La Federació de Societats Esportives de Barcelona


 El 16 de desembre de 1911, i a la seu de la Reial Associació de Caçadors, a la Plaça de Catalunya, 20 principal, es reuniren les entitats esportives més representatives de la ciutat –Reial Automòbil Club; Reial Polo Club; Societat Hípica de Barcelona; Reial Associació de Caçadors de Barcelona; Secció d’Esports Muntanya del CEC.; Reial Club Nàutic; Associació de Clubs de Lawn-Tennis; Unió Velocipèdica Espanyola; Reial Societat Columbòfila de Catalunya; Club Natació Barcelona; Tir Nacional; Federació Catalana de Clubs de Foot-ball; Sport Basc i Foment d’Esgrima– per constituir la Federació de Societats Esportives de Barcelona. Poc després s’hi afegiria el Barcelona Golf Club, fins a arribar a mobilitzar 26.457 socis (Stadium, 24 d’abril 1915). En la reunió s’aprovaren els estatuts, i tot seguit es van presentar al Govern Civil. La revista Stadium assenyalava uns dies després, l’1 de gener de 1912, que “la constitución de esta entidad puede considerarse ya como un hecho, gracias a la iniciativa de nuestro buen amigo y sportman don Manuel Tey”. Manuel Tey fou un dels pioners del tennis, fundador el 1906, i primer president del Catalunya Lawn-Tennis Club; redactor de tennis a El Mundo Deportivo; i membre, en qualitat de secretari, de la Reial Associació de Lawn-Tennis d’Espanya, fundada el 1909. 



L’entitat naixia amb la intenció de ser la interlocutora del moviment esportiu amb l’administració. Xavier Pujades i Carles Santacana, a Història Il·lustrada de l’Esport a Catalunya vol. 1, reprodueixen el primer article dels Estatuts, l’objectiu de la Federació és: “procurar la buena armonía y unión entre todas las sociedades Deportivas, la organización de fiestas y concursos anuales y arbitrar recursos para su realización”. Poc després de la fundació sol·licitaven a l’Ajuntament de Barcelona una subvenció de 50.000 pessetes, “destinada a premios, a las fiestas que se propone celebrar durante los meses de abril, mayo y junio, las cuales consistiran en carreres de Automóviles, partidos de polo, concursos hípicos, sports de montaña, grandes regates a remo y vela, concursos de natación, tiro de pichón, tiro Nacional, esgrima, partidos de foot-ball, lawn-tennis, pelota, concurso de bicicletes y sueltas de palomas” (La Vanguardia, 1 de març de 1912). Es pot trobar un programa detallat d’algunes de les proves: la Volta, el campionat d’Espanya de rem; la Setmana Nàutica del RC Marítim de Barcelona, el Concurs Hípic Internacional del RC de Polo, etc. (Stadium del 1 de maig de 1913).
El primer president fou Francesc de Moxó i Sentmenat, vinculat a la família Güell per matrimoni amb María Francisca Güell i López. Francesc de Moxó també ocupà la presidència de l’Associació de Law-Tennis Barcelona (1911-1920) i la gerència de la revista Stadium; i que poc després ocuparia la presidència el FC Barcelona (1913-1914) i, durant uns mesos, de la Federació Catalana de Clubes de Fútbol; així com la presidència de l’Associació d’Esgrima de Barcelona (La Vanguardia 4 de desembre de 1913).
Narcís Masferrer, en l’editorial A título de indicación (El Mundo Deportivo, 27 de novembre de 1913), recordava a Moxó de Setmenat que l’única funció de l’entitat no era demanar una subvenció a l’Ajuntament, “el cual debiera otorgar de mutuo propio, con cierta prodigalidad, si en aquella casa se tuviese idea, lo que representa la potencialidad de las entidades deportivas y de lo que vienen a significar sus grandes festivales en el orden moral y material”; sinó que hi havia d’altres objectius, com la necessitat d’un “Stadium, verdadero templo del deporte” (vegeu a BarcelonaSportiva L’estadi Català, primer estadi espanyol) o, com suggeria en el mateix article, fer “que resalte entre focos de la más potente luz el nombre de Barcelona, hasta suplir en caso necesario –valga el ejemplo-al soi-dissant Comité Olímpico Español, para procurar por todos los medios que a su alcance estñen que Barcelona, que España, se vea representada conforme es debido en Berlín el año 1916”–. L’actitud poc col·laboradora de l’Ajuntament fou una constant al llarg de la vida de l’entitat, ja que les quantitats compromeses no s’arribaven a satisfer o es reduïen les sol·licitades (es pot veure la relació de subvencions a les entitats a La Vanguardia 12 de febrer de 1915). Això provocava que “saldaran todas ellas sus cuentas con dèficits” (La Vanguardia, 19 de desembre de 1914) i es parlés, fins i tot, de fer una manifestació de les entitats davant l’alcalde o el governador (Stadium, 26 de desembre de 1914).
La primavera de 1915 Moxó de Setmenat presentà la seva dimissió, i fou elegit nou president de l’entitat el doctor Joan Farnés i Farnés, que era membre de la junta  directiva del RACC (La Vanguardia, 22 de març de 1915). D’altra banda, la revista Stadium es convertia en l’òrgan oficial de la Federació –ho seria fins al gener de 1919–, i el Sindicat de Periodistes Esportius entrava a formar part de la Federació com a entitat adherida (Stadium, 24 d’abril de 1915). Tothom desitjava que la nova junta fos més resolutiva, ja que “faltó hasta ahora iniciativa y eso debe desterrarse si se quiere que aumente la nombradía de esta Federación” (Stadium, 19 de juny de 1915).



