dijous, 17 de desembre de 2015

Lluís Meléndez i Gardeñas (1900-1971)


Aquest any, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va afegir, a l’espai dedicat als mitjans de comunicació, a tres periodistes esportius barcelonins -Lluís Meléndez Gardeñas, Carlos Pardo Gil i Andreu Mercé Varela-, els quals van tenir una destacada trajectòria. Tots tres apareixen en la publicació Periodisme amb empremta olímpica, que fou editada l’any 2013 per les Fundacions Esport i Ciutadania i Barcelona Olímpica, un llibre que som autors Joan Manel Surroca i jo mateix. Començaré per Lluís Meléndez, del qual l’amic Joan Surroca li dedicà un article el 3 d’abril de 2013 en el seu blog El Marcador; i intentaré complementar la informació ja apareguda.

Com a esportista, com senyala Surroca “jugó al fútbol y hockey con el F.C.Barcelona, compitió en rugby con el C.D.Universitari y practicó el remo con el R.C. Marítimo, pero sobre todo fue un destacado atleta y uno de los precursores de la marcha española”. Va ser en la marxa on va destacar: campió de Catalunya en 1918 (3 kilòmetres), 1920 i 1923 (5 kilòmetres); i campió d’Espanya en 1919 i 1923 (5 kilòmetres). Precisament, l’edició de 1919, celebrada al camp del R.C.D. Espanyol del carrer Muntaner, era la primera que s’organitzà a Catalunya. Sens dubte, la seva màxima expressió com a esportista fou la participació als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) on es classificà per la final –primera vegada que ho feia un atleta espanyol als 20 kilòmetres marxa-,  però va abandonar per una indisposició quan anava en el grup capdavanter. Després no aniria a la següent cita olímpica (Paris 1924) per una lesió. En aquesta etapa de la seva vida també destacaria com a dirigent, havent participat en la fundació del Catalunya Atlètic Club (1917), que presidí Josep Antoni Trabal, malgrat no figurava en la seva junta directiva (La Vanguardia 26 d’octubre de 1917); al costat de Manel Cutié va promoure la secció d’atletisme del R.C.D. Espanyol (1918); també va estar implicat en la creació de l’Agrupació Atlètica Excursionista (1919); i fou un dels promotors de la secció d’hockey del F.C.Barcelona (1923). Tanmateix, ja des de jove, va tenir un caràcter emprenedor, ja que fou un dels promotors de la Cursa Jean Bouin organitzada pel diari El Sport (1920) –actualment l’organitza El Mundo Deportivo-, al costat de “Torrens, Trabal, Matas y Corbinos” (El Mundo Deportivo 4 de desembre de 1925); o la I Vuelta a Barcelona de marxa (1920).

Cal remarcar que en la dècada de 1920 ja compaginava la pràctica esportiva amb el periodisme. La llista de diaris que fundà o en els que col·laborà és molt extensa. En la primera recerca que vam fer Joan Manel Surroca i jo, apuntàvem que fou redactor de Jornada Deportiva (1921-1925); fundador de la revista Sports (1923-1924); i que formà part, durant 50 anys, de la redacció del diari El Mundo Deportivo (1918-1968) on finalitzaria la seva carrera com a redactor en cap; i afegíem que col·laborà amb altres diaris com a Vida Deportiva, El Noticiero Universal i Dicen. Ara podem afegir que he trobat la seva signatura en diaris de curta vida com Sport Català (La Vanguardia 10 de novembre de 1925); Grafic-Sport (La Vanguardia 19 de febrer de 1927) i La Voz Deportiva (La Vanguardia 4 novembre de 1927). 
Finalitzada la seva carrera com a marxador, durant la dictadura del general Primo de Rivera, assumiria altres tasques vinculades al seu esport, l’atletisme. “Recogemos hoy la opinión emitida por don Luis Meléndez designado para el difícil cargo de entrenador oficial de la Federación Atlética Catalana y nombrado por ésta para cuidar la preparación técnica del equipo catalán en vista de las futuras pruebas del Certamen de la Exposición” (La Vanguardia 2 de maig de 1929). També fou nomenat seleccionador de la Real Confederación Española de Atletismo i responsable de la preparació olímpica amb vistes als Jocs Olímpics de Los Angeles (La Vanguardia 19 de febrer de 1929 i 17 de juliol de 1930). Meléndez també va fer tasques d’oficial en nombroses competicions. Per exemple, el trobem en els Campionats de Catalunya, celebrats a Terrassa, com a director adjunt i starter –jutge de sortides- (La Vanguardia 23 de setembre de 1927) i de jutge d’àrbitre en varies carreres de la Jean Bouin (La Vanguardia 22 de desembre de 1926). El periodista Francesc Castelló també destacà la seva humanitat, ja que recordava que “en 1929, merced a una campaña iniciada por Luis Meléndez en las columnes de El Mundo Deportivo, se logró realitzar una suscripción de 3.000 pesetas que permitió a nuestros atletas desplazarse a Vicennes” per a participar, per primera vegada, en el Cross de les Nacions (El Mundo Deportivo 22 de març de 1929 i 21 de març de 1970).
En els anys trenta cal esmentar la seva implicació en la docència. El trobem participant com a professor en un curs d’Educació Física i Esportiva, que es va realitzar en l’Escola del Treball i sota la direcció de Josep Antoni Trabal (La Vanguardia 5 de juliol de 1930); i també formant part del grup de professors de Cultura Física, els quals impartirien aquesta ensenyança en les Escoles Primàries i Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona (La Vanguardia 31 de març de 1932). També en aquets anys Meléndez, com senyalo en el llibret Els Jocs Esportius de Barcelona 1962-1966, va trobar una làpida romana en la cantonada dels carrers Arlet i Hércules, al costat de l’Ajuntament, on es deia que Luci Cecili Optat donava 7.500 denaris a la ciutat, d’aquests destinava 250 denaris anuals per a fer uns llocs de lluita. Ell intentà que a partir d’aquesta història la ciutat organitzés una activitat esportiva, però només va aconseguiria un senzill acte protocol·lari davant la làpida, el dia 15 d’abril de 1936, durant les Festes Commemoratives de la República. No seria fins a 1962 que el regidor d’esports, Albert Assalit, li comprés aquesta història i l’utilitzés per posar en marxa els Jocs Esportius de Barcelona. 
Després de la Guerra Civil va tenir una estreta relació amb el patinatge, que l’aproparia a la figura emergent de Joan Antoni Samaranch, amb el que mantindria una estreta relació en el futur. Va ser l’entrenador nacional de patinatge artístic (1949) (La Vanguardia 23 d’agost de 1949), també va estar al capdavant de l’organització dels campionats del món de Patinatge Artístic i dansa (1949). Precisament l’any 1949, Meléndez reconeixia en una entrevista que es sentia molt orgullós de la medalla al mèrit concedida per la Federació Catalana d’Atletisme a la seva persona, pel seu “ejemplar comportamiento observado por usted a lo largo de su actuación deportiva” (El Mundo Deportivo 6 d’agost de 1949). En 1948 va participar en el jurat del “Mejor Deportista del Año” una iniciativa de la revista Vida Deportiva on també participava el periodista i amic Carlos Pardo. En la dècada dels anys cinquanta participà activament en l’organització dels Campionats del Món d’Hoquei sobre patins (1951 i 1954); també en els Jocs Mediterranis de 1955, on formà part de la Comissió de Premsa. 
Meléndez va ser un periodista versàtil, en els últims anys de la seva carrera es va especialitzar en boxa i olimpisme, de fet va estar com a enviat especial del diari El Mundo Deportivo en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952), Roma (1960) i Tokio (1964); i si bé no va estar present en Melbourne (1956), pel boicot d’Espanya per la invasió de la Unió Soviètica a Hongria, fou una de les persones que acompanyà a Samaranch a hissar la bandera olímpica en la porta de marató de l’Estadi de Montjuïc (El Mundo Deportivo 22 i 23 de novembre de 1956). Tanmateix destacar que fou el periodista que avançà la candidatura de la ciutat de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1972 (El Mundo Deportivo 26 de novembre de 1965); i posteriorment fou molt crític per la decisió del COE de donar prioritat a la candidatura de Madrid (per a més informació d’aquest tema tenim la publicació Els Jocs Olímpics de Franco, una anàlisi de la candidatura frustrada de Barcelona’72 de Juan Antonio Simón Sanjurjo).
Malgrat que ja estava jubilat, continuà col·laborant amb tasques organitzatives, com per exemple la Comissió d’itineraris i carreteres de la Vuelta Ciclista a España (1970); i no abandonà la màquina d’escriure. Els seus dos últims articles, Cumple sesenta años el Comité Olímpico Español, van aparèixer en El Mundo Deportivo els dies 10 i 11 de juliol de 1969.

