dijous, 29 de gener de 2015

La Confederació Esportiva de Catalunya I

La Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) es va constituir el 21 de gener de 1922, però la seva gestació es remunta al 1918, segons relata Josep Antoni Trabal, en l’article 1922 Año nuevo, rutas viejas, i publicat a La Jornada Deportiva el 2 de gener de 1922: “Por primera vez, desde las páginas hospitalarias de nuestro distinguido col·lega ‘Catalunya Sportiva’ propusimos el 18 de septiembre de 1918, la creación de la Unión Catalana de Federaciones Atléticas y Deportivas. La idea causó risa”. El 1921, amb motiu de la constitució del Consell de les Olimpíades, es tornava a insistir en el mateix argument, “ayudar a las Federaciones que aún no existen y, en último término, a la de la Unión de Federaciones Catalanas, asunto que tanto años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas” (La Vanguardia, 23 de gener de 1912). No seria l’última vegada. A la revista Stadium del 25 de desembre de 1920 tornava a insistir en el tema: “Para el éxito de nuestras aspiraciones Deportiva y el progreso de todo el deporte catalán, la Unión de Federaciones es absolutamente imprescindible y, en el instante más propicio de toda la historia deportiva de nuestro tierra –cal recordar que s’aspirava a organitzar els Jocs Olímpics de 1924–, para la ràpida realización de nuestro ideal, nadie, por ningún motivo, tiene derecho a negar su cooperación ni a oponer dificultades para la creación de un organismo que se hace fatalmente necesario”. Segons el meu parer es pot afirmar que Trabal fou el veritable promotor de la Unió de Federacions Esportives. 

Per estudiar aquest tema, des de la Federació de Societats Esportives es va encarregar un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, que representava la Federació Atlètica Catalana i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. J.A. Trabal assumiria la presidència de la Federació Catalana d’Atletisme de febrer a desembre de 1922, i de l’espanyola entre 1929 i 1933; periodista destacat, fou membre de la Ponència d’Educació Física de la Mancomunitat; diputat a les Corts i el Parlament de Catalunya; i el 1936 presidiria el comitè executiu de l’Olimpíada Popular. Per la seva part, Mesalles Estivil era propietari d’una agència de comunicació; secretari de l’Associació Lawn-Tennis Catalunya; seria el secretari de la Confederació i, més tard, assumiria la secretaria general tant de la CEC com del Comitè Olímpic Espanyol (1924-1943). Les conclusions de Trabal i Mesalles sortiren publicades en l’article La Confederació Catalana de Sports, de La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921: “El objeto primordial de la Confederación serà el de procurar y favorecer el mutuo apoyo entre las federacions que la integran (...) representanto a la totalidad del deporte catalán, sin entrar en pugna con las federacions nacionales y extranjeras...”. Entre les actuacions que proposaven que realitzés la nova entitat figuraven: la celebració d’uns “Jocs Ibèrics” o “Jocs Mediterranis” entre França, Itàlia i Espanya; la construcció de camps municipals d’esports i piscines públiques; la supressió dels impostos per a les entitats esportives i la reducció de les tarifes ferroviàries per als grups que es traslladen de població per practicar l’esport. Per a Trabal, l’esport federat precisava d’un òrgan rector nou i amb capacitat de direcció.

