dijous, 17 de desembre de 2015

Lluís Meléndez i Gardeñas (1900-1971)


Aquest any, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va afegir, a l’espai dedicat als mitjans de comunicació, a tres periodistes esportius barcelonins -Lluís Meléndez Gardeñas, Carlos Pardo Gil i Andreu Mercé Varela-, els quals van tenir una destacada trajectòria. Tots tres apareixen en la publicació Periodisme amb empremta olímpica, que fou editada l’any 2013 per les Fundacions Esport i Ciutadania i Barcelona Olímpica, un llibre que som autors Joan Manel Surroca i jo mateix. Començaré per Lluís Meléndez, del qual l’amic Joan Surroca li dedicà un article el 3 d’abril de 2013 en el seu blog El Marcador; i intentaré complementar la informació ja apareguda.

Com a esportista, com senyala Surroca “jugó al fútbol y hockey con el F.C.Barcelona, compitió en rugby con el C.D.Universitari y practicó el remo con el R.C. Marítimo, pero sobre todo fue un destacado atleta y uno de los precursores de la marcha española”. Va ser en la marxa on va destacar: campió de Catalunya en 1918 (3 kilòmetres), 1920 i 1923 (5 kilòmetres); i campió d’Espanya en 1919 i 1923 (5 kilòmetres). Precisament, l’edició de 1919, celebrada al camp del R.C.D. Espanyol del carrer Muntaner, era la primera que s’organitzà a Catalunya. Sens dubte, la seva màxima expressió com a esportista fou la participació als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) on es classificà per la final –primera vegada que ho feia un atleta espanyol als 20 kilòmetres marxa-,  però va abandonar per una indisposició quan anava en el grup capdavanter. Després no aniria a la següent cita olímpica (Paris 1924) per una lesió. En aquesta etapa de la seva vida també destacaria com a dirigent, havent participat en la fundació del Catalunya Atlètic Club (1917), que presidí Josep Antoni Trabal, malgrat no figurava en la seva junta directiva (La Vanguardia 26 d’octubre de 1917); al costat de Manel Cutié va promoure la secció d’atletisme del R.C.D. Espanyol (1918); també va estar implicat en la creació de l’Agrupació Atlètica Excursionista (1919); i fou un dels promotors de la secció d’hockey del F.C.Barcelona (1923). Tanmateix, ja des de jove, va tenir un caràcter emprenedor, ja que fou un dels promotors de la Cursa Jean Bouin organitzada pel diari El Sport (1920) –actualment l’organitza El Mundo Deportivo-, al costat de “Torrens, Trabal, Matas y Corbinos” (El Mundo Deportivo 4 de desembre de 1925); o la I Vuelta a Barcelona de marxa (1920).

