La Biennal de l’Art i l’Esport - 1967
Es
pot afirmar que la relació estreta entre l’esport i l’art es deu, en gran
mesura, a Pierre de Coubertin. El renovador dels Jocs Olímpics moderns va
organitzar, del 23 al 25 de maig de 1906, en el Teatre de la Comèdia Francesa,
una Conferència Consultiva de les Arts, les Lletres i l’Esport. En la carta
d’invitació deia, textualment, que la Conferència serviria per “estudiar de quina manera i baix quina forma
les Arts i les Lletres podrien participar en la celebració de les olimpíades modernes,
i associar-se a la pràctica dels esports para beneficiar-les i ennoblir-les”.
Com a resultat de la Conferència s’acordà la creació de cinc competicions
d’arquitectura, escultura, pintura, música i literatura, que s’organitzarien
cada quatre anys, premiats amb medalles, i tinguessin l’esport com fons
d’inspiració. La primera edició es celebrà als Jocs Olímpics de Londres el
1908, però es va fer una Exhibició i
només es donà una medalla d’or. La primera reglamentació va aparèixer publicada
a la Revue Olympique d’octubre 1906,
però deixà fora la música i la literatura. Les competicions d’art es van
organitzar de manera ininterrompuda des dels Jocs Olímpics de Estocolm el 1912
fins a Londres el 1948. La llista de tots els guardonats es pot consultar a: http://olympic-museum.de/art/artcompetition.htm.
En la Sessió del CIO celebrada a Roma del 24 al 29 d’abril de 1949, a la qual
assistí el Baró de Güell, membre del CIO i amant de l’art. En la Sessió
s’acordà que a partir d’aleshores deixaria d’organitzar-se el concurs i
passaria a fer-se una exhibició. Als Jocs Olímpics d’Hèlsinki el 1952 acudí el
baró de Güell per assistir a la Sessió del CIO, i coincidí amb un personatge
que desenvoluparia un paper destacat en les exposicions artístiques
organitzades a Barcelona, Joan Antoni Samaranch, que acudí als Jocs com a
reporter del diari del moviment La
Prensa. El 1953 el president del Comitè Internacional Olímpic Avery
Brundage va constituir una comissió de Belles Arts, de la qual formava part el Baró
de Güell. En la Revue Olympique de
juny de 1954 on es recull l’acte de la Sessió del CIO organitzada a Atenes es
pot llegir que “cada comitè
organitzador dels Jocs organitzi una “exposició” de belles arts en el país on
es desenvolupen els Jocs”.
És probable que el baró de Güell transmetés
aquest missatge als seus col·legues del comitè organitzador dels Jocs
Mediterranis de Barcelona, però el cert és que la primera exposició de belles
arts que s’organitzà després d’aquesta Sessió del CIO va ser a Barcelona.
Curiosament, Samaranch, un altre amant de l’art i col·leccionista, va entrar de
regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1954, i assumí la regidoria d’esports
abans que s’iniciessin els Jocs Mediterranis.
Entre
les activitats culturals programades en els II Jocs Mediterranis es va fer una Exposició-Concurs Nacional de l’Art en l’Esport,
que constà de cinc categories: pintura, escultura, aquarel·la, gravat i dibuix.
