dijous, 25 de setembre de 2014

Festes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica - 1892


Després dels esdeveniments esportius organitzats amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, li va tocar el torn a les Festes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica. “Existen legítimos deseos de hacer algo, que atraiga concurrencia a nuestra ciudad: así lo demandan el comercio y la industria, y la Corporación municipal ha obrado con acierto, acordando en principio la realización de festejos” (La Vanguardia 28 de febrer de 1892). Al front de l’Ajuntament de Barcelona hi havia Manel Porcar i Tió (setembre 1891–novembre 1892), un empresari d’oli nascut a Tortosa, fundador i primer president del Banc de Tortosa.

Durant els primers mesos de l’any van arribar a l’Ajuntament diverses propostes. Finalment, el 21 de juny es va fer un ple on s’aprovaren les dates definitives, es farien entre el 26 de setembre i el 9 d’octubre. En el mateix plenari s’acordà “convocar a todas las comisiones entidades y particulares que puedan contribuir al esplendor de dichas fiestas”; i es va consignar una dotació econòmica per a cadascuna de les activitats previstes, cavalcada anunciadora, 20.000 pessetes; decoració de carrers i places, 150.000 pessetes; batalla de flors, 20.000 pessetes, etc. Dins de la relació figuraven 50.000 pessetes per a una “Fiesta Marítima”; i 15.000 pessetes per a “premios para carreras de caballos, velocípedos, etc.” (La Vanguardia, 22 de juny de 1892).

L’1 de juliol La Vanguardia va publicar el programa de festes dissenyat per la subcomissió municipal de fires i festes del Centenari de Colom. Finalment, per coincidir amb les Festes de la Mercè, les festes del Centenari començaven el 23 de setembre amb la “iluminación de los edificios públicos. Gran serenata al Ayuntamiento por bandas y coros. Recepción en el Palacio municipal para presenciar después la serenata, el concierto y desfile de bandas, coros y sociedades con luces de bengala, etc”. El programa constava d’algunes activitats esportives. El dilluns 26 un concurs d’esgrima; el dimecres 28, carreres de velocípedes; el diumenge 9 d’octubre, regates; i el 9, 13 i 16 d’octubre, carreres de cavalls. El programa definitiu fou publicat a La Vanguardia el 23 de setembre. Al final el programa esportiu va sofrir importants modificacions. El concurs d’esgrima s’anul·là per manca de “consignación presupuestaria” (La Dinastía, 9 de setembre); les regates es farien el 15 d’octubre, i es van transformar en regates Populars “en aguas de la Mar Vieja y junto al balneario “La Deliciosa”; les carreres de velocípedes es portarien a terme els dies 6, 8 i 11 d’octubre; i la carrera de cavalls només es disputaria el 16 d’octubre.

La primera activitat esportiva foren les carreres de velocípedes, que van tenir caràcter local, nacional i internacional; i foren organitzades pel Club Velocipedista de Barcelona. Per dur-les a terme es va construir un velòdrom a la Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona (vegeu al blog BarcelonaSportiva El primer velòdrom i la primera Festa de la bicicleta a Barcelona), i es va organitzar una passejada en velocípede pels carrers del centre de la ciutat, amb sortida i arribada al velòdrom. Les jornades, que comptaren amb la presència dels francesos Fournier, campió del món, i Medinger, campió d’Europa, foren amenitzades per la banda municipal. Els premis anaven des d’objectes d’art i medalles d’or fins a premis en metàl·lic. Van tenir tant d’èxit les carreres que al final se’n va programa una altra el dia 12 d’octubre, de la qual es va destinar la recaptació a beneficio público (La Vanguardia, 12 d’octubre de 1892).
Si bé no era una activitat esportiva, cal destacar que el dia 10 es va organitzar la Batalla de Flors al Parc de la Ciutadella, on participaren el Club Nàutic, el R. Club de Regates i el Círcol Eqüestre. “El primer premio, el de la Infanta, consistente en un jarrón de fayance fue adjudicado al carruaje del Club Náutico, que era un precioso esquife con el gallardete del club a proa, y un elevado escudo a popa, representando la rosa nàutica formada con remos (...). Llamó con justicia la atención del público una góndola veneciana, presentada por el real Club de Regatas, que no obtuvo premio, porque sólo llevaba flores en la popa curvada de la navecilla, y algunas guirnaldas de boj en los costados” (La Vanguardia, 11 d’octubre).

