dimecres, 17 de juny de 2015

Rosa Torras (1895-1986), la primera olímpica barcelonina i catalana




Rosa Torras, nascuda a Barcelona, era filla de Cèsar August Torras i Ferrer, autor de les Guies del Pirineu Català, i que fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i del Centre Excursionista de Catalunya en dues ocasions. Tal com assenyala Albert Armengol en un petit article que li dedicà quan va morir, “su padre la educó al margen de la gazmonería impuesta a toda mujer, le autorizó a lucir siempre pantalones, peinarse a lo ‘garçon’ y fumar cigarrillos al extremo de larguísimas boquillas” (La Vanguardia, 27 d’agost de 1986).



La Rosa va començar a jugar en el Reial Barcelona Lawn-Tennis Club – més tard Reial Club Tennis Barcelona–, i durant la seva trajectòria esportiva guanyaria nombroses competicions. Del seu palmarès podem destacar:



1917.- Campiona de dobles del Concurso Internacional de Barcelona, amb M. Angelón.
1919.- Campiona del Concurso Internacional del Real CT Turó.
1919.- Campiona de Catalunya.
1920.- Campiona de dobles del Concurso Internacional de Barcelona, amb Panchita Subirana.
1920.- Campiona de Catalunya.
1924.- Campiona de Catalunya de dobles amb  M. Luria.
1925.- Campiona de Catalunya de dobles amb María Luisa Marnet.
1918.- Campiona del Concurso Internacional de Barcelona.
1926.- Campiona de Catalunya de dobles mixtos amb Francisco Sindreu, i campiona de dobles amb Bella Dutton de Pons.
1927.- Campiona d’Espanya en la seva primera participació en la competició.
1927.- Campiona de Catalunya de dobles amb Carola Fabra.
1928.- Campiona d’Espanya de dobles amb María Luisa Marnet.
1928.- Campiona de Catalunya de dobles mixtos amb Enrique Maier.
1929.- Campiona d’Espanya de dobles amb Mari Cruz Lerena de Morales, i campiona de mixtos amb Enrique Maier.
1929.- Campiona de Catalunya de dobles mixtos amb Enrique Maier.
1930.- Campiona d’Espanya de dobles amb Mari Cruz Lerena de Morales.
1930.- Campiona de Catalunya de dobles mixtos amb Enrique Maier, i campiona de dobles amb Bella Dutton de Pons.
1931.- Campiona d’Espanya de dobles amb Bella Dutton de Pons, i campiona de mixtos amb Enrique Maier.
1931.- Campiona de Catalunya de dobles mixtos amb Enrique Maier, i campiona de dobles amb Bella Dutton de Pons.
1932.- Campiona d’Espanya de mixtos amb Alberto Durall.
1932.- Campiona de Catalunya de dobles amb Mari Cruz Lerena de Morales.
1933.- Campiona de Catalunya de dobles amb Mari Cruz Lerena de Morales.

D’aquesta relació criden l’atenció els títols guanyats juntament amb Enrique Maier, que el 1932 es proclamà campió de Wimblendon fent parella amb la nord-americana Elizabeth Ryan, i esdevingué, així, el primer barceloní (espanyol) a guanyar una prova de Grand Slam.

