dimarts, 24 de març de 2015

La copa Stadium i la copa Baró de Güell, dos trofeus amb arrels catalanes


Actualment la copa Stadium i la copa Güell formen part dels Premios Nacionales del Deporte que concedeix anualment el Consejo Superior de Deportes, però no sempre fou així, i gairebé tothom desconeix els seus orígens.
La copa Stadium, com es detalla en l’última resolució del Consejo Superior de Deportes publicada en el Boletín Oficial del Estado núm. 38 del 7 de febrer de 2014, es dóna “para premiar a la persona o entidad que se haya destacado por su especial contribución durante el año a tareas de promoción y fomento del deporte”, i la copa Baró de Güell, “para premiar equipos o selecciones nacionales que más se hayan destacado por su actuación Deportiva del año”. 
De fet, les copes Stadium i baró de Güell són les primeres distincions que creà la Delegación Nacional de Deportes presidida pel Tinent General Moscardó, l’heroi de l’Alcázar de Toledo, i els reglaments figuren en el primer butlletí editat per la DND i publicat l’1 d’abril de 1943. Precisament en aquest mateix butlletí surt el Decret firmat pel Generalíssim, on es crea la Delegación Nacional de Deportes de la F.E.T. y de las J.O.N.S., i on es detalla l’equip directiu on figuren Josep Mesalles Estivill i el baró de Güell, dos personatges que, com hem vist en l’article dedicat a la Confederació Esportiva de Catalunya, havien ocupat càrrecs en aquesta entitat fins a l’arribada de la República, però conservaven els seus càrrecs en el Comitè Olímpic Espanyol. Com assenyala Alberto Aragón en el seu llibret Santiago Güell i López: el primer català al Comité Olímpic Internacional, publicat per la Fundació Barcelona Olímpica (2014), quan esclatà la Guerra Civil, Güell donà suport als sollevats, i el nou COE quedaria supeditat a la DND: “Güell, tot i ser el veritable gestor de l’esport i l’olimpisme espanyol, quedava en un segon pla (...) Tot i que la dictadura havia esborrat tota la singularitat de Catalunya, a la DND encara es conservaven petites empremtes de les desaparegudes institucions esportives catalanes”.
En el butlletí de la DND s’apuntava que la “Delegación Nacional de Deportes continúa este año atribuyendo la copa instuida por su vicepresidente, Ilmo. Sr. Barón de Güell, para premiar al atleta o deportista espanyol que más se haya distinguido en su actuación Deportiva nacional o internacional”.  En un altre apartat es posa de relleu que la copa Baró de Güell havia estat instituïda el 1924. Per la seva part, la Copa Stadium s’havia creat en memòria del periodista Josep Maria Casades, i instituïda el 1923: “La Delegación Nacional de Deportes declara que continúe haciéndose cargo de la atribución anual de la copa ionstituída por la revista “Stadium”, en memòria del periodistes D. José María Casades, para premiar a la Sociedad Deportiva que durante el año más se haya distinguido entre todas las de España por su labor por el fomento y brillantes del deporte”. No seria fins a finals d’any que la DND instauraria altres premis nacionals: la Copa García Doctor (en memòria de l’atleta caigut Fernando García Doctor), Copa José Hermosa (en memòria de l’atleta i capità caigut en combat José Hermosa) i el Premio de la Delegación Nacional de Deportes (butlletí DND del desembre de 1943). El primer guanyador de la Copa Stadium fou la Unión África Ceutí, i de la Copa Barón de Güell el nedador Manolo Martínez, “varias veces campeón de España, poseedor de plusmarcas y fugura relevante y destacada” (butlletí de la DND el març de 1945).
Com es pot constatar, no hi havia cap referència a l’entitat que originàriament, més de vint anys abans, feia entrega d’aquesta distinció, la Confederació Esportiva de Catalunya, i les similituds són ben clares.
