dimecres, 22 d’octubre de 2014

Les instal·lacions esportives de la Diagonal II: Del camp de Golf de Pedralbes i el camp de tir a Torre Melina, als complexes del R.C. de Polo i Universitat de Barcelona,...


  L’altre espai on es van arribar a concentrar instal·lacions esportives estava al final de la Diagonal, als dos costats de l’avinguda (actuals barris de Pedralbes, i La Maternitat i Sant Ramón) i ja tocant el terme municipal d’Esplugues de Llobregat. Sens cap mena de dubte aquesta zona és la que gaudeix de més instal·lacions esportives per metre quadrat. No son objecte d’aquest article, però al costat de la Diagonal trobem les instal·lacions del F.C.Barcelona, DIR Campus, Bowling Pedralbes i el Club Laietà, i molt a prop, en el terme de l’Hospitalet -avinguda Manuel Azaña- el Complex Hospitalet Nord.

Seguint un ordre cronològic, la primera instal·lació construïda ací fou el camp de golf de Pedralbes, que es va fer en uns terrenys que eren propietat del comte de Güell. El Barcelona Golf Club es va fundar en juliol de 1912. Segons ens detalla Emilio Navarro en el seu llibre Album histórico de las Sociedades Deportivas de Barcelona, “el proyecto de su fundación fue obra del Excmo. Sr. Conde de Churruca. Hombre de grandes iniciativas y sportaman entusiasta”. El projecte comptà amb el suport de l’aristocracia barcelonina i de la classe benestant. El camp només disposava de nou forats (els reglamentaris son divuit), però estava ben equipat, “con bar en la Casa Club (...) y pista para tenis y croquet”. El primer torneig, on van competir junts homes i dones, es va celebrar el 26 de gener de 1913, i Norman Cinnamond fou el primer guanyador. “La celebración de este partido atrajo al campo de juego a distinguidas familias barceloneses y de la colonia extranjera”. Entre aquests figuraven Arthur Witty i John Parsons, que havien estat jugadors del F.C.Barcelona. Segons el document La Historia del Real Club de Golf El Prat desde sus orígenes en Pedralbes en 1912, publicat pel mateix club, el títol de Reial li seria concedit al club poc després, però no he trobat cap referència fins l’any 1924, on ja apareix com Reial Barcelona Golf Club Pedralbes. La família reial visitaria el camp de golf en 1927, les infantes Beatriz i María Cristina, acompanyades de la reina Victoria Eugenia, van jugar unes partides de tennis al club (La Correspondencia militar 26 d’octubre de 1927). Malgrat que encara hi ha referències de que el camp de golf de Pedralbes encara estava en funcionament en 1955 (Crónica de la Jornada, La Vanguardia 31 de març de 1955), els socis del club de Pedralbes, i un bon nombre de socis del Club de Golf de Sant Cugat van fundar el Reial Club de Golf El Prat el 2 de juliol de 1954, i es van traslladar als greens del Prat de Llobregat a finals de 1955.

L’altra instal·lació, en aquest cas un camp de tir, va estar situat en la finca de Torre Melina. En l’actualitat en aquest punt es troba avui l’Hotel Joan Carles I. El camp va estar en funcionament de 1926 a 1956, i en ell van organitzar les seves tirades la Reial Associació de Caçadors, l’Associació de Caçadors de Catalunya, i també la Societat de Caçadors La Torcaz. A causa de la Guerra Civil l’activitat va restar interrompuda, fins a març de 1994, data en que es va re-inaugurar el camp (La Vanguardia 8 de març de 1944).  Inicialment l’esport practicat fou el tir al colomí però, a partir de 1936, quan s’inaugurà “una instalación internacional con quince màquines lanzaplatos”, es comença a practicar i organitzar competicions de tir al plat (La Vanguardia 4 de juliol de 1936).