L'exposició, la primera d’aquestes característiques organitzada a Espanya, es
realitzà en l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu. La presidència del
jurat requeia en Luis Caralt, regidor de l’Ajuntament i vicepresident del
comitè organitzador. També formaven part del jurat, el director dels museus
d'art de la ciutat; el director del museu Nacional d'Art Modern, així com
representants d'entitats esportives i culturals. En pintura i escultura el
primer premi estava dotat amb 15.000 pessetes, el segon amb 10.000, i hi havia
dos tercers premis dotats amb 5.000 pessetes cadascun. Per a l'aquarel·la, el
primer premi estava dotat amb 7.000 pessetes, el segon amb 3.000 i dos tercers
amb 2.000 pessetes cadascun. Finalment, en dibuix i gravat, l'import dels
primers premis era de 5.000 pessetes, els segons de 2.000 i els tercers de
1.000 pessetes cadascun. L'exposició constà de 64 olis; 24 aquarel·les; 46
escultures i relleus; 27 dibuixos i 11 gravats. Hi havia obres dels joves
pintors Aguilar, Alumà, Barbeta, Calderón, Casaus, Clapera, Feliu, Navarro,
Macià, Jacinto Olivé, Alfred Opisso, Prim, Ramón Noé Hierro i Ricart. A la
llista d'escultors figuraven: Camps, Collet, Espriu, Granger, Malló, C. Josende
i Viladomat. En dibuix, de llarga tradició humoristicoesportiva a Catalunya,
destacaven Pasarell, Fluviá, Ricardo Opisso i Lelu. Finalment, en l'apartat
d'aquarel·les, apareixien obres de Becquer, Fluvía, Ramón Noé, Ribas Rius i
Soler Sayol. L'exposició va ser inaugurada el 15 de juliol pel director dels
Museus d'Art, Juan Ainaud Lasarte, que va estar acompanyat per Francisco
Cadenas, secretari de la Delegació Nacional d'Esports, i altres autoritats.
No
es tornaria a organitzar una exposició internacional d’esport i art fins al
1965, i es realitzà amb motiu dels XXV
Años de Paz. En aquestes dates Samaranch ja havia deixat la regidoria
d’esports de Barcelona, però conservava la resta de càrrecs: diputat d’esports;
representant a Catalunya i subdelegat d’Informació de la DNEFD i vicepresident
del COE. Samaranch era l’home de confiança del Delegado Nacional Elola Olaso.
El concurs comprenia seccions de escultura, gravat, pintura i dibuix. Com a
comissari general de l’Exposició es nomenà Joan Gich Bech de Careda, que de la
mà de Francesc Miró i Sans ocupà diversos càrrecs en el Futbol Club Barcelona;
i també fou vocal de la Federació Espanyola de Futbol i crític d’art del diari El Alcazar i Tele/eXpres. En una entrevista a La Vanguardia del 29 de novembre, Gich deia: “El arte nunca ha estado vuelto de espaldas al deporte. Al contrario,
el deporte ha proporcionado excelentes temas para manifestar el genio de los
artistes”.
El
Concurs-Exposició es va celebrar del 26 de febrer al 7 de març en el Palau 1 de
la Fira de Barcelona i en el marc del III Saló Nàutic de Barcelona. Cal
esmentar que el Saló Nàutic havia arrencat el 1963 per iniciativa de Joan
Antoni Samaranch, que n’ocupava la presidència i ho faria fins al 1977. En total foren exposades prop de cinc-centes
obres. El jurat va estar presidit per Elola Olaso, actuant Gich com a
secretari. En representació de la Delegación Nacional de Educación Física y
Deportes figuraven Jaime de San Román, Antonio Valencia, Samaranch i l’exatleta
i pintor Manuel Suárez-Pumariega Molezún.
