dimecres, 30 de juliol de 2014

El Gran Price: El primer gran espai multiús de l’esport


Com ja hem vist en anteriors articles, Barcelona ha tingut molts locals on s’ha practicat la boxa, però sens dubte al que més rius de tinta s’han dedicat és al Gran Price, que estava situat al carrer Casanovas 3-5. El local es va inaugurar el 31 de desembre de 1934, i si bé en els anuncis es feia constar que era una Fastuosa Sala de Baile, un anunci del diari La Vanguardia del 4 de gener de 1935 ja el presentava com el Palacio de la Danza y el Deporte. La vinculació amb la boxa li venia per tradició, ja que l’edifici ocupava el mateix espai on havia estat la Bohemia Modernista (1905-1934), i en el qual s’havia fet la primera vetllada de boxa el 23 de desembre  de 1915.



Des que es va inaugurar va tenir força activitat esportiva. El 22 de febrer de 1935 el Sindicat de Periodistes Esportius va organitzar el Ball dels esports. Poc després, el 28 de març, es va disputar el trofeu Cañellas, que enfrontà les seleccions de Castella i Catalunya de bàsquet (34-29 pels madrilenys). La primera vetllada de boxa es va fer el 16 d’abril del mateix any, i en el combat principal s’enfrontaven l’esperança de la boxa catalana, Salvador Lozano, contra el romanès Ion Sandu. També va acollir les competicions de bàsquet femení, gimnàstica, lluita grecoromana, esgrima i boxa de la I Setmana de l’Esport, que fou organitzada l’última setmana del mes de maig per la Unió Catalana de Federacions Esportives. La Guerra Civil trauria protagonisme a l’esport en el Price, i donaria el protagonisme als mítings polítics: pel seu escenari desfilarien polítics de la talla de Dolores Ibárruri, La Pasionaria, Andreu Nin, Julián Gorkin, Alejandro Lerroux o Lluís Companys.

Finalitzada la Guerra Civil, novament el bàsquet seria el protagonista, i el 6 d’octubre de 1939 s’organitzava el trofeu Pedro Conde (president de la Federació Espanyola 1939-1941). El bàsquet fou un esport que en la dècada de 1940, i fins a mitjan anys cinquanta es va practicar regularment al Price. Per citar alguns exemples direm que en la seva pista es va organitzar un encontre internacional entre una selecció catalana i el club Urania de Ginebra (campió Suïssa) el 1942; el mateix any es va fer la Gran Gala en homenatge al Padre Millán, pioner del bàsquet a casa nostra; i allí va veure la llum el Trofeu Samaranch (1953), que premiava el guanyador de la Lliga de Barcelona (el primer guanyador fou el Joventut de Badalona). La primera vetllada de boxa després de la guerra es va celebrar el 19 d’octubre de 1939, i va ser organitzada per la Federació Catalana. El plat fort era el combat eliminatori per al campionat de Catalunya del pes gall que es disputaven Miquel Safont i Josep Vilanova, amb triomf del primer als punts.

No obstant, la boxa s’erigiria com a l’esport rei del Price després del tancament d’una sala tan emblemàtica com el Circ Olimpia (1924-1947), però sobretot de la mà de grans boxejadors com Luis Romero, Fred Galiana i Mimoun Ben Alí. Tots tres ocupen un lloc de privilegi en la història de la boxa espanyola, i tots tres van arribar a ser campions d’Europa. Luis Romero va disputar al llarg de la seva carrera 182 combats (pes gall i ploma), dels quals més de la meitat (93) els va fer al Price. El seu debut professional fou al Price l’11 de febrer de 1942 davant Núñez, al qual va derrotar per inferioritat. D’altra banda, Fred Galiana debutà també com a pes ploma al Price el 17 de maig de 1950, tot derrotant als punts a Fernando Caballero. Pel que fa a Ben Alí, aquest va disputar el seu primer combat professional de la categoria del pes gall a Mellilla, ciutat on va néixer, però el segon ja ho va fer al Price el 30 de juny de 1956 tot guanyant als punts l’aragonès Nuñez. L’altre esport-espectacle que a partir de 1940 deixaria la seva empremta en el ring del Price seria la lluita lliure americana (La Vanguardia, 2 de juny de 1940).