La Copa Stadium fou una iniciativa de Narcís Masferrer, que havia substituït Ricard Cabot al capdavant de la revista esportiva Stadium el 1920. La copa era un homenatge al periodista Josep Maria Casades, mort en accident de trànsit quan seguia la Caravana de França, una prova automobilística de 600 kilòmetres, que es feia en quatre etapes, amb sortida des de Barcelona, arribada a Font Romeu i tornada novament a Barcelona (El Mundo Deportivo, 16 de juny de 1921). Com a periodista, Casades traballà a Stadium, El Mundo Deportivo i El Correo Catalán. “Deseando honrar su  memòria, rendirle por nuestra parte el debido tributo de nuestra admiración y carino, “Stadium” ha adquirido una copa, un trofeu (...) dedicado a la memoria de aquel inolvidable amigo, que oftrendamos a la Confederación Deportiva de Cataluña para que ésta lo instituya como uno de sus challenges y premie con él, año tres año, los grandes méritos adquiridos por la Sociedad Deportiva de Cataluña al llevar a efecto el mayor y más solemne acontecimiento, a juicio del Consejo directivo de la Confederación o de un jurado que ella misma designe” (Stadium, 15 de juny de 1923). La Vanguardia, el 12 de juny, informava que era “una soberbia copa de plata de ley, un verdadero jarrón”, que fou creada en Casa Valentí. Poc després era Santiago Güell i López, baró de Güell, qui va oferir un altre trofeu. La Confederació Esportiva “acordó aceptar con agradecimiento el donativo de una preciosa copa de plata del barón de Güell, habiéndose encargado al Comitè Técnico la confección de unes bases para su adjudicación anual. Esta seguramente se adjudicarà al deportista que más sobresalga duranto todo el año en uno o varios deportes” (La Vanguardia, 26 de juliol de 1923). Les dues copes es concedirien fins a la desaparició de la Confederació, i ja no van tenir continuïtat amb la constitució de la Unió Catalana de Federacions Esportives.
En el reglament s’especifica que “La Copa Stadium se otorgará cada año a la Sociedad Deportiva de Cataluña que entre todas las demàs haya llevado a buen termino la manifestación de mayor importància o trascendencia según las condiciones que se detallan a continuación: A) El Comité Ejecutivo de la C.D.C. recogerá, hasta el 31 de octubre de cada año, las propuestas de las Federaciones, Entidades afilades y miembros de la Confederación que quieran presentar candidatos, y declaren los méritos por los cuales son juzgados dignos de la distinción”. En el punt D) s’apunta que “El citado “Challenge Copa Stadium” será entregado al Club o Sociedad Deportiva, haciéndolo depositario del mismo hasta que le sea reclamado y efectúe su devolución, para hacer el nuevo otorgamiento al año siguiente”.  En el cas de la copa Baró de Güell, “se otorgará anualment a un atleta o deportista de Cataluña (entendiéndose por tales aquellos que durante los dos años inmediatamente anteriores vivan en dicha región con caràcter permanente y los naturales de la misma”. A diferència de la copa Stadium, “el deportista favorecido tendrá el honor de ver inscrito su nombre en la referida Copa recibiendo otra en propiedad, que le serà otorgada por el mismo donante o por la C.D.C. como recuerdo de la distinción merecida”.
La concessió dels primers trofeus va recaure sobre l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya, copa Stadium, per l’organització del campionat del món de tennis en pista coberta, el primer organitzat a l’Estat espanyol; i la copa baró de Güell al nedador Santiago Ulió (La Vanguardia, 2 de desembre de 1923), de 13 anys, que era membre del Club Natació Atlètic Barceloneta, i que seria campió d’Espanya de trampolí de 3 metres el 1924 i acudiria, un anys després, en plataforma i trampolí als Jocs Olímpics de París.
El 1924 la copa Stadium fou concedida a la Federació Catalana de Motorismo Marítimo, que havia organitzat per primera vegada una regata internacional de canoas automóviles; i la copa baró de Güell al ciclista Jaume Janer (La Vanguardia, 27 de novembre de 1924), que el 1923 s’havia proclamat campió d’Espanya de ciclisme en ruta i que el 1924 havia finalitzat el Tour de França, després d’haver abandonat el 1920 i 1921.
En l’assemblea de la CEC del 2 de desembre de 1925 es va aprovar la concessió de la copa Stadium al FC Barcelona, que celebrava el seu 25è aniversari i s’havia proclamat campió d’Espanya en guanyar l’Arenas de Guecho per 2-0; i la copa baró de Güell a Santiago Amat, pioner de la vela a Catalunya, i que va ser olímpic a París el 1924, i ho seria en dues edicions més, el 1928 i el 1932, tot aconseguint en aquesta última la medalla de bronze.
