dimecres, 17 de febrer de 2016

L’Escola de Mar i l’educació física-esportiva

L’Escola de Mar, que s’inaugurà oficialment el 3 d’agost de 1921, no començaria la seva tasca docent fins el gener de 1922. Aquesta escola formava part d’un projecte de l’Ajuntament de Barcelona, que s’adreçava a escolars amb una salut feble, i pretenia dotar a la ciutat d’espais i serveis sanitaris-escolars, on la natura formava part activa de l’educació. Al capdavant del projecte, del qual també formaven part l’Escola del Bosc i l’Escola del Parc del Guinardó, estava Manuel Ainaud, cap de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura. A l’acte inaugural l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo, i el tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, Nicolau d’Olwer. Després dels discursos es va procedir al bateig de la barca a motor, Náusica, que es va adquirir per la vigilància dels alumnes durant el bany (La Vanguardia 4 d’agost de 1921).   
L’Escola de Mar, obra de l’arquitecte en cap de la comissió de cultura municipal, Josep Goday, era un edifici de fusta situat al costat dels Banys Orientals, fent cantonada amb els carrers Almirall Aixada i Vinaròs, i que disposava de quatre aules (una per nens, dues per nenes i un parvulari); una sala per a conferències, activitats musicals i projeccions, i també s’utilitzava com a instal·lació esportiva de la sorra i l’aigua de mar.
Al capdavant de la direcció de l’Escola de Mar es nombrà al pedagog Pere Vergés i Farrés, que havia exercit de professor d’educació física a les escoles del Districte VI i fou del primer director dels Banys de Mar adreçats als alumnes de les Escoles de Barcelona. Aquesta activitat s’havia posat en marxa l’estiu de 1918 i consistia en nous banys gratuïts, al mes d’agost al matí, sota la vigilància de mestres y metges. S’incloïa un lleuger esmorzar després de sortir de l’aigua (La Vanguardia 19 de juliol de 1918). 
La selecció dels alumnes a l’Escola de Mar es feia a partir dels nens malaltissos (bronquitis, anèmia, tuberculosi pulmonar etc...) provinents de famílies treballadores de les escoles de la ciutat on per accedir-hi es requeria el preceptiu informe mèdic. 
L’objectiu com a qualsevol altre centre docent era ensenyar, però aquí prenia més rellevància l’activitat física a l’aire lliure amb la finalitat de millorar la salut dels nens i nenes. Per conèixer millor aquest projecte educatiu és recomanable llegir l’article de Jordi Brasó i Xavier Torrebadella, El joc del “rescat” a Catalunya. Un projecte educatiu a l’Escola de Mar de Pere Vergés (Temps d’Educació, 47 – Universitat de Barcelona). Com senyalen els autors de l’article “el joc del “rescat” esdevé l’esport oficial de l’escola amb el joc de banderes i els escacs”. No eren els únics esports que es practicaven a l’Escola de Mar, en el programa també figuraven competicions atlètiques i de natació, així com d’altres jocs de taula com les dames. Els joves jugador d’escacs van tenir el seu moment de gloria amb la visita d’Alexander Alekhine, el qual es proclamà campió del món a Buenos Aires, l’últim trimestre de 1927, després de derrotar al cubà José Raúl Capablanca. Alexander Alekhine visità l’Escola de Mar durant la seva escala a Barcelona en gener de 1928 (La Veu de Catalunya 21 de gener de 1928). Es pot fer el seguiment d’algunes de les activitats programades, per exemple el campionat d’interclasses d’escacs a la revista editada per l’Escola, Garbí, la qual està digitalitzada per Arca (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).
L’Escola de Mar va tenir un paper molt actiu des de la seva creació, sent punt de trobada dels tradicionals banys de mar i de sol, així com d’activitats lúdiques que es feien a l’estiu i que organitzava l’Ajuntament de Barcelona: l’estiu de 1923 passaren per les seves dependències 2.000 nens/es (La Vanguardia 22 de juliol de 1923). Tanmateix, es va implicar en les activitats esportives de la Festa Major de la Barceloneta (La Vanguardia 15 de setembre de 1926).



