dijous, 26 de novembre de 2015

Les curses de torxes a Barcelona I – 1928-1936

La gènesi de les carreres de torxes, que es feien en relleus, la trobem a l’antiga Grècia. Són un bon nombre els escriptors que ens en parlen, des d’Èsquil a l’Agamenón o Heròdot als seus nou volums del llibre Històries, fins a Pausànies en la Descripció de Grècia; però a la llista n’hi podríem afegir d’altres com ara Plató, Demòstenes o Aristòfanes. Tots els historiadors coincideixen que les carreres o els relleus amb torxes –lampadedromies–, tenien un origen religiós relacionat amb el foc, i hi competien equips formats per joves que portaven la torxa fins a un altar que feia de meta. D’aquestes activitats en resten bons testimonis en ceràmiques gregues. Malgrat que els relleus amb torxes són avui molt coneguts perquè són un dels símbols dels Jocs Olímpics, mai van formar part dels Jocs de l’Antiguitat, ni tan sols van arribar a trepitjar un estadi. Els relleus formaven part de festivitats com les que estaven dedicades al tità Prometeu –que robà el foc als déus a l’Olimp per donar-lo als homes–, les dedicades a Hefest –déu del foc i la forja–, o les més famoses, les que retien culte a la deessa Atenea.

La primera aparició d’aquests símbols –la torxa i la flama– en els Jocs Olímpics moderns instaurats per Pierre de Coubertin fou a París 1900, els quals es van organitzar en el marc de l’Exposició Universal. La podem trobar en la medalla commemorativa d’aquesta Exposició –una dona portadora d’una torxa encesa– i en la medalla del Jurat –torxa alada damunt d’una dona assegura–. El símbol de la flama olímpica es va incorporar al moviment olímpic per partida doble amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amsterdam 1928. La més significativa és la torre amb un peveter de l’estadi, obra de l’arquitecte Jan Wils; però també apareix en el revers de la medalla de record donada als participants. El 18 de maig de 1934, en la Sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrada a Atenes, el representant alemany i president del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Berlín (1936), el Dr. Teodor Lewald, va presentar el projecte, “que consistia en encendre el peveter de la torre de marató amb la flama portada des d’Olímpia a Berlín”. Si bé la majoria d’historiadors sostenen que el pare del projecte fou el professor Carl Diem, hi ha un interessant article de Karl Lennartz –The genesis of legends, publicat al Journal of Olympic History 1997, vol. 5 núm. 1– que sosté que fou el duc de Magdeburg. En qualsevol cas, és a partir de 1936 que els relleus que porten el foc d’Olímpia formen part de la història olímpica. Cal assenyalar que en els Jocs d’Hivern aquesta tradició s’inicià amb motiu dels Jocs Olímpics d’Innsbruck 1964, atès que en els tres Jocs Olímpics precedents el foc s’havia encès a Morgedal (Noruega) –Jocs Olímpics d’Oslo (1952) i Squaw Valley (1960) – i a Roma per als Jocs de Cortina d’Ampezzo (1956).
                           
Curiosament, a Barcelona també hi té la seva història. La primera cursa de relleus de la torxa es va organitzar el 1928, però la font d’inspiració agermanava els relleus de l’antiguitat grega i la Primera Guerra Mundial. El Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme programà una cursa de 16 quilòmetres per equips de cinc corredors –cinc controls– el 14 d’abril de 1928, “a semejanza de las que se celebraban en la época de la Grecia Clásica y que luego se han visto reproducidas con motivo de la carrera que se inicia en Verdún, y termina en París frente a la tumba del soldado desconocido en el Arc de l’Étoile” (El Mundo Deportivo, 4 d’abril de 1928). La cursa de relleus francesa, que es va celebrar el 14 de juliol, festa nacional, i que es feia en honor del soldat desconegut, començava a Verdun, lloc on es va produir la batalla més llarga de la Primera Guerra Mundial, i finalitzava a l’Arc de Triomf. La distància total que recorrien els atletes –en participaren 103– era de 224 quilòmetres, amb relleus a cada quilòmetre. Cal afegir que els últims relleus els van fer soldats mutilats. La sortida va tenir lloc a les dotze de la nit i l’arribada va ser a l’Arc de Triomf a les quatre de la tarda.  
La carrera organitzada pel Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme, la primera que es feia a tot l’Estat, es faria finalment el 28 d’abril a la nit (23.30 h). Se sortia des de l’avinguda Alfons XIII –actual Diagonal– cantonada amb el Passeig de Gràcia, per on baixaven fins a agafar la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya, i tombaven després al Marqués del Duero –actual Paral·lel–, Colom, Rambles, Plaça de Catalunya, Ronda de Sant Pere, Plaça de Tetuan, i tornant de nou per la Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i acabaven de nou a Alfons XIII. Els punts de relleu eren: Gran Via cantonada Urgell; Marqués del Duero davant del Teatre Còmic; al Pla de Palau i a la Plaça Tetuan. Els equips que van participar a la cursa van ser AE Telefònica, RCD Espanyol, Grup de Dalt, Tagamanent, UE Europa, Exploradors de Barcelona, Agrupació Atlètica Vida, Casal dels Lluïsos, UE Sans –dos equips–, el FC Barcelona –tres equips– i un equip independent, “que sería descalificado por haber descubierto un atajo”. 
Pel que fa a l’organització, es va preveure que cada equip disposés d’un cotxe de suport i que en els punts de relleu hi hagués una bengala encesa, “pero para ediciones futuras había que pensar en vallar el lugar donde tengan que pasar los corredores y vehículos seguidores, ya que pueden entorpecer el buen orden de la carrera. Ayer en ninguno de los relevos se registró la menor irregularidad, pero sí que hubo embotellamientos y esto quita al acto del relevo, interesante por cierto, toda la vistosidad (...). Tanto en la salida como en la llegada el público que se estacionó ordenadamente fue numerosísimo y en los puntos más estratégicos fue difícil de organizar ordenadamente el paso de los corredores y de la caravana seguidora, tal era el público que hubo estacionado” (El Mundo Deportivo, 29 d’abril). El diari esportiu apuntava, no obstant això, que per tal que la prova tingués ressò, calia buscar-li un objectiu que no tingués res a veure amb les carreres de l’antiguitat o amb la festa francesa, “una significación que la justifique y que le otorgue más el carácter que con ellos se pretende evocar”. En l’àmbit esportiu no van participar els atletes destacats, ja que formaven part de la preselecció que s’havia fet pensant en els Jocs Olímpics d’Amsterdam.