El 1926 es van concedir les distincions a Ricard Cabot, copa baró de Güell; i la copa Stadium al Centre Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 3 de desembre de 1926). Cabot era un dirigent amb llarga trajectòria, fundador i director de la revista Stadium; ocupà la presidència de la Federació Catalana de Futbol (1915); i el 1926 se li havia concedit la primera medalla al mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Futbol i havia estat l’autor del projecte de reglamentació del professionalisme al futbol (El Mundo Deportivo, 31 de maig de 1996). Per la seva part, el CEC complia els seus 50 anys d’història. No obstant això, les distincions s’entregarien un any després a la seu del CEC (La Vanguardia, 17 de desembre de 1927). Una altra distinció que es va instaurar aquest any fou la medalla Pierre de Coubertin, donada per l’expresident del CIO (La Vanguardia, 28 de març de 1926) i que fou concedida al baró de Güell.
A partir de 1928 s’entregarien els trofeus per temporada. L’assemblea general de 1928 atorgà la copa Stadium, temporada 1927-1928, al Reus Deportiu, i la copa baró de Güell a Josep Maria Planàs, president del Reial Moto Club de Catalunya, per haver aconseguit la celebració del campionat de motociclisme d’Europa i que formaria part del programa esportiu de l’Exposició Internacional de 1929.
En 1929 es va concedir la copa Stadium a la Federació Catalana de Fútbol i la copa baró de Güell a l’empresari, col·leccionista d’obres d’art  i dirigent esportiu Ròmul Bosch i Catarineu, que era president del Club Natació Barcelona.
El 1930 la CEC concediria la copa Stadium a la Federació Catalana d’Hockey, “por la meritoria y feliz intervención en las organizaciones Internacionales que durante el último ejercicio se han llevado a cabo en ese deporte”, el torneig internacional de les 7 nacions, que es disputà del 22 al 26 de desembre de 1929; i un torneig interregional que s’adjudicà Catalunya (La Vanguardia, 7 de desembre de 1930). La copa baró de Güell fou concedida al professor Enrique Blanco Alberich, que va fer la proesa de travessar l’Atlàntic en un petit vaixell al costat de la seva esposa i filla (per consultar aquest fet vegeu La Vanguardia, 7 d’octubre de 1930).
Amb la desaparició de la CEC es van deixar de donar els trofeus, però amb l’aparició de la Unió Catalana de Federacions Esportives es van tornar a donar, amb un canvi significatiu: la copa baró de Güell passà a denominar-se copa Jaime Güell. Amb l’arribada de la II República es van abolir els títols nobiliaris, un aspecte que va quedar reflectit en l’article 25 de la Constitució de la República Espanyola: “El Estado no reconoce distincions y títulos nobiliarios”. L’altre canvi va estar relacionat amb el nom del baró, Santiago, que va ser substituït per l’homòleg de Jaime. La primera Copa Jaime Güell es va donar, segons informa El Mundo Deportivo del 16 de novembre de 1934, a l’atleta Joaquim Roca, que havia estat campió d’Espanya de 100 metres tanques el 1927 i 1929, i de 400 metres tanques el 1930, 1931 i 1934. De la copa Stadium no he trobat cap referència a la premsa.
El 1935 apareixen de nou els dos trofeus: “La Unión Catalana de Federaciones Deportivas ha señalado la fecha del sábado, día 16 del actual, para la celebración de la cena homenaje a la señorita Enriqueta Serrano, don Joaquín Roca y club Natación Atlètic, con motivo de haberles sido otorgadas las challenger perpétuas Copa Gibbs W. Sherrill  -a la qual ja vaig fer referència en l’article dedicat a la CEC.- Copa Stadium, y Copa Güell, que concede anualmente la U.C.F.E.”. (La Vanguardia i El Mundo Deportivo, 3 de febrer de 1935). Enriqueta Serrano es proclamà campiona d’Espanya de 200 metres braça, però sumaria en el futur altres títols nacionals de natació i es va casar anys després amb el waterpolista internacional i campió de natació Joan Ricard Gamper, fill de Joan Gamper.
L’assemblea de 1935 (La Vanguardia, 20 de setembre de 1935) concedí la copa Stadium al Moto Club de Catalunya per l’organització del III Gran Premi de Barcelona de motociclisme; i la copa Jaime Güell al nedador del Club Natació Barcelona Andreu Lepage, que havia assolit el títol de campió d’Espanya en 400 metres lliures el 1934 i 1935.