En 1932, i molt a prop de Torre Melina, s’instal·là en 1932 (veure article anterior) el Reial Club de Polo, un dels clubs més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Les seves instal·lacions, a les quals s’accedeix per l’avinguda Gregori Marañon, han estat escenari de nombroses competicions internacionals: final four hockey (2014); copa Federació de Tennis femení (2013); torneig Preolímpic d’hockey (1996); Juegos Olímpicos (1992); copa Intercontinental d’hockey (1985); campionat del món d’hockey (1971); etc. També organitza anualment esdeveniments prestigiosos: des de 1902 el Concurs de Salts, de 1949 el torneig de Reis d’hockey, i el torneig internacional de polo va arrancar en 1969.  En l’actualitat el club compta amb cinc seccions –hípica, hockey, pàdel, polo i tenis- té més de 10.000 socis. Les seves dependències i instal·lacions -3 camps d’hockey, pista de salts, camp de polo, 2 piscines, pistes de tennis i pàdel, etc.- ocupen 29 hectàrees.
Amb accés per la Diagonal es troben les instal·lacions esportives de l’Universitat de Barcelona, i que van entrar en funcionament el curs 1957-58. “Los campos de deportes han sido ya construidos al final de la avenida del Generalísimo Franco (...) Se han invertido la cantidad de 13 millones de pessetes. Constan de un gran estadio para competiciones de fútbol y atletisme, y otras pistes para rugby, baloncesto, patinaje, tenis, frontón y piscina, todo con las medidas reglamentarias” (La Vanguardia 12 de juny de 1957). Aquestes instal·lacions son les úniques de titularitat pública de la zona.
En 1960, en els antics terrenys del Golf Club Pedralbes, es va condicionar un circuit de motocròs per acollir el I Motocròs Internacional de Barcelona. En la roda de premsa prèvia a la competició, Kike Pérez de Rozas, que era directiu del Moto Club Ruta, “hizo mención del gesto prócer del vizconde de Güell, que había permitido ambientar la prueba en los magníficos terrenos del Golf de Pedralbes, que permitirán, por rara excepción, montar esta competición típica de campo abierto, practicamente dentro de la ciudad y en condiciones para albergar el gran público que se congregarà sin duda alguna” (El Mundo Deportivo 1 de febrer de 1960). El circuit va tenir una curta vida, la ciutat creixia, però va ser escenari (1962 i 1963) de les dues primeres edicions del Gran Premi d’Espanya de Motocròs, que foren proves puntuables del mundial de l’especialitat.


Si en el mes de febrer de 1962 es celebrà el I Gran Premi d’Espanya de motocròs, el 20 de febrer del mateix any s’inaugurava, al costat del Reial Club de Polo, el Canòdrom Avenida. Com senyala Xavier Theros en  l’article, Historias de perros veloces, publicat a El País el 8 d’agost de 2001, “esta nueva ubicación llegó a tenir una taquilla para apuestas en la mismísima avenida de la luz. Funcionó hasta 1979, cuando pasó a llamarse Canòdromo Diagonal. Pero no resistió mucho el embate de la modernidad y cerró en 1984”

Finalitzarem aquest recorregut per la zona alta de la Diagonal -essent conscient de que en el tinter es queda a ben segur alguna instal·lació- amb el Reial Club de Tennis Turó. Aquesta entitat, fundada en 1911, va tenir, fins a 1967, les seves instal·lacions entre els carrers Via Augusta, Santaló i Descartes. A principis de març de 1968 es traslladava al costat del Polo i Canòdrom, front als Jardins de Cervantes. L’acte inaugural fou presidit per José María Nogués, marquès de Cabanes, president de la Federació Espanyola de Tennis; J.A.Samaranch, delegat nacional d’Educació Física i Esports; Francesc Platón, representant a Catalunya d’aquest organisme i el president del club, Joan A. Maragall Noble (La Vanguardia 5 de març de 1968). Dos anys després, i amb presència de les mateixes autoritats s’inaugurava el xalet social (La Vanguardia 14 d’abril de 1970). A partir de 2006 aquest històric club ha iniciat una nova etapa sota la direcció de la multinacional britànica del sector del tennis i fitness David Lloyd. Ara l’equipament gaudeix de onze pistes de terra batuda, tres de sintètiques, cinc de pàdel, una pista poliesportiva, un gimnàs, dues sales per activitats dirigides i cicling i tres piscines.


dimecres, 15 d’octubre de 2014

Les instal·lacions esportives de la Diagonal I: De Can Ràbia i el Reial Club de Polo, al camp de futbol i pista de bàsquet de la Carretera de Sarrià (R.C.E Espanyol), fins a