Meléndez morí el 3 de març de 1971, al sepeli que es celebrà en la capella dels esportistes, a l’Església de Santa Anna, acudiren nombroses autoritats i companys de feina, entre les que es trobava Joan Antoni Samaranch.
Per finalitzar vull explicar la meva relació personal amb Lluís Meléndez. La meva afició a l’olimpisme va començar col·leccionant uns cromos olímpics que apareixien en les tabletes de xocolata Nestlé, i que em donaven al col·legi quan tenia 11 anys. El pare de l’idea era Meléndez. En 1964, amb motiu dels Jocs Olímpics de Tokio, es va editar un llibre de 343 cromos que recollia els fets més destacats des dels Jocs Olímpics d’Atenes de 1896. Els autors del llibre eren Meléndez i J.F. Vila San Juan, i el pròleg era de José Antonio Elola Olaso, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (La Vanguardia 3 de desembre de 1964).  

dijous, 10 de desembre de 2015

La primera carrera de motor al circuit de Montjuïc

Podem assegurar que des de 1929, any que es celebrà l’Exposició Internacional de Barcelona, Montjuïc ha assolit mèrits per ser considerada la muntanya més esportiva del món, però, cal afegir, que durant molts anys també ha estat considerada la muntanya del motor per la gran quantitat de proves esportives, de dos i quatre rodes, que han passat pel seu asfalt fins a 1986. 

La primera carrera de motocicletes va ser el desembre de 1932. La majoria d’articles sostenen que la idea d’utilitzar el circuit de Montjuïc parteix del pilot de cotxes alemany Rudolph Caracciola, que visità el Parc de Montjuïc abans o després de participar a la Pujada Internacional a la Rabassada, prova organitzada per la Penya Rhin, el 17 de maig de 1931. A partir d’aquest fet, l’entitat i el seu president, Joaquim Molins, comencen a treballar (Hace 80 años que se inuguró Montjuich Raymond Blancafort, El Mundo Deportivo 26 de juny 2013). No obstant, repassant l’hemeroteca, trobem que el mèrit, probablement, és o compartit o d’un altre entitat, el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any 1916. 
En una entrevista publicada a La Vanguardia, el 20 d’agost de 1931, el president del R.M.C. de Catalunya afirma, “acariciamos la idea de una o varias carreres de velocidad en circuito; es más, tenemos la idea fija de que ese circuito sea en las proximidades de Barcelona”. En Montjuïc?, li van preguntar. “Tal vez, tal vez (...) creo firmemente que un circuito en Montjuich resultaria la prueba más popular de las disputades hasta la fecha (...) Allí puede establecerse un circuito definitivo en excelentes condiciones técnicas y económicas (...) Un circuito en Montjuïc por ejemplo permitiría llegar a organitzar una de esas semanas automovilistas, que tanta envidia nos causan y que tanto dinero dejan en las localidades (...)”. Al final de l’entrevista deixava entreveure la possibilitat d’organitzar una carrera a finals d’aquell mateix any o l’any següent. En la portada de El Mundo Deportivo, del 11 de febrer de 1932, ja donava pistes del circuit, “de unos cuatro kilómetros, y lo cubrirán los corredores subiendo por las grandes Avenidas y bajando por el accidentado trazado de la Font del Gat”. L’article finalitza afirmant: “La idea inicial del proyecto surgió de un grupo de entusiastes del Moto Club de Cataluña, y parece ser que la cosa ya ha sido tratada por la Junta Directiva, y que se han iniciado conversaciones con elementos del Automóvil Club de Cataluña”. Unes setmanes després, les dues entitats s’adreçaren a la Federació de Turisme informant que una competició de dos i quatre rodes, a celebrar durant la primavera, atrauria turistes i, per tant, seria bona per la ciutat  (La Vanguardia 28 de febrer i 20 de març de 1932). Aquest projecte sofriria un petit retard, però van aconseguir l’autorització “de las Asociaciones Internacionales que controlan las manifestacions motoristes que se celebran en toda Europa” per posar-la en marxa el 7 de maig de 1933; i el recolzament de nombroses entitats esportives i ciutadanes que van adreçar una carta a l’alcalde Jaume Aiguadé i Miró. Entre les entitats figura la Penya Rhin, la Unión Velocipédica Española, els Clubs Nàutics i Marítims, El Club Natació Barcelona, El Centre Excursionista de Catalunya, el Sindicat de Periodistes, etc. (La Vanguardia 10 de novembre de 1932). 
No obstant, el mèrit d’organitzar la prova al circuit de Montjuïc li correspon a un altre entitat, creada l’any 1932, l’Associació de Corredors Motociclistes de Catalunya. Aquesta entitat es va presentar, organitzant els campionats motociclistes de Catalunya en pista, a l’Autòdrom de Terramar, el 11 de desembre de 1932; i els campionats de carretera del circuit de Montjuïc, el 25 de desembre, els quals comptaren amb l’autorització de la Federació Espanyola i de la Comissió de Parcs i Palaus de l’Ajuntament de Barcelona, presidida per Felipe Julià (El Mundo Deportivo 15 i 18 desembre). En l’organització de la prova, l’Associació de Corredors comptà amb la col·laboració de la Penya Rhin (El Mundo Deportivo 23 de desembre). El públic podia seguir la prova al llarg del circuit, però en la recta de sortida es va instal·lar una tribuna amb capacitat per 2.000 persones, al costat de la qual es col·locaren els altaveus i marcador, i es van reservar dues zones per aparcaments: la meitat de l’Avinguda Maria Cristina i l’esplanada davant l’Estadi. L’entrada general costava 1,50 pessetes i la tribuna 3 pessetes. Per a garantir els controls es va demanar la col·laboració de les entitats ciclistes de la ciutat, en total participaren 200 ciclistes del Club Ciclista Sant Martí, Sport Ciclista Català, Sarrià Esportiu, Agrupació Ciclista Montjuïc, Club Ciclista Gracia, Bloque Obrero y Campesino i Club Ciclista Coll-Blanch (El Mundo Deportivo 26 de desembre).
El programa del 25 de desembre constà de quatre carreres, la primera i tercera reservades a sidecars sense distinció de cilindrada, i sobre 10 voltes al circuit. La segona i quarta carreres eren per motocicletes, però corrien totes les cilindrades juntes, però les distancies eren diferents: 9 voltes per a 175 c.c.; 12 voltes per a 250 c.c., 13 voltes per a 350 c.c. i finalment 14 voltes per a 500 c.c. La classificació definitiva es feia sumant els punts de les dues mànigues, des de 8 punts pel primer corredor, fins a 1 punt el vuitè. Estava previst que el final de cada màniga s’anunciava amb un coet.
La crònica de l’esdeveniment en El Mundo Deportivo deixava clar, que “el circuito demostró ser excelente bajo el punto de vista espectacular y bajo el aspecto técnico (...)Circuito que pone a prueba la velocidad absoluta de una moto y que valora sus posibilidades de aceleración y de desceleración (frenos), a la vez que no deja un momento de descanso al piloto. El ancho de las calzadas y la facilidad de instalación de todos los servicios complementarios de la carrera, son otras cualidades de este circuito ideal que ayer inauguró Barcelona”. Els guanyadors de la prova foren: categoria side-car F. Viñals amb una Norton; en 175 c.c. Rus muntant una motocicleta Ravat; en 250 c.c. Emiliano amb una Rudge; en 350 c.c. A. Moxó amb Rudge, i en 500 c.c. F. Aranda també amb una Rudge.