L’esclat de la Guerra Civil deixaria en suspens la concessió d’aquests trofeus, però una vegada finalitzada la contesa bèl·lica amb el triomf dels facciosos, els trofeus van canviar de bàndol, i per fi Santiago Güell i López veia com desapareixia el nom de Jaime, i tornava a recuperar-se a la placa del trofeu el seu títol nobiliari.

dimecres, 11 de març de 2015

Campionat del Món C d’Hoquei sobre gel - 1979 (Mundial XXVI)



En la pàgina web de la Federació Espanyola d’Esports de Gel es fa referència al fet que l’esport de l’hoquei gel es va començar a practicar a Espanya a inicis de la dècada de 1920, es construí una pista artificial a Madrid i participa el 1923 en una competició internacional, però podem considerar com a punt d’arrencada la inclusió d’aquest esport quan s’enquadra a la Federació Espanyola d’Hoquei i Patinatge, creada el 1943 i presidida per Juan Manuel Sainz de los Terreros. Precisament el 1948 Joan Antoni Samaranch parlava d’aquest esport i de les dificultats de promocionar-lo. “Sin embargo este escollo puede ser superado pronto. En Suiza fabrican máquinas especiales que permiten en invierno helar las piscinas. Esta maquinaria, en verano, puede ser utilizada para fabricar barras de hielo con destino a la industria, lo que la hace fácilmente amortizable. ¿No podría nuestro ayuntamiento, que en estos últimos meses se interesa tanto por las cuestiones del deporte, adquirir una instalación así para la piscina de Montjuïc y convertirla en invierno, cuando los nadadores la abandonan, en pista de patinaje?”. (Destino, 21 de gener de 1948). Uns anys després, el 21 i 22 de febrer de 1953, es va organitzar a Núria el I Campionat d’Espanya de patinatge artístic i d’hoquei sobre gel; i Samaranch va assumir la presidència del comitè organitzador. En el comitè hi havia dos personatges amb qui mantindria una col·laboració estreta en el futur: Pau Negre, que també formava part de la junta directiva de la Federació Espanyola, i el periodista Mercé Varela. El 1954 es constitueix la Federació Espanyola de Patinatge, i pren l’acord de nomenar Andreu Mercé Varela representant espanyol en la Lliga Internacional d’hoquei sobre gel (La Vanguardia, 13 d’octubre de 1954). A principis de 1955, en el decurs del Ple Nacional de l’Esport, la Delegación Nacional de Deportes va entregar a Samaranch la Medalla de Plata al Mèrit Esportiu, i li va encarregar representar l’esport espanyol en el Congrés de la Federació Internacional d’Hoquei sobre Gel, que se celebrava del 2 al 7 de març, simultàniament al Campionat Mundial. A aquest congrés hi aniria acompanyat del seu amic Mercé Varela. Quan van tornar, la premsa local va parlar de la possibilitat d’acollir la Challenge d’Europa d’aquesta modalitat esportiva el 1956 (La Vanguardia, 10 de març de 1955). Samaranch va concedir una de les primeres entrevistes del 1956 a María Lluïsa Antem, del diari Dicen. En el text quedava clar que una de les seves prioritats era construir una pista de gel al Palau Municipal; també volia analitzar la possibilitat d’adequar un velòdrom a la mateixa instal·lació, ja que construir-ne un de nou era inviable per l’elevat cost de les instal·lacions: seixanta milions de pessetes (Dicen, 14 de gener de 1956). No obstant això, no seria fins al 1972 que es disputaria la primera lliga nacional.
