dijous, 28 de maig de 2015

Copa del Món d’Hoquei - 1971 (Mundial XX)

 La idea de fer una Copa del Món d’Hoquei s’atribueix al Mariscal de l’Exèrcit de l’Aire pakistanès Nur Khan, que proposà a Patrick Rowley, editor de la revista World Hockey, i aquest la presentà a la Federació Internacional d’Hockey. La proposta fou aprovada pel comitè executiu d’aquest organisme en la reunió celebrada en Bruseles el 12 d’abril de 1970, i es decidí que la primera edició seria organitzada a Lahore en Pakistan del 10 al 24 de febrer de 1971. La configuració dels grups va quedar definida a principis de gener. En el grup A estaven França, Alemanya, Argentina, Kenya i Índia, cap de sèrie, per ser finalista als Jocs Asiàtics (1970) i bronze als JJOO de Mèxic (1968). En el grup B figuraven Holanda, Espanya, Austràlia, Japó i Pakistan, el gran dominador de l’hockey sobre gespa en aquests anys, campió olímpic a Mèxic i als Jocs Asiàtics.



El conflicte que arrossegaven Pakistan i Índia com a conseqüència de la Guerra de d’Alliberació de la regió pakistanesa de Bangladesh, provocaria la suspensió de la competició. En un article publicat a La Vanguardia per Mario Valls, “El campeonato del Mundo de Lahore hubo de suspenderse por cuestiones políticas y al margen del deporte” (14 de febrer de 1971), deixava constància de la consternació del president de la Federació Internacional, Renné Frank, per la suspensió, malgrat els esforços fets per la Federació de Pakistan. Dies després (19 de febrer), el director de El Mundo Deportivo Juan José Castillo, en l’article Copa del Mundo de Hockey, aventurava la possibilitat de que Espanya demanés l’organització: “No sabemos si España està en condiciones de albergar con dignidad un acontecimiento semejante (.....) ni si es aconsejable precipitarse para lograr un dudoso punto de prestigio”. El cert es que els dirigents espanyols, a instàncies de Pau Negre, que era regidor d’esports de la ciutat i ocupava la vicepresidència de la Federació Internacional, van presentar la candidatura d’Espanya per a organitzar l’esdeveniment durant la primera quinzena de juny. L’acord es va prendre en un Ple Extraordinari de la Federació Espanyola celebrat a Madrid el 23 de febrer. (La Vangurdia 25 de febrer).
La Federació Internacional d’Hockey va decidir la seu en la reunió celebrada a Brussel·les el 28 de març. Inicialment la Federació Pakistanesa va demanar ajornar la competició fins que milloressin les condiciones de seguretat en el país, però la proposta no fou acceptada. Al final els altres països candidats, Egipte i Índia van decidir retirar-se i Barcelona fou proclamada seu per 26 vots a favor i 3 en contra. La delegació espanyola a Brussel·les estava composta per Pau Negre; Domènec Vernis, president de la Federació Espanyola; Lluís Sardà, vocal del comitè d’hockey sala; Leandre Jover LaMaña, president del Junior i membre del comitè tècnic de la Federació Internacional –fou nomenat en desembre de 1968-; la vocal femenina de la Federació Espanyola, la madrilenya Mercedes Corbacho i el periodista Andreu Mercé Varela. Al sortir de la reunió Domènec Vernis -al qual Samaranch va posar al front de la Federació en agost de 1969- manifestà a l’Agència Alfil: “Creo y espero que todos los deportistas y clubes de hockey de España participaran de esta satisfacción que tanto puede favorecer la promoción y extensión del hockey espanyol” (El Mundo Deportivo 29 de març). Uns dies després Pau Negre, regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona, convocà als mitjans de comunicació e informà que les dates definitives serien del 15 al 24 d’octubre (La Vanguardia 3 d’abril de 1971).
En juny el president de la Federació Internacional el belga René Frank va fer una visita a les instal·lacions de Terrassa i Barcelona (R.C.Polo i camp del Cinquentenari de Montjuïc). En la visita va estar acompanyat del francès Etienne Gilchitch i el suís Albert Demaureux, així com dels dirigents locals Pau Negre, Domènec Vernis i el president de la Federació Catalana, Joaquim Vancells i Biosca (La Vanguardia 22 de juny). El comitè organitzador estava presidit per Domènec Vernis i actuava com a secretari Juan Ángel Calzado, que havia estat integrant de la selecció d’hockey en els Jocs Olímpics de Roma (bronze) i Tokio; i que més tard arribaria a ser president del Reial Club de Polo. En el llibre L’Hockey a Catalunya, editat per la Federació Catalana amb motiu del 75è aniversari, es senyala que també, entre altres, col·laboraren Climent Vidal, Leandre Jover, Joaquim Vancells i Rafel García Esmatges.
En agost (La Vanguardia 5 d’agost) es feia públic la convocatòria d’un concurs de pintura i escultura, que es feia sota el patrocini de la Delegación Nacional de Deportes i que estava dotat de 260.000 pessetes en premis. L’exposició es va celebrar en el Reial Círcol Artístic de Barcelona de 9 al 24 d’octubre; i el guanyadors foren l’escultor de Vic, Josep Ricart i Rial; i el pintor barceloní Pascual Bueno i Ferrer (La Vanguardia 13 d’octubre).
Amb motiu de la competició es va fer l’emissió d’un segell de 5 pessetes i d’un mata-segells. La tirada fora de 8 milions d’exemplars. En relació a la filatèlia, en el vestíbul del Reial Club de Polo es va instal·lar una estafeta de correus provisional i es va fer una exposició dels segells d’hockey de la col·lecció de Juan Antonio Samaranch.
D’altra banda cal destacar que el trofeu fou donat per la Federació del Pakistan, el disseny del qual era obra de Bashir Moojid. La copa era de plata, i estava coronada per un globus terraqüi d’or i plata. També el fet de que el comitè organitzador va concedir entrades gratuïtes a tots els col·legis de Barcelona i Terrassa.
La Copa del Món va coincidir amb la visita a la ciutat comtal d’Avery Brundage, president del Comitè Internacional Olímpic. Brundage, que va venir a Barcelona per ser visitat pel prestigiós oftalmòleg Joaquim Barraquer, venia d’Esmirna (Turquia), seu dels VI Jocs Mediterranis (6-17 d’octubre). Durant la seva estància va estar acompanyat per Joan Antoni Samaranch, amb el qual acudí a les instal·lacions del F.C.Barcelona on el seu president, Agustí Montal, i va fer entrega de la insígnia de brillants del club; i a la inauguració de la Copa del Món en el Reial Club de Polo.
La recepció oficial de la Copa del Món es va fer el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En el decurs de l’acte, que comptà amb la presència del president de la Federació Internacional, Renné Frank,  el president de la Federació Espanyola li va fer entrega a l’Alcalde Josep Maria Porcioles de la medalla d’or de la Federació. Durant el torneig es van celebrar les I Jornades internacionals de medicina aplicada a l’hockey (La Vanguardia 15 d’octubre).