A La Vanguardia del 29 d’abril hi podem llegir: “Es de bonito efecto presenciar el paso de los abigarrados pelotones de atletas a pleno sol, pero ello no tiene comparación con el fantástico efecto que producía la caravana de corredores con una antorcha encendida en la diestra, iluminados por otra parte por los potentes faros de los coches seguidores que al propio tiempo hacían roncar cláxones y bocinas. El espectáculo tenía –perdón por lo atrevido de la comparación– cierto aire revolucionario”. En primer lloc es classificaria l’equip A del FC Barcelona, del qual formaven part els atletes Vives, Santacana, Albiol, Roig i Ferrer, que van recórrer la distància en un temps de 34 minuts i 17 segons; en segona posició entrà el primer equip de la UE Sants, amb 35 minuts i 37 segons; i el tercer lloc del podi l’ocuparia un altre equip del FC Barcelona, amb 36 minuts i 15 segons.
La vida d’aquesta carrera fou efímera. El 1929 es va celebrar el 10 d’agost, com assenyalava El Mundo Deportivo de l’endemà: “La carrera de este año no ha alcanzado, ni mucho menos, el éxito espectacular y deportivo de la del año anterior, sin duda por la inseguridad que provocó la celebración de esta prueba hasta el último momento. Deportivamente, tampoco ha alcanzado un éxito muy halagüeño”. En aquesta edició l’equip Independent, guanyador de la prova, estava format per Castelló, Santacana, Muxi, Mestas i Albiol. En segona posició entrà l’equip A de la UE Europa i, en tercer lloc, l’equip B de la mateixa entitat. 
La tercera edició, que se celebrà el 12 de juliol de 1930, portà el nom de Challenge Exposición. La sortida es feia a l’avinguda Muntanyans, al costat del Palau de les Indústries Químiques de Montjuïc, i l’arribada al pavelló privat de la Casa Jorba, que era a la mateixa avinguda Muntanyans, darrere del Poble Espanyol. “Una innovación va a presentar la carrera de las antorchas; que en realidad no serán tales antorchas, sino unos aparatos especiales provistos de una pila eléctrica, con lo que se cortan las chispas, el peligro que ello representa y sobre todo, el humo que tanto perjudica a los atletas” (El Mundo Deportivo, 13 de juliol de 1930). En aquesta edició el guanyador fou l’equip del RCE Espanyol format per Mur, Folch, Boloix, Serra, González i Vives. Aquesta seria la darrera edició.
Tot i que estava previst celebrar la carrera de torxes a l’Estadi de Montjuïc el 7 de setembre de 1931, en el marc d’un encontre entre Terrassa i Barcelona, al final no es va dur a terme. El Comitè Provincial va parlar als mitjans de comunicació com si aquesta cursa fos una innovació, malgrat que no ho era, i des del diari El Mundo Deportivo es va escriure l’epitafi de la prova en qualificar-la com “una carrera sin motivo, ni significado (...) mojiganga intolerable” (...) y “charlotada” (El Mundo Deportivo, 6 de setembre de 1931).


dimecres, 18 de novembre de 2015

La Terrassa Martini… esportiva

Després de visitar la bonica exposició Antoni Capella, fotògraf de societat 1955-1980, que s’exposa a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, vaig decidir dedicar un article a la glamourosa Terrassa Martini, un espai que en les dècades del 1960 i 1970 acollí nombrosos actes relacionats amb l’esport.

La Terrassa Martini es trobava en el pis tretzè de l’antic Banco Rural y Mediterráneo –avui a l’edifici hi ha habitatges de luxe–, al número 16 del Passeig de Gràcia, i es van obrir les seves portes coincidint amb les Festes de la Mercè de 1961 (La Vanguardia, 24 de setembre de 1961). L’empresa Martini & Rossi, que tenia les oficines a la Rambla Catalunya número 1, cantonada de la Ronda Universitat, era una empresa relacionada amb l’esport, ja que patrocinava des de la temporada 1948-1949 un preciós trofeu per a l’equip de Primera Divisió de Futbol que tingués la millor diferència entre gols marcats i rebuts. El 1956 l’empresa italiana decidí crear a les seves oficines el Club Martini, per organitzar recepcions i tertúlies, presentacions i rodes de premsa, i per on desfilaven personalitats i celebritats del món de les arts escèniques –cinema, teatre, òpera i ballet–; l’art, la literatura, el periodisme, l’aristocràcia, etc. El 1960, i atès l’èxit de la iniciativa, les activitats es van traslladar al bar de l’Hotel Ritz. Al capdavant del Club, del qual formaven part la flor i la nata de la societat barcelonina, el director general, Antonio Fabregat i Cabré, situà el periodista Ramón Pujol Campo, redactor del Diario de Barcelona i de Radio Nacional de España i cap de relacions públiques del Liceo, que ocupà aquest càrrec fins al 1966, any de la seva mort. Després ocuparien aquest càrrec Ana María Bargone i Mina Pedrós.