“Barcelona tiene ya su circuito, un circuito magnífico que, modificando ligeremante algún detalle de la bajada por la “Font del Gat”, resultaría inmejorable bajo todos los conceptos. Nuestros organizadores no tienen de ahora en adelante que preocuparase buscando circuitos por cuanto en Barcelona tienen la mejor pista que pueden Imaginar. El circuito que descubrieron el “as” alemán Caracciola y nuestro malogrado Fernando de Vizcaya, ha hecho sus pruebas y ha demostrado plenamente sus excelencias y posibilidades” (El Mundo Deportivo 28 de desembre de 1932). El circuit de Montjuïc començava així la seva brillant historia, i a la primavera de 1933 adquiria ja caràcter internacional.

divendres, 4 de desembre de 2015

Les curses i relleus de torxes a Barcelona II – 1936/1948 i 1968/1992/2004

La següent cursa de torxes va tenir un caràcter més politic-propagandístic i es va celebrar en el marc de l’11 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil, i emmarcat en els actes esportius programats per a aquesta data. Hi havia programats vuit relleus. El primer, de 2.000 metres, sortia de la Ronda Sant Pere –davant el monument a Rafael Casanova– fins a la plaça del capità Maximinio Biardeau –militar que morí defensant la Generalitat–, i que abans, i en la actualitat, era la Plaça d’Antonio López, marqués de Comillas. El segon relleu, de 1.500 metres, arribava a les Rambles (davant del mercat de la Boqueria); el tercer fins a la Plaça Universitat; el quart pujava pel carrer Aribau fins a la Diagonal; el cinquè tombava cap a la dreta per la Diagonal fins al Passeig de Gràcia; el sisè relleu es produïa a la Plaça de Catalunya-Fontanella; el setè, de 500 metres, baixava per la Via Laietana fins al Banc d’Espanya –antiga seu de Caixa Catalunya– i, l’últim, des d’aquest indret passant pel carrer Sant Jaume, a la Plaça de la República –actual plaça Sant Jaume–, que estava plena de gom a gom. La cursa fou guanyada pel FC Barcelona i l’equip estava format per Piferrer, Mur, Ramonacho, Andreu, Camps, Vives, Miquel i Roca. L’últim rellevista, Joaquim Roca, entregà al balcó del Palau de la Generalitat la torxa al president Lluís Companys. En segona posició es classificà el Barcelona Universitari Club i en tercera el CD Hércules (El Mundo Deportivo, 11 i 12 setembre de 1936).
En plena postguerra, el 1948, El Mundo Deportivo va organitzar una nova cursa de torxes sota el patronatge del Comitè de la Fira Internacional de Mostres. El punt de sortida –prevista a les 12 de la nit– era davant del monument a Francesc de Paula Rius i Taulet –primer marquès d’Olèrdola–, davant del Parc de la Ciutadella, i l’arribada es trobava al Passeig de Maria Cristina, a Montjuïc. La sortida la va fer Manuel Rius i Rius, segon marquès d’Olèrdola. L’equip guanyador en la categoria de societats esportives, amb un temps de 27 minuts i 57 segons, fou el RCD Espanyol, integrat per Yebra, Miranda, Coll i Macías. També es van fer classificacions per equips de militars, de productors, del Front de Joventuts i d’escolars. En segon lloc, en la categoria absoluta, es classificà el FC Barcelona i, en tercer lloc, el CE Hispà Francès. En l’arribada, per fer els honors, els esperaven el baró d’Esponellà, encarregat dels afers esportius –que hi assistia en representació de l’alcalde– i Federico Barceló, director de la Fira de Mostres. La cursa, malgrat l’èxit que va tenir segons els mitjans de comunicació, no va tenir continuïtat.

Vint anys després, els rellevistes amb una torxa tornarien a trepitjar els carrers de la ciutat, però aquesta vegada la flama que lluïa era olímpica. El 31 d’agost de 1968 arribava al port de Barcelona la flama olímpica camí dels Jocs Olímpics de Mèxic. Feia un breu recorregut fins a la plaça de Catalunya, on s’instal·là un peveter, i el dia següent la torxa va recórrer els carrers de Barcelona i sortí de la ciutat per la Diagonal. Tal com assenyala l’amic Joan Manel Surroca en el seu interesant article México 68: la antorcha de Barcelona a Moguer, publicat al seu blog El Marcador el 17 de febrer de 2012, “Juan Antonio Samaranch dijo una frase premonitoria cuando, tras destacar la importancia de que Barcelona hubiera sido elegida como la puerta de entrada de su itinerario español, expresó su deseo de que la próxima vez que la llama olímpica llegase fuera para alumbrar unos Juegos Olímpicos en España”. Per fi el somni es va complir, i el juny i juliol de 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, milers de corredors a peu (8.885) i en bicicleta (599) van portar al llarg de 5.490 quilòmetres la flama olímpica. D’aquests rellevistes el 50% eren voluntaris olímpics. 

                                      

No seria l’última vegada que la torxa olímpica vindria a Barcelona. El 2004, amb motiu dels Jocs Olímpics d’Atenes, la torxa olímpica va recórrer, per primera vegada, diversos continents, i va visitar les ciutats olímpiques. Barcelona es va vestir de nou de gala el 27 de juny per acollir-la i explicitar, una vegada més, el seu compromís amb l’olimpisme.


dijous, 26 de novembre de 2015

Les curses de torxes a Barcelona I – 1928-1936

La gènesi de les carreres de torxes, que es feien en relleus, la trobem a l’antiga Grècia. Són un bon nombre els escriptors que ens en parlen, des d’Èsquil a l’Agamenón o Heròdot als seus nou volums del llibre Històries, fins a Pausànies en la Descripció de Grècia; però a la llista n’hi podríem afegir d’altres com ara Plató, Demòstenes o Aristòfanes. Tots els historiadors coincideixen que les carreres o els relleus amb torxes –lampadedromies–, tenien un origen religiós relacionat amb el foc, i hi competien equips formats per joves que portaven la torxa fins a un altar que feia de meta. D’aquestes activitats en resten bons testimonis en ceràmiques gregues. Malgrat que els relleus amb torxes són avui molt coneguts perquè són un dels símbols dels Jocs Olímpics, mai van formar part dels Jocs de l’Antiguitat, ni tan sols van arribar a trepitjar un estadi. Els relleus formaven part de festivitats com les que estaven dedicades al tità Prometeu –que robà el foc als déus a l’Olimp per donar-lo als homes–, les dedicades a Hefest –déu del foc i la forja–, o les més famoses, les que retien culte a la deessa Atenea.

La primera aparició d’aquests símbols –la torxa i la flama– en els Jocs Olímpics moderns instaurats per Pierre de Coubertin fou a París 1900, els quals es van organitzar en el marc de l’Exposició Universal. La podem trobar en la medalla commemorativa d’aquesta Exposició –una dona portadora d’una torxa encesa– i en la medalla del Jurat –torxa alada damunt d’una dona assegura–. El símbol de la flama olímpica es va incorporar al moviment olímpic per partida doble amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amsterdam 1928. La més significativa és la torre amb un peveter de l’estadi, obra de l’arquitecte Jan Wils; però també apareix en el revers de la medalla de record donada als participants. El 18 de maig de 1934, en la Sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrada a Atenes, el representant alemany i president del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Berlín (1936), el Dr. Teodor Lewald, va presentar el projecte, “que consistia en encendre el peveter de la torre de marató amb la flama portada des d’Olímpia a Berlín”. Si bé la majoria d’historiadors sostenen que el pare del projecte fou el professor Carl Diem, hi ha un interessant article de Karl Lennartz –The genesis of legends, publicat al Journal of Olympic History 1997, vol. 5 núm. 1– que sosté que fou el duc de Magdeburg. En qualsevol cas, és a partir de 1936 que els relleus que porten el foc d’Olímpia formen part de la història olímpica. Cal assenyalar que en els Jocs d’Hivern aquesta tradició s’inicià amb motiu dels Jocs Olímpics d’Innsbruck 1964, atès que en els tres Jocs Olímpics precedents el foc s’havia encès a Morgedal (Noruega) –Jocs Olímpics d’Oslo (1952) i Squaw Valley (1960) – i a Roma per als Jocs de Cortina d’Ampezzo (1956).
                           
