dimecres, 8 de juliol de 2015

Criterium de los Ases, una competició singular (1933-1955)

El Criterium de los Ases va néixer per iniciativa de El Mundo Deportivo –la idea sorgí del periodista Juan Fina–, i el Club Natació Barcelona com un festival benèfic per recaptar fons per als hospitals de Barcelona. L’objectiu de la competició, que se celebrà el 5 d’agost a la piscina de La Escollera, era “poner en lucha  a todos los deportistas “fenómenos” de Barcelona o que se hallan actualmente en Barcelona  (excepto los especializados  en natación) para proclamar cuál de ellos es el más rápido nadador” (El Mundo Deportivo, 30 de juliol de 1933). La distància que havien de nedar els esportistes era de 33 metres. De la primera llista de participants destacaven tres noms, el boxejador cubà de pes ploma Kid Chocolate, que havia estat campió del món i estava de gira, i els tennistes Maier i Saprissa. Enric Maier gaudia de gran reconeixement, ja que l’any anterior s’havia proclamat campió de Wimblendon en dobles mixtos, tot formant parella amb la nord-americana Elisabeth Ryan. Maier fou el primer espanyol a guanyar un Grand Slam. Per la seva banda, a Saprissa l’havien inscrit com a tennista –va ser olímpic a París 1924–, però també havia estat jugador de beisbol; hoquei i futbol, militant del 1922 al 1932 en les files del RCE Espanyol. Hi havia representants de ciclisme, pilota basca, rugbi, futbol, boxa, atletisme, futbol, motociclisme, hoquei, hoquei sobre patins, etc. En total van participar 70 esportistes. Cada esport disputava la seva pròpia sèrie eliminatòria, per la qual s’havien donat trofeus a personalitats i entitats, per exemple, per la sèrie d’atletisme el trofeu fou donat per Vicente Vea, que finalitzat el Criterium seria elegit president de la Federació Espanyola d’Atletisme, o el de motociclisme, donat per la Penya Rhin. En el programa també hi constava: una carrera reservada a periodistes, una carrera per als treballadors del club, una prova de salts de trampolí i palanca, una carrera de relleus a càrrec dels nadadors del club, un partit de waterpolo que enfrontava jugadors del club cenebista i periodistes, i finalment tres proves on s’intentaria batre el rècord d’Espanya. L’objectiu de batre els tres rècords d’Espanya de natació es va assolir: els de 100 metres lliures a càrrec d’Àngel Sabata, els 200 metres braces femenins a càrrec d’Enriqueta Soriano i els 300 metres lliures femenins, amb nova plusmarca per part de Carme Soriano. En la prova reservada als periodistes el guanyador fou Sentis, del diari La Publicitat, per davant del periodista, exatleta i introductor de la marxa atlètica a Catalunya Lluís Meléndez. En qualsevol cas, el gran triomfador del Criterium de los Ases fou el boxejador xilè Arturo Godoy, que estava de gira per Espanya –va guanyar els sis combats que va disputar–, i va recórrer la distància en 20 segons. En segon lloc es classificà el jugador de beisbol Antonio Detrell, i en tercer lloc, ex aequo, el tennista Enric Maier i el jugador de rugbi del FC Barcelona Miquel Puigdevall. Al final es recaptaren més de mil duros per a l’Hospital Clínic (El Mundo Deportivo, 6 i 7 d’agost).