El primer acte esportiu del qual he trobat referència és del juny de 1962. A la Terrassa Martini van acudir els participants del XXXV Torneig Comte de Godó de Tennis (La Vanguardia, 9 de juny). En aquella edició, que finalment guanyaria Manolo Santana, participaren destacats tennistes com els australians Roy Emerson, Fred Stolle, Neale Fraser i John Newcombe. Mesos després, al setembre, es va fer el repartiment de trofeus i medalles del campionat de Catalunya de Salvament i Socorrisme, que organitzà la Federació regional presidida per Francisco José de Lacambra, comte de Lacambra. L’acte comptà amb la presencia del regidor d’esports, doctor Albert Assalit (El Mundo Deportivo, 7 de setembre de 1962). La Federació de Salvament i Socorrisme utilitzaria de forma habitual l’espai per a l’entrega de trofeus i distincions.

Fent un repàs no gaire exhaustiu de l’hemeroteca de La Vanguardia i El Mundo Deportivo he trobat, per exemple, que el Club Panathlon de Barcelona es va presentar en societat a la Terrassa Martini el 30 de març de 1965. El Panathlon Internacional, del qual formava part el club de Barcelona, s’havia fundat a Venècia el 1951 sota el lema Panathlon ludis jungit, “el panathlon uneix a través de l’esport”. Si bé el promotor del seu naixement fou Joan Antoni Samaranch, la presidència va recaure sobre el marqués de Cabanes, que era alhora president de la Federació Espanyola de Tennis. Andreu Mercé Varela, en un article publicat a la revista Destino del 9 d’abril de 1966, ens desvetlla una mica el caràcter de l’entitat: “no busca influir en ninguna decisión, sinó solamente estar a disposición de los organismos deportivos para ilustrar, con su opinión o estudio, cualquier tema que se le someta a discusión, o bien que se plantee en el círculo”, al qual, cal afegir, s’hi accedia per cooptació.
A la llista d’entitats esportives que utilitzaven la Terrassa Martini per entregar trofeus i d’altres premis, trobem diverses federacions: la Federació Catalana de Tir amb Arc (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1965); la Federació Catalana d’Esgrima (El Mundo Deportivo, 7 de juliol de 1965); la Federació Catalana de Voleibol (El Mundo Deportivo, 11 de juliol de 1965); la Federació Catalana d’Atletisme (El Mundo Deportivo, 26 de novembre de 1965); la Federació Barcelonesa d’Handbol (La Vanguardia, 17 de juliol de 1966); Federació Catalana de Beisbol (La Vanguardia, 13 de desembre de 1966); Federació Catalana de Bitlles (El Mundo Deportivo, 20 de juny de 1968), etc. També els clubs, com l’Esport Ciclista Barcelona, una entitat que presidia Joaquim Sabaté, va utilitzar sovint la Terrassa per donar premis (El Mundo Deportivo, 14 de desembre de 1966) o presentar ases del ciclisme que acudien a l’Escalada a Montjuïc –la primera edició es va fer el 1964–, com per exemple quan acudiren Eddy Merckx, Tarangu Fuente, Luis Ocaña, Thevenet o Agostinho (El Mundo Deportivo, 24 de setembre de 1972). Els esports minoritaris d’aquells anys també van visitar el local: els participants i directius del Gran Premi de Catalunya de Golf també eren assidus visitants del local (La Vanguardia, 16 de maig de 1968); i també els del torneig de polo que organitzava el Reial Club de Polo  (La Vanguardia, 23 de gener de 1968). El tennis, un esport que es començava a seguir gràcies a Manolo Santana, i l’equip de la Copa Davis –Santana, Gisbert, Arilla i Couder, i Bartrolí com a capità– també visitaren la Terrassa Martini (La Vanguardia, 11 de juny de 1968). Precisament d’aquest acte es pot veure una fotografia de Capella a l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic. 
El futbol, l’esport rei dels espanyols de l’època, no podia mancar en aquest resum. Allí s’hi va presentar l’uniforme de la selecció espanyola confeccionat per l’Institut Nacional de la Moda. Aquest acte va estar presidit per Francisco Platón, representant a Catalunya de la Delegación Nacional de E.F. y D.; el president de la Federació Catalana i vicepresident de l’Espanyola, Pau Porta; així com pel president del Barça, Narcís de Carreras, i el vicepresident de l’Espanyol, Manuel García Ranzini (La Vanguardia, 6 de febrer de 1968). També foren afalagats els jugadors del Barça després de conquerir la Copa del Generalísimo davant del València per 4-3 a l’estadi Santiago Bernabeu (El Mundo Deportivo, 11 de setembre de 1971). 
A mitjans de la dècada dels anys setanta va decaure la seva funcionalitat esportiva, però en canvi era habitual que Martini & Rossi presentessin les competicions que patrocinava com el Gran Premi de Vela (La Vanguardia, 28 de maig de 1977). 
Per finalitzar, només cal afegir que Joan Antoni Samaranch era un dels personatges assidus d’aquest espai que ja ha passat a la història, i que el local deixaria de funcionar després de l’estiu de 1980.  