Cal remarcar que en la dècada de 1920 ja compaginava la pràctica esportiva amb el periodisme. La llista de diaris que fundà o en els que col·laborà és molt extensa. En la primera recerca que vam fer Joan Manel Surroca i jo, apuntàvem que fou redactor de Jornada Deportiva (1921-1925); fundador de la revista Sports (1923-1924); i que formà part, durant 50 anys, de la redacció del diari El Mundo Deportivo (1918-1968) on finalitzaria la seva carrera com a redactor en cap; i afegíem que col·laborà amb altres diaris com a Vida Deportiva, El Noticiero Universal i Dicen. Ara podem afegir que he trobat la seva signatura en diaris de curta vida com Sport Català (La Vanguardia 10 de novembre de 1925); Grafic-Sport (La Vanguardia 19 de febrer de 1927) i La Voz Deportiva (La Vanguardia 4 novembre de 1927). 
Finalitzada la seva carrera com a marxador, durant la dictadura del general Primo de Rivera, assumiria altres tasques vinculades al seu esport, l’atletisme. “Recogemos hoy la opinión emitida por don Luis Meléndez designado para el difícil cargo de entrenador oficial de la Federación Atlética Catalana y nombrado por ésta para cuidar la preparación técnica del equipo catalán en vista de las futuras pruebas del Certamen de la Exposición” (La Vanguardia 2 de maig de 1929). També fou nomenat seleccionador de la Real Confederación Española de Atletismo i responsable de la preparació olímpica amb vistes als Jocs Olímpics de Los Angeles (La Vanguardia 19 de febrer de 1929 i 17 de juliol de 1930). Meléndez també va fer tasques d’oficial en nombroses competicions. Per exemple, el trobem en els Campionats de Catalunya, celebrats a Terrassa, com a director adjunt i starter –jutge de sortides- (La Vanguardia 23 de setembre de 1927) i de jutge d’àrbitre en varies carreres de la Jean Bouin (La Vanguardia 22 de desembre de 1926). El periodista Francesc Castelló també destacà la seva humanitat, ja que recordava que “en 1929, merced a una campaña iniciada por Luis Meléndez en las columnes de El Mundo Deportivo, se logró realitzar una suscripción de 3.000 pesetas que permitió a nuestros atletas desplazarse a Vicennes” per a participar, per primera vegada, en el Cross de les Nacions (El Mundo Deportivo 22 de març de 1929 i 21 de març de 1970).
En els anys trenta cal esmentar la seva implicació en la docència. El trobem participant com a professor en un curs d’Educació Física i Esportiva, que es va realitzar en l’Escola del Treball i sota la direcció de Josep Antoni Trabal (La Vanguardia 5 de juliol de 1930); i també formant part del grup de professors de Cultura Física, els quals impartirien aquesta ensenyança en les Escoles Primàries i Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona (La Vanguardia 31 de març de 1932). També en aquets anys Meléndez, com senyalo en el llibret Els Jocs Esportius de Barcelona 1962-1966, va trobar una làpida romana en la cantonada dels carrers Arlet i Hércules, al costat de l’Ajuntament, on es deia que Luci Cecili Optat donava 7.500 denaris a la ciutat, d’aquests destinava 250 denaris anuals per a fer uns llocs de lluita. Ell intentà que a partir d’aquesta història la ciutat organitzés una activitat esportiva, però només va aconseguiria un senzill acte protocol·lari davant la làpida, el dia 15 d’abril de 1936, durant les Festes Commemoratives de la República. No seria fins a 1962 que el regidor d’esports, Albert Assalit, li comprés aquesta història i l’utilitzés per posar en marxa els Jocs Esportius de Barcelona. 
Després de la Guerra Civil va tenir una estreta relació amb el patinatge, que l’aproparia a la figura emergent de Joan Antoni Samaranch, amb el que mantindria una estreta relació en el futur. Va ser l’entrenador nacional de patinatge artístic (1949) (La Vanguardia 23 d’agost de 1949), també va estar al capdavant de l’organització dels campionats del món de Patinatge Artístic i dansa (1949). Precisament l’any 1949, Meléndez reconeixia en una entrevista que es sentia molt orgullós de la medalla al mèrit concedida per la Federació Catalana d’Atletisme a la seva persona, pel seu “ejemplar comportamiento observado por usted a lo largo de su actuación deportiva” (El Mundo Deportivo 6 d’agost de 1949). En 1948 va participar en el jurat del “Mejor Deportista del Año” una iniciativa de la revista Vida Deportiva on també participava el periodista i amic Carlos Pardo. En la dècada dels anys cinquanta participà activament en l’organització dels Campionats del Món d’Hoquei sobre patins (1951 i 1954); també en els Jocs Mediterranis de 1955, on formà part de la Comissió de Premsa. 
Meléndez va ser un periodista versàtil, en els últims anys de la seva carrera es va especialitzar en boxa i olimpisme, de fet va estar com a enviat especial del diari El Mundo Deportivo en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952), Roma (1960) i Tokio (1964); i si bé no va estar present en Melbourne (1956), pel boicot d’Espanya per la invasió de la Unió Soviètica a Hongria, fou una de les persones que acompanyà a Samaranch a hissar la bandera olímpica en la porta de marató de l’Estadi de Montjuïc (El Mundo Deportivo 22 i 23 de novembre de 1956). Tanmateix destacar que fou el periodista que avançà la candidatura de la ciutat de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1972 (El Mundo Deportivo 26 de novembre de 1965); i posteriorment fou molt crític per la decisió del COE de donar prioritat a la candidatura de Madrid (per a més informació d’aquest tema tenim la publicació Els Jocs Olímpics de Franco, una anàlisi de la candidatura frustrada de Barcelona’72 de Juan Antonio Simón Sanjurjo).
Malgrat que ja estava jubilat, continuà col·laborant amb tasques organitzatives, com per exemple la Comissió d’itineraris i carreteres de la Vuelta Ciclista a España (1970); i no abandonà la màquina d’escriure. Els seus dos últims articles, Cumple sesenta años el Comité Olímpico Español, van aparèixer en El Mundo Deportivo els dies 10 i 11 de juliol de 1969.