Aquest local, que va acollir misses i sermons durant el franquisme, espectacles musicals, balls, estrenes d’obres de teatre, congressos d’evangèlics, trobades de perruquers, etc., també ocupa un paper destacat en la promoció de la música i poesia catalana en el tram final de la dictadura. Per a més informació en relació a aquest punt, suggereixo visitar el blog Barcelofilia, que dedica un espai al Gran Price. Un altre article molt recomanable de llegir és el que va publicar José Luis Lasplazas ¡¡Adiós al viejo Price!!, a El Mundo Deportivo el 30 de novembre de 1972. Si bé al finals de 1972 el local ja estava tancat, no seria enderrocat per Núñez y Navarro fins al 2 de març de 1973, on s’hi construiria un edifici d’habitatges. La vetllada esportiva pòstuma va tenir com a protagonista la lluita lliure, i entre els protagonistes hi havia El Halcón Peruano, a qui anys més tard em trobaria treballant com a funcionari d’esports de l’Ajuntament de Barcelona, i Joe Adell, un veí del meu barri: Bon Pastor  (La Vanguardia, 25 de novembre de 1972). L’acomiadament “pugilístic” tindria un final més trist: José M. Ibar Urtain, el morrosko o Tigre de Cestona, excampió europeu del pes pesat, reapareixia a Barcelona, però davant dels crits d’un enfadat públic guanyava per desqualificació al seu oponent Roby Harris, que es va deixar caure a la lona del ring en la primera represa. Aquest fou el trist acomiadament del local amb més història de la boxa a Barcelona.

dimecres, 23 de juliol de 2014

Història d’una escultura, “El campeón”, de Llucià Oslé i Saénz de Medrano

L’estiu de 2009, fent una recerca sobre l’estadi de Montjuïc a l’Hemeroteca d’El Mundo Deportivo, vaig trobar un article signat per Lluís Meléndez, publicat l’1 d’abril de 1964, La pista de atletismo del Estadio está en plena construcción, on apareixia una fotografia de l’estadi amb l’escultura d’un futbolista. El peu de foto indicava que era obra del gran escultor Oslé. A partir d’aquell instant vaig preguntar a diverses persones si se’n recordaven, fins i tot a Joan Antoni Samaranch. Ningú no en tenia constància. Finalment la vam trobar en un magatzem municipal al barri de Canyelles. El procés fins a arribar a l’actual emplaçament, al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, fou una mica llarg. Primer es va haver de restaurar, i després va caldre l’autorització municipal (Departament d’Arquitectura i Projectes Urbans) per al trasllat. Al Museu hi arribà a finals de l’estiu de 2012.

Al web www.bcn.cat/artpublic/ hi ha una crònica, Del tombant de segle a l’Expo de 1929, signada per Jaume Fabra, que parla d’aquesta obra, però conté alguns errors: “El més probable és que ho fes per al RCD Espanyol, ja que tant ell com el seu germà Miquel van jugar amb aquest club barceloní els primers anys des de la seva fundació l’any 1900. L’any 1912, quan Oslé va fer l’escultura, tenia ja 33 anys. Sembla que no és cap homenatge a un futbolista determinat. Si ho fos, el més lògic és que l’artista l’hagués representat en una actitud triomfal i no amb l’aire abatut que denota aquest esportista”. En la mateixa crònica hi ha un comentari de Carme Grandas on es diu: “Es tracta de l’obra “El futbolista”, que el seu autor va presentar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes celebrada a Madrid aquell mateix any 1912, tot i que en aquest data l’obra es titulava ‘El campió’, d’acord amb el catàleg de la mostra i que es mantindria en l’article monogràfic que li va dedicar el diari ABC i la revista Blanco y Negro d’aquella capital”. En la crònica s’afegeix que aquesta fou la primera escultura esportiva realitzada al nostre país, i que fou col·locada a l’Estadi quan es va inaugurar el 1929.