La competició es va desenvolupar en les instal·lacions del R.C. de Polo i les del Atlètic Terrassa H.C. Espanya va quedar enquadrada en el Grup B, i finalitzà segona darrera Pakistan amb dos victòries, sobre Japó 2-0 i Pakistan 3-2; un empat 0-0 amb Holanda i una derrota per la mínima davant Austràlia. En semifinals Espanya es va imposar 1-0 a Kenia, però va caure davant Pakistan en la gran final per 1-0. L’equip espanyol estava composat per 13 catalans i 3 vascos: L. Towse, A. Arnau, Joan Amat, A. Nogués, J. Sallés, F. Fàbregas, V. Llorach, A. Masana, F. Segura, F. Amat, R. Quintana, J. Fàbregas, J. Solaun, J. Zubiaga, J. Borrell i J. Alustiza.

dimecres, 20 de maig de 2015

Les primeres piscines de Barcelona

 Des del segle XIX i fins a la meitat de la segona dècada del segle, el port i les platges de la Barceloneta de Barcelona han estat escenari de les competicions de natació i waterpolo. Com podem veure en l’article del blog BarcelonaSportiva publicat el 5 de març de 2014, en la I Festa de la Mercè (1871) ja es va celebrar una regata de nadadors. Posteriorment el port acull el I Campionat d’Espanya de natació el 1907, organitzat pel C.N Barcelona; el primer partit de waterpolo o polo aquàtic el 1908; la Copa Nadal el 1908; i els campionats de Catalunya de natació el 1918, que serien organitzats pel CN Atlètic Barceloneta fins que el 1921 agafà el relleu la Federació Catalana de Natació.



El primer disseny d’una piscina té com a promotor Nicolau Maria Rubió i Tudurí, director de jardins municipals de Barcelona, que l’havia inclòs dins d’un Parc de Sports al final de la Diagonal, projecte, però, que al final no es va dur a terme (Stadium, 16 de febrer de 1918). El mèrit de construir la primera piscina a l’Estat espanyol li correspon al Club Natació Sabadell. La piscina, les mides de la qual eren de 25 x 12 metres, i amb una profunditat dels 1,20 metres als 3 metres, es va inaugurar el 23 de juny de 1918 amb un festival on participà també el C N Barcelona i CN Atlètic Barceloneta.
La primera pedra d’una piscina a la ciutat comtal es col·locà el 17 d’abril de 1921. L’entitat promotora de la iniciativa fou el Club Natació Barcelona, l’entitat degana de la natació espanyola, i que s’havia fundat el 1907 al Gimnàs Solé. La piscina es construí a l’escullera de Llevant, al costat de l’edifici social i a prop dels tallers de la Societat Nuevo Vulcano. L’arquitecte de l’obra fou Jaume Mestre, soci del club i president de la Federació Catalana de Natació, entitat que s’havia fundat el 25 de febrer d’aquell mateix any. Jaume Mestre i Fossas també era l’arquitecte de l’estadi que s’estava construint a Montjuïc (l’Estadi Català), i que s’inaugurà el desembre de 1921; i de l’Autòdrom de Terramar a Sitges, que es construiria el 1923. La benedicció de la primera pedra va anar a càrrec del doctor Lloberas, en representació del Bisbe. En l’acte van parlar el president del club, el cirurgià Francesc Puig i Sureda; el president de la comissió de cultura, Nicolau d’Olwer, que anava en representació de l’alcalde Antoni Martínez i Domingo; i el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. “Las altas representacions antes citadas suscribieron el acta, que fue encerrada en un bote de vidrio juntamente con un ejemplar de la revista “Stadium”, en el que se publicaron planos y perspectivas de la piscina, de una de las invitaciones repartidas para asistir a la bendición, de una insígnia del club y de una hoja de inscripción al empréstito emitido. Juntamente con el referido bote fueron encerrados en la piedra todos los periódicos diarios y revistas deportivas de Barcelona que, cual al nuestro, se han venido ocupando con interés de la ceremonia a la que hacemos referencia” (La Vanguardia, 19 d’abril de 1921).
La inauguració extraoficial, sense autoritats, es va efectuar el 18 de juny de 1922 amb una prova de relleus amb un final fora de programa. Finalitzada la cursa, “de los cuatro lados de la piscina, al unísono casi, como impulsados por un mismo resorte, se sumergieron todos los espectadores en medio de la mayor algarabía y en medio de unos hurras Fuertes y estrepitosos al club” (La Jornada Deportiva, 19 de juny de 1922); poc després, restablert l’ordre, s’organitzà un partit de waterpolo d’entrenament entre socis del club. Abans de la inauguració es va produir el relleu al front del C N Barcelona, Bernat Picornell abandonava la presidència i en el seu lloc era elegit Ròmul Bosch i Catarineu (La Vanguardia, 1 de gener de 1924). Aquell mateix mes el Ministerio de Instrucción Pública reconeixia la tasca del club i el declarava d’Utilitat Pública (La Vanguardia, 25 de gener).
La piscina coberta i amb l’aigua temperada es va inaugurar el 23 de març de 1924. Com s’assenyala en el llibre Fets en la historia de la natació catalana, recopilats per J. Sierra i M. Domènech, i editat amb motiu del 75 aniversari de la Federació Catalana, “la gran lliçó d’Anvers 1920 –Jocs Olímpics– fou que, sense piscina coberta, millor amb l’aigua temperada, no era possible el progrés”. Cal assenyalar, com a curiositat, que l’aigua utilitzada era la del mar. “La piscina del C.N.B. será la primera del mundo que con el agua del mar, tendrá calefacción, toda vez que las existentes con este adelanto son de agua dulce” (La Vanguardia 7 de març). L’empresa responsable del projecte de calefacció fou Erebus SA, i l’enginyer responsable Serra.
Un altre fet històric relacionat amb aquesta piscina és que, poc després d’obrir les seves portes, s’hi organitzà la primera competició escolar, que el club demanà a la Federació Catalana de Natació Amateur, “sea concedido el titulo de campeón escolar al vencedor de cada prueba” (La Vanguardia, 28 de març). Tanmateix fou en aquesta piscina on es va iniciar la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que havien d’acudir als Jocs Olímpics de París.
Malgrat la construcció de la piscina del C.N Barcelona, la ciutat estava mancada d’aquest tipus d’equipament, i la premsa, de tant en tant, se’n feia ressò. Es va tornar a parlar de construir-ne una amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Un dels eixos d’aquesta Exposició era l’Esport. A Montjuïc s’havia projectat construir un estadi i d’altres equipaments, entre els quals hi havia una piscina. Aquesta havia estat una de les prioritats de la Confederació Esportiva de Catalunya (La Vanguardia, 29 de novembre de 1928). La confirmació per als aficionats de la natació no arribaria fins que se signà l’acord entre el Comitè de l’Exposició i la Societat del Funicular de Montjuïc, la qual cedí uns terrenys limítrofs al funicular per construir la piscina (La Vanguardia, 17 de gener de 1929).  La obres s’iniciaren el 28 de març, tal com publicava La Vanguardia un dia després, “es una fecha para ser señalada en el Libro de Oro de la Natación”
La vella piscina de Montjuïc estava previst que s’inaugurés el 8 d’agost de 1929, però no va ser possible a causa d’un temporal de pluges, i es faria finalment dos dies després amb els campionats de Catalunya de natació.  Com s’assenyala en el llibre Fets de la història de la natació catalana, “la nova piscina no fou batejada amb cap nom i encara continua tenint el genèric de “Municipal” malgrat les propostes fetes a l’Ajuntament de Barcelona d’anomenar-la “Emili Solé” o bé “Francesc Sales Gibert” en diferents oportunitats”. El llibre fou publicat el 1996, han passat uns quants anys més i encara tenim un deute pendent.