Meléndez morí el 3 de març de 1971, al sepeli que es celebrà en la capella dels esportistes, a l’Església de Santa Anna, acudiren nombroses autoritats i companys de feina, entre les que es trobava Joan Antoni Samaranch.
Per finalitzar vull explicar la meva relació personal amb Lluís Meléndez. La meva afició a l’olimpisme va començar col·leccionant uns cromos olímpics que apareixien en les tabletes de xocolata Nestlé, i que em donaven al col·legi quan tenia 11 anys. El pare de l’idea era Meléndez. En 1964, amb motiu dels Jocs Olímpics de Tokio, es va editar un llibre de 343 cromos que recollia els fets més destacats des dels Jocs Olímpics d’Atenes de 1896. Els autors del llibre eren Meléndez i J.F. Vila San Juan, i el pròleg era de José Antonio Elola Olaso, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (La Vanguardia 3 de desembre de 1964).  

dijous, 10 de desembre de 2015

La primera carrera de motor al circuit de Montjuïc

Podem assegurar que des de 1929, any que es celebrà l’Exposició Internacional de Barcelona, Montjuïc ha assolit mèrits per ser considerada la muntanya més esportiva del món, però, cal afegir, que durant molts anys també ha estat considerada la muntanya del motor per la gran quantitat de proves esportives, de dos i quatre rodes, que han passat pel seu asfalt fins a 1986. 