                                                                                                                                                    Cal dir que en l’article d’El Mundo Deportivo Lluís Melèndez ja desvetlla qui era aquell futbolista: “Pocos son los barceloneses que saben cual es la personalidad de esta estatua esculpida por uno de los pioneros del fútbol español, convertido luego en el gran escultor (...). Oslé materializó en el bronce a uno de los jugadores más famosos de su época, que a la vez fue también un destacado atleta: Santiago Massana “Tiago”, como le llamábamos entonces (...). Con su atlético corpachón sin alma, y sus ojos sin luz, está allí dando testimonio de la época en que nuestro deporte estaba en sus inicios”. Santiago Massana Urgellés Tiago va debutar la temporada 1903-1904 a l’Ibèric FC, per anar després a jugar, de 1904 a 1909, al X Foot-ball Club, un històric que a partir de 1907 es diria X Sporting Club, i on seria campió de Catalunya tres vegades. Tornaria a sumar tres títols més amb el RCD Espanyol i un amb el FC Barcelona en la temporada 1915-1916. De fet, Massana forma part de la història del Barça per ser el capità de l’equip que es va retirar davant del Reial Madrid en la final del campionat d’Espanya de 1916, indignats per l’arbitratge de què van ser objecte. També fou un atleta destacat: el seu nom apareix a l’Historial dels Campionats de Catalunya (iniciats el 1916) com a campió de triple salt el 1917 i lluint la samarreta del SS Pompeia. El més curiós és que aquest futbolista-atleta va coincidir amb el club X amb els germans Oslé, Llucià i Miquel, a partir de 1904; de fet, Llucià Oslé fou nomenat sotscapità de l’equip en la temporada 1904-1905 (Los Deportes, 12 de novembre de 1904).








D’altra banda, cal dir que la primera vegada que aquesta escultura es va presentar no fou a Madrid, sinó amb motiu de la VI Exposició Internacional d’Art que es va fer al Palau de les Belles Arts de Barcelona el 1911 (La Vanguardia, 29 de juny de 1911), i ja portava per títol “El campió”.





Per finalitzar, cal apuntar que l’escultura ja no es troba al vestíbul del Museu, tal com s’assenyala en la crònica de Jaume Fabra, sinó en l’espai de la planta -1, anomenat “Pioners de l’Esport”. No obstant, vull afegir, sense acritud, que l’escultura estava col·locada, abans, amb la sensació més d’estar amuntegada en un magatzem que posada per lluir. No és just, sobretot tenint en compte que la Fundació Barcelona Olímpica la va descobrir quan estava en un magatzem i la va restaurar per exposar-la al públic, al Cèsar allò que és del Cèsar.




dimecres, 16 de juliol de 2014

LA BARCELONISTA, el cuplet blaugrana


En un article anterior del blog, La Plaça Sant Jaume, amfiteatre dels campions, fèiem referència al fet que, a partir de la victòria en el Campionat d’Espanya o Copa del Rei de 1922, es van iniciar les visites a la Plaça Sant Jaume per oferir el triomf a les autoritats i aficionats. Tres anys després (1925), un altre triomf donaria peu a un fet poc conegut de l’afició blaugrana, un cuplet. 


La primera edició dels campionats d’Espanya de futbol es va celebrar el 1903, però vint anys després, la temporada 1922/23, la Reial Federació Espanyola de Futbol va instaurar un Campionat d’Espanya obert als campions regionals de segona categoria (grup B). Aquesta segona competició no arribaria a arrelar, i després quatre edicions va deixar de disputar-se. El 1923 el Barça, en la primera categoria, i el Martinenc FC en la segona categoria, arribaren a la final, però només l’equip del Guinardó va guanyar el títol després d’imposar-se en la final disputada a Atocha amb l’equip basc del CD Esperanza per penals. L’any 1925 va ser millor per al futbol català: a les finals de primera i segona categoria arribaren equips catalans, i tots dos aixecaren  la copa de campions. A València el Júpiter CF guanyava la final davant l’Athletic de Gijón per 4-1, i a Sevilla el Barça s’imposava a l’Arenes Club de Guecho per 2-0 amb gols de Samitier i Sancho.