Un bombardeig durant la Guerra Civil (19 de gener de 1938) provocà l’incendi i la desaparició de l’Escola de Mar, la qual va traslladar-se provisionalment al roserar de Montjuïc, on avui es troba el Museu Etnològic de Barcelona, fins el seu trasllat definitiu al seu emplaçament actual al barri del Guinardó, novembre de 1948. Malgrat que al capdavant va continuar Pere Vergés, l’arribada de la dictadura va fer desaparèixer l’esperit innovador de l’Escola de Mar.



dimecres, 10 de febrer de 2016

Carlos Pardo, un periodista i promotor creatiu

Carlos Pardo (1919-2004) està considerat un dels mestres del periodisme esportiu. Per aquest motiu, quedà inclosa una breu semblança biogràfica i una selecció dels seus articles en el llibre Periodisme amb empremta olímpica que edità la Fundació Barcelona Olímpica i la Fundació Esport i Ciutadania. No obstant, i com d’altres il·lustres periodistes –Narcís Masferrer, Josep Elies i Juncosa, etc.- de principis del segle XX atresoraven altres virtuts, una de les principals era la creativitat. L’esport fluïa per les seves venes, abans de la Guerra Civil havia estat nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, on l’ensenyà a nedar el fill del compositor Enrique Granados. Fins i tot l’havien preseleccionat a l’equip de waterpolo que havia d’anar als Jocs Olímpics de Berlin, l’any 1936. Si bé, en aquest període, Carlos Pardo va escriure alguns articles per a El Mundo Deportivo, no seria fins finalitzada la Guerra Civil aquesta que el director d’aquest diari, José Luis Lasplazas l’incorporaria a l’equip de redacció. 

L’any 1948 va ser important en la seva trajectòria professional, ja que fundà la revista Vida Deportiva, i va ser el creador d'un dels premis més emblemàtics de l'esport espanyol: el premi al Millor Esportista de l'any, que des de 1965 organitza El Mundo Deportivo. També, aquest any debutà com a periodista olímpic, va acudir com a corresponsal als Jocs Olímpics de Londres. Carlos Pardo va ser el periodista que més vegades assistí als Jocs Olímpics, un total de 27. Precisament, el seu treball als Jocs Olímpics de 1952 a Hèlsinki, en els quals va coincidir amb Joan Antoni Samaranch, que anava de corresponsal de La Prensa, li va reportar el premi al periodista més distingit de l'any concedit per la Delegació Nacional d'Esports. 
Carlos Pardo també destacaria com a gestor, assumint la direcció del primer pavelló descobert que es construí a l’Estat espanyol: el Pabellón del Deporte. Aquesta instal·lació, la qual s’inaugurà amb motiu del campionat del Món i d’Europa de 1951, estava situat en la confluència de l'avinguda José Antonio Primo  de Ribera (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i els carrers Sepúlveda i Llançà. Havia estat construït gràcies a un grup de promotors liderats per Agustín Pujol, i en el consell d'administració del Palau d'Esports S.A figuraven importants personalitats com Arañó, Samaranch, Muñoz i Romà. Pardo tenia visió empresarial, es convertí en promotor d’espectacles esportius, com ho demostrà portant a Espanya, aquell mateix any, als Harlem Globetrotters. Un any després ell ampliaria el negoci amb l’arribada de Viena sobre gel. Temps després arribarien altres destacables esdeveniments com Hollyday on ice, el circuit de tennis professional del grup de Kramer, competicions ciclistes, etc... El seu radi d’acció s’estendria a tot l’Estat i ho faria fins al final de la seva vida.
A principis de 1951, Carlos Pardo ajudà al francès Henri Birbaun a la difusió del judo en la nostra ciutat. En una entrevista que li van fer a Birbaun, publicada en El Mundo Deportivo el 25 de desembre de 1969, assegurava “Me acuerdo mucho de aquellos tiempos en que grancia a El Mundo Deportivo, y a su redactor don Carlos Pardo, me fue posible instaurar el judo aquí”, i després afegia, “haciendo exhibicions en diversos clubes y entidades, C.N.Barcelona, en el Price, Policía, Colegios, etc. Siempre acompañado de don Carlos Pardo”.   El 3 de novembre d’aquell mateix any, des de les pàgines de la revista Destino, va llançar una idea, que curiosament no arribaria a materialitzar-se fins a gener de 2010: Barcelona seu d’uns Jocs d'Hivern. “Jo m'atreveixo a llançar una idea a la Delegació Nacional d'Esports… organitzar durant l'hivern 1954-55 els Jocs Mediterranis d'Hivern, limitats a competicions d'esquí en una de les instal·lacions del Pirineu català. Tant la Molina com Núria estaran en aquest hivern prou equipades en hotels i mitjans d'ascens als cims per garantir una Olimpíada Mediterrània Blanca de gran talla (...)”. Sobre aquesta idea tornaria a insistir en la mateixa revista el 6 de febrer de 1954. Li agradaven els esports d’hivern, prova d’això és que Samaranch, a finals de gener de 1955, quan presidia la Federació de Patinatge, l’anomenà seleccionador nacional d’hoquei gel, un esport que fins aleshores formava part d’aquesta federació.

