XVI Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1971 (Mundial XXI)
Del
6 al 9 d’octubre de 1971 la ciutat comtal acollia novament el Campionat del Món
de patinatge artístic. Si el 1949 la seu foren les instal·lacions del Club
Patín a la Plaça Calvo Sotelo –avui Francesc Macià–, ara l’escenari era el
Palau d’Esports del carrer Lleida. Com a curiositat, destaquem que unes
setmanes abans l’estany de Banyoles havia acollit el campionat del món d’esquí
nàutic; i durant el campionat s’estaven celebrant el VI Jocs Mediterranis a
Esmirna.
L’any
s’havia iniciat amb una notícia luctuosa per al patinatge, el febrer moria
Josep María Ceballos Alameda, que fundà i presidí el Club Patín, i va assumir
la presidència del comitè organitzador del mundial de 1949. També va ocupar
altres càrrecs directius, vicepresident de la Federació Catalana de Bitlles i
president de la Federació Catalana d’Handbol (1952-1956).
Al
capdavant de la Federació Espanyola de Patinatge es trobava Lluís Azemar Puig,
que havia ocupat diversos càrrecs a la Federació de la mà de Samaranch. Azemar
confiava que la competició fos un èxit de públic: “Hasta ahora nunca nos ha fallado y no cabe pensar que va a hacerlo en
esta ocasión. El espectáculo de unos mundiales es siempre atractivo y mucho más
en esta especialidad, en la que el interès puramente competitivo se complementa
con la bellesa del deporte que nos ocupa” (El Mundo Deportivo, 6
d’octubre de 1971). El comitè organitzador estava presidit per un altre
històric, Francesc Boronat, vicepresident de la Federació Espanyola, el qual
havia estat campió del món d’hoquei sobre patins per partida doble, com a
jugador (1951) i com a entrenador de la selecció nacional (1964 i 1966).
Un
total de dotze països acudiren a Barcelona: Suïssa, Holanda, Bèlgica, els
Estats Units, Japó, Àustria, França, Portugal, Itàlia, Canadà, Alemanya i
Espanya. Tothom confiava en les possibilitats de medalla de la càntabra
Ascensión Cionin Villagrà, que havia
debutat amb només 12 anys en el mundial de Vigo (1968); que dos anys després
finalitzava en cinquena posició en el
mundial de Lincoln (Estats Units); i que aquell mateix any es proclamava a
Brussel·les campiona d’Europa. En categoria femenina hi havia una representant
barcelonina, Rosa Maria Laguna, que va guanyar el bronze a l’Europeu, i per
aquest motiu se li havia concedit el trofeu Àngel
de Plata. Aquest trofeu va néixer el 1965 arran dels Jocs Esportius de
Barcelona (1962-1966) i per iniciativa dels magatzems Jorba Preciados, que
premiaven l’esportista o l’equip més destacat per resultats o pel seu
comportament exemplar. En la categoria masculina, la màxima figura era el
barceloní Federico Gil, però sense aspiració de medalla.
El
dimecres 6 es va celebrar la cerimònia inaugural va estar presidida per una
persona molt vinculada a l’hoquei sobre patins, Francisco Platón, que era el
representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes. La medalla d’or
en la modalitat de parelles mixtes fou per als germans Gaile i Ronald Rovobitsky,
dels Estats Units, que van revalidar el títol de l’any anterior sobre el
parquet del Palau d’Esports sota els acords d’una de les peces del musical Wide Side Story, de Leonard
Bernstein, obra estrenada a Broadway el 1957 i de la qual en van fer un film el
1961. La medalla els seria lliurada per Victorià Oliveras de la Riva, president
de la Federació Internacional de Patinatge. L’endemà, qui revalidaria el títol
en la categoria masculina, fou l’alemany federal
Michael Obrecht, que es va imposar amb autoritat per davant de Willy Boyd,
dels Estats Units. Els catalans Frederic Gil i Lluís Belles, molt nerviosos
segons les cròniques, es classificaren onzè i catorzè (últim). L’èxit per a
l’esport espanyol vindria en la penúltima jornada amb la medalla de bronze
d’Ascensión Villagra. Aquesta patinadora arribaria a aconseguir uns anys més
tard (la Corunya 1974 i Brisbane 1975) dues medalles de plata, i es retirava de
la competició el 1976 amb només 20 anys. El triomf absolut en la categoria
femenina fou per a l’alemanya Petra Hausler, que substituïa en el palmarès a la
també alemanya Christine Krestfeld, que s’havia fet professional. En l’últim
dia de competició, i sense representació espanyola, es va celebrar la
competició de dansa lliure, que va veure el triomf dels americans Jane Pankey i
Richard Horne, que revalidaven títol, per davant de la també parella americana
formada per Bonnie Lambert i Thomas Syraker.
Tothom
va coincidir que la competició fou un èxit organitzatiu, però el públic no va
acudir al Palau d’Esports. Barcelona no tornaria mai més a acollir un altre
campionat del món d’aquesta modalitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada