Henry Birnbaum (1921-2004), pioner del judo a Barcelona i Catalunya

Tothom coincideix que el francès d’origen polonès Henri Birnbaum és l’introductor del judo al nostre país a través de la seva Acadèmia de Judo, ubicada al carrer Casanova, 57. No obstant això, cal precisar que abans d’obrir aquesta Acadèmia, el Jiujitsu-Jiudo, método de combate individual japonés, sin armas, contra un adversario más fuerte,  ja s’havia donat a conèixer pel professor titulat O.E. Wilhem Stiller al Gimnàs Solarium de García Alsina (La Vanguardia, 2 d’octubre de 1949 i 4 de juny de 1950).
 Birnbaum es va iniciar al judo de la mà del mestre japonès Kawaishi establert a França, i aconseguí el cinturó negre, primer dan, el 12 de juny de 1940. L’esclat de la II Guerra Mundial el portà al nostre país, i fugí, com milers de jueus, dels nazis. Tal com detalla Josep Calvet a Huyendo del Holocausto (Editorial Milenio, 2015), Birbaun “era miembro de una família que había sufrido de manera directa el antisemitismo durante la Europa entre guerras, que les había llevado a emigrar desde su Polonia natal hasta Alemania y de allí a Francia (...) el propio Henri había combatido contra los nazis en el ejército francés y, tiempo después, se evadió hacia España siendo detenido e ingresado en el campo de concentración de Miranda de Ebro, el único campo de internamiento que permanecía activo en 1942 (...). Birnbaum, que vivía en París cuando estalló la Segunda Guerra Mundial, fue testigo de la llegada de los alemanes a la ciudad en junio de 1940 y de la fuga desesperada de muchas familias judías hacia el sur ante los temores de que se iniciara una persecución masiva contra ellos. Como tantas y tantas familias, su devenir en los siguientes años fue ir un paso por delante de los nazis”. En un altre estudi, del qual són autors Pedro Oliver i Jesús Carlos Urda, La prisión y las Instituciones punitives en la investigación històrica, editat per la Universitat de Castilla La Mancha, se’ns informa que Birbaum arribà a la presó de Sort el 1942, “recuerda que formaba parte de un grupo de cien personas que tuvo que pasar la noche de pie por falta de espacio en el calabozo y con la única comida que les ofrecieron desinteresadamente algunos vecinos de la población”.
Quan es va acabar la II Guerra Mundial va tornar a França, i hi ha constància que el mes d’abril de 1946 treballava a l’Escola Militar d’esgrima i d’esports de combat d’Antibes. En una entrevista concedida al diari Regió 7 quan tenia 65 anys, confessava que decidí establir-se a Barcelona el 1950: “venia a passar l’estiu a casa de la meva germana, resident a Barcelona. I aquí em vaig quedar. Uns amics em van engrescar per començar de zero l’ensenyament del judo a Catalunya”.  Diverses fons parlen que el Gimnàs, Dojo del carrer Casanova va obrí oficialment el 15 de gener de 1951, però el cert és que els seus tatamis s’utilitzaren dies abans amb la presència de tres destacats judokes francesos –Jacques Laglaine, Guy Verrier i Serge Oudart–, que hi acudiren per fer unes exhibicions a la ciutat comtal. El judo era, com escriu el polifacètic periodista Carlos Pardo, “un deporte absolutamente inédito en nuestro país” (El Mundo Deportivo, 5 de gener de 1951). El país veí era capdavanter a Europa d’aquesta disciplina esportiva, i la federació francesa, fundada el 1946, comptava amb milers de practicants. L’exhibició se celebrà al Gran Price, comptà amb el patrocini d’El Mundo Deportivo i va estar dedicada a la Policia Armada. Després d’aquesta exhibició en van realitzar d’altres al Club Natació Barcelona, al gimnàs del Club Hispà Francès i al gimnàs de Birbaun (El Mundo Deportivo, 6 de gener de 1951). Cal ressenyar que el primer campionat d’Europa de judo es va fer aquell mateix any, del 5 al 6 de desembre. Espanya no participaria fins l’edició de 1954, i en aquesta, un alumne de Birnbaum, Enrique Aparicio, es penjaria una medalla de bronze en la prova per a primer dan. Un any abans (1953) se celebrà el I campionat de Catalunya al teatre Capsa de Barcelona (16 de maig); i el 18 de desembre es va fer el I Campionat d’Espanya, que va veure precisament el triomf d’Enrique Aparicio. Cinc anys després, i gràcies també als esforços de Birnbaum, s’organitzaria a Barcelona, el 10 i 11 de maig, el campionat d’Europa de Judo al Palau d’Esports del carrer Lleida.
                           

El 1973, la Federació Espanyola, que estava presidida per Antonio García de la Fuente, li va atorgar la medalla d’or de la federació (La Vanguardia, 31 de gener de 1973). El 1988 se li va fer un homenatge on el president de la Federació Internacional, Sarkis Kaloghian, li va lliurar el diploma que l’acreditava com a 8è Dan. En l’acte hi havia presents Joan Antoni Samaranch com a president del CIO o el director d’esports de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Vilaseca; però també els presidents de la Federació Espanyola, José Luis Baguena, i de la Federació Catalana, Emilio Serna (El Mundo Deportivo, 10 de març de 1988). Henri Birnbaum morí el 8 de desembre de 2004. En una carta al director publicada a La Vanguardia el 15 de gener de 2005, Enrique Aparicio recordava que a la paret del dojo hi havia una màxima que denotava la manera d’actuar de Birnbaum i dels seus deixebles: “la cortesia és la principal regla del judo”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)