Curiosament, a Barcelona també hi té la seva història. La primera cursa de relleus de la torxa es va organitzar el 1928, però la font d’inspiració agermanava els relleus de l’antiguitat grega i la Primera Guerra Mundial. El Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme programà una cursa de 16 quilòmetres per equips de cinc corredors –cinc controls– el 14 d’abril de 1928, “a semejanza de las que se celebraban en la época de la Grecia Clásica y que luego se han visto reproducidas con motivo de la carrera que se inicia en Verdún, y termina en París frente a la tumba del soldado desconocido en el Arc de l’Étoile” (El Mundo Deportivo, 4 d’abril de 1928). La cursa de relleus francesa, que es va celebrar el 14 de juliol, festa nacional, i que es feia en honor del soldat desconegut, començava a Verdun, lloc on es va produir la batalla més llarga de la Primera Guerra Mundial, i finalitzava a l’Arc de Triomf. La distància total que recorrien els atletes –en participaren 103– era de 224 quilòmetres, amb relleus a cada quilòmetre. Cal afegir que els últims relleus els van fer soldats mutilats. La sortida va tenir lloc a les dotze de la nit i l’arribada va ser a l’Arc de Triomf a les quatre de la tarda.  
La carrera organitzada pel Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme, la primera que es feia a tot l’Estat, es faria finalment el 28 d’abril a la nit (23.30 h). Se sortia des de l’avinguda Alfons XIII –actual Diagonal– cantonada amb el Passeig de Gràcia, per on baixaven fins a agafar la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya, i tombaven després al Marqués del Duero –actual Paral·lel–, Colom, Rambles, Plaça de Catalunya, Ronda de Sant Pere, Plaça de Tetuan, i tornant de nou per la Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i acabaven de nou a Alfons XIII. Els punts de relleu eren: Gran Via cantonada Urgell; Marqués del Duero davant del Teatre Còmic; al Pla de Palau i a la Plaça Tetuan. Els equips que van participar a la cursa van ser AE Telefònica, RCD Espanyol, Grup de Dalt, Tagamanent, UE Europa, Exploradors de Barcelona, Agrupació Atlètica Vida, Casal dels Lluïsos, UE Sans –dos equips–, el FC Barcelona –tres equips– i un equip independent, “que sería descalificado por haber descubierto un atajo”. 
Pel que fa a l’organització, es va preveure que cada equip disposés d’un cotxe de suport i que en els punts de relleu hi hagués una bengala encesa, “pero para ediciones futuras había que pensar en vallar el lugar donde tengan que pasar los corredores y vehículos seguidores, ya que pueden entorpecer el buen orden de la carrera. Ayer en ninguno de los relevos se registró la menor irregularidad, pero sí que hubo embotellamientos y esto quita al acto del relevo, interesante por cierto, toda la vistosidad (...). Tanto en la salida como en la llegada el público que se estacionó ordenadamente fue numerosísimo y en los puntos más estratégicos fue difícil de organizar ordenadamente el paso de los corredores y de la caravana seguidora, tal era el público que hubo estacionado” (El Mundo Deportivo, 29 d’abril). El diari esportiu apuntava, no obstant això, que per tal que la prova tingués ressò, calia buscar-li un objectiu que no tingués res a veure amb les carreres de l’antiguitat o amb la festa francesa, “una significación que la justifique y que le otorgue más el carácter que con ellos se pretende evocar”. En l’àmbit esportiu no van participar els atletes destacats, ja que formaven part de la preselecció que s’havia fet pensant en els Jocs Olímpics d’Amsterdam.

A La Vanguardia del 29 d’abril hi podem llegir: “Es de bonito efecto presenciar el paso de los abigarrados pelotones de atletas a pleno sol, pero ello no tiene comparación con el fantástico efecto que producía la caravana de corredores con una antorcha encendida en la diestra, iluminados por otra parte por los potentes faros de los coches seguidores que al propio tiempo hacían roncar cláxones y bocinas. El espectáculo tenía –perdón por lo atrevido de la comparación– cierto aire revolucionario”. En primer lloc es classificaria l’equip A del FC Barcelona, del qual formaven part els atletes Vives, Santacana, Albiol, Roig i Ferrer, que van recórrer la distància en un temps de 34 minuts i 17 segons; en segona posició entrà el primer equip de la UE Sants, amb 35 minuts i 37 segons; i el tercer lloc del podi l’ocuparia un altre equip del FC Barcelona, amb 36 minuts i 15 segons.
La vida d’aquesta carrera fou efímera. El 1929 es va celebrar el 10 d’agost, com assenyalava El Mundo Deportivo de l’endemà: “La carrera de este año no ha alcanzado, ni mucho menos, el éxito espectacular y deportivo de la del año anterior, sin duda por la inseguridad que provocó la celebración de esta prueba hasta el último momento. Deportivamente, tampoco ha alcanzado un éxito muy halagüeño”. En aquesta edició l’equip Independent, guanyador de la prova, estava format per Castelló, Santacana, Muxi, Mestas i Albiol. En segona posició entrà l’equip A de la UE Europa i, en tercer lloc, l’equip B de la mateixa entitat. 
La tercera edició, que se celebrà el 12 de juliol de 1930, portà el nom de Challenge Exposición. La sortida es feia a l’avinguda Muntanyans, al costat del Palau de les Indústries Químiques de Montjuïc, i l’arribada al pavelló privat de la Casa Jorba, que era a la mateixa avinguda Muntanyans, darrere del Poble Espanyol. “Una innovación va a presentar la carrera de las antorchas; que en realidad no serán tales antorchas, sino unos aparatos especiales provistos de una pila eléctrica, con lo que se cortan las chispas, el peligro que ello representa y sobre todo, el humo que tanto perjudica a los atletas” (El Mundo Deportivo, 13 de juliol de 1930). En aquesta edició el guanyador fou l’equip del RCE Espanyol format per Mur, Folch, Boloix, Serra, González i Vives. Aquesta seria la darrera edició.
Tot i que estava previst celebrar la carrera de torxes a l’Estadi de Montjuïc el 7 de setembre de 1931, en el marc d’un encontre entre Terrassa i Barcelona, al final no es va dur a terme. El Comitè Provincial va parlar als mitjans de comunicació com si aquesta cursa fos una innovació, malgrat que no ho era, i des del diari El Mundo Deportivo es va escriure l’epitafi de la prova en qualificar-la com “una carrera sin motivo, ni significado (...) mojiganga intolerable” (...) y “charlotada” (El Mundo Deportivo, 6 de setembre de 1931).


dimecres, 18 de novembre de 2015

La Terrassa Martini… esportiva

Després de visitar la bonica exposició Antoni Capella, fotògraf de societat 1955-1980, que s’exposa a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, vaig decidir dedicar un article a la glamourosa Terrassa Martini, un espai que en les dècades del 1960 i 1970 acollí nombrosos actes relacionats amb l’esport.