La primera carrera de motocicletes va ser el desembre de 1932. La majoria d’articles sostenen que la idea d’utilitzar el circuit de Montjuïc parteix del pilot de cotxes alemany Rudolph Caracciola, que visità el Parc de Montjuïc abans o després de participar a la Pujada Internacional a la Rabassada, prova organitzada per la Penya Rhin, el 17 de maig de 1931. A partir d’aquest fet, l’entitat i el seu president, Joaquim Molins, comencen a treballar (Hace 80 años que se inuguró Montjuich Raymond Blancafort, El Mundo Deportivo 26 de juny 2013). No obstant, repassant l’hemeroteca, trobem que el mèrit, probablement, és o compartit o d’un altre entitat, el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any 1916. 
En una entrevista publicada a La Vanguardia, el 20 d’agost de 1931, el president del R.M.C. de Catalunya afirma, “acariciamos la idea de una o varias carreres de velocidad en circuito; es más, tenemos la idea fija de que ese circuito sea en las proximidades de Barcelona”. En Montjuïc?, li van preguntar. “Tal vez, tal vez (...) creo firmemente que un circuito en Montjuich resultaria la prueba más popular de las disputades hasta la fecha (...) Allí puede establecerse un circuito definitivo en excelentes condiciones técnicas y económicas (...) Un circuito en Montjuïc por ejemplo permitiría llegar a organitzar una de esas semanas automovilistas, que tanta envidia nos causan y que tanto dinero dejan en las localidades (...)”. Al final de l’entrevista deixava entreveure la possibilitat d’organitzar una carrera a finals d’aquell mateix any o l’any següent. En la portada de El Mundo Deportivo, del 11 de febrer de 1932, ja donava pistes del circuit, “de unos cuatro kilómetros, y lo cubrirán los corredores subiendo por las grandes Avenidas y bajando por el accidentado trazado de la Font del Gat”. L’article finalitza afirmant: “La idea inicial del proyecto surgió de un grupo de entusiastes del Moto Club de Cataluña, y parece ser que la cosa ya ha sido tratada por la Junta Directiva, y que se han iniciado conversaciones con elementos del Automóvil Club de Cataluña”. Unes setmanes després, les dues entitats s’adreçaren a la Federació de Turisme informant que una competició de dos i quatre rodes, a celebrar durant la primavera, atrauria turistes i, per tant, seria bona per la ciutat  (La Vanguardia 28 de febrer i 20 de març de 1932). Aquest projecte sofriria un petit retard, però van aconseguir l’autorització “de las Asociaciones Internacionales que controlan las manifestacions motoristes que se celebran en toda Europa” per posar-la en marxa el 7 de maig de 1933; i el recolzament de nombroses entitats esportives i ciutadanes que van adreçar una carta a l’alcalde Jaume Aiguadé i Miró. Entre les entitats figura la Penya Rhin, la Unión Velocipédica Española, els Clubs Nàutics i Marítims, El Club Natació Barcelona, El Centre Excursionista de Catalunya, el Sindicat de Periodistes, etc. (La Vanguardia 10 de novembre de 1932). 
No obstant, el mèrit d’organitzar la prova al circuit de Montjuïc li correspon a un altre entitat, creada l’any 1932, l’Associació de Corredors Motociclistes de Catalunya. Aquesta entitat es va presentar, organitzant els campionats motociclistes de Catalunya en pista, a l’Autòdrom de Terramar, el 11 de desembre de 1932; i els campionats de carretera del circuit de Montjuïc, el 25 de desembre, els quals comptaren amb l’autorització de la Federació Espanyola i de la Comissió de Parcs i Palaus de l’Ajuntament de Barcelona, presidida per Felipe Julià (El Mundo Deportivo 15 i 18 desembre). En l’organització de la prova, l’Associació de Corredors comptà amb la col·laboració de la Penya Rhin (El Mundo Deportivo 23 de desembre). El públic podia seguir la prova al llarg del circuit, però en la recta de sortida es va instal·lar una tribuna amb capacitat per 2.000 persones, al costat de la qual es col·locaren els altaveus i marcador, i es van reservar dues zones per aparcaments: la meitat de l’Avinguda Maria Cristina i l’esplanada davant l’Estadi. L’entrada general costava 1,50 pessetes i la tribuna 3 pessetes. Per a garantir els controls es va demanar la col·laboració de les entitats ciclistes de la ciutat, en total participaren 200 ciclistes del Club Ciclista Sant Martí, Sport Ciclista Català, Sarrià Esportiu, Agrupació Ciclista Montjuïc, Club Ciclista Gracia, Bloque Obrero y Campesino i Club Ciclista Coll-Blanch (El Mundo Deportivo 26 de desembre).
El programa del 25 de desembre constà de quatre carreres, la primera i tercera reservades a sidecars sense distinció de cilindrada, i sobre 10 voltes al circuit. La segona i quarta carreres eren per motocicletes, però corrien totes les cilindrades juntes, però les distancies eren diferents: 9 voltes per a 175 c.c.; 12 voltes per a 250 c.c., 13 voltes per a 350 c.c. i finalment 14 voltes per a 500 c.c. La classificació definitiva es feia sumant els punts de les dues mànigues, des de 8 punts pel primer corredor, fins a 1 punt el vuitè. Estava previst que el final de cada màniga s’anunciava amb un coet.
La crònica de l’esdeveniment en El Mundo Deportivo deixava clar, que “el circuito demostró ser excelente bajo el punto de vista espectacular y bajo el aspecto técnico (...)Circuito que pone a prueba la velocidad absoluta de una moto y que valora sus posibilidades de aceleración y de desceleración (frenos), a la vez que no deja un momento de descanso al piloto. El ancho de las calzadas y la facilidad de instalación de todos los servicios complementarios de la carrera, son otras cualidades de este circuito ideal que ayer inauguró Barcelona”. Els guanyadors de la prova foren: categoria side-car F. Viñals amb una Norton; en 175 c.c. Rus muntant una motocicleta Ravat; en 250 c.c. Emiliano amb una Rudge; en 350 c.c. A. Moxó amb Rudge, i en 500 c.c. F. Aranda també amb una Rudge.

“Barcelona tiene ya su circuito, un circuito magnífico que, modificando ligeremante algún detalle de la bajada por la “Font del Gat”, resultaría inmejorable bajo todos los conceptos. Nuestros organizadores no tienen de ahora en adelante que preocuparase buscando circuitos por cuanto en Barcelona tienen la mejor pista que pueden Imaginar. El circuito que descubrieron el “as” alemán Caracciola y nuestro malogrado Fernando de Vizcaya, ha hecho sus pruebas y ha demostrado plenamente sus excelencias y posibilidades” (El Mundo Deportivo 28 de desembre de 1932). El circuit de Montjuïc començava així la seva brillant historia, i a la primavera de 1933 adquiria ja caràcter internacional.