No obstant això, Rosa Torras passarà a la història per ser la primera catalana a participar en uns Jocs Olímpics. Segons detalla Pedro Hernández, responsable de Tennis Professional de la Reial Federació Espanyola de Tennis, en l’article El tenis y los Juegos Olímpicos, a aquesta competició hi van poder acudir gràcies als esforços de la Reial Associació de Lawn-Tennis d’Espanya i del seu president, José Vidal Ribas i Güell, que també era tresorer del COE: “Ribas Güell emitió cartas personalizadas a los clubes de tenis españoles, que enviaron los fondos recaudados al tesorero de la R.A.L.T.E. con sede en el número 1 de la calle Pelayo. La iniciativa logró una recaudación de 18.958,80 pesetas”. Torras formava part de l’equip olímpic que acudí a París el 1924 per participar en la competició de tennis que es desenvolupà del 13 al 21 de juliol en les pistes de terra batuda instal·lades a l’Stade Olympique Ives-du-Manoir en Colombes. Torras participà en tres proves. En individuals va guanyar a la italiana Giulia Perelli per 6-4, 4-6 i 8-6, però va caure un dia després davant la nord-americana Marion Jessup per 6-2 i 6-0. Formant parella amb la madrilenya Lilí Álvarez, va caure derrotada davant les franceses Marguerite Billout i Yvonne Bourgeois per 6-2, 3-6 i 4-6; i finalment, en dobles mixtos, al costat del polifacètic esportista Ricardo Saprissa, perd en primera ronda davant els italians Giulia Perelli i Umberto de Morpugo per 6-3 i 10-8. Segons indica Armengol en el seu article, els mals resultats foren motivats per una bronquitis, i per a competir, cada dos Jocs es cobria “la cabeza con una toalla e inhalando vapores de eucaliptus, que hervían en un infernillo junto a la pista”.
Quan abandonà el tennis es dedicà al bridge, d’on fou una de les pioneres, de fet, trobem constància de la seva participació al I Concurs Nacional de Bridge que es va organitzar en el Club del Liceu. En aquesta competició participaren 16 equips, entre els quals hi havia el RC Tennis Barcelona i el RC Tennis del Turó. L’equip de Torras, del qual formaven part Margarita Luria de Torras, Germaine B. de Bosch, José de Alemany i B. Plaja, quedaria en segon lloc darrere de l’equip guanyador, el Club de Bridge Español (La Vanguardia, 30 de novembre de 1944).

dimecres, 10 de juny de 2015

Salons firals vinculats a l’esport

El Saló esportiu més antic es el Saló de l’Automòbil. El I Saló de l’Automòbil i del Ciclo es va celebrar del 22 de març al 13 d’abril de 1913 al Turó Park, i fou organitzat pel Reial Automòbil Club
de Catalunya sota el patronatge del rei Alfons XIII. En aquest Saló hi participaren marques com Benz, Peugeot o Ford, i la marca mítica espanyola, la Hispano Suiza, que havia obert una sucursal a París i aquell any s’havia imposat en diverses curses a França, tot causant sensació en el Saló de l’Automòbil de París amb el seu model Alfons XIII. Una altra marca present en el Saló fou Vermorel, la qual estava representada per Bernat Picornell, un dels pioners de la natació, i que escrivia d’aquest esport a El Mundo Deportivo (La Vanguardia, 20 de març de 1913). Picornell també era representant de la marca Panhard & Levassor i propietari del Gran Garage Moderno, que es trobava als carrers de Provença i Rosselló. El Saló també va tenir el seu toc solidari, ja que organitzà una festa per recollir fons contra la tuberculosi. Un dels estands més visitants era el de la Casa Borel, que mostrava un monoplano, un avió que havia fet diverses vegades el trajecte París-Londres d’anada i tornada.