La Terrassa Martini es trobava en el pis tretzè de l’antic Banco Rural y Mediterráneo –avui a l’edifici hi ha habitatges de luxe–, al número 16 del Passeig de Gràcia, i es van obrir les seves portes coincidint amb les Festes de la Mercè de 1961 (La Vanguardia, 24 de setembre de 1961). L’empresa Martini & Rossi, que tenia les oficines a la Rambla Catalunya número 1, cantonada de la Ronda Universitat, era una empresa relacionada amb l’esport, ja que patrocinava des de la temporada 1948-1949 un preciós trofeu per a l’equip de Primera Divisió de Futbol que tingués la millor diferència entre gols marcats i rebuts. El 1956 l’empresa italiana decidí crear a les seves oficines el Club Martini, per organitzar recepcions i tertúlies, presentacions i rodes de premsa, i per on desfilaven personalitats i celebritats del món de les arts escèniques –cinema, teatre, òpera i ballet–; l’art, la literatura, el periodisme, l’aristocràcia, etc. El 1960, i atès l’èxit de la iniciativa, les activitats es van traslladar al bar de l’Hotel Ritz. Al capdavant del Club, del qual formaven part la flor i la nata de la societat barcelonina, el director general, Antonio Fabregat i Cabré, situà el periodista Ramón Pujol Campo, redactor del Diario de Barcelona i de Radio Nacional de España i cap de relacions públiques del Liceo, que ocupà aquest càrrec fins al 1966, any de la seva mort. Després ocuparien aquest càrrec Ana María Bargone i Mina Pedrós.


El primer acte esportiu del qual he trobat referència és del juny de 1962. A la Terrassa Martini van acudir els participants del XXXV Torneig Comte de Godó de Tennis (La Vanguardia, 9 de juny). En aquella edició, que finalment guanyaria Manolo Santana, participaren destacats tennistes com els australians Roy Emerson, Fred Stolle, Neale Fraser i John Newcombe. Mesos després, al setembre, es va fer el repartiment de trofeus i medalles del campionat de Catalunya de Salvament i Socorrisme, que organitzà la Federació regional presidida per Francisco José de Lacambra, comte de Lacambra. L’acte comptà amb la presencia del regidor d’esports, doctor Albert Assalit (El Mundo Deportivo, 7 de setembre de 1962). La Federació de Salvament i Socorrisme utilitzaria de forma habitual l’espai per a l’entrega de trofeus i distincions.

Fent un repàs no gaire exhaustiu de l’hemeroteca de La Vanguardia i El Mundo Deportivo he trobat, per exemple, que el Club Panathlon de Barcelona es va presentar en societat a la Terrassa Martini el 30 de març de 1965. El Panathlon Internacional, del qual formava part el club de Barcelona, s’havia fundat a Venècia el 1951 sota el lema Panathlon ludis jungit, “el panathlon uneix a través de l’esport”. Si bé el promotor del seu naixement fou Joan Antoni Samaranch, la presidència va recaure sobre el marqués de Cabanes, que era alhora president de la Federació Espanyola de Tennis. Andreu Mercé Varela, en un article publicat a la revista Destino del 9 d’abril de 1966, ens desvetlla una mica el caràcter de l’entitat: “no busca influir en ninguna decisión, sinó solamente estar a disposición de los organismos deportivos para ilustrar, con su opinión o estudio, cualquier tema que se le someta a discusión, o bien que se plantee en el círculo”, al qual, cal afegir, s’hi accedia per cooptació.
A la llista d’entitats esportives que utilitzaven la Terrassa Martini per entregar trofeus i d’altres premis, trobem diverses federacions: la Federació Catalana de Tir amb Arc (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1965); la Federació Catalana d’Esgrima (El Mundo Deportivo, 7 de juliol de 1965); la Federació Catalana de Voleibol (El Mundo Deportivo, 11 de juliol de 1965); la Federació Catalana d’Atletisme (El Mundo Deportivo, 26 de novembre de 1965); la Federació Barcelonesa d’Handbol (La Vanguardia, 17 de juliol de 1966); Federació Catalana de Beisbol (La Vanguardia, 13 de desembre de 1966); Federació Catalana de Bitlles (El Mundo Deportivo, 20 de juny de 1968), etc. També els clubs, com l’Esport Ciclista Barcelona, una entitat que presidia Joaquim Sabaté, va utilitzar sovint la Terrassa per donar premis (El Mundo Deportivo, 14 de desembre de 1966) o presentar ases del ciclisme que acudien a l’Escalada a Montjuïc –la primera edició es va fer el 1964–, com per exemple quan acudiren Eddy Merckx, Tarangu Fuente, Luis Ocaña, Thevenet o Agostinho (El Mundo Deportivo, 24 de setembre de 1972). Els esports minoritaris d’aquells anys també van visitar el local: els participants i directius del Gran Premi de Catalunya de Golf també eren assidus visitants del local (La Vanguardia, 16 de maig de 1968); i també els del torneig de polo que organitzava el Reial Club de Polo  (La Vanguardia, 23 de gener de 1968). El tennis, un esport que es començava a seguir gràcies a Manolo Santana, i l’equip de la Copa Davis –Santana, Gisbert, Arilla i Couder, i Bartrolí com a capità– també visitaren la Terrassa Martini (La Vanguardia, 11 de juny de 1968). Precisament d’aquest acte es pot veure una fotografia de Capella a l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic. 
El futbol, l’esport rei dels espanyols de l’època, no podia mancar en aquest resum. Allí s’hi va presentar l’uniforme de la selecció espanyola confeccionat per l’Institut Nacional de la Moda. Aquest acte va estar presidit per Francisco Platón, representant a Catalunya de la Delegación Nacional de E.F. y D.; el president de la Federació Catalana i vicepresident de l’Espanyola, Pau Porta; així com pel president del Barça, Narcís de Carreras, i el vicepresident de l’Espanyol, Manuel García Ranzini (La Vanguardia, 6 de febrer de 1968). També foren afalagats els jugadors del Barça després de conquerir la Copa del Generalísimo davant del València per 4-3 a l’estadi Santiago Bernabeu (El Mundo Deportivo, 11 de setembre de 1971). 
A mitjans de la dècada dels anys setanta va decaure la seva funcionalitat esportiva, però en canvi era habitual que Martini & Rossi presentessin les competicions que patrocinava com el Gran Premi de Vela (La Vanguardia, 28 de maig de 1977). 
Per finalitzar, només cal afegir que Joan Antoni Samaranch era un dels personatges assidus d’aquest espai que ja ha passat a la història, i que el local deixaria de funcionar després de l’estiu de 1980.  


dimecres, 11 de novembre de 2015

Josep Oriol Canals, primer olímpic barcelonès en els Jocs Olímpics d’Hivern

                                                                                                                                                                               Fa unes setmanes vaig escriure sobre la primera olímpica barcelonina, Rosa Torres (Paris 1924), ara presentem a Josep Oriol Canals i Farriols (1914-1937), el primer barceloní que participà en uns Jocs Olímpics d’Hivern. La prometedora carrera esportiva de Canals fou curta, com senyala Fernando Arrechea en El debut de España en los Juegos Olímpicos de Invierno, publicat en Sphera Sports, ja que va perdre la vida “luchando en el bando franquista en el frente de Asturias”.  
L’any 1933, Josep O. Canals comença a destacar com a junior en una prova organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya, el mateix any que es fundava la Federació Catalana d’Esquí, que fou presidida per Rossend Carrasco i Formiguera. “Oriol Canals, ganador de la categoria junior, es un esquiador de porvenir. Jóven aún, solo 16 años (...) llegará a conquistar laureles para el esquí catalán” (El Mundo Deportivo 18 de gener de 1933). Com es pot constatar en un article posterior, l’edat correcta era 17 anys. Poc després, en els I Campionats d’Espanya Universitaris d’Esquí, celebrats a Serra Nevada, Canals es classificaria en 5a posició en els 20 kilòmetres d’esquí de fons. Segons manifestà el delegat de la selecció catalana, Magín Mateu, “Canals ha sido el mejor de nosotros. Su clasificación en quinto lugar es excelente, teniendo en cuenta su juventud, esperándose se superará en pròximes luchas, y que Cataluña tiene en él a un buen valor” (El Mundo Deportivo 3 de març de 1933). Canals era un esquiador versàtil, ja que també participava en proves de descens i salts (El Mundo Deportivo 27 d’abril de 1933, 20 de febrer i 19 de desembre de 1934).