divendres, 4 de desembre de 2015

Les curses i relleus de torxes a Barcelona II – 1936/1948 i 1968/1992/2004

La següent cursa de torxes va tenir un caràcter més politic-propagandístic i es va celebrar en el marc de l’11 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil, i emmarcat en els actes esportius programats per a aquesta data. Hi havia programats vuit relleus. El primer, de 2.000 metres, sortia de la Ronda Sant Pere –davant el monument a Rafael Casanova– fins a la plaça del capità Maximinio Biardeau –militar que morí defensant la Generalitat–, i que abans, i en la actualitat, era la Plaça d’Antonio López, marqués de Comillas. El segon relleu, de 1.500 metres, arribava a les Rambles (davant del mercat de la Boqueria); el tercer fins a la Plaça Universitat; el quart pujava pel carrer Aribau fins a la Diagonal; el cinquè tombava cap a la dreta per la Diagonal fins al Passeig de Gràcia; el sisè relleu es produïa a la Plaça de Catalunya-Fontanella; el setè, de 500 metres, baixava per la Via Laietana fins al Banc d’Espanya –antiga seu de Caixa Catalunya– i, l’últim, des d’aquest indret passant pel carrer Sant Jaume, a la Plaça de la República –actual plaça Sant Jaume–, que estava plena de gom a gom. La cursa fou guanyada pel FC Barcelona i l’equip estava format per Piferrer, Mur, Ramonacho, Andreu, Camps, Vives, Miquel i Roca. L’últim rellevista, Joaquim Roca, entregà al balcó del Palau de la Generalitat la torxa al president Lluís Companys. En segona posició es classificà el Barcelona Universitari Club i en tercera el CD Hércules (El Mundo Deportivo, 11 i 12 setembre de 1936).
En plena postguerra, el 1948, El Mundo Deportivo va organitzar una nova cursa de torxes sota el patronatge del Comitè de la Fira Internacional de Mostres. El punt de sortida –prevista a les 12 de la nit– era davant del monument a Francesc de Paula Rius i Taulet –primer marquès d’Olèrdola–, davant del Parc de la Ciutadella, i l’arribada es trobava al Passeig de Maria Cristina, a Montjuïc. La sortida la va fer Manuel Rius i Rius, segon marquès d’Olèrdola. L’equip guanyador en la categoria de societats esportives, amb un temps de 27 minuts i 57 segons, fou el RCD Espanyol, integrat per Yebra, Miranda, Coll i Macías. També es van fer classificacions per equips de militars, de productors, del Front de Joventuts i d’escolars. En segon lloc, en la categoria absoluta, es classificà el FC Barcelona i, en tercer lloc, el CE Hispà Francès. En l’arribada, per fer els honors, els esperaven el baró d’Esponellà, encarregat dels afers esportius –que hi assistia en representació de l’alcalde– i Federico Barceló, director de la Fira de Mostres. La cursa, malgrat l’èxit que va tenir segons els mitjans de comunicació, no va tenir continuïtat.

Vint anys després, els rellevistes amb una torxa tornarien a trepitjar els carrers de la ciutat, però aquesta vegada la flama que lluïa era olímpica. El 31 d’agost de 1968 arribava al port de Barcelona la flama olímpica camí dels Jocs Olímpics de Mèxic. Feia un breu recorregut fins a la plaça de Catalunya, on s’instal·là un peveter, i el dia següent la torxa va recórrer els carrers de Barcelona i sortí de la ciutat per la Diagonal. Tal com assenyala l’amic Joan Manel Surroca en el seu interesant article México 68: la antorcha de Barcelona a Moguer, publicat al seu blog El Marcador el 17 de febrer de 2012, “Juan Antonio Samaranch dijo una frase premonitoria cuando, tras destacar la importancia de que Barcelona hubiera sido elegida como la puerta de entrada de su itinerario español, expresó su deseo de que la próxima vez que la llama olímpica llegase fuera para alumbrar unos Juegos Olímpicos en España”. Per fi el somni es va complir, i el juny i juliol de 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, milers de corredors a peu (8.885) i en bicicleta (599) van portar al llarg de 5.490 quilòmetres la flama olímpica. D’aquests rellevistes el 50% eren voluntaris olímpics. 

                                      

No seria l’última vegada que la torxa olímpica vindria a Barcelona. El 2004, amb motiu dels Jocs Olímpics d’Atenes, la torxa olímpica va recórrer, per primera vegada, diversos continents, i va visitar les ciutats olímpiques. Barcelona es va vestir de nou de gala el 27 de juny per acollir-la i explicitar, una vegada més, el seu compromís amb l’olimpisme.