El següent Saló es va celebrar el 1919, i està considerat per la Fira de Barcelona com el primer Saló Internacional de l’Automòbil. En un principi estava previst que se celebrés del 15 al 25 de març, però finalment es va dur a terme del 2 al 12 de maig al Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella, i sota la direcció de la Cambra Sindical de l’Automòbil. Les entitats esportives de la ciutat es van vincular al projecte: “aún no està bien precisa la forma en que cada una de las entidades, Real Automóvil Club de Cataluña, Real Moto Club, Real Jockey Club, Real Aero Club, Real Club Marítimo, Unión Velocipedista Española, Sport Ciclista Català, La Federación Atlética Catalana, etc.” (La Vanguardia, 9 de febrer de 1919). Els titulars d’El Mundo Deportivo del 8 i 11 de maig no deixaven dubtes sobre l’èxit de la iniciativa: “Un éxito superior a toda ponderación corona la bella obra de la Ca´mara Sindical del Automóvil... un público numerosísimo desfila diariamente frente a los stands de los expositores... Ante la esplèndida manifestación automobilística de Barcelona, el orgullo de la Ciudad se confunde con la admiración de nutridas y distinguidas representacions de los elementos automovilistas de toda España”. Al voltant del Saló es programaren un bon nombre de competicions esportives (ciclisme, motociclisme, automobilisme, regates, carreres de cavalls, esgrima –organització que va anar a càrrec de la Federació Atlètica Catalana– i una Asamblea Automovilista Nacional. És probable que com a conseqüència d’aquest èxit naixés la Fira de Mostres, de la qual es va fer la primera edició l’octubre de 1920 en el mateix escenari, i amb la indústria de la Moda com a gran protagonista. 
Una altra exposició relacionada amb el motor, en aquest cas de camions, es va fer el 1920, i fou acompanyada de la primera cursa de camions celebrada al nostre país (El Mundo Deportivo, 24 de juny de 1920).
La indústria de l’automòbil va participar en la Fira de Mostres de 1921, però agafà carta d’identitat a partir de 1922. L’Exposició Internacional d’Automòbils l’organitzaren les Càmeres Sindicals d’Espanya en el palau d’Art Modern de Montjuïc del 24 de maig al 5 de juny. Aquest palau s’havia construït amb motiu de l’Exposició de les Indústries Elèctriques, una exposició que no s’arribà a fer, però que deixaria com a patrimoni algunes infraestructures que acollirien l’Exposició Internacional de 1929. El comitè d’honor del Saló estava presidit pel rei Alfons XIII, que acudí també a l’acte inaugural; i l’organitzador era Gaspar Rosés i Arús, que era diputat de la Lliga Regionalista i havia estat president del FC Barcelona en les temporades 1917-17 i 1920-21 (ho tornaria a ser la temporada 1930-31). Per al certamen es va editar un cartell especial, i s’organitzà un concurs que guanyaria l’acreditat pintor valencià José Segrelles. Malgrat el nom, el Saló no era només dedicat a l’automòbil, ja que en el reglament figuren d’altres seccions: automòbils de ciutat i turisme, de transport i especials; motocicletes i cicles; accessoris; pneumàtics; navegació (llanxes automòbils, canoes i accessoris); aviació (dirigibles, aeroplans, etc.) i esports diversos (La Vanguardia, 1 de febrer de 1922). Aprofitant el Saló es va organitzar el Congrés Nacional de Carreteres. El Saló també serví per rendir un homenatge al periodista Ricardo Ruiz Ferry, amb motiu del 8è aniversari de la fundació de la revista madrilenya especialitzada en esports El Heraldo Deportivo. Ferry també va formar part del Comitè Olímpic Espanyol. Com en l’anterior Saló, es van organitzar un bon nombre d’activitats esportives, entre les quals podem destacar el II Trofeu Armengué, organitzat pel Reial Moto Club de Catalunya; el concurs hípic internacional del RC de Polo; curses de cavalls; curses ciclistes, etc. Aquest Saló coincidiria amb un altre fet històric per a l’esport com va ser la concessió de la Copa Olímpica (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). Aquest Saló el 1966 s’independitzà de la Fira de Mostres el 1966.

Per a l’Exposició Internacional de 1929 es va projectar construir un Palau d’Esports que albergaria una Exposició de material esportiu i exhibicions, tal com podem llegir a La Vanguardia del 20 de març de 1928. El Palau es va construir on avui hi ha un parc d’autocars a la Plaça del Pare Eusebi Millán, darrere del Poble Espanyol, però al final el palau va canviar de finalitat i nom, “más hoy ha sido objeto de una variación y se llama Palacio de las Industrias Químicas” (La Vanguardia, 20 de setembre de 1929).
L’última edició de la Fira abans de la Guerra Civil fou el 1936; després de la guerra, la Fira Internacional de Mostres tornava a posar-se en marxa el 1942 i arribava a la desena edició. El 1947 la Fira parla de crear nous salons, “Salones del deporte, infancia, Edificación y Turismo, a los que iran acoplados todas las industrias y comercios que dediquen sus actividades a todo lo relacionado con los deportes (...)” (La Vanguardia, 3 d’abril de 1947). De fet, a la XV Fira Internacional de Mostres, celebrada del 10 al 25 de juny de 1947, hi ha un sector dedicat al material esportiu.
Després d’aquesta data es deixaria veure amb intensitat l’empremta de Joan Antoni Samaranch. El 1960, poc després d’abandonar el càrrec de regidor d’esports (1955-1961), però encara delegat provincial d’esports i representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes, es posa en marxa a l’Hospital de la Santa Creu el I Saló del Viatge, l’Esport i el Turisme  (La Vanguardia, 18 de maig de 1960). Aquest Saló, al llarg dels anys, adoptaria altres noms. El 1961 s’anomena Saló Internacional de Turisme i Esport. El 1962 passa a fer-se a les Reials Drassanes; i el 1963 té el nom de Saló de l’Esport, Càmping i Vacances i viatja, definitivament, cap al pavelló numero 1 de la Fira de Mostres en Montjuïc; i es dóna la curiositat que es va disputar un partit de la lliga nacional de basquet entre el Picadero i el Estudiantes de Madrid. El Saló aniria canviat de nom, i celebrà la seva última edició el 2001 sota el nom de Saló Internacional de l’Esport. Cal esmentar que el 1984, en el marc del Saló, Sport-84, es va organitzar el I Congrés d’Instal·lacions Esportives (La Vanguardia, 14 de setembre de 1984).
L’altre Saló impulsat per Samaranch fou el Saló Nàutic, que va celebrar la seva primera edició el 1963 i del qual va assumir la presidència del comitè organitzador. El Saló va néixer com un annex de la Fira Internacional de Mostres, va celebrar-se el juny i fou patrocinat per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. La presidència del comitè d’honor va recaure en el ministre de marina, l’almirall Nieto Antúnez. El cap de l’Estat, el general Francisco Franco, que havia vingut a la ciutat comtal per inaugurar el Museu Militar del Castell de Montjuïc, va visitar el Saló i va ser obsequiat per Samaranch amb la primera medalla. Atès l’èxit del Saló, aquest s’independitzà de la Fira de Mostres. La segona edició es va fer pocs mesos després, en febrer, i es van organitzar diverses d’activitats, “un concurso de fotografías sobre temas marineros; una exposición filatélica cuya temática será el mar y los barcos; una exposición de soldados de plomo (marinos), otra de buques en miniatura y se proyectarán diversas películas documentales sobre cosas del mar. Y simultáneamente, las aguas de nuestro puerto serán escenario de una serie de competiciones deportivas a base de regatas de vela, remo y moto.” (La Vanguardia, 14 de febrer de 1964). Aquest Saló gaudeix de bona salut, ja que encara es continua organitzant i compta amb milers de visitants.
L’altre Saló, nascut el 1963 i en el qual l’esport té un paper destacat, és el Festival de la Infància i Joventut, que va néixer només com a Festival de la Infància, i que a partir de la V edició, el 1967, passà a denominar-se Festival de la Infància i Joventut. El Festival va néixer a partir de la campanya benèfica promoguda per Ràdio Nacional d’Espanya, que feien des de principis de la dècada dels 50. Si bé en l’actualitat el promotor és la Fira de Barcelona, els objectius del Saló –distreure i educar els nens i nenes–, i les dates de celebració –vacances de Nadal– són les mateixes que fa 50 anys.
Després de la transició democràtica van aparèixer dos nous salons vinculats a l’esport. El 1988 surt del Saló de l’Esport, anomenat Sport, i pren identitat pròpia el Saló Nivalia, dedicat als esports d’hivern i que es va celebrar al Palau d’Alfons XIII. El 2008 la Fira de Barcelona feia públic que no s’organitzava el Saló Nivalia Ski Show per manca d’expositors (La Vanguardia, 17 d’octubre de 2008). Aquest fet va determinar que les estacions d’esquí demanessin la intervenció de Turisme de Catalunya per garantir la seva continuïtat; i finalment s’acordà tornar-la a celebrar el 2009. El 2010 es deixà de fer, i a partir del 2011 canvià de nom i passà a denominar-se Nivalia & Outdoor Sports. Després dels Jocs Olímpics de Barcelona arrencà un nou Saló. La I edició del Saló de la Piscina es va celebrar del 16 al 19 de novembre de 1994. A partir de 1995 tindria caràcter bianual. Si el 1994 havia tingut 185 expositors i poc més de 8.000 visitants, vint anys després, el 2003, arribaria als 485 expositors i superaria els 18.000 visitants. El 2005 passaria a denominar-se Piscina BCN i en l’actualitat Saló Piscina & Wellness Barcelona.    