Les
obres guanyadores foren:
Premi de pintura: Joan
Hernández Pijuan amb l’obra Marcador
Premi d’escultura:
Venancio Blanco Martín amb l’obra Projecte
relleu velòdrom
Premi de dibuix: Jordi
Alumà i Masvidal amb l’obra Sprint
Premi de gravat: Mariano
Rubio amb l’obra La ciutat de l’estadi
L’entrega
de premis es va dur a terme a la Delegación Nacional de Educación Física y
Deportes de Madrid. Durant l’acte el comissari del Concurs-Exposició, Joan
Gich, comunicà que “en 1967 se
celebrará en Barcelona una Bienal de caràcter internacional, del deporte en las
Bellas Artes, que tendrá cinco secciones y en la que se otorgarán trofeos
deportivos, y de la que puede nacer toda una renovación de la estética en el
deporte” (La Vanguardia, 27 de març de 1965). Un any després es
feia oficial que Joan Gich de Bareda també seria comissari d’aquesta Bienal,
que es faria en col·laboració amb l’Instituto de Cultura Hispánica. Las bases
es feien públiques el maig de 1966. A les seccions d’escultura, gravat, pintura
i dibuix, s’hi afegia la de trofeus i medalles esportives. També els premis
estaven dotats econòmicament per l’adquisició de les obres. En concret el premi
d’Honor estava dotat amb 150.000 pessetes i una medalla d’or. Les obres es podrien
presentar fins al 15 de gener a Barcelona (La Pinacoteca, Passeig de Gràcia,
34) i a Madrid (Sala Macarrón). Així mateix s’acordà que Barcelona i Madrid
s’alternarien com a seus de la Biennal.
L’any
1966 havia estat clau en la carrera esportiva de Samaranch. En la 64a Sessió
del Comitè Internacional Olímpic celebrada a l’Hotel Excelsior de Roma del 25
al 28 d’abril fou elegit membre d’aquesta institució a proposta del seu
president, Avery Brundage. I a finals de desembre de 1966 era nomenat Delegado
Nacional de Educación Física y Deportes (La
Vanguardia, 28 de desembre) en substitució d’Elola
Olaso, i assumir alhora la presidència del Comité Olímpico Español. Això
comportaria que el seu càrrec com a representant regional d’aquesta institució
passés a mans del seu amic Francisco Platón (La Vanguardia, 3 de febrer de 1967).
La
I Biennal va celebrar-se del 22 de febrer al 5 de març dins del V Saló Nàutic,
i el Concurs-Exposició de 1965 es va fer en el Palau 1 de la Fira de Barcelona.
La inauguració del Saló Nàutic i la Biennal va anar a càrrec del ministre de
marina, Pedro Nieto Antúnez, que imposà en l’acte la Gran Creu del Mèrit Naval
amb distintiu blanc a Joan Antoni Samaranch. El dia següent visitaria la
Biennal Avery Brundage, president del Comitè Internacional Olímpic i
col·leccionista d’art. Brundage acudia a Espanya per veure el Saló i la Biennal
i per entregar al Comité Olímpico Español a Madrid la Copa Bonacossa per la
bona organització de la Sessió del CIO celebrada a la capital el 1965. Aquest trofeu
fou instaurat el 1955 pel CIO en record pòstum del comte italià Alberto
Bonacossa, i premiava els Comitès Olímpics Nacionals. Brundage era el tercer
president del CIO que visitava Barcelona, després que ho fessin Coubertin i
Baillet-Latour. Un altre visitant distingit fou SAR el príncep Joan Carles.
La
concessió dels premis es va fer coincidint amb la clausura del Saló Nàutic. Els
premiats foren:
Premi d’honor: Jaime
Muxart i Domènech amb l’obra Tras moto.
Premi de pintura: Manuel
Capdevila i Massana amb l’obra La
llegada.
Premi d’escultura:
Manuel Venancio amb l’obra Baloncesto.
Premi de dibuix: Juan
Carlos Benítez amb l’obra Las
marathonistas.
Premi de gravat: Ramón
Ferrán amb l’obra Zona Deportiva.
Premi
de trofeus i medalles: Ramón Sánchez amb l’obra Pértiga.
La
Biennal s’organitzà cada dos anys i alternativament fins al 1979. Barcelona
l’acolliria els anys 1971, 1975 i 1979. A partir de 1982 s’organitzaria en anys
parells, la IX Biennal es va fer a Barcelona el 1986 i la X edició a
Torredembarra (Tarragona) el 1992. Les tres últimes edicions van tenir com a
escenari Madrid el 1995, Barcelona el 1997 i novament Madrid el 1999. Les
dificultats per recaptar fons per als premis i la seva organització va fer que
desaparegués.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada