dijous, 16 de juny de 2016

La Vuelta Ciclista a Barcelona - 1935

A principis de gener de 1935 la premsa escrita de Barcelona es feia ressò de la possibilitat d’organitzar una volta de ciclisme per etapes a nivell de l’estat espanyol (La Vanguardia 23 de gener de 1935). De fet, les grans proves per etapes que existien en aquells moments eren la Volta (1911), la més antiga del calendari espanyol, la Vuelta al País Vasco (1924) i la Vuelta a Galicia (1933). Finalment, en febrer (La Vanguardia 10 de febrer) l’entitat Unión Velocipédica Española confirmà el projecte, el qual estava liderat per López Doriga i Juan Pujol, director del diari madrileny Informaciones.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi Inicialment, la prova anava a disputar-se el mes d’agost amb una voluntat de dotar l’esdeveniment d’un caràcter internacional. Estava previst que Barcelona acolliria una arribada i sortida d’etapa. Poc després es va fer públic la modificació de les dates.  La Vuelta s’anava a celebrar del 27 d’abril al 15 de maig: “Copiamos del diario “Excelsior” de Bilbao: «Oportunamente enteramos a los lectores de que el colega de Madrid «Informaciones» venía trabajando ya para poner en pie la I Vuelta ciclista a España. Hoy podemos dar ya los siguientes datos, recogidos de labios de los propios organizadores, según los cuales el proyecto va adelante y se ofrece como una magnífica realidad para breve plazo. Las fechas concedidas por la U.V.E., atendiendo a la solicitud de los organizadores, se enmarcan entre el 27 de abril al 17 de mayo. El proyecto es: Día 2, Madrid-Valladolid; día 3, Valladolid-Santander; día 4, Santander-Bilbao; día 5, Bilbao-San Sebastián; día 6, descanso en San Sebastián; día 7, San Sebastián-Zaragoza; día 8, Zaragoza-Lérida; día 9, Lérida-Barcelona; día 10, descanso en Barcelona; día 11, Barcelona-Tortosa; día 12, Tortosa-Valencia; día 13, Valencia-Murcia (por Alicante), día 14, Murcia-Albacete (contra reloj); día 15 Albacete-Madrid. Suponiendo que haya necesidad de modificar o ampliar el recorrido, la carrera comenzaría unos días antes” (La Vanguardia 23 de febrer). Finalment, el calendari es va modificar i l’etapa Saragossa-Lleida va ser substituïda per l’etapa Saragossa-Barcelona; no es passava per Albacete i es feien finals d’etapa a Granada, Sevilla, Càceres, Zamora i final a la capital d’Espanya. La premsa catalana, si bé recolzà la iniciativa, assegurava que era molt difícil organitzar amb garanties la prova amb tant poc temps d’antelació, i d’altra banda tampoc els ciclistes espanyoles havien tingut temps per preparar-se per a una prova tant exigent.

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’etapa Saragossa-Barcelona es disputà el 6 de maig amb arribada al tradicional circuit de Montjuïc i la meta estava ubicada davant l’Estadi. El guanyador de l’etapa al esprint fou el belga François Adam, per davant, amb el mateix temps de l’italià Luigi Barral i del líder de la prova el belga Gustaaf Deloor. Per les imatges que sortien publicades en El Mundo Deportivo va haver gran afluència de públic. Abans de l’arribada de la Vuelta, i com a pròleg, la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants organitzà una carrera (16 voltes) en el circuit petit de l’Exposició. A la nit el Sindicat de Periodistes Esportius oferí un sopar de confraternització als periodistes, fotògrafs i corresponsals estrangers que seguien la Vuelta, al restaurant Joanet de la Barceloneta 

Els trenta i dos corredors que van prendre la sortida de l’etapa Barcelona-Tortosa van estar arropats de poc públic, ja que la sortida es va fer a la Plaça Espanya el dia següent a les set menys set del matí. La sortida de l’etapa ciclista fou neutralitzada fins a Sants, on es donà la sortida oficial a les set.

El guanyador absolut de la I Vuelta a Espanya fou el belga Gustaaf Deloor, que mantingué el mallot de líder –que per cert era de color taronja- des de la tercera etapa. 