dimecres, 11 de novembre de 2015

Josep Oriol Canals, primer olímpic barcelonès en els Jocs Olímpics d’Hivern

                                                                                                                                                                               Fa unes setmanes vaig escriure sobre la primera olímpica barcelonina, Rosa Torres (Paris 1924), ara presentem a Josep Oriol Canals i Farriols (1914-1937), el primer barceloní que participà en uns Jocs Olímpics d’Hivern. La prometedora carrera esportiva de Canals fou curta, com senyala Fernando Arrechea en El debut de España en los Juegos Olímpicos de Invierno, publicat en Sphera Sports, ja que va perdre la vida “luchando en el bando franquista en el frente de Asturias”.  
L’any 1933, Josep O. Canals comença a destacar com a junior en una prova organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya, el mateix any que es fundava la Federació Catalana d’Esquí, que fou presidida per Rossend Carrasco i Formiguera. “Oriol Canals, ganador de la categoria junior, es un esquiador de porvenir. Jóven aún, solo 16 años (...) llegará a conquistar laureles para el esquí catalán” (El Mundo Deportivo 18 de gener de 1933). Com es pot constatar en un article posterior, l’edat correcta era 17 anys. Poc després, en els I Campionats d’Espanya Universitaris d’Esquí, celebrats a Serra Nevada, Canals es classificaria en 5a posició en els 20 kilòmetres d’esquí de fons. Segons manifestà el delegat de la selecció catalana, Magín Mateu, “Canals ha sido el mejor de nosotros. Su clasificación en quinto lugar es excelente, teniendo en cuenta su juventud, esperándose se superará en pròximes luchas, y que Cataluña tiene en él a un buen valor” (El Mundo Deportivo 3 de març de 1933). Canals era un esquiador versàtil, ja que també participava en proves de descens i salts (El Mundo Deportivo 27 d’abril de 1933, 20 de febrer i 19 de desembre de 1934).

 