Les regates, tal com estava previst, es van fer el 15 d’octubre. “Sabiendo que el deporte náutico tiene muchos adeptos en Barcelona, escusado es decir que fueron presenciadas las regatas de ayer por una concurrencia así numerosa como distinguida (...) Los invitados tomaron asiento en el citado balneario (La Deliciosa) y, además, fuera de él, en la arena de la playa había centenares de personas unas de pie y sentadas en el suelo otras. Amenizó los intermedios la banda municipal, cuyos acordes iban a confundirse con las olas siempre rumorosas. Empezaron las regatas a las tres y antes se verificaron juegos de cucañas, en las que habían patos y que hicieron las delicias del público (...) hubo un individuo que hasta se itró al agua vestido y todo para coger uno de ellos” (La Vanguardia, 16 d’octubre). Es van programar deu regates, des de patinadors d’un rem, i “gusis” a quatre i sis rems, fins a embarcacions de vapor.

Finalment, les carreres de cavalls es van fer a l’Hipòdrom de Can Tunis el dia 16 d’octubre, però “con menos animación que otras veces”. Es programaren sis curses, d’aquestes una fou d’steeple chasse (obstacles) i una altra “militar, de saltos”. No obstant, el més espectacular fou la desfilada de carruatges per la Gran Via, una vegada finalitzades les carreres: “Mail-coaches, breaks, landaus, milords, buggys y charrettes en triple y cuádruple fila circularon por la Granvía hasta después de anochecido, siendo mucha la animación que reinó en la grandiosa avenida, cuyos paseos laterales se veían materialmente atestados de gente” (La Vanguardia, 17 d’octubre). 

divendres, 19 de setembre de 2014

El Tour de França i la Travessia del Port de Barcelona: Portades esportives de La Vanguardia (III)

El Tour de França és la prova ciclista per etapes més antiga del món, va néixer el 1903. La idea fou del periodista esportiu Géo Lefèvre (1877-1961), i la seva execució va anar a càrrec d’Henri Desgrange (1865-1940), editor de L’Auto. Desgrange seria director de la cursa de 1903 fins a 1936, i per al diari esportiu aquesta iniciativa va resultar un bon negoci, ja que va passar de vendre 25.000 exemplars abans d’iniciar-se el Tour, a 65.000 una vegada finalitzat. Cinc anys després (1908) el volum de venda era de 250.000 exemplars.

Al llarg de la seva història, La Vanguardia ha dedicat diverses portades al Tour. La primera es va publicar el 1 d’agost de 1933, i en ella es veia la rebuda multitudinària a l’Estació de França al ciclista Vicente Trueba, “La Puça de Torrelavega”, que s’havia proclamat guanyador del Gran Premi de la Muntanya. Barcelona ha acollit, fins a tres ocasions (1957, 1965 i 2009) etapes d’aquesta emblemàtica prova. El principal impulsor de la seva primera arribada fou Joan Antoni Samaranch, que aleshores era regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona.

En el palmarès del Tour hi ha ciclistes mítics com Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinualt o Miguel Indurain. En la primera meitat de la dècada dels anys trenta la lluita pel maillot groc se la disputaven els francesos André Leducq i Antonin Magne, amb dos triomfs cadascú. El ciclisme espanyol gaudia en aquells anys d’escaladors bons, com Trueba o Federico Ezquerra, però no s’imposaven en cap etapa. De fet, el primer espanyol que va guanyar una etapa al Tour havia estat Salvador Cardona, el 1929. La segona meitat seria una mica millor, el 1936 finalment Ezquerra guanyaria una etapa; i el 1937 ho feien per partida doble Mariano Cañardo i Julián Berrendero. L’edició de 1934, a la qual correspon la fotografia, fou especialment calorosa; per aquest motiu, “los corredores, con los tubulares enroscados en los torsos, se remojan a gusto en los barreños que un alma caritativa ha dispuesto en un punto del avituallamiento”.


L’altra instantània correspon a la sortida de la IX Travessia del Port de Barcelona, una prova que organitza el Club Natació Atlètic Barceloneta, i que encara forma part del calendari d’esdeveniments esportius de Barcelona. La fotografia va ser publicada el 25 de setembre de 1934, i l’autor és Josep Maria Sagarra. El guanyador d’aquesta edició fou el francès René Cavalero. No obstant, aquesta prova, nascuda el 1926, havia tingut fins aquell moment un protagonista destacat: Ramón Artigas. Al web del CN Barceloneta se subratlla que “Artigas es convertiria en el màxim exponent del Club després de haver guanyat en sis edicions de la Travessia del Port de Barcelona, aconseguir dotze títols de Campió d'Espanya i divuit plusmarques nacionals. Tot això en el període comprés entre 1925-1933”. Artigas va guanyar la primera edició i cinc de consecutives (1928 a 1932). Del fet que la prova gaudia del suport institucional en dóna fe que hi fossin presents el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. En l’article que acompanya la portada històrica, Rafel Abella ens recorda que “el auge de la Travesía se enmarcaba en un momento brillante de la natación catalana gracias a los nombres de Sabata, Sabaté, Lepage y Carulla; y entre las feminas destacadas se encontraban las hermanas Soriano, Montserrat Ros y Mary Bernet”.

