L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1921-1923

El tret de sortida per començar a treballar amb l’objectiu d’assolir els Jocs Olímpics de 1924 es va donar en el decurs de la reunió que celebrà el Sindicat de Periodistes Esportius al local social de la premsa del carrer Canuda 13, segon pis. Aquell dia s’aprovà dur a terme una Olimpíada Catalana en 1922, amb l’Estadi ja construït, i que servís com a preparació pels Jocs Olímpics de 1924. “A tal efecto se acordó además: Nombrar una Comisión, integrada por los señores Co i de Triola, Elías y Juncosa y Mestres, para que estudie una candidatura para el Consejo de la Olimpiada Catalana”, i que alhora cerqués la complicitat de totes les institucions catalanes (El Mundo Deportivo 25 de novembre de 1920). La constitució del Consell de les Olimpíades es celebrà el 20 de gener de 1921 en el mateix local, i hi participaren 35 delegats de les entitats esportives més importants de Catalunya. A l’acte s’aprovà la creació del Consell Rector i del Comitè Executiu, ambdós presidits per l’exministre Joan Ventosa i Calvell, i amb el baró de Güell com a vicepresident. Un fet destacat fou que en aquesta reunió es parlà de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas”, una entitat que s’havia fundat a finals de 1911 (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Per estudiar el projecte del Consell de les Olimpíades, la Federació de Societats Esportives encarregà un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, de la Federació Atlètica Catalana, i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. 

Mentre les obres de l’estadi avançaven, el plànol del futur Estadi Català sortí publicat a Stadium, el 15 de gener de 1921, un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. El 12 de febrer, en el domicili de Joan Ventosa i Calvell, van prendre possessió del càrrec els membres del Consell de les Olimpíades i es crearen diverses comissions.  Poc després, el 10 d’abril, es va fer la inauguració extraoficial  de l’estadi, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 m² d’un total de 14.100 m². Consistí en un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. Si bé, el Comitè de les Olimpíades s’havia anant reunint, i Elias i Juncosa anava fent conferències per presentar el projecte, el cert fou que la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava quasi decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. La noticia es va difondre en la premsa catalana poc després. El CIO ratificà el desig de Coubertin en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausana, el 2 de juny de 1921. Barcelona veia esfumar-se les seves possibilitats d’organitzar uns Jocs Olímpics.

En juliol d’aquest mateix any era cooptat com a membre del Comitè Internacional Olímpic el baró de Güell. Les conclusions del treball que s’havia encarregat a Trabal i Mesalles va sortir publicat  a La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921, a un article titulat La Confederació Catalana de Sports. A l’octubre de 1921 moria el marqués de Villamejor, president del COE, i aquesta institució quedà paralitzada.

L’Estadi Català, inacabat, s’inaugurà el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpíades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot, hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. El primer partit el guanyà l’Sparta de Praga per 3-2; i el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.
Estadi Català 1921
Inauguració Estadi Català
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA

La Confederació Sportiva de Catalunya, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà finalment el 21 de gener de 1922, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, l’entitat assumia “la representación íntegra del deporte catalán” 

El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No tota la premsa valorà positivament aquesta distinció. Isidre Corbinos ,des de La Jornada Esportiva (19 de juny pàgina 3), es preguntava quins mèrits havia fet la Confederació Esportiva de Catalunya per a merèixer-la. 

Malgrat la distinció a la Confederació Esportiva de Catalunya, la no designació de Barcelona com seu olímpica va fer que no es destinessin més recursos a l’Estadi, i un any i mig després de la inauguració presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una vergüenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada”. Faltava poc més d’un any per la cita dels Jocs Olímpics de París, i la Confederació no era gens operativa, només alguns dirigents i periodistes catalans com Elias i Juncosa, des de La Veu de Catalunya, i Josep Antoni Trabal, que l’any anterior presidí la Federació Atlètica Catalana, demanaven que calia començar a preparar-se. Calia un Comitè Olímpic Espanyol renovat,  “es de una urgencia inaplazable que se convoque el Comité Olímpico Español y que se constituya en la debida forma” (La Jornada Deportiva 15 gener de 1923). Una setmana després, el periodista Rosend Calvert i Mata feia una entrevista al baró de Güell, on  reafirmava la necessitat de renovar el COE i implicar a les Federacions Nacionals (La Jornada Deportiva 17 de gener pàgina 3). 

Antoni Trabal, atletisme, president
Antoni Trabal, president Federació Atlètica Catalana (1922)
Font Imatge vía fcatletisme.cat
No obstant, durant els següents mesos no es va fer cap avanç. L’única noticia rellevant fou que el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Paris convidaren a l’Orquestra de Pau Casals a intervenir a l’esdeveniment (La Vanguardia 20 i 27 de setembre). En desembre, Josep Antoni Trabal, en aquest cas des de la revista Sports, criticà la inoperància dels dirigents esportius i plantejava com alternativa la creació d’una Unió de Federacions Espanyoles (Sports 11 desembre); i una setmana després mostrava el seu desencís a l’article titulat El Barón de Güell está en América y el deportismo hispano en los limbos. L’Olimpisme a Espanya havia tingut bicefàlia o “duplicitat de delegacions del CIO”, en les figures d’Horacio Echevarrieta, delegat primer del CIO a Espanya al entrar en aquesta institució en 1921 per la dimissió del marquès de Villamejor, i el baró de Güell, fins abril de 1923, que l’industrial bilbaí Echevarrieta deixaria el càrrec del CIO. A finals d’any, i degut al viatge programat a Amèrica, el baró de Güell delegà el treball en Mariano de Rivera, ajudant de camp del dictador Miquel Primo de Rivera, que havia accedit al poder en setembre. Mariano de Rivera no era un desconegut per Catalunya, ja que havia representat a la Reial Societat de Carreres de Cavalls en la Confederació Esportiva de Catalunya. Faltaven 4 mesos pels Jocs Olímpics de París i estava tot per fer.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)