Des d’un principi es van fer gestions per rebre conjuntament els campions. En la portada d’El Mundo Deportivo del 13 de maig de 1925 es podia llegir: “Barcelona tributó anoche a los nuevos campeones de España una recepción imponente. Más de 50.000 personas acudieron a vitorear a los jugadores del Barcelona y Júpiter. La recepción en el Ayuntamiento, tradujo la adhesión de toda la ciudad a los equipos victoriosos (…). La muchedumbre congregada en la Plaza San Jaime, reclamaba con insistencia la presencia de los campeones en los balcones del Ayuntamiento. Terminados los discursos, ondearon en el balcón las banderas de ambos clubs y fue en aquel momento, mientras las gloriosas enseñas se entrelazaban, cuando culminó el entusiasmo popular resonando la más estruendosa ovación de la noche”.



Al FC Barcelona se li van oferir dos homenatges amb ambients molt diferents. El primer es va realitzar el 13 de maig i va tenir coma escenari el Gran Teatre del Liceu, “con asistencia del Consejo directivo y equipiers campeones”. La funció constava de tres parts, dos ballets, El lag dels cygnes i Le train blue, i un concert de la banda municipal, que estava dirigida pel mestre Lamote de Grignon.

La segona funció es va fer al Teatre Eldorado, que estava a la Plaça Catalunya 5/6. Cal esmentar que el bar del teatre havia estat arrendat per Esteve Sala, personatge molt vinculat al club blaugrana i del que ja hem fet referència en els articles de la Font de Canaletes. La funció constava de la projecció d’un documental de la final de Sevilla i la presentació del cuplet La Barcelonista, a càrrec de Mercedes Serós. Tal com es detalla al seu perfil a Wikipedia, “Serós cantaba, bailaba y tocaba las castañuelas. Fue una de las más importantes representantes del cuplé catalán, junto a Pilar Alonso, aunque su repertorio era mayoritariamente castellano (...). Llegó a grabar en disco 216 títulos, un número enorme para la época”.
El cert és que el cuplet La Barcelonista era en català:



                                                                 

Del futbol sóc entusiasta,
jo mai deixo cap partit,
i de tots el Barcelona,
és el meu club preferit.
Ses color de blau i grana
presumeixo amb il·lusió
i orgullosa estic de veres
de que sigui el campió...
i és que el club del Barcelona ha demostrat
que és un club que es porta l’oli, la veritat

Jo sóc barcelonista,
m’encanta en Samitier,
l’Alcàntara i en Platko
que és el millor porter!
Carulla, Bosch i Sancho,
Walter, Piera i Arnau
i en Plana i Sagi Barba,
Barba, salau!

Moltes festes per la tarda,
jo vaig al camp de Les Corts
on hi juga el Barcelona,
que és el millor equip de tots!
i mon cor de goig s’omplena
quan es gira cara al sol
Els xicots plens d’entusiasme
cada pas marquen un gol,
als contraris del meu club
si estan badant,
les pilotes, com qui rés van col·locant!


Jo sóc barcelonista,
m’encanta en Samitier,
l’Alcàntara i en Platko
que és el millor porter!
Carulla, Bosch i Sancho,
Walter, Piera i Arnau
i en Plana i Sagi Barba,
Barba, salau!

L’any 1972 aquest cuplet es tornaria a fer famós, en aquesta ocasió de la mà de la cantant Guillermina Motta, que va editar un disc. La nova cançó va modificar una mica la segona estrofa, i substituí l’última tornada per la següent:

 

Jo sóc barcelonista,
m'encanta en Sadurní
i en Martí Filosia,
que en val un Potosí,
Marcial, Reixach i Eladio,
Pujol, Torres, Rifé,
Gallego, Dueñas, Costas,
Reina i Fuster.

dimecres, 9 de juliol de 2014

Kubala. Homenatge a Sempronio, cronista de Barcelona

Per finalitzar aquesta evocació de la figura de Sempronio vull esmentar l’article que va aparèixer al llibre Los Barceloneses, Editorial Barna S.A., 1959, i titulat Kubala con la pierna escayolada. Cal recordar que Sempronio fou un escriptor fecund i variat: abans de finalitzar la dècada dels anys cinquanta ja havien sortit al carrer els llibres La impasible (teatre-1935), L’accent de Barcelona (poesia-1938), La canción del Paralelo (teatre, sarsuela-1943), Les flors del mal (teatre-1947), i Barcelona tal com és (assaig-1948).
 