En 1935 arribà la seva eclosió esportiva, en febrer es proclamà per primera vegada campió de Catalunya d’esquí de fons en les pistes de La Molina. Canals participà lluent la samarreta del Esquí Club Català, que era la secció d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya. “Este joven equipier, campeón de saltos, que este año puede tomar parte en el campeonato por reunir la edad necesaria, en su primera prueba de fondo, magistralment, se adjudica el titulo (...)” (El Mundo Deportivo 4 de febrer); i uns dies després guanyaria la prova de salts en el trampolí de Font Canaleta. “No caben elogios para Canals, su actuación es tan destacada que sobran frases. Estamos, sí, de enhorabuena con la aparición de esta figura que día tras día la vemos superarse y que ante la importancia del momento intensifica los entrenos con una mejora progresiva” (La Vanguardia 12 de febrer). La mateixa temporada, en els Campionats d’Espanya celebrats a La Molina, aconseguí classificar-se tercer en la prova de fons (El Mundo Deportivo 4 de març) i sisè en salts (El Mundo Deportivo 6 de març).
En novembre es publicà la nominació dels esportistes que acudirien als Jocs Olímpics d’Hivern de Garmisch-Partenkirchen, entre els quals es trobava Oriol Canals, però la participació encara estava a l’aire ja que el Comitè Olímpic Espanyol no disposava de les ajudes per traslladar als esportistes (El Mundo Deportivo 22 de novembre de 1935). Finalment arribaren els diners i l’equip espanyol es traslladà a Alemanya per a participar, per primera vegada a la història, a uns Jocs Olímpics d’Hivern.  

                                                              

El Jocs es van celebrar del 6 al 16 de febrer de 1936, i els resultats esportius foren molt dolents. D’aquests Jocs hi ha una extensa informació, ja que El Mundo Deportivo desplaçà al seu redactor Juan Fina, el qual malauradament va morir de càncer pocs anys després (1942), amb només 38 anys. També es va poder fer un seguiment –reportatge - de l’Olimpíada Blanca en la pantalla del Cinema Publi de la Rambla Catalunya (El Mundo Deportivo  12 de febrer de 1936). 
 
En la prova d’esquí de fons (18 kilòmetres) participaren 75 esportistes i es disputà el 12 de febrer. Oriol Canals finalitzà en el lloc 65è, amb un temps 1hora 40 minuts i 14 segons, a 26 minuts del guanyador, el suec Erik Larsson. Els seus companys Tomás Velasco i Jesús Suárez finalitzarien en els llocs 62è i 63è respectivament, i Enrique Millán abandonà al trencar els esquís a dos kilòmetres de la meta.  El redactor Juan Fina qualificaria la participació dels espanyols d’honorable (El Mundo Deportivo 13 de febrer). Al tornar dels Jocs Olímpics, Oriol Canals  es proclamaria de nou campió de Catalunya de salts (El Mundo Deportivo 11 de març), i dos setmanes després, en els Campionats d’Espanya celebrats a Navacerrada, es proclamaria campió de la combinada, al finalitzar segon en eslàlom i descens (El Mundo Deportivo 23 de març), i campió de salts (El Mundo Deportivo 25 de març).
La Guerra Civil i la seva mort poc després en la Borbolla (Astúries) trencaren una carrera prometedora, però sempre serà el primer barceloní en participar en uns Jocs d’Hivern.

dijous, 5 de novembre de 2015

Campionat del Món de resistència: 24 Hores motociclistes de Montjuïc - 1980 (Mundial XXVII)

La Penya Motorista Barcelona, una entitat fundada l’any 1947, que té com a primer president a Tristán Desvalls, va fundar les tradicionals 24 hores motociclistes de Montjuïc. La primera edició d’aquest esdeveniment es va celebrar el 2-3 de juliol de 1955, on es va aconseguir un notable èxit de públic.


Aquell mes la muntanya de Montjuïc es va vestir de gala per rebre també el II Campionat d’Europa de Beisbol i els Jocs Mediterranis. Els triomfadors d’aquella edició van ser la parella formada per Juan Soler Bultó i José María Llobet Turuta pilotant una Montesa, una motocicleta de producció nacional creada el 1944 per Pedro Permanyer i Francisco Javier Bultó.