   L’avinguda de la Diagonal de Barcelona, al llarg de la seva història, ha mantingut una estreta relació amb l’esport. Aquesta relació es deu, d’una banda, al fet que a la mateixa avinguda, o en els seus voltants –per exemple a l’actual Avinguda de Sarrià– es van construir diversos equipaments esportius –alguns d’emblemàtics, malgrat ja hagin desaparegut–; i d’altra banda, perquè ha estat escenari d’esdeveniments esportius internacionals. A la Biografia de la Diagonal (edicions La campana), el cronista Lluís Permanyer ens en descriu un bon nombre, i ens recorda que “aquell passeig de terra, relativament ample i d’uns quants quilòmetres, es va convertir en un petit paradís per a practicar el passeig a cavall”. La llista no és completa, però imagino que no era aquesta la pretensió de l’autor.  En les properes pàgines anirem coneixent aquests espais i començarem per les primer instal·lacions del Reial Club de Polo, una de les entitats més antigues i amb més solera de la nostra ciutat, i que estaven en una zona on més tard es van instal·lar d’altres instal·lacions emblemàtiques de la ciutat. 

Abans d’endinsar-nos en la història esportiva de la Diagonal cal dir que l’avinguda ha tingut tots aquests anys diversos noms. En el Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona se’ns recorda que el 1865, quan es batejà per primera vegada, es deia Gran Via Diagonal; el 1874 passaria a anomenar-se Argüelles; de 1922 a 1924 hi hauria un tram amb el nom d’Argüelles i un altre amb el nom de Nacionalitat Catalana; a continuació, el 1925, se li donaria el nom del rei, Alfons XIII, i amb l’arribada de la República, el de 14 d’abril. Finalment, després de la Guerra Civil, i durant la dictadura, va porta el nom del Generalíssim Franco, i finalment, el 1979 tornaria a recuperar el seu nom original. 
El ReialClub de Polo va néixer el 1912 fruit de la fusió del Polo Club Barcelona, que s’havia fundat el 1897 i organitzava des de 1902 el Concurs d’Hípica –actual Concurs Internacional de Salts–; i el Barcelona Jockey Club, fundat el 1911. Aquestes entitats van utilitzar, per a les seves activitats, des de l’Hipòdrom de Can Tunis fins a la Plaça de les Armes del Parc de la Ciutadella, però el 1911 el Polo Club Barcelona, que ja havia assolit el títol de “Reial”, va adquirir uns terrenys a Can Ràbia a la carretera de Sarrià i just per damunt de la Diagonal. A l’Álbum histórico de las sociedades Deportivas de Barcelona (1916), d’Emili Navarro, se’ns detalla les característiques de l’equipament: “terrenos que ocupan una extensión superficial de 93.247 metros cuadrados, en los cuales existe el campo de polo, circundado por una magnífica pista para Caballos, en los que se celebra el Concurso Hípico (...) que es de los más importantes de Europa”. El cert és que aquell mateix any, en el mes de juny, s’hi celebrà el concurs hípic (La Vanguardia, 3 de març de 1911). Com que les instal·lacions de Can Ràbia es quedaren petites, el Reial Club de Polo adquireix el 1927 uns terrenys a Torre Melina (Los Deportes, 1 de febrer de 1927), al final de l’avinguda d’Alfons XIII (La Diagonal). No obstant, no serà fins al 1932 que es realitzarà el trasllat definitiu. Amb la República, el club, que deixà de dir-se “Reial”, comptava amb seccions de tennis, hípica, hoquei, futbol, carreres de llebrers i tennis taula. A La Vanguardia del 4 de novembre de 1932 s’informava que “el nuevo Parque de Deportes del Polo Jockey Club, està situado al extremo de la Avenida del 14 de abril” –torna a canviar de nom–, i en el mateix diari (14 de novembre de 1933) se’l qualificava com a “el primer campo de deportes de España. L’actual Reial Club de Polo continua, avui, en les mateixes instal·lacions, organitzant el Concurs de Salts, un dels més prestigiosos internacionalment, i orgullós del seu compromís olímpic, ja que va ser seu de les proves d’equitació (doma i salts) i de la prova de salts en el pentatló modern en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992; i també acollirà el 2017 les proves hípiques dels Jocs Mediterranis concedits a Tarragona.