dimarts, 16 de setembre de 2014

La Volta i la motorització femenina: Les portades esportives de La Vanguardia II



En la segona fotografia, que va sortir publicada el 10 de setembre de 1931 i estava dedicada a La Volta Ciclista a Catalunya, es veia una senyora llençant un cubell d’aigua a un ciclista en el decurs de l’etapa Reus-Alcañiz. Aquesta instantània, com les anteriors, eren del fotògraf Josep Maria Sagarra i Plana (1885-1959), el fons del qual es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya i una part a l’Arxiu Fotogràfic de la ciutat. No seria l’única que sortiria d’aquella Volta, dos dies després tot el protagonisme era per al ciclista Mariano Cañardo: “el vencedor de la cuarta etapa, hace un alto en la carrera para reparar, sin pérdida de tiempo, una avería de su màquina”.

La Volta a Catalunya és la prova per etapes més antiga del calendari espanyol. La primera edició arrancà el 1911 sota la direcció del Club Deportivo Barcelona, i el primer guanyador fou el tarragoní Sebastià Masdeu Menasanch. En el període comprès entre 1914 i 1919 i els anys 1921 i 1922 no s’havia disputat, però ho feia de manera ininterrompuda des de 1923 (només deixaria de fer-se els anys 1937 i 1938 a causa de la Guerra Civil). Cal dir que la seva consolidació arribaria de la mà de la Unió Esportiva de Sants, una entitat creada en 1922 després de que es fusionessin varies entitats del barri. L’altra gran cursa per etapes, la Vuelta a Espanya, va aparèixer més tard, el 1935.

Un personatge relacionat amb aquesta emblemàtica prova en els anys trenta era el ciclista Mariano Cañardo, tal com es diu en la ressenya de l’historiador Abella, “la popularidad del ciclismo aumentó al amparo de un nombre de gran prestigio cuyos triunfos captaron la admiración de los aficionados. Este campeón se llamaba Mariano Cañardo”. El 1931, l’any de la fotografia, va quedar segon, però ja havia guanyat tres edicions consecutives (1928-1930). Al final s’imposaria en set edicions. A les anteriors cal afegir les dues d’abans de la Guerra Civil (1935 i 1936) i una just acabada (1939).


L’altra fotografia, que havia sortit publicada originàriament el 21 de juny de 1932, es titulava La Mujer y el Deporte, i hi apareixia la senyoreta Maria Dolores Roca damunt d’una motocicleta. Va sortir amb portada històrica. En la ressenya d’Abella (La Vanguardia, 21 d’abril de 1995) es deia: “Ciertamente, si el decenio de 1930 trajo la eclosión femenina en el deporte –atletismo, natación, baloncesto, esquí, hockey, etcétera, no fue muy usual la pràctica del motorismo entre las mujeres, a pesar de que la falda pantalón, de moda en aquella época, facilitase la montura”.  El cert és que amb el títol de Mujer y Deporte ja havien aparegut quatre portades (15 d’abril de 1931, 29 de novembre de 1931, 8 de gener de 1932 i 17 de maig de 1932). La fotografia pertanyia a una prova de regularitat de motos i cotxes, que fou organitzada pel Motorista Club Barcelona el 19 de juny de 1932, i on van participar 58 pilots. Dins del programa hi havia dues proves adreçades a señoritas, una de motos i l’altra de sidecars. La prova de motos va ser guanyada precisament per María Dolores Roca. Un dies després, El Mundo Deportivo (26 de juny) li va dedicar un espai a la seva portada, on M. Dolores Roca “nos cuenta su iniciación en el motorismo y algo más”. També fou aficionada a la bici, ja que hi ha constància de la seva participació en una cursa ciclista organitzada per l’Sport Ciclista Català al Parc de la Ciutadella (La Vanguardia, 21 de març de 1933) on es va classificar segona darrere de Josefina Vidal. El més curiós de tot és que quan va sortir la portada històrica, María Dolores Roca encara era viva, ja que una carta seva va sortir publicada a Cartas de los lectores (La Vanguardia, 28 d’abril de 1995): “...ahora tengo 83 años y, como es natural me emocioné, pues a pesar de mi edad, me place decirles que gozo de buena salud, con algunos achaques propios de la edad y nada más”. Al dia següent el diari li va dedicar un reportatge que portava la signatura de Manuel Díaz Prieto i que es titulava La chica de la moto. En l’article, Maria Dolores, que fou funcionaria de l’Ajuntament de Barcelona durant 45 anys, recordava algunes anècdotes de la seva vida.