                                           

dimecres, 3 de juny de 2015

Sardana Olímpica – 1968

La Barcelona esportiva ha mantingut, al llarg de tota la seva història, una inalterable vocació olímpica, però un fet poc conegut és que com a fruit d’aquesta, fins i tot es va crear una Sardana Olímpica. L’autor de la peça fou Lluís Moreno i Pallí, un músic i folklorista que l’any 1944, al costat de Manuel Cubeles i Joaquim Serra fundà l’Esbart Verdaguer de Barcelona. Precisament aquest esbart, així com l’Orfeó Català, van intervenir en el concert commemoratiu de les bodes d’or del FC Barcelona al Palau de la Música el 29 de novembre de 1949.



La Sardana Olímpica es va compondre amb motiu de l’arribada de la flama olímpica dels Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Els relleus de la torxa olímpica travessaren l’Estat espanyol del 31 d’agost al 16 de setembre. El punt de partida fou el port de Barcelona, on fondejà el bergantí italià Palinuro; i l’última escala fou a l’illa de la Gomera a les illes Canàries. El president del Comitè de Recepció era Pau Negre, regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona, que va fer una crida als barcelonins, on tornava a deixar clar, després del desencís de la candidatura de 1972, el compromís olímpic de la ciutat: “Barcelona va a tener, dentro de pocas horas, el honor de recibir la llama olímpica. Renovemos una vez más nuestro alto sentir deportivo y agradezcamos la atención de poder ser la primera población que, en nombre de España, dé la bienvenida al símbolo del olimpismo. Os invito a presenciar el paso de la antorcha y los actos que tendrán lugar en la Plaza Cataluña, reiterando con vuestra asistencia el deseo de que sea nuestra Ciudad la designada para organizar en el futuro esa máxima manifestación Deportiva mundial”.


Per rebre el foc d’Olímpia acudiren a la Porta de la Pau nombroses autoritats, encapçalades per l’alcalde Porcioles i Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Espanyol i Delegado Nacional de Educación Física y Deportes; i a les quals acompanyaren l’ambaixador d’Itàlia i el cos consular. El primer rellevista fou l’atleta de mig fons Enric Bondia Domper, corredor del Futbol Club Barcelona, que lluïa un equipament cedit pel Comitè Olímpic Mexicà; i portà la torxa encesa per Samaranch, des de la Porta de la Pau fins a la porta del Gran Teatre del Liceu. A la plaça de Catalunya es va instal·lar un peveter i les anelles olímpiques, i la flama hi va ser present durant 24 hores. La bandera olímpica fou hissada pel campió de marxa atlètica García Reina als acords de l’himne olímpic. A la tarda-vespre es van programar diversos actes culturals. A partir de les 17 hores, i en primer lloc, es va fer una audició de sardanes, que foren interpretades per les cobles Ciutat de Barcelona i Barcelona. Més tard actuaren els castellers dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell; posteriorment es va celebrar un concert, on van participar les bandes de la Creu Roja i la Companya de Tramvies; i finalment s’estrenà la Sardana Olímpica interpretada per la cobla La Principal de Badalona. Els esbarts La Floresta, Montserratí, Martinenc, Folklore de Catalunya i Barcelona van ballar la sardana, formant els cinc anells olímpics. A la nit la coral L’Eco de Catalunya i la Societat Coral La Floresta van oferir un concert; i finalitzà el programa cultural amb una exhibició de les cases regionals de la Casa de Galicia, la Casa de Murcia y Albacete, y el Centro Cultural y Recreativo Aragonés.

Al dia següent, l’1 de setembre, la primera torxa fou encesa pel regidor d’esports de la ciutat, Pau Negre, que l’entregà a l’atleta del Club Natació Barcelona Josep Maria Reina Terreros, que faria el primer relleu, des de la Plaça Catalunya fins a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Mallorca. Barcelona acomiadava el sagrat foc d’Olímpia i renovava el seu compromís olímpic; 24 anys després el foc tornaria a venir, però en aquesta ocasió per il·luminar els Jocs Olímpics de Barcelona.