 

En 1935 arribà la seva eclosió esportiva, en febrer es proclamà per primera vegada campió de Catalunya d’esquí de fons en les pistes de La Molina. Canals participà lluent la samarreta del Esquí Club Català, que era la secció d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya. “Este joven equipier, campeón de saltos, que este año puede tomar parte en el campeonato por reunir la edad necesaria, en su primera prueba de fondo, magistralment, se adjudica el titulo (...)” (El Mundo Deportivo 4 de febrer); i uns dies després guanyaria la prova de salts en el trampolí de Font Canaleta. “No caben elogios para Canals, su actuación es tan destacada que sobran frases. Estamos, sí, de enhorabuena con la aparición de esta figura que día tras día la vemos superarse y que ante la importancia del momento intensifica los entrenos con una mejora progresiva” (La Vanguardia 12 de febrer). La mateixa temporada, en els Campionats d’Espanya celebrats a La Molina, aconseguí classificar-se tercer en la prova de fons (El Mundo Deportivo 4 de març) i sisè en salts (El Mundo Deportivo 6 de març).
En novembre es publicà la nominació dels esportistes que acudirien als Jocs Olímpics d’Hivern de Garmisch-Partenkirchen, entre els quals es trobava Oriol Canals, però la participació encara estava a l’aire ja que el Comitè Olímpic Espanyol no disposava de les ajudes per traslladar als esportistes (El Mundo Deportivo 22 de novembre de 1935). Finalment arribaren els diners i l’equip espanyol es traslladà a Alemanya per a participar, per primera vegada a la història, a uns Jocs Olímpics d’Hivern.  

                                                              

El Jocs es van celebrar del 6 al 16 de febrer de 1936, i els resultats esportius foren molt dolents. D’aquests Jocs hi ha una extensa informació, ja que El Mundo Deportivo desplaçà al seu redactor Juan Fina, el qual malauradament va morir de càncer pocs anys després (1942), amb només 38 anys. També es va poder fer un seguiment –reportatge - de l’Olimpíada Blanca en la pantalla del Cinema Publi de la Rambla Catalunya (El Mundo Deportivo  12 de febrer de 1936). 
 
En la prova d’esquí de fons (18 kilòmetres) participaren 75 esportistes i es disputà el 12 de febrer. Oriol Canals finalitzà en el lloc 65è, amb un temps 1hora 40 minuts i 14 segons, a 26 minuts del guanyador, el suec Erik Larsson. Els seus companys Tomás Velasco i Jesús Suárez finalitzarien en els llocs 62è i 63è respectivament, i Enrique Millán abandonà al trencar els esquís a dos kilòmetres de la meta.  El redactor Juan Fina qualificaria la participació dels espanyols d’honorable (El Mundo Deportivo 13 de febrer). Al tornar dels Jocs Olímpics, Oriol Canals  es proclamaria de nou campió de Catalunya de salts (El Mundo Deportivo 11 de març), i dos setmanes després, en els Campionats d’Espanya celebrats a Navacerrada, es proclamaria campió de la combinada, al finalitzar segon en eslàlom i descens (El Mundo Deportivo 23 de març), i campió de salts (El Mundo Deportivo 25 de març).
La Guerra Civil i la seva mort poc després en la Borbolla (Astúries) trencaren una carrera prometedora, però sempre serà el primer barceloní en participar en uns Jocs d’Hivern.

dijous, 5 de novembre de 2015

Campionat del Món de resistència: 24 Hores motociclistes de Montjuïc - 1980 (Mundial XXVII)

La Penya Motorista Barcelona, una entitat fundada l’any 1947, que té com a primer president a Tristán Desvalls, va fundar les tradicionals 24 hores motociclistes de Montjuïc. La primera edició d’aquest esdeveniment es va celebrar el 2-3 de juliol de 1955, on es va aconseguir un notable èxit de públic.


Aquell mes la muntanya de Montjuïc es va vestir de gala per rebre també el II Campionat d’Europa de Beisbol i els Jocs Mediterranis. Els triomfadors d’aquella edició van ser la parella formada per Juan Soler Bultó i José María Llobet Turuta pilotant una Montesa, una motocicleta de producció nacional creada el 1944 per Pedro Permanyer i Francisco Javier Bultó.

En la III edició, disputada entre el 6 i 7 de juliol de 1957, la prova adquiriria categoria internacional, participaren pilots i màquines de sis nacions, i els triomfadors damunt una Ducati Sport 125 serien els italians Alberto Gandossi i Bruno Spaggiari. Un fet de transcendència esportiva va ser la celebració a Barcelona a finals d’octubre de 1959 de l’assemblea i les reunions de les comissions tècniques de la Federació Internacional de Motociclisme. Hi van assistir un total de 60 representants de 31 països. En La Vanguardia del 27 d’octubre de 1959 es podia llegir: “El éxito de nuestras XXIV Horas Motociclistas de Montjuich ha repercutido en el ámbito internacional y aceptando la propuesta de España ha sido instituido el Campeonato Internacional de Resistencia, acordándose que el campeonato se dispute por primera vez en 1960 bajo el titulo de Copa de Europa de Resistencia, considerándose como pruebas puntuables las XXIV Horas de Montjuich (España), el Bol d'Or (Francia), las 24 Horas de Varssage (Bélgica) y las 500 millas de Thruxton (Inglaterra)”. La prova es celebrà el 1-2 de juliol de 1961, i era la segona del circuit de la Copa d’Europa, que havia nascut en 1960. Els guanyadors, pilotant una B.M.W. 600 cc, foren els britànics N. Price i P. Darvill. En 1979, coincidint amb les Noces de Plata, es va disputar l’última edició puntuable pel Campionat d’Europa.






A partir de 1980 la cursa forma part del Campionat del Món de Resistència. Montjuïc, quarta prova del mundial, era l’únic traçat urbà de tot el Campionat. Com senyalava El Mundo Deportivo, el 2 de juliol, el campionat només estava obert a motocicletes de la categoria “F-1 –TT”, “con ello estarán por vez primera vez ausentes del circuito barcelonés las tradicionales Ossa, Bultaco o Montesa, que tantos dias de gloria habían conocido en esta prueba”. En aquesta edició, disputada el 5-6 de juliol, participaren 15 equips nacionals i un mixt (pilot espanyol e italià). Precisament en aquesta edició el triomf seria espanyol de la mà de Josep Maria Mallol i Alejandro Tejedo sobre una Ducati 600. Els favorits, els equips de Suzuki, Honda i Kawasaki, van patir nombroses averies. Com es senyala al diari El País del 8 de juliol, els espanyols, “sin precisar de un ritmo muy fuerte -al que nunca habrían podido llegar-, pero a base de no cometer errores, no sufrir problemas mecánicos e invertir en los relevos y repostajes el mínimo tiempo posible, un equipo modesto pudo alzarse con un triunfo importante”. Cal senyalar, que el circuit era qüestionat per alguns participants, fonamentalment els dels pilots francesos, que van exigir una sèrie de millores en el circuit, boxes, direcció de carrera i serveis en la recta de l’Estadi; arreglar i asfaltar el circuit; una chicane  en la corba de la plaça Sant Jordi; i treure unes faroles i arbres temporalment  (El Mundo Deportivo 6 de febrer de 1982). Malgrat aquestes exigències, la Federació Internacional de Motociclisme,  en el Congrés celebrat a Iugoslàvia,  va excloure definitivament el circuit de Montjuïc de les curses puntuables del Mundial. 