Carlos Pardo li treia punta al llapis fins i tot amb la seva estada als Jocs Olímpics. Gràcies al diari El Mundo Deportivo del 21 i 27 novembre de 1952 sabem que va recórrer diverses localitats catalanes -Mataró, Manresa, Sabadell, Vic, Terrassa, Badalona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, etc.-  presentant les seves  diapositives i dissertant sobre els Jocs Olímpics d’Oslo i Hèlsinki. Continuaria desenvolupant aquesta activitat amb successius Jocs Olímpics (La Vanguardia 11 de maig de 1960).  

Per aquestes dates ja era oficial que Barcelona acolliria els II Jocs del Mediterrani. En la revista Destino, del 1 de maig de 1954, Pardo va desvelar una idea, que més tard arrelaria en les cerimònies d'inauguració dels successius Jocs Mediterranis i formaria part de la litúrgia del moviment olímpic: l'aigua com a símbol dels Jocs Mediterranis. “Tinc l'íntima satisfacció que una idea meva transmesa al comitè organitzador… ha estat acceptada i adoptada… Es tracta de l'element natural que ha de distingir els Jocs i la cerimònia inaugural a ells supeditada. (...)La paraula Mediterrani tanca la clau de l'element que ha de distingir aquests Jocs: l'aigua. Aigua històrica i gloriosa del Mediterrani.(...) L'aigua del Mediterrani serà recollida en una vistosa cerimònia de reconstrucció històrica, precisament a la platja d’Empúries, on els grecs, pares excelsos de la idea olímpica, van arribar a les nostres terres”. En els Jocs Mediterranis de Barcelona entrà a formar part de la comissió de premsa que presidia Samaranch, però assumiria la direcció de la mateixa quan Samaranch fou elegit regidor d’esports, a principis de 1955. Poc temps abans dels Jocs Mediterranis hi ha una interessant anècdota que tenia com protagonista el F.C Barcelona. L’anècdota surt al llibre Las mejores anécdotas del Barça, obra de Paco Martínez; i també a l’article, que recomano llegir, Notario en las trincheras del deporte, del qual són autors Xavier G. Luque i Joaquín Luna, publicat a La Vanguardia el 30 de maig de 2004. Segons relata el mateix Pardo, L’Equip havia llençat l’idea d’organitzar la primera copa d’Europa en 1955, i ell, com a corresponsal del diari li presentà el projecte i les condicions per a participar-hi a F.Miró-Sans, president del Barça. “Leyó las condiciones y me respondió: “Esto es una utopia no se hará nunca” (...) llegué a casa “emprenyat” y mi mujer me sugirió: Porqué no llamas a tu amigo del Madrid, Saporta?. Al final Pardo trucà a Raimundo Saporta, l’explicà el projecte i la renuncia del Barça. “Me pidió que a la mañana siguiente volara a Madrid. En Barajas estaba el coche de Bernabeu que me esperava en las oficines junto a Saporta y el gerente Calderón. Y al día siguiente todos a París, donde se fundó en un hotel la copa de Europa”.
L’edició de 1960 del trofeu Comte de Godó de tennis va ser històric per dos motius: va ser el primer torneig que guanyà un tennista espanyol, Andrés Gimeno es va imposar a l’italià Giuseppe Merlo (6-1, 6-2 i 6-1) i va ser la primera vegada que un partit de tennis es va retransmetre en directe per televisió, on el locutor del partit no va ser un altre que Carlos Pardo. 
Un altre anècdota, aquesta relacionada amb el ciclisme, la relata Felip Vivanco a l’article El día que el tour habló catalán, publicat per La Vanguardia el 6 de juliol de 2003. En 1965, el Tour de France arribava a la ciutat comtal, i l’organització del Tour preguntà si tenien locutor per l’etapa ja que el d’ells només parlava francès. Al final Pardo assumí la responsabilitat. “En Aix-les-Thermes hablé un poco en francés y al cruzar la frontera por Puigcerdá lo hice en espanyol hasta que pensé...y, ¿porqué no en catalán? (...) pensé que no iba a pasar nada. Además, la policía española que escoltava la caravana estaba más alejada que la francesa. Mi sorpresa fue la alegria de la gente cuando oía que de los altavoces se hablaba en catalán”. Aquella etapa fou guanyada pel corredor espanyol Pérez Francés. 
En 1974, el periodista també es va veure implicat en un projecte molt ambiciós. Aquell any es creà una Associació Internacional de Bàsquet amb l’objectiu d’organitzar una lliga europea professional, la qual arrancaria l’any 1975. Entre els promotors es trobava  Carlos Pardo, el qual seria copropietari i manager de l’equip Catalan Estels. Al projecte inicial, on també estava previst que jugués un equip de Madrid, es volia implicar a la Federació Internacional de Bàsquet, però aquesta es va desentendre de la iniciativa. Malgrat tot, la I Lliga Europea Professional va iniciar-se al febrer de 1975, amb només un equip espanyol, Iberia Superstars, però no va continuar donada la poca assistència de públic als pavellons (La Vanguardia 28 de setembre i 6 d’octubre de 1974). En aquesta dècada, Pardo afegiria al seu currículum periodístic la direcció del diari esportiu 4-2-4 (1975), i començà a col·laborar amb el diari Sport (1978).