Cal dir, com vaig exposar en l’article L’estadi Català, el primer estadi espanyol, publicat en el blog el 19 de febrer de 2014, que amb anterioritat ja s’havia pensat la Diagonal com a espai per construir un estadi. “Que se estudie el emplazamiento de un gran parque de sports sumamente indicado al extremo occidental de la Gran Vía Diagonal, en su punto de contacto con las estribaciones inferiores de San Pedro Mártir, previos los estudios necesarios para que dicho parque responda a todas las exigencias de la higieneccívica y la educación física moderna” (La Vanguardia, 24 de febrer de 1914). El projecte, que responia a l’aspiració olímpica de Barcelona, s’havia inclòs en l’Exposició d’Indústries Elèctriques promoguda per Josep Puig i Cadafalch. En principi estava previst executar-lo el 1917, però al final no es va arribar a fer.
Abans del trasllat, i a continuació de la instal·lació de Can Ràbia, es va construir un altre equipament esportiu, el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol. Els terrenys havien estat adquirits per la família De la Riva el 1922. Les va inaugurar el 18 de febrer de 1923 amb un partit del campionat de Catalunya que enfrontà l’Espanyol i la Unió Esportiva de Sants, amb triomf dels pericos per 2-1. El club blanc i blau jugaria en aquest camp fins al 1997. L’últim partit es disputaria el 21 de juny contra el València, i una mica després, el 20 de setembre de 1997, seria demolit. El Reial Club Esportiu Espanyol, després de Sarrià, seria el llogater de l’estadi olímpic de Montjuïc, i més tard construiria el seu propi estadi a Cornellà. Cal recordar dues curiositats del camp de la carretera de Sarrià. La primera és que allà s’hi va marcar el primer gol de la Lliga Espanyola de futbol. Aquest fet es va produir durant el partit que enfrontà el 10 de febrer de 1929 el R.C.E. Espanyol i la Reial Unió de Irún, i l’autor del gol fou Josep Pitus Prats. La segona, no relacionada amb el club, és que la bombonera perica també fou escenari de tres partits del campionat del món celebrat a Barcelona el 1982, i encara es recorda com l’Itàlia de Rossi –amb tres gols– va eliminar el Brasil per 3-2. Ara l’únic record de l’esport en aquest indret és la plaça que porta el nom del mític porter Ricard Zamora. Cal afegir que al costat del camp de futbol el club blanc i blau va construir una pista de bàsquet, que fou inaugurada amb motiu de la I Copa del Generalísimo de 1940, que va veure el triomf final del C.B. L’Hospitalet. “Un campo sencillamente magnífico, orgullo del Real Club Deportivo y de los baloncestistas catalanes, que en adelante podran preciarse de poseer el mejor estadio de baloncesto de España” (El Mundo Deportivo, 22 de juny de 1940).  Cal esmentar que davant del camp de futbol perico, en la carretera de Sarrià 161, el Picadero Jockey Club, una entitat que havia nascut el 1951, va inaugurar la seva seu i el terreny de joc el 22 de febrer de 1953. El Picadero, que va desaparèixer a finals dels anys vuitanta, forma part de la història de la ciutat, ja que les seves seccions de bàsquet, voleibol i beisbol van conquerir diversos títols en l’àmbit nacional i internacional (en beisbol, la copa d’Europa el 1963 i 1968). La pista va estar en funcionament fins la inauguració del nou palau esportiu, situat a la Travessera de les Corts, i que seria inaugurat el 1 de novembre de 1968.