La CEC, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà el 21 de gener de 1922 a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, podem llegir: “La representación íntegra del Deporte Catalán, reunida en Asamblea que fue convocada por la Federación de Sociedades Deportivas y el Consell de las Olimpiadas, declaró constituída la Confederación Deportiva de Cataluña”. En el mateix article deixa clar el paper de la CEC: “Representar a las entidades afiliades en cuantas ocasiones deba manifestarse el deporte catalán en su conjunto (...) organizar de acuerdo con ellas (las Federaciones) los Concursos y Juegos que se estimen convenientes y provechosos, incluso los Juegos Olímpicos si para ello fuese requerida. Y asegurar, por fin, la cooperación de Cataluña y la asistencia de nuestros ateltas a los mencionados Juegos y a los Concursos Internacionales (...) Actuar siempre como Directora del Deporte Catalán en su aspecto general y representativo”. Els òrgans de govern de l’entitat eren l’Assemblea General, el Consell Superior i el Comitè Executiu. A l’entitat hi havia un Consell Superior, que estava format per una junta directiva, formada per Joan Ventosa i Calvell, president; baró de Güell, Ricard Cabot, Josep Vidal i Ribas i Joan Farnés i Farnés, vicepresidents; Enric Rafols, Jaume Mestres, Josep Mesalles Estivill i Josep Antoni Trabal, secretaris; Manel Garriga i Roig, tresorer; Josep Elias i Juncosa comptador; i Josep Maria Co de Triola, bibliotecari; i com a vocals figuraven els representats de les entitats afiliades. Cal dir que Joan Ventosa i Calvell era un dirigent amb un ample historial polític, ja que havia estat fundador i secretari del partit conservador de la Lliga Regionalista; regidor de l’Ajuntament de Barcelona; diputat a les Corts espanyoles; ministre amb els governs de Manuel García Prieto i Antoni Maura, i estret col·laborador de Francesc Cambó. El Comitè Executiu fou presidit en crear-se l’entitat pel baró de Güell, amb Ricard Cabot i Joan Farnés com a vicepresidents, i Mesalles Estivill com a secretari (La Jornada Deportiva, 17 de juliol de 1922). Mesalles assumiria la secretaria general de l’entitat uns mesos després (La Vanguardia, 9 de març de 1923). Finalment la CEC disposava de tres comissions: tècnica, propaganda i económica. 
La CEC, com a hereva de les entitats abans esmentades, feia d’interlocutor amb les administracions i conservava el seu compromís olímpic, explicitat en els seus Estatuts, i reforçat encara més a partir del nomenament del baró de Güell com a delegat del Comitè Internacional Olímpic a Espanya. “Catalunya, tant lloada pel mateix Coubertin pel seu foment de l’esport, no havia tingut encara cap ‘soci’ en aquest club gestor de l’olimpisme” (Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional, Alberto Aragón Pérez, col·lecció Aula d’Història – Fundació Barcelona Olímpica). El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No seria l’única distinció, el 1926 el president honorari del CIO, Pierre de Coubertin, “ha ofrecido al sr. Güell la concesión de una medalla anual (...) seguramente el barón de Güell ofrecerá a la Confederación Deportiva de Cataluña, la reglamentación y otorgación anual de esta medalla” (La Vanguardia, 28 de març de 1926). La CEC, per acord de la seva junta directiva, concedí la primera medalla al baró de Güell (La Vanguardia, 3 de desembre de 1926), i ho va fer després de la visita realitzada a la ciutat per Pierre de Coubertin i la seva família (més informació al blog BarcelonaSportiva Pierre de Coubertin: “Abans de venir a Barcelona...”, del 15 de març de 2013).
Una de les curiositats històriques relacionades amb la CEC, i desconeguda per la gran majoria, té a veure amb els trofeus que instaurà. La primera era la Copa Sherrill, que seria entregada anualment a l’esportista més destacat i menor de 17 anys. La copa va ser cedida pel general dels Estats Units, Charles H. Sherrill, “merced a la gestión del señor Barón de Güell” (La Jornada Deportiva, 15 de desembre de 1922). És probable que el baró de Güell i Sherrill travessin amistat al CIO, ja que tots dos van ser elegits aquell mateix any. La primera concessió va recaure sobre el edador Santiago Ulló (La Vanguardia, 2 de desembre de 1923). La Copa Stadium va ser oferta a la CEC per la revista Stadium i homenatjava el periodista Josep Maria Casades, que havia mort en un accident e 1921 quan seguia la prova automobilística La Caravana de França. “Deseando honrar su memória de aquel inolvidable amigo, que ofrendamos a la Confederación Deportiva de Cataluña para que ésta lo instituya como una de sus challenges y premie con él, año tres año, los grandes méritos adquiridos por la sociedad deportiva de Cataluña al llevar a efecto el mayor y más olemne acontecimiento...” (Stadium, 15 de juny de 1923). La primera copa es va lliurar a l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya per a l’organització del campionat del món de tennis en pista coberta a Barcelona el 1923 (La Vanguardia, 25 de maig de 1924). La tercera distinció fou oferta pel baró de Güell. “Se acordó aceptar con agradecimiento el donativo de una preciosa copa de plata del barón de Güell, habiéndose encargado al comitè técnico la confección de unes bases para su adjudicación anual. Ésta será seguramente adjudicada al deportista que más sobresalga durante todo el año en uno o varios deportes” (La Vanguardia, 26 de juliol de 1923). El primer guanyador de la Copa Baró de Güell fou el ciclista terrassenc Jaume Janer, campió d’Espanya de ciclisme en ruta els anys 1921 i 1923, i que després de tres intents (1920-21 i 1924) havia finalitzat el Tour de França (La Vanguardia, 27 de novembre de 1924). Es produeix la circumstància –sobre aquest fet n’escriurem un proper article– que els mateixos premis, canviant només la procedència de l’adjudicatari, de català a espanyol, els està concedint avui dia el Consejo Superior de Deportes, però mai ha figurat cap referència a la seva procedència.
El nivell d’interrelació entre la CEC i el Comitè Olímpic Espanyol era molt estret, fins al punt que van arribar a compartir la mateixa seu al carrer Balmes, 25. La reconstrucció del nou COE es va fer l’11 de gener de 1924 a la Societat de Carreres de Cavalls al Passeig de Gràcia, 32. Malgrat que el baró de Güell era absent per un viatge a Amèrica, va deixar lligada la composició de la junta, i hi apareixien directius del CEC. El mateix dia La Vanguardia publicava: “Y con referencia a la constitución y labor del Comité Olímpico Español, inspirándose en las finalidades previstes por los Estatutos de la Confederación, acordó que se facilite por la secretaria general de este organismo todo cuanto pueda ser de interès al citado Comité, para contribuir al felíz éxito de su difícil cometido...”.
La CEC va portar a terme un bon nombre d’actuacions, algunes de les quals eren pioneres en l’esport estatal, d’entre les quals podem destacar:
·      Si bé els principals promotors de la construcció de l’Estadi Català el 1921 –actual estadi de la Fuixarda– foren els periodistes Elias i Juncosa i Narcís Masferrer, les entitats esportives havien fet costat a aquesta reivindicació i demanaven la finalització de les obres. El 1924, coincidint amb els Jocs Olímpics de París, la Junta Directiva de l’Exposició, aprovà “ordenar la immediata habilitación del Estadio al objeto de que puedan celebrarse en el mismo festivales deportivos” (La Vanguardia, 2 d’abril de 1924). Un mes després es programà un festival esportiu, on es van disputar un cross-country amb sortida i arribada a l’estadi; una desfilada d’atletes; curses atlètiques i exhibicions de bàsquet, lluita grecoromana i gimnàstica. La inauguració fou possible “gracias a los desvelos y al entusiasmo de una buena parte de los Componentes de la Confederación Deportiva de Cataluña, apoyada incondicionalment por el alcalde” Fernando Álvarez de la Campa (El Mundo Deportivo, 2 de juny de 1924). En aquest acte es va aixecar per primera vegada la bandera olímpica a l’estadi –també hi havia la de la Confederació–, la qual havia estat donada per Elias i Juncosa (La Vanguardia, 3 de juny).
·      Va fer funcions de tribunal d’arbitratge quan hi havia conflicte entre dues entitats, creant un grup de treball específic o ponència en cada ocasió: “Ayer se reunió la ponència nombrada por la Confederación Deportiva de Cataluña que actúa como árbitro en el pleito entre la Federación Catalana de Fútbol y el Club Joventut Republicana de Lérida” (La Vanguardia, 19 de juny i El Mundo Deportivo 27 de juny de 1924). El veredicte de la ponència va a favor del Club Joventut i es pot llegir a La Vanguardia del 13 de novembre.
·      Va crear un cens d’esportistes, per a conèixer, “a todos los que en un sector laboran o han hecho algo en provecho efectivo del deporte en Cataluña” (La Vanguardia, 22 d’agost de 1924). El qüestionari era molt exhaustiu, havia d’estar supervisat per la Federació corresponent, i a més de les dades personals i els resultats esportius, es feia constar els equips en què s’havia militat, entrenadors i fins i tot el material esportiu utilitzat.
·      Va demanar la celebració d’esdeveniments esportius, com per exemple el Gran Premi d’Europa d’Automobilisme de 1926 (La Vanguardia, 7 i 9 de novembre de 1924). Finalment, aquesta prova es va fer al circuit urbà de Lasarte.
·      Va organitzar homenatges a esportistes, dirigents i entitats guanyadores a campionats d’Espanya: Ricard Cabot, Futbol Club Barcelona i Júpiter, etc.   
  