Malgrat que el llibre Los Barceloneses va sortir al carrer el 1959, l’entrevista-article feta a Kubala en el seu jardí era de molt abans. Quan s’havia fet? Quan es va lesionar el jugador? Com que en l’entrevista es parlava d’una final amb el València, vaig consultar l’hemeroteca i vaig descobrir que aquella final de la Copa del Generalísimo, que enfrontava a l’estadi Nuevo Chamartin –en l’actualitat estadi Santiago Bernabeu– el FC Barcelona i el Valencia CF, s’havia celebrat la tarda del 20 de juny de 1954. Kubala, exiliat d’Hongria que Samitier va fitxar quan jugava al Vasas de Budapest, es va convertir en ídol futbolístic des que debutà contra el RCE Espanyol el 21 de setembre de 1951. També ell seria el motor d’un equip que marcà història en la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta. En la temporada 1951-52 guanyarien les Cinc Copes: Lliga, Copa del Generalísimo, Copa Llatina, Copa Martini Rossi i Copa Eva Duarte. L’article de Sempronio anava acompanyat d’una foto on es veia el jugador amb la cama enguixada i en el llit d’un hospital; i el peu de foto deia Kubala, el león enjaulado.  Per a l’ocasió, “la senyora de Kubala había confeccionado un sabrosísimo pastel de cerezas y manzana (recte checoslovaca). La champagne aguardaba en el hielo”.

Kubala s’havia lesionat en els quarts de final de l’eliminatòria copera, en el partit de tornada que enfrontava el FC Barcelona i l’Atlètic de Bilbao. Els blaugranes van guanyar l’eliminatòria després de guanyar a casa 4-2 i empatar a San Mamés 1-1, però van perdre l’astre hongarès al cpa de 5 minuts a causa d’una dura entrada del jugador bilbaí Arieta. El Barça es va plantar a la final de Madrid després d’eliminar a les semifinals el Reial Madrid per 1-0 i 1-3. La lesió de Kubala fou greu, era la primera de la seva vida, s’havia trancat el lligament lateral intern, trigaria 2 o 3 mesos a retornar als terrenys de joc. El futbolista seria operat pel Dr. Cabot a La Mutual el 27 de maig.

El FC Barcelona afrontava la final de la Copa com a favorit, ja que havia guanyat les tres anteriors edicions a la Reial Societat, el València i l’Atlètic de Bilbao, però en aquesta ocasió la copa de champagne no es va destapar perquè va caure derrotat per un contundent 3-0. Davant d’això, “que íbamos a hacer, sino merendar, aunque el radioreceptor nos diera tristes noticias de la final que se disputaba en Madrid”. Kubala era tot un senyor, “cuenta que ha recibido una carta de Arieta agradeciéndole la noble declaración que hizo atribuyendo a un accidente fortuito la lesión que le mantiene esta tarde aquí, con la pierna inmóvil y descansando en una silla (...). El rubio futbolista desborda simpatía para todo el mundo, y de este todo el mundo no excluye a los adversarios”. 

La trobada també va servir per parlar del casament de Biosca, “y pensando en el himeneo de su compañero pregunta si en España se viste smoking para asistir a una boda”. L’enllaç entre Gustavo Biosca Pagés i Rosario Ventosa Bertrán-Boada es va fer al dia següent a l’esglèsia de santa Inés de la Bonanova.

Kubala no tornaria a sortir al camp fins al 10 d’octubre en un partit que es va disputar a Les Corts i on el Barça va golejar sense dificultats a l’Atlètic de Madrid per 4-0. En aquells dies Kubala cridava l’atenció per un altre fet, s’estava produint un film on ell era el protagonista, Los Ases buscan la paz, i a la premsa va sortir un anunci que deia: “para realización de película deportiva se necesita un doble de Kubala. Si usted se parece a él preséntese al sr. Tuset, de 5 a 7 en los Estudios Orphea”. El Solemne Estreno Mundial s’efectuà al Windsor Palace el 5 de gener de 1955 i es promocionava en els anuncis com “la novelesca historia del caballero del deporte que sólo en España logró encontrar la paz que el mundo le negaba”.