Per finalitzar, cal assenyalar una altre faceta poc coneguda de  Carlos Pardo, la d’escriptor. El primer llibre estava dedicat a Samitier, portà el títol Sami, en ell s’incloïa la sinopsi d’un musical fet per ell mateix amb l’idea de portar-lo als escenaris. En 1970, va presentar una novel·la esportiva, La Quiniela, al premi Olimpia, un concurs impulsat per Samaranch des de la Delegació Nacional de Deportes i Comité Olímpico Español. 

El guanyador del concurs fou Andrés Bosch. Més sort tingué en 1992, any olímpic, on va aconseguir el premi de la revista Don Balón, amb l’obra Cinco días en Olimpia, que estava dedicada al campió olímpic barceloní Luicius Minicius Natalis. 

dimecres, 3 de febrer de 2016

100 anys d’atletisme: L’Sport Atlètic Barcelonés i la Volta a Barcelona a peu


                                                                     Dedicat a la Federació Catalana d’Atletisme


El 4 de novembre s’inaugurà al Museu Olímpic i de l’Esport una interessant exposició que commemora el centenari de la Federació Catalana d’Atletisme. En el marc d’aquest acte, el vicepresident de la Federació, Josep Maria Antentes, va entregar a la Fundació Barcelona Olímpica el llibre Història de l’atletisme a Catalunya, un excel·lent treball de recerca del qual són autors els historiadors i professors Carles Santacana i Xavier Pujades.  