dijous, 22 de gener de 2015

El Sindicat de Periodistes Esportius


 El Sindicat de Periodistes Esportius, una de les entitats amb més incidència de la ciutat de Barcelona fins a l’inici de la dictadura, va néixer per iniciativa del destacat periodista i dirigent Narcís Masferrer (1867-1941), el qual, per celebrar les seves bodes de plata en la professió (La Censura 1886 El Mundo Deportivo 1911), va reunir el 22 d’octubre de 1911 un bon nombre de professionals que cultivan el sport en la seu de la Unión Velocípedica Española (carrer Mallorca, 242, 1r). El currículum de Masferrer, fins a aquell moment, era extens: fundador de la Societat Gimnàstica Espanyola (1887); president de l’Associació Catalana de Gimnàstica (1898) i la Unió Velocipèdica Espanyola (1899); i fundador de la revista El Gimnasta (1888), Los Deportes (1891), El Mundo Deportivo (1906) i Stadium (1911). Masferrer proposaria que per formar part era necessari “pertenecer como director o redactor a un periódico professional o bien estar encargado de la sección deportiva de un Periódico o diario” i pagar una quota de cinc pessetes. La entitat pretenia “auxiliar al compañero desamparado; ejercer de tribunal de honor para dirimir contiendas u cuestiones personales que se puedan entablar (...) y se adquieran las más grandes energies para seguir luchando, uno y otro día, eternamente, en pro de nuestros carísimos ideales, que son el fomento del sport y la difusión de la cultura física” (La Vanguardia, 26 d’octubre de 1911). Tanmateix era objectiu de l’entitat organitzar, amb la col·laboració de les entitats esportives, festivals anuals per recaptar fons, i alhora promocionar l’esport. La redacció del Estatuts del Sindicat va anar a càrrec del mateix Masferrer, Federico Bonet i Josep Elias i Juncosa.