La segona edició es va celebrar tres anys després, poc més d’un mes després d’esclatar la Guerra Civil. Novament els organitzadors eren el C. Natació Barcelona, que havia estat intervingut pel comitè d’empleats del sindicat UGT i El Mundo Deportivo. El festival es va dur a terme a la piscina de Montjuïc, de 50 metres, i inaugurada el 1929. Si bé inicialment estava previst que la recaptació fos a benefici de les víctimes del feixisme, finalment es dedicà a les milícies antifeixistes. El programa constava, com en la primera edició, de les proves de crawl, braça i esquena i un relleu de 5x50, salts de trampolí i palanca, un partit de waterpolo i una prova reservada als periodistes. Per al Festival es va editar un cartell, facilitat per la impremta Boada, i la sonorització del recinte, que fou realitzat gratuïtament per Philips Ibérica. El guanyador absolut del II Criterium de los Ases fou el remer Francisco Martínez, per davant del jugador de rugbi Miquel Puigdevall, que repetia pòdium, i del ciclista valencià Antonio Escurlet (El Mundo Deportivo, 13 de setembre). La prova reservada als periodistes va veure el triomf de Mariano Cugueró, que havia jugat de rugbi a l’Universitari, i ara escrivia a El Mundo Deportivo. Cugueró, anys després, també destacaria com a dirigent, tot essent president de la Penya Motorista Barcelona (1953-58) i de les federacions espanyoles de motociclisme (1959-67) i rem (1967-71).
El tercer Criterium es va fer després de la Guerra Civil, però a causa de l’Ordre del 16 de maig de 1940, signada per Serrano Suñer, “por la que se dispone queda prohibido en rótulos, muestras, anuncios, etc., el empleo de vocablos genéricos extranjeros”, que fou assumida pel Consejo Nacional de Deportes-COE i va propiciar el canvi dels noms estrangers, va fer que en aquesta ocasió el festival passà a dir-se III “Competición” de los Ases, i va quedar emmarcada en la II Setmana de la Natació, motiu pel qual no es van disputar les proves de natació. El principal canvi és que l’organització era assumida en aquesta ocasió per CD Mediterráneo Educación y Descanso, que era presidit per Walter Marx, i que va perdre el seu caràcter solidari. El Festival de natació se celebrà l’11 de juliol de 1941 i el guanyador absolut fou el porter de l’Atlético Aviación de Madrid –actual Atlètic de Madrid– Jorge Benavent Cortada, seguit del tenista R. Puig, i del saltador d’alçada Vicenç Vacca, que un any després (1942) es proclamaria campió de Catalunya d’aquesta disciplina. La prova reservada als periodistes fou guanyada per Carlos Pardo, que fou seguit per un altre històric de la ploma Vicenç Esquiroz.
La IV Competició de los Ases se celebrà el 18 d’agost de 1942, emmarcada en la III Setmana de la Natació i amb els mateixos organitzadors: CE Mediterrani i El Mundo Deportivo. En aquesta ocasió es van fer series eliminatòries d’atletisme, bàsquet, beisbol –aquest esport havia canviat el seu nom per pelota base–, billar, boxa, ciclisme, futbol, hoquei, hoquei sobre patins, lluita, pilota basca, ping-pong, rugbi, esquí i tennis. El guanyador fou Jordi Tusell Coll, porter d’hoquei del segon equip del club Pedralbes i soci del CN Barcelona; en segona posició entrà l’atleta Vacca, que tornava a pujar al podi i, en tercer lloc, es classificaria el jugador d’hoquei sobre patins Roquero. En la prova reservada a periodistes guanyaria sense oposició un jove Andreu Mercé Varela que formava part de la plantilla d’El Mundo Deportivo.   
La cinquena edició estava previst que es fes el 16 de juny de 1944, novament utilitzant el seu nom original, Criterium de los Ases, però fou aplaçada a petició d’alguns esportistes (El Mundo Deportivo, 25 de maig i 15 de juny de 1944). El cert és que no es tornaria a organitzar fins al 1949. En aquesta edició la responsabilitat organitzativa va recaure en la Federació Catalana de Natació i sota el patronatge del rotatiu esportiu. Cal destacar que hi ha una curiositat en relació amb aquest Festival. En tot moment la informació que sortia en el diari parlava de la VI edició, quan era la cinquena i, en canvi, quan fan esment del Criterium el 1955, sostenen que és la V edició. El Criterium es va celebrar el 16 de juliol de 1949. El tradicional partit de waterpolo es convertí en un quadrangular on participaren els Clubs Catalunya, Terrassa, Sabadell i Barcelona, amb un trofeu donat pel baró d’Esponellà, tinent d’alcalde i ponent d’esports de l’Ajuntament de Barcelona. La piscina municipal de Montjuïc es va omplir per veure el Festival, i va comptar amb la presència del baró d’Esponellà i del president de la Federació Catalana Manuel Basté. El triomfador del Criterium fou el jugador de pelota base del FC Barcelona, Mateu, i es classificà en segona posició el remer Guillot, i en tercera el porter Benavent, que encara conservava la bona forma set anys després. No he trobat informació de la prova reservada als periodistes.

