios. Exhibiciones comunes a toda clase de deportes. Reglamentos, proyectos y maquetas de pistas cubiertas y al aire libre, gráficos y dioramas, revistas y publicaciones deportivas. Material y útiles para deportes: ajuar, indumentaria, aparatos, instrumentos y accesorios para cada deporte”.  El Palau dels Esports, amb una superfície de 4.500 metres quadrats, era obra de l’arquitecte Antoni Sardà i Moltó. L’edifici, d’estil neoclàssic, estava coronat per una cúpula nervada. En la seva estructura hi havia un element curiós. Com es volia dedicar als sports, van col·locar damunt el pòrtic una quàdriga, obra de l’escultor Claudi Mimó. No deixa de cridar l’atenció la similitud amb les escultures dels aurigues de Pablo Gargallo a la façana de l’Estadi. El Palau dels esports es va construir on avui hi ha un pàrquing d’autocars a la Plaça del Pare Eusebi Millan, just darrere del Poble Espanyol i davant de la pista central del Tennis Pompeia.
Al final, el Palau dels Esports va canviar de finalitat i de nom. A La Vanguardia del 20 de setembre de 1929 podíem llegir: “Más hoy ha sido objeto de una variación y se llama Palacio de las Industrias Químicas. Esta destinado a los productos químicos y especialidades farmacéuticas, y comprende, además, productos de uso doméstico, como tinturas, jabones, objetos de celuloide, etc. en elegantes stands de las casas más acreditadas, no tan sólo españolas, sino, además, de las más acreditadas marcas francesas, austríacas, italianas, alemanas y suizas”.
Finalitzada l’Exposició Internacional, posa els seus ulls en l’edifici el director de cinema Francisco Elías, el primer en realitzar una pel·lícula sonora al nostre país: El misterio de la puerta del Sol (1929). Elías es va entrevistar amb el president Francesc Macià i va aconseguir la cessió del Palau de la Química per instal·lar uns estudis cinematogràfics. A partir de 1932 l’edifici albergarà els Estudis Orphea Films, però van tenir un final tràgic, atès que es va incendiar el 28 d’abril de 1962 i va quedar totalment destruït. Malgrat que més tard es va parlar del fet que el terreny serviria per ampliar el Poble Espanyol, el cert és que finalment s’hi va construir un camp de futbol i en l’actualitat, com ja s’ha dit, és un pàrking d’autocars darrere del Poble Espanyol.