La constitució definitiva del Sindicat es va efectuar l’11 de gener de 1912 en el local del Club Deportivo, entitat que havia organitzat la I Volta Ciclista a Catalunya, i que tenia la seu a la Plaça Letamendi, 7, baixos. La junta directiva estava composta per Narcís Masferrer com a president; Ricard Cabot com a vicepresident; Elias i Juncosa com a tresorer; José Mádico com a vicesecretari; i Josep M. Gibert i Alfons Roure com a vocals. Uns mesos després la vicesecretaria seria assumida per Manuel Nogareda, un altre periodista i dirigent, que anys més tard participaria en la fundació de la Federació Catalana d’Atletisme i és autor del llibre Juegos Olímpicos de la col·lecció Los Sports que dirigia Elias i Juncosa. La comissió de Festes estava formada per Antonio López, Francisco A. Domenech i Jaume Grau.Al llarg de la seva història, i llevat d’error o omissió, els presidents de l’entitat i d’altres directius destacats han estat:·      Diego de La Llave i García (1859-1928), que va assumir la presidència el gener de 1913; fundador de la Reial Societat Colombòfila de Catalunya (1890) i director de la publicació La Paloma Mensajera, i que havia format part del consistori municipal (La Vanguardia, 9 de gener de 1913).
·      El gener de 1914 el substitueix Ricard Cabot i Montalt (1885-1958), que atresorava una llarga experiència periodística –revistes Sports, Los Deportes i director Stadium–, i que el 1915 i entre 1923-1926 assumiria la presidència de la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball (La Vanguardia, 15 de gener de 1914).
·      N. Masferrer (1867-1941) retorna el gener de 1915. El càrrec de vicepresident l’ocupa un altre històric de l’esport barceloní, Jaume García Alsina, director del Gimnàs Garcia Alsina –abans Instituto Higiénico Kinesioterápico- (La Vanguardia, 15 de gener de 1915); president de la Federació Atlètica Catalana en tres períodes diferents (1917-18, 1920-21 i 1922-23); i del Comitè Olímpic de Catalunya (1920).
·      Des del febrer de 1918, i fins al 1927, assumeix el càrrec Josep Maria Co de Triola (1884-1965), redactor i fotògraf excepcional, que treballà a La Veu de Catalunya i la revista D’Ací D’Allà (El Mundo Deportivo, 17 de febrer de 1918).·      A finals del 1926, novament és elegit president del Sindicat Narcís Masferrer. En la junta figurava com a vicepresident Josep Elias i Juncosa, fundador i dirigent d’un bon nombre d’entitats esportives –FC Barcelona, CN Barcelona, RC Tennis Barcelona, RC Marítim i FC d’Atletisme– i director, des de 1914, de la Biblioteca Los Sports; i un dels personatges clau de l’olimpisme a Catalunya (La Vanguardia, 30 de desembre de 1926);
·      Posteriorment agafa el relleu el redactor a La Vanguardia Miguel Cabeza, que firmava molts articles futbolístics com Spectator  i autor del llibre editat el 1926 Las leyes de Juego del Fútbol Asociación (La Vanguardia, 17 de desembre de 1929).
·      En desembre de 1931 el director d’El Mundo Deportivo (1929-1939), José Torrens i Font, arriba a la presidència (La Vanguardia, 31 de desembre de 1931).
·      I tres anys després, el gener de 1934, i fins la seva desaparició amb motiu de la Guerra Civil, assumeix la presidència Enric Nadal i Blanch, del diari La Publicitat, i que havia estat directiu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria (La Vanguardia, 2 de gener de 1934).