L’última edició va tenir lloc el 1955, poc després dels Jocs Mediterranis, mentre era regidor d’esports Joan Antoni Samaranch. Aquell any el diari va fer un important desplegament  informatiu, i publicà diàriament les figures inscrites: el tennista Draper, el gimnasta Joaquim Blume, els internacionals de rugbi Rovira i Serena, els atletes Junqueras, Amorós, Rojo i un llarg etcètera. Aquest any el trofeu ofert pel partit de waterpolo portava el nom d’un històric de la natació catalana, Francesc Gibert; i es va organitzar una exhibició de ballet aquàtic. La piscina de Montjuïc s’omplí el 7 de setembre per veure el Criterium, que va veure el triomf del tennista Josep Maria Draper, per davant dels atletes Vidal Quadras i Muñoz. En la tribuna d’autoritats hi havia Samaranch, el tinent d’alcalde Mateo Molleví i els presidents del CN Barcelona, Lluís Sentís, i de la Federació Catalana de Natació Francisco Draper. En la prova reservada a periodistes el guanyador fou Fontanet d’El Noticiero Universal, seguit de Federico Gallo de Radio Nacional i Carles Meléndez del setmanari esportiu i més tard diari Dicen (El Mundo Deportivo, 8 i 9 de setembre de 1955).

divendres, 3 de juliol de 2015

Els primers frontons a Barcelona

A El gran libro de la Pelota, editat a Madrid el 1976 i del qual són autors Luis Bombin Fernández i Rodolfo Rozas Urrutia, assenyala que segons informació rebuda per T. Caballé i Colls, exsecretari de la Federació Catalana, el primer frontó de pilota que es va construir a Barcelona obrí al públic el 31 de maig de 1888 amb motiu de l’Exposició Universal. Cal dir que mentre consultàvem l’hemeroteca digital de La Vanguardia (26 de novembre de 1887) hem trobat una breu notícia de l’existència d’un frontó anterior, “ayer a las tres de la tarde ocurrió un lamentable siniestro en el frontón ó juego de pelota situado en la calle de santa Madrona”. El sinistre es provocà el fort vent que va fer caure una paret de 20 metres –probablement del frontó – i, com a conseqüència, va morir una persona i en va ferir quatre més.
Probablement, la pèrdua d’aquest frontó i la proximitat de l’Exposició Universal van propiciar que se’n construís un de nou i que en el programa oficial de l’Exposició apareguessin partits de pilota. El frontó estava situat al carrer València 272 –no correspon amb la numeració actual– i feia cantonada amb el carrer de La Universitat, i que avui porta el nom d’Enric Granados (La Vanguardia, 17 de maig de 1888). La inauguració estava prevista per al 19 de maig, però es va endarrerir, “por no estar concluidas las obras de carpintería, a causa de que los operarios encargados de los trabajos, están atareados con los preparativos para la inauguración de la Exposición Universal” (La Vangurdia, 19 de maig). El frontó obrí les portes el 31 de maig, un dia abans de la inauguració del monument a Colom. Els pelotaris que van participar en la matinal foren: “El Riojano, Iladí, El Vascongado y Agustín. El numeroso público que acudió a presenciar este juego, nuevo en Barcelona, siguió con interés todos los lances del mismo aplaudiendo repetidas veces a los jugadores” (La Vanguardia, 1 de juny). Tot i aquest inici prometedor, el frontó desaparegué de la premsa. Dos anys després, de nou La Vanguardia (30 d’agost de 1890) parlava de l’interès d’una companya estrangera a sol·licitar autorització municipal per construir un skating-ring i un frontó en un dels edificis del Parc de la Ciutadella.
Precisament amb motiu de les Festes del Centenari de Colom es tornava a fer esment d’un frontó al Parc de la Ciutadella, “en la Plaza de Armas se habría construido un gran tablado-escenario y al otro lado del Museo de Reproducciones” –situat en la nau central del Palau de la Indústria– “un frontón para el juego de pelota que podría tener carácter definitivo” (La Vanguardia, 25 de febrer de 1892) i, de fet en el programa oficial apareixien partits de pilota. Al final el frontó canviaria d’indret i es construiria a l’Eixample. Si bé la iniciativa partí dels empresaris Garriga i Parellada, més tard es va constituir una societat anònima que portava com a nom Frontón Barcelonés, i de la qual formava part el Club de Regatas (La Vanguardia, 26 de juny i 7 de juliol de 1892). El frontó es va ubicar en un ampli solar situat al carrer de la Diputació, entre els carrers de Sicília i Sardenya. Aquest frontó era obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavechia, que anys després projectaria altres edificis: la duana del Port, el Palau de Justícia, el Patronat Ribas i el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo. La vida d’aquest frontó no fou tan efímera com els anteriors, ja que tancaria les seves portes el 1902. Fou inaugurat el 19 d’octubre de 1893 amb uns partits de pilota en què van intervenir els jugadors Saturnino Echevarría (Muchacho), Pedro Echevarría (Tandilero), Victoriano Gamborena i Enrique Artaraz (Zurdo de Abando). La recaptació es va recollir en benefici dels pobres i va ser patrocinada per la Junta de Dones. El frontó va funcionar força bé, ja que el 1896 en feien un de nou, cobert, al costat de l’altre, sota la direcció arquitectònica, en aquest cas, d’August Font i Carreras, que havia construït el Palau de les Belles Arts del Parc de la Ciutadella, i seria més tard conegut per dissenyar la Plaça de Braus de Les Arenas i la façana i el cimbori neogòtic de la catedral de Barcelona. Aquest nou edifici s’inaugurà el 3 de desembre i van intervenir els pelotaris Beloqui, Guruceaga i els germans Echevarría (La Vanguardia, 4 desembre).
Que la pilota va trobar aficionats ho demostra el fet que el 1894 es construiria un segon frontó, anomenat Beti-Jai o frontó de la Gran Via, que era situat al carrer de les Corts Catalanes, 67 –no correspon amb la numeració actual– i feia cantonada amb el carrer d’Entença, era propietat de Pedro Puigdevall i tenia capacitat per a 2.000 persones (La Vanguardia, 25 i 28 de desembre). El frontó s’inaugurà el 26 de desembre amb uns partits en benefici de la Congregació de la Caritat Cristiana. El frontó, en el qual fins i tot s’hi organitzaren balls, tancaria les portes per a l’esport de la pilota el 1898 i s’hi instal·laria una escola taurina (La Vanguardia, 30 de maig 1898). 