Les 24 Hores Motociclistes van deixar de disputar-se en el circuit de Montjuïc a partir de 1987, després de la tràgica mort del pilot del barri de Sants, Mingo Parés, en la denominada corba de La Pèrgola. Al llarg dels trenta anys de la competició s’havien produït altres accidents mortals: Conrad Cadirat (1959); Pere Bernaus (1966); L'anglès Gerald Bunting i l'alemany Peter Strauss (1970); Francesc Cufí (1973); el comissari de pista Joan Ferrándiz (1981); l'alemany Nikolaus Ruck (1985); i l’últim Mingo Parés. Malgrat això, les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc i la Penya Motorista Barcelona formen part del patrimoni esportiu de Barcelona.

El relleu d’aquesta emblemàtica prova no arribà fins a 1995, quan s’organitzaren per primera vegada les 24 Hores de Catalunya de Motociclisme al circuit de Montmeló, però aquesta és una història ben diferent.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Henry Birnbaum (1921-2004), pioner del judo a Barcelona i Catalunya

Tothom coincideix que el francès d’origen polonès Henri Birnbaum és l’introductor del judo al nostre país a través de la seva Acadèmia de Judo, ubicada al carrer Casanova, 57. No obstant això, cal precisar que abans d’obrir aquesta Acadèmia, el Jiujitsu-Jiudo, método de combate individual japonés, sin armas, contra un adversario más fuerte,  ja s’havia donat a conèixer pel professor titulat O.E. Wilhem Stiller al Gimnàs Solarium de García Alsina (La Vanguardia, 2 d’octubre de 1949 i 4 de juny de 1950).
 Birnbaum es va iniciar al judo de la mà del mestre japonès Kawaishi establert a França, i aconseguí el cinturó negre, primer dan, el 12 de juny de 1940. L’esclat de la II Guerra Mundial el portà al nostre país, i fugí, com milers de jueus, dels nazis. Tal com detalla Josep Calvet a Huyendo del Holocausto (Editorial Milenio, 2015), Birbaun “era miembro de una família que había sufrido de manera directa el antisemitismo durante la Europa entre guerras, que les había llevado a emigrar desde su Polonia natal hasta Alemania y de allí a Francia (...) el propio Henri había combatido contra los nazis en el ejército francés y, tiempo después, se evadió hacia España siendo detenido e ingresado en el campo de concentración de Miranda de Ebro, el único campo de internamiento que permanecía activo en 1942 (...). Birnbaum, que vivía en París cuando estalló la Segunda Guerra Mundial, fue testigo de la llegada de los alemanes a la ciudad en junio de 1940 y de la fuga desesperada de muchas familias judías hacia el sur ante los temores de que se iniciara una persecución masiva contra ellos. Como tantas y tantas familias, su devenir en los siguientes años fue ir un paso por delante de los nazis”. En un altre estudi, del qual són autors Pedro Oliver i Jesús Carlos Urda, La prisión y las Instituciones punitives en la investigación històrica, editat per la Universitat de Castilla La Mancha, se’ns informa que Birbaum arribà a la presó de Sort el 1942, “recuerda que formaba parte de un grupo de cien personas que tuvo que pasar la noche de pie por falta de espacio en el calabozo y con la única comida que les ofrecieron desinteresadamente algunos vecinos de la población”.
Quan es va acabar la II Guerra Mundial va tornar a França, i hi ha constància que el mes d’abril de 1946 treballava a l’Escola Militar d’esgrima i d’esports de combat d’Antibes. En una entrevista concedida al diari Regió 7 quan tenia 65 anys, confessava que decidí establir-se a Barcelona el 1950: “venia a passar l’estiu a casa de la meva germana, resident a Barcelona. I aquí em vaig quedar. Uns amics em van engrescar per començar de zero l’ensenyament del judo a Catalunya”.  Diverses fons parlen que el Gimnàs, Dojo del carrer Casanova va obrí oficialment el 15 de gener de 1951, però el cert és que els seus tatamis s’utilitzaren dies abans amb la presència de tres destacats judokes francesos –Jacques Laglaine, Guy Verrier i Serge Oudart–, que hi acudiren per fer unes exhibicions a la ciutat comtal. El judo era, com escriu el polifacètic periodista Carlos Pardo, “un deporte absolutamente inédito en nuestro país” (El Mundo Deportivo, 5 de gener de 1951). El país veí era capdavanter a Europa d’aquesta disciplina esportiva, i la federació francesa, fundada el 1946, comptava amb milers de practicants. L’exhibició se celebrà al Gran Price, comptà amb el patrocini d’El Mundo Deportivo i va estar dedicada a la Policia Armada. Després d’aquesta exhibició en van realitzar d’altres al Club Natació Barcelona, al gimnàs del Club Hispà Francès i al gimnàs de Birbaun (El Mundo Deportivo, 6 de gener de 1951). Cal ressenyar que el primer campionat d’Europa de judo es va fer aquell mateix any, del 5 al 6 de desembre. Espanya no participaria fins l’edició de 1954, i en aquesta, un alumne de Birnbaum, Enrique Aparicio, es penjaria una medalla de bronze en la prova per a primer dan. Un any abans (1953) se celebrà el I campionat de Catalunya al teatre Capsa de Barcelona (16 de maig); i el 18 de desembre es va fer el I Campionat d’Espanya, que va veure precisament el triomf d’Enrique Aparicio. Cinc anys després, i gràcies també als esforços de Birnbaum, s’organitzaria a Barcelona, el 10 i 11 de maig, el campionat d’Europa de Judo al Palau d’Esports del carrer Lleida.
                           

El 1973, la Federació Espanyola, que estava presidida per Antonio García de la Fuente, li va atorgar la medalla d’or de la federació (La Vanguardia, 31 de gener de 1973). El 1988 se li va fer un homenatge on el president de la Federació Internacional, Sarkis Kaloghian, li va lliurar el diploma que l’acreditava com a 8è Dan. En l’acte hi havia presents Joan Antoni Samaranch com a president del CIO o el director d’esports de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Vilaseca; però també els presidents de la Federació Espanyola, José Luis Baguena, i de la Federació Catalana, Emilio Serna (El Mundo Deportivo, 10 de març de 1988). Henri Birnbaum morí el 8 de desembre de 2004. En una carta al director publicada a La Vanguardia el 15 de gener de 2005, Enrique Aparicio recordava que a la paret del dojo hi havia una màxima que denotava la manera d’actuar de Birnbaum i dels seus deixebles: “la cortesia és la principal regla del judo”.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

El I Campionat d’Espanya de Marató (1928) i el I Campionat de Catalunya de Marató (1934)

 Dedicat a Miquel Pucurull
La marató és una prova emblemàtica que veu de les fonts de la cursa que l’hoplita (soldat) Felípides va fer l’any 490 aC de Marató a Atenes, per informar del triomf de les tropes atenenques i els seus aliats sobre els perses, i que tot seguit va morir per l’esforç. Aquesta història ens ha arribat gràcies a dos escriptors que van viure a l’època romana: Plutarc i Llucià de Samòsata. En qualsevol cas, essent rigorós, és una llegenda inventada segles després. No seria fins a finals del segle XIX, amb motiu de la celebració dels primers Jocs Olímpics a Atenes el 1896, que un historiador francès, Michele Breal, suggerí a Pierre de Coubertin la idea de rememorar aquella gesta de Felípides, i per aquest motiu es va organitzar una cursa de llarga distància. El nom de la prova es deu al fet que es van recórrer els 40 kilòmetres que separaven la vila perifèrica de Marató i l’Estadi Panatenaic, al centre d’Atenes. Aquesta primera marató la guanyaria el pastor grec Spiridon Louis. La distància oficial de 42,195 km s’instaurà en els Jocs Olímpics de Londres el 1908, en agafar com a inici el castell de Windsor perquè la família reial en pogués veure la sortida, fins l’arribada al White City Stadium. A Espanya, com ja assenyalava en un article del blog publicat el 25 de juny de 2013, Els velòdroms de Las Arenas, Parc dels Esports i els del barri de Sants, la primera marató es va celebrar durant la inauguració del velòdrom del Parc dels Esports el 30 de gener de 1910. En aquella ocasió van participar quatre corredors –Robert Boix, Francesc Túnica, Conrad Miquel i Joan Santos–, que van fer 163 voltes a la pista. El triomf fou per a Boix, amb un temps de 3 hores 52 minuts i 4 segons.