Com ja s’ha esmentat, el Sindicat organitzava cada any festivals que servien per recaptar fons per a la Caixa de Socors i Previsió, i alhora promocionar l’esport. El primer es celebrà en el camp del carrer Indústria del FC Barcelona el 8 de desembre de 1912. Al matí es disputà un concurs atlètic –cursa de 100 metres tanques, 400 metres llisos, salt de perxa i llançament de disc–, i a la tarda es jugà un partit de futbol que enfrontava una selecció de jugadors nacionals contra una d’estrangers. Per aquest esdeveniment, el Sindicat va tenir un saldo favorable, ja que va ingressar un total de 1.419,05 pessetes i en despeses d’organització només va gastar 473,95 pessetes (El Mundo Deportivo, 9 de gener de 1913). Fins a la seva desaparició, el Sindicat de Periodistes va dur a terme nombroses iniciatives, entre les quals podem destacar:
·      En 1914, en les instal·lacions del RC de Polo, es celebra un Festival Olímpic d’atletisme, “el ensayo de Olimpiada organizado por nuestro querido compañero redactor jefe de Stadium José Elias y Juncosa” (Stadium, 15 de juliol de 1914), que resultà un èxit, remarcava el compromís envers l’olimpisme de molts dels dirigents catalans i es feia abans de constituir-se la Federació Atlètica Catalana (1915).