Quan el R.C. de Polo marxà cap a Torre Melina, l’espai seria ocupat pel Kennel Club de Barcelona (canòdrom) i el complex de Piscines i Sports. El canòdrom es va inaugurar el 31 de maig de 1934 amb 6 carreres de llebrers. L’avinguda 14 d’abril –La Diagonal–, en direcció Esplugues de Llobregat, estava asfaltada fins a aquell punt. Cal dir que a Barcelona en aquests anys hi havia una gran afició als llebres, amb el Canòdrom-Park en el camp Sol de Baix a la Travessera de Les Corts –antics terrenys d’entrenament del Barça–; i en el Canòdrom del Guinardó, situat darrere de l’Hospital de Sant Pau i que fou inaugurat el 28 de juny de 1934. Finalitzada la Guerra Civil, prendria el nom de Canòdrom Barcelona. Les últimes competicions que s’hi van celebrar foren ciclistes (La Vanguardia, 27 de setembre de 1946).
Piscinesi Esports, comptava, quan es va inaugurar, el 24 de juliol de 1935, amb una piscina –segons els anuncis publicitaris dels diaris, “la mayor piscina del mundo”; un camp de base-ball, un camp de golf, una pista de patinar i un servei de bar-restaurant que gestionava l’Hotel Ritz. El dia de la inauguració, que comptà amb la presència de l’alcalde de Barcelona Joan Pichi i Pon, es va organitzar un festival de natació i un partit de waterpolo en el qual va intervenir el Club Natació Barcelona (El Mundo Deportivo, 25 de juliol). El complex de Piscines i Esports va ser escenari d’alguns esdeveniments esportius rellevants, per citar dos exemples, la disputa del primer partit internacional de bàsquet del Club Femení d’Esports (3 d’agost de 1935), i la celebració del I Campionat d’Espanya d’hoquei sobre patins (9-11 de juny de 1944), del qual va sortir campió el R.C.E Espanyol. Com en el cas del canòdrom, finalitzada la Guerra Civil posava en coneixement dels seus abonats el canvi de nom a Piscinas y Deportes, “interpretando el estilo netamente nacional de la nueva España” (La Vanguardia, 20 de juny de 1939). Aquest espai gaudiria de gran popularitat fins als anys seixanta, però el creixement urbà el feia un espai interessant per les immobiliàries. El complex tancaria les seves portes en 1986, però la seva resurrecció, com a centre lúdic, arribaria el 1999. En els seus espais es construiria un parc públic –que porta precisament el nom de Piscines i Esports–, aparcaments, piscina, gimnàs i solàrium, restaurant i un multicine.
Finalment, la instal·lació més efímera en aquesta zona fou el Bolodromo, que va ser inaugurat el 21 de maig de 1952, i que tenia 16 pistes de bitlles i un servei de cafè-bar-restaurant. Quan es va inaugurar la pelouse interior s’utilitzà per organitzar des d’exhibicions de gossos fins a baralles de galls (anunci a La Vanguardia, 21 de maig de 1952). 
A l’altra banda de la Diagonal, i no gaire lluny, en l’illa que configuraven la Travessera de Les Corts, l’Avinguda de Sarrià i els carrers Loreto i Burdeus, s’inaugurà el 17 d’abril de 1955 el Canòdrom Loreto. Aquesta instal·lació acolliria campionats d’Espanya, i el II campionat d’Europa de llebres, celebrat del 6 al 12 d’octubre de 1957. A finals de 1960 ja era públic que es deixava el canòdrom, “como sea que el solar que ocupan actualment las instal·lacions del citado Canódromo, deben ser construidas viviendas” (La Vanguardia, 7 de desembre de 1960). L’Agrupación Galguera de Loreto, entitat gestora del Canòdrom, tenia previst inaugurar les noves instal·lacions al costat del Reial Club de Polo a la primavera, i es diria Canòdrom Avenida, però al final obriria les portes el 20 de febrer de 1962.  L’última cursa es disputaria el 7 de gener de 1962. Com a curiositat destacar senyalar que tots els anys l’Agrupación Galguera Loreto organitzava una festa el 10 de desembre amb motiu de la festivitat de la seva patrona, la verge de Loreto. Els actes constaven d’una missa –parròquia de San Eugeni I, papa–, la benedicció del llebrer, un aperitiu i dinar oficial, i a la tarda curses de llebrers (La Vanguardia, 10 de desembre de 1955).