Com ja vaig exposar en dos articles del blog BarcelonaSportiva, Carrers o places esportives (publicats durant el mes de març de 2013) i Instal·lacions esportives amb nom propi (publicats el 25 de setembre, 16 d’octubre i 7 de novembre del mateix any) som una ciutat que té un deute pendent amb persones que han deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport i la ciutat. Esperem que no calgui esperar vint anys més per haver de recordar aquest deute.

dilluns, 11 de maig de 2015

Festival de la Cançó Esportiva - 1964


La dècada dels anys cinquanta està marcada per l’aparició dels festivals de la cançó. El més antic és el Festival de San Remo a Itàlia, que va néixer el 1951. Cinc anys després, el 1956, apareix el Festival d’Eurovisión, que celebrà la primera edició a la ciutat suïssa de Lugano, i té l’honor de ser el programa de televisió més antic del món. No obstant això, Espanya no enviaria un representant fins al 1961, en què va participar Conchita Bautista. Com no podia ser d’una altra manera, la moda també arrelà a Espanya, i al juliol de 1959 apareix el Festival de Benidorm. Com que Barcelona no volia ser menys, dos mesos després, en el marc de les Festes de la Mercè, celebra el I Festival de la Cançó Mediterrània, que comptà amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i tingué com a escenari el Palau d’Esports inaugurat el 1955. El Festival va ser retransmès en directe per TVE i Ràdio Nacional d’Espanya; i com a conductors de la gala hi havia Alberto Closas, Laura Valenzuela i Federico Gallo. Aquest Festival tancaria les portes el 1967.