  En juliol de 1918, el Velòdrom de Sants acull una carrera de 24 hores (El Mundo Deportivo, 9 de juliol de 1918); i l’octubre de 1922 l’escenari és el Velòdrom del Sport Ciclista Badalonés (La Vanguardia, 7 d’octubre de 1922).·      Per a la clausura de la III Exposició Internacional de l’Automòbil, que es va celebrar del 2 al 14 d’abril de 1924 al Palau de Belles Arts, estava previst rifar un cotxe Citroën, però després de la negativa governamental –estaven prohibits els sortejos per llei–,  es va substituir per dos concerts, el primer a càrrec de la banda municipal i el segon pel regiment de Badajoz (La Vanguardia, 13 d’abril de 1924).
·      A partir de 1926 els festivals es van anar celebrant en els Frontons de la ciutat per veure partits de pilota.
·      Una altra iniciativa destacable del Sindicat fou la celebració del Ball dels Esports organitzats de manera interrompuda de 1930 a 1935, “no cabe duda del éxito de una fiesta que ha de quedar en la tradición del carnaval barcelonés, uniendo a la gente del sport bajo un ambiente de humor y arte” (La Vanguardia, 4 de març de 1930). El primer va tenir com a escenari el Teatre Novedades i l’últim en el Saló Price (La Vanguardia, 24 de febrer de 1935).D’altra banda, cal fer esment que també el Sindicat de Periodistes Esportius va jugar un paper actiu, i destacat, en moments claus de la història de l’esport català i de la difusió del moviment olímpic:·      Va promoure la creació d’un Comité Olímpic de Catalunya –delegació regional del COE– (El Mundo Deportivo, 18 de desembre de 1913).
·      Va promoure la construcció d’un estadi (primer l’Estadi Català, el 1921, i més tard l’Estadi de Montjuïc, el 1929), “la implantación de las Olimpiadas catalanes y las piscines públicas, cuando menos en cada distrito (...), d’altra banda “incumbe a los amigos los señores Co de Triola, Elias y Juncosa, y Mestres y Fosas confeccionar la candidatura del futuro Consejo Ejecutivo de la Olimpiada Catalana” (La Vanguardia, 24 de novembre i 28 de desembre de 1920). El Consell de les Olimpíades es constituiria el gener de 1921 i al capdavant s’hi situaria Joan Ventosa i Calvell (La Vanguardia, 23 de gener de 1921).
·      Va donar suport al programa esportiu organitzat el 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona.
·      Va treballar i recavar fons per garantir la presència d’esportistes en els Jocs Olímpics (Berlín 1916 –no es van fer a causa de la I Guerra Mundial–; Anvers 1920 –vegeu manifest Amunt els Cors!, a El Correo Catalán, 7 de juliol de 1920–; París 1924 –vegeu manifest ¡A los deportistas! a La Vanguardia, 26 de març de 1924–; i Amsterdam 1928).
·      Va promoure i donar suport a les candidatures olímpiques de Barcelona (1924 i 1936).
Les visites culturals també formaven part de la programació dels socis de l’entitat: “Por de pronto, el Sindicato se propone realitzar una visita mensual a centros artísticos, fabriles e industriales, con el objeto de que sus socios puedan admirar cuanto en Cataluña se elabora en materia científica, artística e industrial (Stadium, 27 d’abril de 1918). “El Sindicato exige que sus Componentes sean gente docta y activa en cuestiones de periodisme Deportivo, más como el arte de la pluma està muy lejano de las demàs artes, de ahí que juzgue preciso llevar al conocimiento de sus Asociados el qué y el por qué de todas esas cosas que constituyen el objeto de crítica o propaganda” (Stadium, 4 de maig de 1918). Narcís Masferrer era conscient de la necessitat de superar les fronteres, i per aquest motiu promou el 1923 la creació d’una Asociación Nacional de Periodistas Deportivos. “Objeto principalísimo: establecer una perfecta unión entre cuantos profesan parecidos ideales en la prensa espanyola; creación de un carnet único acreditativo de la personalidad del periodista, y reconocido por todas las federacions Deportivas; (...) mutua protección entre los Asociados, etc.” (La Vanguardia, 4 d’agost i El Mundo Deportivo, 21 de setembre de 1923). Les adhesions s’havien d’enviar a Masferrer a la redacció de La Vanguardia, al carrer Peli, 28. No obstant, el projecte d’una associació d’àmbit estatal no faria els primers passos fins al 1954, i a iniciativa del General Moscardó (La Vanguardia, 11 de desembre de 1964). Un altre pas important, i rellevant des d’un punt de vista històric, és que periodistes catalans van estar presents en la constitució de l’Associació Internacional de la Premsa Esportiva l’any 1924. La primera noticia relacionada amb aquest tema havia sortit publicada quatre anys abans, quan en una reunió de la junta directiva presidida per Co de Triola, “se acordó secundar las gestiones realizadas en Amberes por el presidente de la A.J. Mr. Gaston Vidal –que fou president de la Unió de Societats Franceses d’Esports Atlètics- de crear una Asociación Internacional de periodistes deportivos” (La Vanguardia, 30 de desembre de 1920). Finalment, la constitució de l’associació internacional es va dur a terme en el marc dels Jocs Olímpics de París el 1924, on van acudir 685 periodistes i s’organitzà un Congrés Internacional (1-3 juliol) a la seu del Racing Club de França. Frantz Reichel va ser elegit president, i Narcís Masferrer formava part de la primera executiva (per a més informació consulteu The history of AIPS from Paris to Baku 1924-2014). El Sindicat de Periodistes Esportius anys després, per reconèixer la tasca de Masferrer, va demanar a la Casa Reial la concessió de la Creu d’Alfons XII per a l’insigne periodista. L’entrega de la distinció s’efectuà a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya l’11 de març de 1930 (El Mundo Deportivo, 12 de març de 1930).
A Narcís Masferrer el Sindicat de Periodistes Esportius li tributà un homenatge i el nominaren president honorari de l’entitat (El Mundo Deportivo, 13 de maig de 1930). Poc després, el Sindicat instaurava un premi periodístic que portava el seu nom. La primera concessió es va realitzar el 1932, i premià els articles publicats el 1930 i 1931. El primer guardonat fou Josep Elias i Juncosa, Corredisses, pel seu treball Creuer pel Mediterrani publicat a La Veu de Catalunya (La Vanguardia, 21 de febrer i 14 de març de 1933). El premis corresponents als anys 1932 i 1933 van ser per a Josep Maria Co de Triola, de La Veu de Catalunya, i Miguel Cabeza, de La Vanguardia (La Vanguardia, 5 de desembre de 1934). No s’ha trobat cap fons amb altres premiats. Després de la Guerra Civil l’Associació de la Premsa de Barcelona recuperaria aquesta distinció per premiar als cronistes esportius (La Vanguardia, 27 de gener de 1963).
El Sindicat, l’estiu de 1936, per commemorar el seu XXV aniversari, organitzaria un bon nombre d’esdeveniments esportius. L’acte inaugural es va desenvolupar al Saló de Sessions del Palau de la Generalitat, i va ser presidit pel conseller d’Hisenda, Martí Esteve i Guau. Finalitzat l’acte, es va celebrar una cursa de relleus nocturna que va veure el triomf del B.U.C. (El Mundo Deportivo, 20 de juny de 1936). També s’organitzà un encontre de natació on van participar les seleccions de Balears, Castellà i Catalunya; ciclisme al Parc de la Ciutadella; un partit de futbol, entre dues seleccions de jugadors que representaven al Barcelona i Espanyol; al camp de Les Corts; i una vetllada de boxa que enfrontava campions d’Espanya amb una selecció catalana. Tots els esdeveniments es van organitzar a benefici de la Mutual Esportiva de Catalunya.Com a conseqüència de la Guerra Civil, l’activitat dels Sindicat va anar minvant. Probablement l’últim acte oficial fou la presència a l’església parroquial del Cristo Redentor per rendir tribut a José Millán González, que havia estat afusellat el 30 de gener de 1939 al Santuari de Santa Maria de Collel, a Girona. Sobre aquests fets Javier Cercas publicà el 2001 el llibre Soldados de Salamina. Millán González havia estat col·laborador de la revista Stadium des de 1926, i la ciutat li va dedicar un carrer que es troba al barri de Can Baró.