Per finalitzar vull fer esment d’altres instal·lacions properes a aquesta zona, i que són mencionades per Lluís Permanyer en el seu llibre. D’una banda el Picadero Tomàs, que estava situat al carrer Numància, 174, tocant la Diagonal –banda muntanya–. Aquest Picadero es va traslladar el 1957 de Diagonal cantonada carrer Muntaner, on avui està l’Hotel President, al carrer Numància. Al costat del Picadero Tomàs es trobava el camp de futbol del Bergadà, i no massa lluny el camp de futbol del Remei. Més allunyat, on avui està l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Diagonal 649-651, hi havia un altre camp de futbol on jugava el Junior F.C., un club fundat per un grup d’amics el 1917, i que en l’actualitat està ubicat a Sant Cugat. Aquest club té una peculiaritat destacable, a més de les seccions esportives –algunes d’elles com la d’hoquei ha aportat esportistes olímpics–, en va tenir una de molt rellevant, que va estar dedicada a les arts escèniques (teatre i òpera). El seu important fons musical fou cedit a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Campionat del Món de Tir al Colomí - 1961 (Mundial XVI)

Si bé hi ha constància a través de la premsa que aquest esport es va començar a practicar a la capital del reino des de principis de la dècada de 1880, a Barcelona arribaria una mica més tard. La Vanguardia del 31 de març de 1883 feia referència al fet que l’Associació d’aficcionats a la caça i pesca de Catalunya, “inaugurará el tiro de palomos, situado al final de la calle Bruch”. La Vanguardia també informà que el dia 7 de setembre del mateix any “a las tres de la tarde, debe verificarse la inauguración del nuevo tiro de palomos y gallinas de Miramar, para cuyo acto el dueño ha cursado las correspondientes invitaciones”. A partir de l’estiu de 1887, i fins a principis del segle XX, l’activitat es va traslladar a l’Hipòdrom de Can Tunis, on es va condicionar un camp de tir (La Vanguardia i La Dinastía, 25 de maig de 1887).

  


Tal com assenyalava en l’article del blog L’equipament esportiu més antic de Montjuïc, el camp es deixaria d’utilitzar en detriment d’altres, com ara Torre Melina, i no tornaria a obrir les portes sota la direcció de la Societat de Tir de Barcelona fins al 19 de juny de 1947. En la instal·lació, més moderna, es podien practicar el tir al colomí i el tir al plat, i es construí un xalet per a l’activitat social. El dia de la inauguració li van concedir el privilegi de fer el primer tret al capità general de la regió José Solchaga.




El XXV Campionat del Món de Tir al colomí es va organitzar del 17 al 20 de maig de 1961. No era la primera gran competició internacional que se celebrava a la nostra ciutat. El 1953 i 1960, l’equipament havia acollit el Campionat d’Europa de tir al vol; i el 1956 el Campionat d’Europa de Tir al Colomí. La Federació Internacional de Tir amb Armes de Caça havia concedit la responsabilitat organitzativa a la Societat de Tir al Colomí, que estava presidida per Rosendo Peitx Jordana, un empresari vinculat a la industria de l’automoció i que havia ocupat càrrecs a la Diputació de Barcelona, entre ells el de vicepresident. El camp es va haver de millorar amb una segona pista, “mejora a que obliga la reglamentación internacional” (El Mundo Deportivo, 3 de maig de 1961). En el Mundial participaren un total de 320 tiradors de catorze països.
  
El dia abans que s’iniciés el campionat, el periodista Del Arco va treure una entrevista i caricatura de Carlos Mitjans y Stuart, Comte de Teba, “la escopeta más famosa entre los tiradores espanyoles”, que s’havia proclamat campió del món el 1953, campió d’Europa el 1957, i que l’any anterior havia assolit el quart lloc en el campionat del món celebrat a Milà (La Vanguardia, 16 de maig de 1961).

La primera jornada es va haver de suspendre en la volta 6 per manca de visibilitat. “En esta tirada para el título, los pichones son recobrados por un grupo de 24 perros perdigueros navarros ‘Bracos’, que son propiedad de don Raón Irujo, de Pamplona, (...) y que realizaron con éxito su eficaz tarea para la rápida recogida de pichones abatidos” (La Vanguardia, 18 de maig de 1961). La segona jornada va estar marcada pel mal temps, i només s’arribarien a completar 15 voltes de les 20 previstes. La tercera i definitiva jornada veuria el triomf de l’espanyol Francisco Bolinches, nadiu de València i de 29 anys, que va guanyar en el desempat a l’italià Giovanni Bodini.

A continuació es va iniciar el Match de les Nacions i el campionat del món femení, però tots dos es van haver de suspendre novament per manca de visibilitat. El títol mundial per equips va recaure en Espanya, que estava integrat per Payá Barceló, el comte de Teba i Pérez Barquero, amb 57 colomins abatuts de 60. En segon lloc es va classificar França, i en tercer lloc Portugal. En la competició femenina el títol fou per a Nelly Ghiron, d’Itàlia; seguida de Leducq, de França i l’espanyola De la Lastra.

Per finalitzar, una curiositat relacionada amb el tir al colomí i el cinema. Aquell mateix any, a Itàlia es va filmar la pel·lícula Tiro al piccione (Pigeon shoot), un al·legat antifeixista de l’època de Mussolini, i entre els actors figurava un espanyol, Paco Rabal.