Abans de finalitzar el segle va construir-se un tercer frontó, el Frontó Condal, que seria el que tindria la vida més llarga, ja que funcionà fins al març de 1924, data en què va ser enderrocat  (El Mundo Deportivo, 12 de març i 2 d’abril). La societat que es va crear per explotar el frontó, para juegos de pelota y otros espectáculos, estava encapçalada pels empresaris Salvador Piera i José María Zunzunegui Echevarría, però a partir de 1907 s’hi posaria al capdavant la Sociedad de Sport Vasco. El frontó, que estava situat al carrer de Balmes cantonada amb el carrer de Rosselló, a prop del baixador de Gràcia, s’inaugurà el 24 de setembre de 1896, “con un lleno completo, hasta excesivo”. Els pelotaris contractats foren Chiquito de Ondaorra, Navarrete, Gamborrena y Chiquito de Abando (La Vanguardia, 26 de setembre). A partir del 1918, en el Frontó Condal s’organitzen vetllades de boxa on combatien les figures més rellevants de la boxa espanyola. Entre les figures mediàtiques que van trepitjar el ring destaca el francès Georges Carpentier, que hi va fer una exhibició el 9 d’abril de 1921. Carpentier s’havia proclamat campió del món del pes semipesant l’any anterior i aspirava al títol en la màxima categoria. L’epitafi que li dedicà El Mundo Deportivo deixa clarà la importància d’aquest equipament: “Ayer 1º de abril, comenzó el derribo del Hermoso Frontón Colón, grandioso edificio orgullo de Barcelona y que para vengüensa de la afición se deja desaparecer (...) Digamos solamente que no hay derecho, que por quienes debían, se deje desaparecer el Frontón Condal único en el mundo” (El Mundo Deportivo, 2 d’abril de 1924).