Publicació Relacionada: Periodisme amb empremta Olímpica


dimecres, 14 de gener de 2015

La Federació de Societats Esportives de Barcelona


 El 16 de desembre de 1911, i a la seu de la Reial Associació de Caçadors, a la Plaça de Catalunya, 20 principal, es reuniren les entitats esportives més representatives de la ciutat –Reial Automòbil Club; Reial Polo Club; Societat Hípica de Barcelona; Reial Associació de Caçadors de Barcelona; Secció d’Esports Muntanya del CEC.; Reial Club Nàutic; Associació de Clubs de Lawn-Tennis; Unió Velocipèdica Espanyola; Reial Societat Columbòfila de Catalunya; Club Natació Barcelona; Tir Nacional; Federació Catalana de Clubs de Foot-ball; Sport Basc i Foment d’Esgrima– per constituir la Federació de Societats Esportives de Barcelona. Poc després s’hi afegiria el Barcelona Golf Club, fins a arribar a mobilitzar 26.457 socis (Stadium, 24 d’abril 1915). En la reunió s’aprovaren els estatuts, i tot seguit es van presentar al Govern Civil. La revista Stadium assenyalava uns dies després, l’1 de gener de 1912, que “la constitución de esta entidad puede considerarse ya como un hecho, gracias a la iniciativa de nuestro buen amigo y sportman don Manuel Tey”. Manuel Tey fou un dels pioners del tennis, fundador el 1906, i primer president del Catalunya Lawn-Tennis Club; redactor de tennis a El Mundo Deportivo; i membre, en qualitat de secretari, de la Reial Associació de Lawn-Tennis d’Espanya, fundada el 1909. 



L’entitat naixia amb la intenció de ser la interlocutora del moviment esportiu amb l’administració. Xavier Pujades i Carles Santacana, a Història Il·lustrada de l’Esport a Catalunya vol. 1, reprodueixen el primer article dels Estatuts, l’objectiu de la Federació és: “procurar la buena armonía y unión entre todas las sociedades Deportivas, la organización de fiestas y concursos anuales y arbitrar recursos para su realización”. Poc després de la fundació sol·licitaven a l’Ajuntament de Barcelona una subvenció de 50.000 pessetes, “destinada a premios, a las fiestas que se propone celebrar durante los meses de abril, mayo y junio, las cuales consistiran en carreres de Automóviles, partidos de polo, concursos hípicos, sports de montaña, grandes regates a remo y vela, concursos de natación, tiro de pichón, tiro Nacional, esgrima, partidos de foot-ball, lawn-tennis, pelota, concurso de bicicletes y sueltas de palomas” (La Vanguardia, 1 de març de 1912). Es pot trobar un programa detallat d’algunes de les proves: la Volta, el campionat d’Espanya de rem; la Setmana Nàutica del RC Marítim de Barcelona, el Concurs Hípic Internacional del RC de Polo, etc. (Stadium del 1 de maig de 1913).
El primer president fou Francesc de Moxó i Sentmenat, vinculat a la família Güell per matrimoni amb María Francisca Güell i López. Francesc de Moxó també ocupà la presidència de l’Associació de Law-Tennis Barcelona (1911-1920) i la gerència de la revista Stadium; i que poc després ocuparia la presidència el FC Barcelona (1913-1914) i, durant uns mesos, de la Federació Catalana de Clubes de Fútbol; així com la presidència de l’Associació d’Esgrima de Barcelona (La Vanguardia 4 de desembre de 1913).
Narcís Masferrer, en l’editorial A título de indicación (El Mundo Deportivo, 27 de novembre de 1913), recordava a Moxó de Setmenat que l’única funció de l’entitat no era demanar una subvenció a l’Ajuntament, “el cual debiera otorgar de mutuo propio, con cierta prodigalidad, si en aquella casa se tuviese idea, lo que representa la potencialidad de las entidades deportivas y de lo que vienen a significar sus grandes festivales en el orden moral y material”; sinó que hi havia d’altres objectius, com la necessitat d’un “Stadium, verdadero templo del deporte” (vegeu a BarcelonaSportiva L’estadi Català, primer estadi espanyol) o, com suggeria en el mateix article, fer “que resalte entre focos de la más potente luz el nombre de Barcelona, hasta suplir en caso necesario –valga el ejemplo-al soi-dissant Comité Olímpico Español, para procurar por todos los medios que a su alcance estñen que Barcelona, que España, se vea representada conforme es debido en Berlín el año 1916”–. L’actitud poc col·laboradora de l’Ajuntament fou una constant al llarg de la vida de l’entitat, ja que les quantitats compromeses no s’arribaven a satisfer o es reduïen les sol·licitades (es pot veure la relació de subvencions a les entitats a La Vanguardia 12 de febrer de 1915). Això provocava que “saldaran todas ellas sus cuentas con dèficits” (La Vanguardia, 19 de desembre de 1914) i es parlés, fins i tot, de fer una manifestació de les entitats davant l’alcalde o el governador (Stadium, 26 de desembre de 1914).
La primavera de 1915 Moxó de Setmenat presentà la seva dimissió, i fou elegit nou president de l’entitat el doctor Joan Farnés i Farnés, que era membre de la junta  directiva del RACC (La Vanguardia, 22 de març de 1915). D’altra banda, la revista Stadium es convertia en l’òrgan oficial de la Federació –ho seria fins al gener de 1919–, i el Sindicat de Periodistes Esportius entrava a formar part de la Federació com a entitat adherida (Stadium, 24 d’abril de 1915). Tothom desitjava que la nova junta fos més resolutiva, ja que “faltó hasta ahora iniciativa y eso debe desterrarse si se quiere que aumente la nombradía de esta Federación” (Stadium, 19 de juny de 1915).