En la III edició, disputada entre el 6 i 7 de juliol de 1957, la prova adquiriria categoria internacional, participaren pilots i màquines de sis nacions, i els triomfadors damunt una Ducati Sport 125 serien els italians Alberto Gandossi i Bruno Spaggiari. Un fet de transcendència esportiva va ser la celebració a Barcelona a finals d’octubre de 1959 de l’assemblea i les reunions de les comissions tècniques de la Federació Internacional de Motociclisme. Hi van assistir un total de 60 representants de 31 països. En La Vanguardia del 27 d’octubre de 1959 es podia llegir: “El éxito de nuestras XXIV Horas Motociclistas de Montjuich ha repercutido en el ámbito internacional y aceptando la propuesta de España ha sido instituido el Campeonato Internacional de Resistencia, acordándose que el campeonato se dispute por primera vez en 1960 bajo el titulo de Copa de Europa de Resistencia, considerándose como pruebas puntuables las XXIV Horas de Montjuich (España), el Bol d'Or (Francia), las 24 Horas de Varssage (Bélgica) y las 500 millas de Thruxton (Inglaterra)”. La prova es celebrà el 1-2 de juliol de 1961, i era la segona del circuit de la Copa d’Europa, que havia nascut en 1960. Els guanyadors, pilotant una B.M.W. 600 cc, foren els britànics N. Price i P. Darvill. En 1979, coincidint amb les Noces de Plata, es va disputar l’última edició puntuable pel Campionat d’Europa.






A partir de 1980 la cursa forma part del Campionat del Món de Resistència. Montjuïc, quarta prova del mundial, era l’únic traçat urbà de tot el Campionat. Com senyalava El Mundo Deportivo, el 2 de juliol, el campionat només estava obert a motocicletes de la categoria “F-1 –TT”, “con ello estarán por vez primera vez ausentes del circuito barcelonés las tradicionales Ossa, Bultaco o Montesa, que tantos dias de gloria habían conocido en esta prueba”. En aquesta edició, disputada el 5-6 de juliol, participaren 15 equips nacionals i un mixt (pilot espanyol e italià). Precisament en aquesta edició el triomf seria espanyol de la mà de Josep Maria Mallol i Alejandro Tejedo sobre una Ducati 600. Els favorits, els equips de Suzuki, Honda i Kawasaki, van patir nombroses averies. Com es senyala al diari El País del 8 de juliol, els espanyols, “sin precisar de un ritmo muy fuerte -al que nunca habrían podido llegar-, pero a base de no cometer errores, no sufrir problemas mecánicos e invertir en los relevos y repostajes el mínimo tiempo posible, un equipo modesto pudo alzarse con un triunfo importante”. Cal senyalar, que el circuit era qüestionat per alguns participants, fonamentalment els dels pilots francesos, que van exigir una sèrie de millores en el circuit, boxes, direcció de carrera i serveis en la recta de l’Estadi; arreglar i asfaltar el circuit; una chicane  en la corba de la plaça Sant Jordi; i treure unes faroles i arbres temporalment  (El Mundo Deportivo 6 de febrer de 1982). Malgrat aquestes exigències, la Federació Internacional de Motociclisme,  en el Congrés celebrat a Iugoslàvia,  va excloure definitivament el circuit de Montjuïc de les curses puntuables del Mundial. 

Les 24 Hores Motociclistes van deixar de disputar-se en el circuit de Montjuïc a partir de 1987, després de la tràgica mort del pilot del barri de Sants, Mingo Parés, en la denominada corba de La Pèrgola. Al llarg dels trenta anys de la competició s’havien produït altres accidents mortals: Conrad Cadirat (1959); Pere Bernaus (1966); L'anglès Gerald Bunting i l'alemany Peter Strauss (1970); Francesc Cufí (1973); el comissari de pista Joan Ferrándiz (1981); l'alemany Nikolaus Ruck (1985); i l’últim Mingo Parés. Malgrat això, les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc i la Penya Motorista Barcelona formen part del patrimoni esportiu de Barcelona.

El relleu d’aquesta emblemàtica prova no arribà fins a 1995, quan s’organitzaren per primera vegada les 24 Hores de Catalunya de Motociclisme al circuit de Montmeló, però aquesta és una història ben diferent.