Un dels nous objectius de la Federació era la reivindicació d’un parque de sports digne de la ciutat. Entre les conclusions de la reunió de delegats de la Federació a finals de 1915 n’hi havia una relativa a l’Estadi: “Construcción de un parquer de sport. Este debe ser el ideal absoluto de la Federación, a la que debe procurar, empleando todas sus energies y prestigio para su realización” (Stadium, 13 de novembre de 1915). El projecte d’Estadi dissenyat per l’Ajuntament es trobava al final de l’avinguda de la Diagonal, i estava inclòs en l’Exposició d’Indústries Elèctriques que havia promogut per Josep Puig i Cadafalch, i estava previst que es fes el 1917. Finalment, l’Exposició d’Indústries Elèctriques no es duria a terme, primer com a conseqüència de la Gran Guerra, i després per l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Malgrat això, l’interès no va decaure, i en una circular dos anys després la Federació informava de:“no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia, 6 de juliol de 1917).
Un fet curiós, que avui dia no es dóna, és que la Federació, en les eleccions municipals de 1917, demanés el vot per uns candidats: “Libres son nuestros amigos y consocios de votar a quién mejor les venga en gana, però, de entre todos los candidatos, aquellos que se han significado más y mejor en pro de la gran causa esportiva, son los siguientes:

Distrito 1º Don José Torelló; Distrito 2º Don José Xicoy; Distrito 3º Don Luis Nicolau; Distrito 5º Don Salvador Bremón; Diastrito 6º Don Rafael Cardona y Don Casimiro Giralt; Distrito 7º Don Carlos Giralt; Distrito 8º Don Antonio Bergués y Don Alfonso de Ayguavives de Moy” (Stadium, 10 de novembre de 1917).

A partir de 1919 encara decaigué més el paper de la Federació. Malgrat això, va participar en les Festes de Beneficència que organitzava el Sindicat de Periodistes; en el Primer Congrés Català de Turisme (Stadium, 5 de juliol de 1919); i en el Mitin de Afirmación Deportiva, “por tratarse de la primera vez que se celebra en España un acto de esta índole” (La Vanguardia, 17 d’octubre de 1919).
L’interès cada vegada més important per organitzar a Barcelona els Jocs Olímpics  de 1924 –Farnés viatjà a Anvers el juny de 1920 per visitar l’estadi olímpic– va donar peu a la constitució del Consell de les Olimpiades el gener de 1921, i un fet destacat és que en la reunió es parla de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años està sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas” (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Un any després, el president de la Federació de Societats Esportives de Barcelona i del Consell de les Olimpíades, Joan Ventosa i Calvell, convocava els seus associats per constituir la Confederació Sportiva de Catalunya (La Vanguardia, 4 de gener de 1922). A partir d’aquest instant la Federació de Societats s’aniria diluint i deixaria d’aparèixer en els mitjans de comunicació. El testimoni de Josep Antoni Trabal a La Jornada Deportiva del 16 de gener de 1922, deixa clar el paper nul de la Federació a l’assegurar que la Confederació, viene a substituir la inútil Federación de Sociedades Deportivas y el todavía més inútil Consell de les Olimpíades”. Josep Antoni Trabal (1896-1980) va destacar com a periodista, dirigint La Jornada Deportiva, Raça i Sports; i com a dirigent esportiu fou president de la Federació Atlètica Catalana (1922), la Federació Espanyola d’Atletisme entre 1927 i 1933, president del Comitè Català pro Deporte Popular –una de las entitats impulsores de l’Olimpíada Popular–, tècnic de la Ponència d’Educació Física de la Mancomunitat de Catalunya i diputat a les Corts Republicanes de 1931 a 1936.
          


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)