L’esport no fou aliè a aquesta moda, i el 1964 aparegué un nou festival, el I Festival de la Cançó Esportiva, que fou organitzat per Ràdio Barcelona –emissora degana de les ones espanyoles–  i on els compositors havien de presentar cançons dedicades als 16 equips de la I Divisió de la Lliga Nacional de Futbol. El Festival despertà molt d’interès, com es pot constatar per aquesta noticia publicada a La Vanguardia el 24 de gener de 1964: “En todas las provincias españolas que tienen equipo en Primera División ha despertado extraordinario interés y expectación el I Festival (...) pero en Elche, la bella capital alicantina ha sido convocado un concurso para seleccionar la canción que representará al Elche”.
Les cançons seleccionades i els intèrprets foren:
Los leones de San Mamés, lletra de Pedro Montes, música de Timoteo de Urrengoechea i interpretada per Maria del Carmen.
Escudo azulgrana, que representava el FC Barcelona, lletra de G. Moreu i música de León Borrell, i interpretada per Lita Torelló.
Viva er Beti, lletra i música de J. Pal Latorre i interpretada per Encarnita Polo.
Elche tiene un gran tesoro, lletra i música de J.G. Villa i interpretada per Nelly.
El Grao Marinero, lletra de Rafael Clemente, música de Ramón Puig i interpretada per Mersey.
Adelante pimentones, lletra de Juan Humedes, música de Ricardo Pastor i interpretada per Angela.
¿Adónde vas asturiano?, lletra de Damasco, música de Chano Montes i interpretada per Lidia Morena.
Pontevedra twist, lletra de Fuentes Mor,i música de Casiano Paredes i interpretada per Ana Maria Quiroga.
Blanco y azul, que representava al RCE Espanyol lletra de Isidre Sola i música de Carles Laporta i interpretada per Fanny.
¡Ra, ra!, lletra i música de “Dike” i interpretada per Pilarín Lasheras.
Noble lid, lletra de Juan Serracant, música de Vicente Sabater i interpretada per Pilarín Arcos.
Olor de azahar, lletra i música de Mara i Blas Sales i interpretada per Renata.
Aúpa, aúpa, Atlético, lletra i música de Joaquín Prieto i interpretada per Yoly.
Hala, hala, Real, lletra de Dino Ramos, música de José Torregrosa i interpretada per Gelu.
Entre claveles y nardos, lletra i música de Manuel Almansa Calzado i interpretada per Pastora de Córdoba.
Cuna de Califas, lletra i música de Jorge Domingo i interpretada per Sonia.
El Festival de la Cançó esportiva es va celebrar el 5 d’abril. Abans, però, es van produir algunes situacions simpàtiques, com el fet que les intèrprets de les cançons del Reial Madrid i Barça, Gelu i Lita Torelló, van fer el servei d’honor del partit que enfrontà els eterns rivals al Camp Nou i que guanyarien els merengues per 1-2. El presentador del Festival fou el presentador xilè Raúl Matas, locutor de radio i que en aquells moments presentava el programa de TVE Cancionero. No deixa de ser curiós que anys després, el 1971, participaria en la pel·lícula de futbol de Pedro Masó Las Ibéricas F.C. Tots els participants havien de lluir la samarreta del club, i van cantar sota els acords de l’Orquestra Florida sota la direcció de Jaume Mestres. El Festival fou retransmès en directe per les 50 emissores de la Cadena Ser, i a les quals s’afegirien Radio Belgrano de Buenos Aires i Radio Montercarlo. Un dia abans, la Federació Catalana de Futbol va oferir un vi d’honor als cantants i als 16 membres del jurat, un per cada equip de futbol.

La cançó guanyadora fou “Entre claveles y nardos”, que representava al Sevilla C. De F., i obtingué 6 vots; en segon i tercer lloc es classificaren les cançons “Ra, Ra”, del Reial Zaragoza, i “Los leones de San Mamés”, de l’Atlètic de Bilbao. Les cançons que representaven al Barça i l’Espanyol només van rebre un vot cadascuna. Pastora de Córdoba va rebre el trofeu de la mà d’un personatge pintoresc, aristòcrata, actor i fiestero professional de la Costa del Sol i de l’època de la dictadura com era Jaime de Mora y de Aragón.





L’última edició del Festival de la Cançó Esportiva es va celebrar el 1967, però cal dir que des de la tercera edició ja no tenia caràcter nacional i estava obert només als equips catalans.