dijous, 3 de juliol de 2014

El Velocípedo. Homenatge a Sempronio, cronista de Barcelona

Sempronio va començar a col·laborar amb La Vanguardia de manera regular a partir de 1964. El qui fou el primer guanyador del premi Eugeni d’Ors, instaurat per l’Associació de la Premsa de Barcelona el 1960, va escriure molts articles, però n’hi ha un de molt interessant el publicat a La Vanguardia el 16 de maig de 1993, que porta per títol Rusiñol en velocípedo. La bicicleta, en la dècada dels noranta no era un mitjà de transport com ho és avui dia. No obstant, ell es feia ressò que “a principios de siglo, las dos ruedas eran un muy utilizado medio popular de transporte. Extinguido, claro, el fulgotr novedoso que treinta o cuarenta años atrás habíalas erigido en juguete de dandis y también de  artistas”. 

  L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ajudar molt en la difusió d’aquest nou artilugi per desplaçar-se i fer sport. Precisament Sempronio feia referència al fet que un any després va aparèixer a La Vanguardia, “un delicioso artículo de Santiago Rusiñol relatando una accidentadísima excursión Vic-Barcelona efectuada por él y su gran amigo Ramón Casas montando un velocípedo”. L’article, per si algú el vol consultar, fou publicat per La Vanguardia el 22 de setembre de 1889, i hi apareixen fins a 10 dibuixets de Ramon Casas. El cert és que la bicicleta era un aparell estrany. En l’article de l’excursió es deia: “los vicenses no sabían si admirar más que existiera aquella màquina o que hubiera quien se atreviera a montarla y a equilibrarse en su lomo en posición difícil y arriesgada”.

Sempronio ja havia escrit abans sobre aquest tema. En concret, en el llibre Barcelona pel forat del pany, editat per la Biblioteca Selecta el 1985, hi ha un capítol titulat “Esportius als Quatre Gats”. En el capítol parla fonamentalment de l’automòbil, però també la bicicleta i l’excursió Vic-Barcelona ocupen el seu espai. En relació amb la bicicleta, assegurava que era una “màquina que, si després ha esdevingut popular, pot presumir dels seus orígens selectes. Els joves de la bona societat amb afeccions esportives s’aplegaven en un velòdrom existent al carrer del Carril (avui Via Augusta) o bé afluïen als establiments que pels voltants del Parc de la Ciutadella es dedicaven al lloguer de bicicletes. “Cavalls d’acer”, eren anomenades pels adeptes del progrés. A la paret principal dels “Quatre Gats” hi hagué una pintura de Casas on ell mateix es representà muntat en un tàndem en companya de Pere Romeu, propietari de la famosa cerveseria del carrer Montsió, que Casas havia finançat. En un angle de la pintura, l’autor hi escriví un rodolí: “Per anar en bicicleta, no es pot dur l’esquena dreta”.

 No obstant, cal dir que en aquells anys anar en excursió en bicicleta no era una tasca gens fàcil. Sempronio, en el seu article de La Vanguardia, feia referència al text que apareixia en un diccionari enciclopèdic: “Para una excursión en bicicleta, precisa llevar consigo un farol, una bomba, un neumático, una camisa de dormir (de seda), medias y pañuelos, camiseta, un revólver y un mapa, varios botones y el dinero y el reloj en un cinturón al cuál irá sujeto la pistola o revólver”. He cercat a fons, i he trobat que sortia a l’Enciclopedia Espasa, edició 1910 volum B pàgines 745-761.

El cert és que el ciclisme a Catalunya, i fonamentalment a Barcelona, feia les primeres passes. El primer club, Club Velocipèdic de Barcelona, fou fundat el 1884 per Claudi de Rialp i el polític i advocat Manel Duran i Ventosa; i tres anys després, el 1887, naixeria a la ciutat comtal el Veloz Club. En aquells anys, i com es pot constatar pels articles abans esmentats, el ciclisme estava molt vinculat al turisme-excursionisme i a la bona societat. Ara és diferent, en l’últim paràgraf de Rusiñol en velocípedo Sempronio reclamava un espai per a la bicicleta: “Queda claro, entonces, que el futuro del transporte público radica en la traslación individual. ¡Retorno en la ciudad, a la bici de nuestros abuelos! Excluyendo, naturalmente, la camisa de dormir (de seda) y el revólver”.