dimecres, 10 de setembre de 2014

Ricardo Zamora: Las portades esportives de La Vanguardia


El 19 de març de 1995 La Vanguardia presentava un col·leccionable de portades històriques del període comprès entre 1929 i 1936, i que havien sortit en el suplement del diari Notas Gráficas. A partir del diumenge 26 de març van anar apareixent aquestes portades, que anaven acompanyades de comentaris de l’historiador Rafael Abella. Segons s’informava en el diari, la portada “era ocupada entonces por una única gran fotografía elegida con criterios de actualidad periodística, pero también de oportunidad documental y de sensibilidad artística (...) páginas de huecograbado del diario. Entre ellas, destaca la del 16 de octubre de 1929, la primera que apareció impresa mediante este sistema y que mejoró la presentación de La Vanguardia”. Les reproduccions van sortir de dilluns a divendres i fins al mes de juny. Tal com també es detalla en la informació, “la introducción del huecograbado situó ya entonces a La Vanguardia en la primera línea de la innovación tecnológica y profesional”. El diari va iniciar la fotografia de portada amb una imatge del rei Alfons XIII el 16 d’octubre de 1929. Cal afegir, també, que aquelles imatges portaven la firma de fotoperiodistes de renom, des de Sagarra i Puig Farrán, fins a Brangulí, Pérez de Rozas o Masdeu.

  

De les 50 fotografies, cinc eren dedicades a l’esport. La primera, publicada el 3 de gener de 1930, es titulava Ricardo Zamora: una vida dedicada al fútbol. En la fotografia apareixen Zamora i Kuda, capitans d’Espanya i Txecoslovàquia, i l’àrbitre belga M. Christophe. L’estadi de Montjuïc s’havia inaugurat amb un partit internacional entre la selecció catalana i el Bolton Wanderers el 20 de maig de 1929, i ara li tocava el torn a la selecció espanyola. Abans d’aquesta data Espanya només havia jugat una vegada a Barcelona. El 18 de desembre de 1924, en el camp de Les Corts, Espanya es va enfrontar amb Àustria, “a beneficio del aguinaldo del soldado”.


El protagonisme informatiu de la fotografia era per a Ricardo Zamora, un jugador, porter, que en les dècades dels anys 20 i 30 fou considerat un dels millors jugadors del món. Va jugar en el RCD Espanyol, el Barça i el Reial Madrid; i debutà amb només 19 anys amb la selecció que conquerí la medalla de plata en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920). Durant la Guerra Civil s’exilià, i una vegada finalitzada jugaria amb l’Atlético Aviación –actual Atlètic de Madrid–. Com a entrenador va treballar a l’Atlético Aviación, el Celta de Vigo, el Màlaga i l’Espanyol; i va dirigir a la selecció espanyola el 1952. El que no és tant conegut és la seva faceta d’actor. Va sortir a Campeones, la primera pel·lícula de futbol, una comèdia dirigida el 1943 per Ramón Torrado i on l’acompanyaven altres futbolistes internacionals com Guillermo Gorostiza i Jacinto Quincoces. Precisament aquest últim també formava part de la selecció que s’enfrontà a Txecoslovàquia.

La Vanguardia informava que l’estadi de Montjuïc es va omplir. El cert és que hi acudiren 40.000 persones, una bona entrada, per veure com Espanya s’imposava per 1-0 amb gol del barcelonista Sastre. Des abans del partit la premsa es feia eco del fet que quatre jugadors del Barça debutarien amb la selecció: Martí, Guzmán, Sastre i Castillo. Al final José Carlos Castillo no va jugar per lesió, el seu debut s’endarreriria un any, i només va jugar una vegada amb la selecció. El seu lloc va ser ocupat pel jugador Obiols de l’Unió Esportiva Europa. Un altre jugador destacat que es va perdre el partit per lesió fou Samitier.


El seleccionador era el bilbaí José María Mateos Larrauri, un periodista que va ser el primer president de la Federació Biscaïna de Futbol (1917), i que va tenir un llarg mandat com a seleccionador nacional (1924 a 1933). En aquells anys les convocatòries dels jugadors eren molt diferents de les d’ara, de fet, Mateos cridava a la selecció jugadors de la regió on se celebrava el partit. També ell fou el primer entrenador en aplicar al nostre país el sistema de línies d’equip, és a dir, feia jugar de defenses o migcampistes jugadors d’un mateix equip. En aquest partit, per exemple, els defenses (2) eren Ciriaco i Quincoces, de l’Alavès; i inicialment estava previst que en el mig del camp juguessin Martí, Guzmán i Olivella del FC Barcelona. Però com ja hem dit abans, Olivella es va lesionar i en el seu lloc jugaria Obiols.