El primer mundial d’hoquei sobre gel, categoria C, celebrat a Espanya, es va disputar a Las Palmas de Gran Canaria del 10 al 19 de març. Com a curiositat, destaquem que unes setmanes abans s’havia estrenat a les pantalles cinematogràfiques dels nostre país El Castañazo, pel·lícula que fou dirigida per George Roy Hill i interpretada per Paul Newman. La modalitat esportiva de l’hoquei sobre gel estava sota les directrius de la Federació Espanyola, que presidia des del 1977 Alfonso de Borbón, duc de Cadis. Un any després, la Federació d’Esquí passà a anomenar-se Federació Espanyola d’Esports d’Hivern, i a partir del 2006 l’hoquei sobre gel, com la resta d’esports de gel, passà a formar part de la recent creada Federació d’Esports de Gel, amb Maria Teresa Samaranch al capdavant de la institució. A Catalunya els esports de neu i gel depenen de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern. En el mundial C de Las Palmas, on participaren vuit equips, es proclamaria campió Holanda, i Espanya, penúltima, quedava exclosa del mundial fins al 1980 (ABC, 21 de març de 1978). 
En el Congrés de la International Ice Hockey Federation, que es celebrà a Viena l’octubre del mateix any, la Xina renunciava organitzar el mundial de 1979, i s’aprovà que Barcelona acolliria la competició del 16 al 25 de març. Entre els actes oficials del mundial figurà la visita del comitè organitzador Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat de Catalunya que tornà de l’exili el 1977 (La Vanguardia, 24 de febrer de 1979). El mundial també coincidiria amb una visita de Benito Castejón, director general del Consejo Superior de Deportes, per abordar els traspassos dels serveis esportius a la Generalitat de Catalunya: “Parece que existe un acuerdo tácito por el que el deporte infantil y escolar, así como el deporte formativo, pasará a depender de la Generalitat, mientras que el deporte federado seguirà como hasta ahora” (La Vanguardia, 17 de març de 1979).
A Barcelona participaren un total de vuit seleccions –Austràlia, Bulgària, Corea del Sud, Espanya França, Gran Bretanya, Itàlia i Iugoslàvia–; i el torneig es va realitzar íntegrament en el Palau de Gel del FC Barcelona. Espanya finalitzaria en sisena posició, amb només dos triomfs, sobre Corea del Sud per 7-1 i Austràlia per 6-2. La cerimònia de clausura va ser presidida pels reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, que van estar acompanyats a la tribuna d’honor pel president de la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern, Alfonso de Borbón; el president Tarradellas; el capità general i governador civil, i el president del FC Barcelona Josep Lluís Nuñez.

 

dimecres, 4 de març de 2015

El primer club esportiu femení: Femina Natació Club (1912)