Si bé la Federació Atlètica Catalana es fundà en 1915, cal dir, com es senyala al llibre, que la primera entitat exclusivament dedicada a l’atletisme, l’Sport Atlètic Barcelonés, es va constituir una mica abans, la tarda-nit del 21 de setembre de 1912 (La Vanguardia 23 de setembre). L’acte es va dur a terme al carrer del Carme, 30 principal, la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una entitat fundada l’any 1902. Els amics Pujades i Santacana afegeixen, que “la comissió esportiva del club estava integrada per alguns dels millors atletes catalans de la dècada”, entre els que es trobaven Pere Prat, Albert Charlot i Joan Barba. No obstant, cal afegir que, com acostumava a pasar en moltes de les entitats que es creaven, els membres de la junta també eren esportistes. La junta directiva estava integrada per Camil Balat, president; Josep Castanedo, sotspresident; Lluís Balagué, secretari; Josep Sicart, sotssecretari; Bartolomé Alzamora, tresorer; Eduard Sasot com a cap de material; i Manel Bazán i César Arnal com a vocals (El Mundo Deportivo 26 de setembre). Dins els objectius de la nova entitat figuraven: l’organització d’una Volta a peu a Barcelona; una marxa atlètica des d’una localitat veïna a Barcelona; un festival atlètic i l’adquisició o lloguer d’un terreny per instal·lar un camp d’entrenament. L’uniforme de l’Sport Atlètic era blanc, amb una estrella vermella al pit de la semarreta i una franja del mateix color al pantaló.
Balat tenia un extens currículum poliesportiu i mitjançant aquest blog volem dedicar-li unes línies al primer president d’un club d’atletisme. Jugador del Català F.C., amb el qual jugà diversos campionats de Catalunya, va figurar en la llista de golejadors de les temporades 1903-04 fins la 1909-10. En la temporada 1911-12 el trobem alineat en partits no oficials del F.C.Barcelona. Com a directiu ocuparia la vicepresidència de la Federació Catalana de Clubes de Foot-ball (1910-11), durant la presidència d’Eugeni Beltri i Cots (La Vanguardia 20 d’octubre de 1910). Com altres jugadors de futbol de l’época, Balat compaginà aquest esport amb l’atletisme -carreres i salts-, activitats que es feien als mateixos camps de futbol (Los Deportes 30 d’abril de 1908 i El Atletismo en España 1900-1913, José Javier Etayo Gordejuela). Apart de practicar futbol i atletisme, Balat formà part de l’equip de lluita grecoromana del Gimnàs Vila, on va participar en les exhibicions - homenatges a Narcís Masferrer- (El Mundo Deportivo 5 de desembre de 1912) i als campionats de Catalunya (La Vanguardia 4 de desembre de 1917). Fou soci del Club Natació Barcelona, on compaginà la faceta de nedador i jutge de competicions. Com a nedador es proclamà campió d’Espanya de salts en plataforma de 5 i 10 metres els anys 1912, 1914 i 1916. Per altra banda, també desenvolupà tasques de jutge de natació i àrbitre de waterpolo als campionats de Catalunya i Espanya (La Vanguardia 3 de setembre de 1911 i 24 de setembre de 1914). Balat formaria part de la junta del Club Natació Barcelona durant els mandats presidencials de Bernat Picornell, primer com a president de la comissió esportiva (El Mundo Deportivo 5 de novembre de 1914) i més tard ocupant el càrrec de vocal segon (La Vanguardia 29 de gener de 1918). L’última referència que hem trobat a l’hemeroteca data de 1926, quan feia d’instructor de nens en l’Ateneu Obrer de Badalona (La Vanguardia 7 de gener de 1926).
La primera cursa organitzada per una entitat atlètica fou la Volta a Barcelona a peu, que va dur a terme precisament l’Sport Atlètic Barcelonès poc després de fundar-se. Abans ja s’havien fet curses pels carrers de la ciutat, però aquestes havien estat organitzades per les seccions atlètiques d’associacions o entitats de caràcter poliesportiu com l’Atlètic Club Ciclista, l’Sportmen’s Club, el CADCI, etc... o setmanaris esportius com Los Deportes o El Mundo Deportivo. Per fer les coses ben fetes, “se ha pedido a la Unión de Sociedades Francesas de Deportes Atléticos (USFSA) el reglamento de las carreras a pie y concursos atléticos por las que se regirá esta primera asociación atlética de España” (La Vanguardia 7 de novembre 1912). El reglament, molt senzill, constava de vuit punts i va sortir publicat a La Vanguardia el 8 de novembre, i a El Mundo Deportivo el 14 de novembre. En el primer punt es detallava l’itinerari, amb sortida davant Plaça Universitat per dirigir-se després a Ronda Sant Antoni, Ronda Sant Pau, Marqués del Duero -actual Paral·lel-, passeig Colom, passeig Isabel II, entrada al Parc de la Ciutadella, passeig dels Tilers, Saló de Sant Joan –actual passeig Lluís Companys-, Arc de Triomf, Ronda de Sant Pere, Passeig de Gracia, Gran Via de les Corts, i finalitzava novament a Universitat. 
La cursa es va celebrar el 17 de novembre i comptà amb una notable assistència de públic. Participaren 26 corredor i l’organització “fue inmejorable, pero aún hubiera sido mayor si las autoridades hubieran enviado fuerzas de policía” (La Vanguardia 18 de novembre). El guanyador fou el favorit, Pere Prat, que s’imposà amb un temps de 19 minuts i 33 segons, entrant en segona i tercera posició els corredors Vives i Charlot. 
Com a curiositat destacar que Pere Prat, era en aquells moment l’atleta més destacat, guanyador de nombrosos reptes –enfrontaments entre dos corredors- que es feien en el Parc de la Ciutadella; i que l’any anterior havia establert el rècord de Barcelona en 1/2 hora en recórrer 8.676 metres al Parc de la Ciutadella. Uns mesos després de la Volta a peu, el 9 de març de 1913, Prat segons El Mundo Deportivo, del 13 de març de 1913, havia superat el récord olímpic de marató, aleshores el defensava el canadenc Billiy Sherring amb 2h.51m.23s, aconseguit als Jocs Intermedis d’Atenes en 1906, però no va ser oficial, ja que “ el controlaje de la prueba no ha sido efectuado por una entidad que pudiera darle validez oficial”. La noticia era incorrecte, ja que el rècord olímpic  estava en mans de l’atleta sudafricà Ken MacArtur, que l’havia aconseguit als Jocs Olímpics d’ Estocolm (1912) amb un temps de 2h.36m.54s.