Per veure com s’organitzava un campionat oficial es trigarien quasi dues dècades. El reglament íntegre del I Campionat d’Espanya de marató o de Gran Fondo, que constava de 20 articles, es publicà a El Mundo Deportivo el 25 de gener de 1928. La prova va ser organitzada per la Unió Esportiva de Sants, i amb motiu de la cursa es programà un festival atlètic, obert a tots els clubs adherits de la Federació, que constava de les següents proves: 100 metres llisos, salt de perxa, 5.000 metres llisos i relleus olímpics (800, 400, 200 i 100 metres llisos). Per a l’estadística històrica val la pena fer constar que el primer atleta inscrit, com a independent, fou Pedro del Molino, que havia militat al RCD Espanyol. La marató sortia del camp de la Unió Esportiva de Sants del carrer Galileu, i seguia per la Travessera de les Corts, Anglesola, Diagonal, Pedralbes, Esplugues, Cornellà, Viladecans, Gavà, Castelldefels (¡donde habrá control de timbre!), i es tornava cap a Barcelona passant de nou per Gavà, Viladecans, Cornellà i Esplugues, per entrar per Collblanc, Carretera de Sants, fins a entrar de nou al camp del Sanyts.
Segons el reglament esmentat abans: “los concursantes vienen obligados a presentar (...) un certificado medico que acredite el normal funcionamiento orgánico del concursante” (Art. 8); i també s’assenyalava “que el orden de los corredores para tomar la salida se efectuará por el mismo orden en que se inscribieron, en el bien entendido que en las primeres líneas se colocarán los atletas que representen a los clubs federados y de izquierda a derecha” (Art. 11). Per al control mèdic es va demanar a la Creu Roja un automóvil de auxilio; i en el control de la cursa col·laborà la Unió Ciclista Bordeta, l’Sport Ciclista Català, el Club Ciclista Torsasa, i “los campeones ciclistas hermanos Cebrián, Ferrer, Zenón; así com el popular speaker Doménech, que actuarà en el campo del Sans ofreciendo al público los incidentes de la carrera, que seran comunicados desde los largo del recorrido, por medio de un Servicio telefónico especial que se ha instalado” . “Además ha sido montado un servicio motorista que irá a cargo de los expertos conductores Jaime Janer, Cantijoch y Soler, los cuales tiene como misión principal la de evitar posibles embotellamientos y garantizar el orden entre los coches seguidores” (El Mundo Deportivo, 8 i 12 de febrer de 1928). Entre els inscrits també figurava Dionisio Carreras El Campana, de 38 anys, que portava la samarreta del Real Zaragoza, i havia participat en la marató dels Jocs Olímpics de París el 1924, on quedà en novena posició amb un temps de 2 h 57minuts i 18 segons.
La sortida per als 16 atletes inscrits fou donada pel president de l’entitat organitzadora Josep Roig Chovar. El més destacable de la prova no fou el resultat, sinó que no es recorregué la distància oficial, atès que “los organizadores sufrieron un error en la medición de las distancias y lo que debían ser 42 kilómetros 192 metros, quedó reducido a unos 38 kilómetros y medio (...) Pasemos con que los organitzadores se hubieran equivocado, pero lo que no podemos admitir es cómo el error no fue advertido por la Federación (...) un error de tal calibre en la organización de un Campeonato de España es totalmente inadmisible” (El Mundo Deportivo, 13 de febrer). Qui escrivia en aquests termes era Lluís Meléndez, un històric atleta, especialista en marxa, que va competir als Jocs Olímpics d’Anvers el 1920, i esdevindria un periodista esportiu de primera línia.  El guanyador absolut fou Dionisio Carrera, amb un temps de 2 hores, 25 minuts i 38 segons; seguit de l’atleta del FC Barcelona Emili Ferrer, que entrà a 6 minuts; i del representant de la Federació Valenciana José Hernández.
La controvèrsia que es generà a la premsa sobre la conveniència d’aquest tipus de proves va trobar resposta en un article publicat per Meléndez pocs dies després: “La Marathon debe, pues, figurar en el programa de nuestras pruebas clásicas, reservada desde luego a los elementos bien dotados y preparados, hecha excepción de los elementos menores de 25 años, porque sus efectos antes de ser debatidos por nosotros en la Prensa, han sido antes, muchos años antes, discutidos bajo un plano totalment científico en el seno de las Academias Médicas del extranjero, al ser consultados sobre este punto con anterioridad a los Juegos Olímpicos que debían celebrarse en Berlín en 1916, y ampliados luego por el doctor Thooris después de los Juegos celebrados en Amberes, sirviéndose para ello del finlandés Kolhemainen y del estonio Laosman. Y si estas autoridades han considerado que la prueba de la marathon está al alcance de las posibilidades humanas, no nos oreemos nosotros autorizados para discutirles, ni aducir argumento alguno a su favor, que desde luego estarían faltos del valor necesario” (El Mundo Deportivo, 15 de febrer de 1928).


El I Campionat de Catalunya de marató es va celebrar el 4 de febrer de 1934. La comunicació oficial de la Federació als mitjans de comunicació es va dur a terme a principis de gener, i això va provocar que la premsa critiqués el fet abans d’hora, ja que no deixava marge als atletes per preparar-se; i també perquè es feia en plena programació de curses de cros, la qual cosa restaria participació. D’altra banda, la responsabilitat organitzativa era responsabilitat del Centre d’Esports Aire Lliure (El Mundo Deportivo, 10 i 11 de gener de 1934). Aquesta entitat havia nascut el 1930 com a Penya Esportiva Aire Lliure (El Mundo Deportivo, 24 d’abril de 1930), i tenia la seu al carrer Rosal 33, baixos, del Poble Sec. El 1932 passaria a denominar-se Centre d’Esports, i traslladà la seu social a l’Avinguda Francesc Layret, 91 (Café Condal) on es tramitaren les inscripcions de la marató. Cal dir que durant la República, a l’Avinguda del Paral·lel, es va posar el nom d’aquest històric advocat assassinat el 1920. La carrera sortiria de l’antiga Avinguda de Pi i Margall de la Exposició, lloc conegut perquè s’hi havia col·locat el monument de les quatre columnes de Puig i Cadafalch; es baixava cap a la Plaça d’Espanya, per continuar pels carrer de Creu Coberta, carretera de Sants, Hospitalet, Cornellà, Viladecans, Gavà (on es feia la volta per la Rambla), per tornar de nou per Gavà, Viladecans, Hospitalet, La Bordeta, Plaça Espanya, carrer de les Corts Catalanes, Passeig Agrícola, carretera de Casa Antúnez, carretera del Port, Avinguda de Francesc i arribada davant del local del Centre d’Esports (El Mundo Deportivo, 1 de febrer de 1934). Fins a l’últim moment no es va saber si es disputava la prova a causa de la poca inscripció. El control mèdic a la sortida va anar a càrrec del prestigiós doctor Joan Soler i Damians, que més tard seria president de l’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya. Al final sortiren set corredors, però només quatre arribaren a la meta. Tal com assenyala Meléndez en la seva crònica, a excepció del vencedor, Joan Font, els altres tres, “desfilaron por las calles de la ciudad en un estado de agotamiento lamentable”. Com ja va ocórrer en el I Campionat d’Espanya, i per falta de rigor dels jutges, la marató no va tenir la distància reglamentaria (40 kilòmetres). L’honor de ser el primer campió de Catalunya de marató és per a Joan Font, del club AC Nurmi, que va acabar la carrera amb un temps de 2 h 51 minuts i 44 segons; seguit de Josep Rodríguez (FC Barcelona) i Josep Martí (Centre d’Esports Aire Lliure), que arribaren a meta més de vint minuts després (El Mundo Deportivo, 5 de febrer de 1934).