Molts dels esdeveniments i fets històrics de l’esport barceloní han estat relacionats amb les Festes de la Mercè. El 24 de setembre de 1912, el Femina Natació Club aprovà els seus estatus i el reglament intern, i elegí la junta directiva. Aquest és, probablement, el primer club femení de l’Estat espanyol. Un nucli reduït de dones de l’aristocràcia i de l’alta burgesia barcelonina practicaven i competien en alguns dels esports dels homes – tir, golf, tennis, hípica, patinatge, muntanyisme i esports de neu–, però la direcció de l’esport estava reservada als homes. Cal recordar que el moviment feminista estava fent els seus primers passos al nostre país. El paper reservat a les dones en la societat de principis de segle no era gaire diferent del que havien desenvolupat segle rere segle: ser submises esposes, afectuoses mares i bones mestresses de casa. No obstant, quelcom estava canviant, algunes dones començaren a  reivindicar el dret a l’educació i el treball. El dret al sufragi trigaria encara una mica més. Si es vol aprofundir es pot consultar l’article El paper de les dones en l’esport barceloní: una perspectiva històrica, del professor Xavier Pujades, i publicat el mes d’octubre de 2007 per l’Ajuntament de Barcelona, en el Quadern Esport i Dones. 

 El primer concurso de natació femenina que he trobat en la premsa se celebrà el 15 d’agost de 1911 amb motiu de la Travessa a nado Barcelona – Badalona. En la carrera sobre la distància de 100 metres, organitzada pel Club Natació Barcelona, hi participaren quatres noies: Mercedes Ribalta, Rosita Bulbena, Clementina Ribalta i la nena de sis anys Margarita Ramoneda. A totes “se les concedió medalla de plata como recuerdo del primer concurso de natación de señoritas celebrado en España” (La Vanguardia, 17 d’agost de 1911). La guanyadora fou Mercedes Ribalta amb un temps de 3 minuts. El mèrit era sobretot d’Emili Solé i Brufau, un dels fundadors, directiu i secretari durant sis lustres del Club Natació Barcelona; i directiu del Sindicat de Periodistes Esportius. La mateixa experiència es tornaria a fer l’any següent; i finalment, el 24 de setembre, 19 dones, entre les quals havia franceses, angleses i alemanyes, funden el Femina Natació Club, i posen al capdavant Clementina Ribalta, la primera presidenta d’una entitat esportiva a l’Estat. L’acompanyaven en la junta directiva: “vicepresidenta y archivera Dª Concha Cirici de Cortiella; secretaria Srta Rosita Elías; vicesecretaria-contadora, Srta Rosita Bach; y tresorera srta. Rosita Carrión” (El Mundo Deportivo, 26 de setembre de 1912). 

L’afició a la natació de Clementina i Mercedes Ribalta –Mercedes va guanyar els primers campionats– està estretament relacionada amb els Banys de Sant Sebastià, que eren propietat de la societat Hijos de Tomás Ribalta, i que serien la seu de l’entitatEl primer campionat internacional es va celebrar el 1913, “los dueños de los Baños de San Sebastian han ofrecido una copa que tiene que ganarse dos años seguidos o tres alternos para que quede en propiedad de la detentora” (La Vanguardia, 30 d’agost de 1913). El campionat es va disputar el 31 d’agost, i el programa constava d’una prova de 100 metres, guanyada per Mercedes Ribalta; una prova de 400 metres, guanyada per la Sra. Ruggeberg; i una carrera de 75 metres reservada a nenes (El Mundo Deportivo, 4 de setembre de 1913). 

 El gener de 1914 es produí un relleu al capdavant de l’entitat. La presidència passava a mans d’Eva Illing de Morral, i Clementina Ribalta n’ocupava la secretaria; Magdalena P. De Granicher la vicepresidència; Consuelo Pelàez la vicesecretaria-comptadora; i Rosita Elías estava al front de tresoreria (El Mundo Deportivo, 29 de gener de 1914). Un any després, segons es detalla a l’Album histórico de las Sociedades Deportivas de Barcelona d’Emilio Navarro i editat el 1916, Clementina tornava a ser la presidenta, i formaven part de la junta Inés Sagnier, Carmen Escubós i Rosita Elías. Si Clementina regia el Club, la seva germana anava sumant títols i s’adjudicà el trofeu en propietat, tant en 100 com en 400 metres. A partir de la finalització de l’estiu de 1918 no hem trobat informació del club a la premsa escrita; és probable que el matrimoni d’aquestes pioneres portés com contrapartida la desaparició del club, però això només és una suposició.