Un dels nous objectius de la Federació era la reivindicació d’un parque de sports digne de la ciutat. Entre les conclusions de la reunió de delegats de la Federació a finals de 1915 n’hi havia una relativa a l’Estadi: “Construcción de un parquer de sport. Este debe ser el ideal absoluto de la Federación, a la que debe procurar, empleando todas sus energies y prestigio para su realización” (Stadium, 13 de novembre de 1915). El projecte d’Estadi dissenyat per l’Ajuntament es trobava al final de l’avinguda de la Diagonal, i estava inclòs en l’Exposició d’Indústries Elèctriques que havia promogut per Josep Puig i Cadafalch, i estava previst que es fes el 1917. Finalment, l’Exposició d’Indústries Elèctriques no es duria a terme, primer com a conseqüència de la Gran Guerra, i després per l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Malgrat això, l’interès no va decaure, i en una circular dos anys després la Federació informava de:“no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia, 6 de juliol de 1917).
Un fet curiós, que avui dia no es dóna, és que la Federació, en les eleccions municipals de 1917, demanés el vot per uns candidats: “Libres son nuestros amigos y consocios de votar a quién mejor les venga en gana, però, de entre todos los candidatos, aquellos que se han significado más y mejor en pro de la gran causa esportiva, son los siguientes:

Distrito 1º Don José Torelló; Distrito 2º Don José Xicoy; Distrito 3º Don Luis Nicolau; Distrito 5º Don Salvador Bremón; Diastrito 6º Don Rafael Cardona y Don Casimiro Giralt; Distrito 7º Don Carlos Giralt; Distrito 8º Don Antonio Bergués y Don Alfonso de Ayguavives de Moy” (Stadium, 10 de novembre de 1917).

A partir de 1919 encara decaigué més el paper de la Federació. Malgrat això, va participar en les Festes de Beneficència que organitzava el Sindicat de Periodistes; en el Primer Congrés Català de Turisme (Stadium, 5 de juliol de 1919); i en el Mitin de Afirmación Deportiva, “por tratarse de la primera vez que se celebra en España un acto de esta índole” (La Vanguardia, 17 d’octubre de 1919).
L’interès cada vegada més important per organitzar a Barcelona els Jocs Olímpics  de 1924 –Farnés viatjà a Anvers el juny de 1920 per visitar l’estadi olímpic– va donar peu a la constitució del Consell de les Olimpiades el gener de 1921, i un fet destacat és que en la reunió es parla de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años està sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas” (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Un any després, el president de la Federació de Societats Esportives de Barcelona i del Consell de les Olimpíades, Joan Ventosa i Calvell, convocava els seus associats per constituir la Confederació Sportiva de Catalunya (La Vanguardia, 4 de gener de 1922). A partir d’aquest instant la Federació de Societats s’aniria diluint i deixaria d’aparèixer en els mitjans de comunicació. El testimoni de Josep Antoni Trabal a La Jornada Deportiva del 16 de gener de 1922, deixa clar el paper nul de la Federació a l’assegurar que la Confederació, viene a substituir la inútil Federación de Sociedades Deportivas y el todavía més inútil Consell de les Olimpíades”. Josep Antoni Trabal (1896-1980) va destacar com a periodista, dirigint La Jornada Deportiva, Raça i Sports; i com a dirigent esportiu fou president de la Federació Atlètica Catalana (1922), la Federació Espanyola d’Atletisme entre 1927 i 1933, president del Comitè Català pro Deporte Popular –una de las entitats impulsores de l’Olimpíada Popular–, tècnic de la Ponència d’Educació Física de la Mancomunitat de Catalunya i diputat a les Corts Republicanes de 1931 a 1936.