Curiositats, Vuelta Ciclista, Deloor, Mariano Cañardo, la Volta, circuit Montjuïc, Estadi

L’únic espanyol classificat entre els 10 primers fou Marià Cañardo, segon a 12 minuts i 33 segons del líder. Cañardo havia guanyat la cinquena etapa, San Sebastià-Saragossa. Cañardo era la gran figura del ciclisme d’aquells anys. En el seu palmarès figuraven: 4 edicions de la Volta, 3 campionats d’Espanya i s’havia classificat en novena posició en el Tour de França de l’any anterior, el primer que disputava. A més de la classificació general, hi havia la d’equips, on s’imposà Bèlgica; i la del Gran Premi de la Muntanya, que fou guanyat per  l’italià Eduardo Molinar, empatat a punts amb Luigi Barral.

dilluns, 6 de juny de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya (1913-1916)

L’inici de la consciencia olímpica a Barcelona i Catalunya es va donar el 18 d’octubre de 1913, al Gimnàs i Institut Kinesioteràpic, on el director era Jaume Garcia i Alsina. 

Elias i Junosa, periodista, Barcelona, la Vanguardia
Josep Elias i Juncosa
Font imatge © Família Elías
El mateix dia, Josep Elias i Juncosa, redactor de La Veu de Catalunya, el qual firmava sota el pseudònim de Corredisses, pronuncià una conferència sobre els Jocs Olímpics durant el programa del festival pro-regeneració física organitzat pel Sindicat de Periodistes Esportius (La Vanguardia 20 d’octubre de 1913). En aquesta conferència, recollida pels setmanaris esportius de manera extensa, Josep Elias i Juncosa afirmà que calia assistir al Congrés Olímpic que amb motiu del XX aniversari del restabliment dels Jocs Olímpics es celebrava l’any següent a París. 
Elias i Juncosa criticà la passivitat del COE i la necessitat d’acudir als Jocs Olímpics de Berlín  (1916), també afegia: “Organícense Sub-Comités en las principales Regiones, que cuiden de la celebración de pruebas y festivales que sirvan para animar y seleccionar nuestros atletas que en el momento debido puedan ir a representarnos a Berlín” (El Mundo Deportivo, 6 de novembre)  . En els mateixos termes s’expressava Manel Nogareda (Stadium 15 de novembre), un dels promotors de la fundació de la Federació Atlètica Catalana (1915).

Elias i Juncosa, Institut Kinesiteràpic
Conferència Elias i Juncosa en Institut Kinesiteràpic 
Font imatge via Arxiu Fotogràfic CEC

En els quatre números de El Mundo Deportivo, mes de desembre (4, 11, 18 i 25), el tema olímpic ocuparia la primera pàgina. El primer dia reproduïa la carta de resposta  del president del COE, el marqués de Villamejor, a l’editorial de El Mundo Deportivo del mes de novembre on ell assumia “para vergüenza mía” el poc que havia fet; i emplaçava a Catalunya, “la región más adelantada y rica de España” a donar exemple. En el mateix diari, Masferrer emplaçava a constituir el comitè regional de Catalunya, “para lograr que por amor a nuestra patria, España, cueste lo que cueste, Cataluña esté representada en la Olimpiada de 1916”. Des del Sindicat de Periodistes Esportius es va donar suport a la iniciativa, i es creà una comissió de la que formava part Josep Elias i Juncosa, Ricard Cabot i Montalt, director del setmanari Stadium, i Jaume García i Alsina, que formava part del sindicat per ser el corresponsal de la publicació francesa La Culture Phisique. En l’edició de El Mundo Deportivo del 25 de desembre es feia públic l’autorització del COE per a constituir el comitè regional a Catalunya. Com senyala Raimon Elias i Campins al seu llibre, Josep Elias i Juncosa "Corredisses" un precursor de l'olimpisme català, Elias i Juncosa informà a Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, que pensava demanar la presidència al marquès d’Alfarràs o al marquès d’Alella, tots dos amics seus.

La proposta iniciada per Stadium d’organitzar competicions d’àmbit regional va ser ben acollida, però es circumscrivien a l’atletisme. Madrid, amb el suport del COE, va celebrar del 5 al 7 d’abril, al camp de l’Athletic Club, els Jocs Olímpics Espanyols. Un nom una mica pompós segons alguns mitjans de la capital (Gran Vida, abril 1914), però que van trobar el suport a la premsa catalana (El Mundo Deportivo 19 de marc). Barcelona no es quedaria enrere i el Sindicat de Periodistes Esportius, que en aquell moment presidia Ricard Cabot, organitzà a les instal·lacions del Reial Club de Polo un Festival Olímpic, el 5 de juliol. “El ensayo de Olimpiada organizado por nuestro querido compañero redactor jefe de Stadium José Elias y Juncosa” (Stadium 15 de juliol de 1914),  el qual resultà un èxit i va remarcar el compromís envers l’olimpisme de molts dels dirigents catalans.

Sindicat, Periodistes, Esporti,, Festival Olímpic
Festival Olímpic organitzat pel Sindicat Periodistes Esportius
Font imatge - Font imatge vía ARCA
Poc després, va aparèixer el llibre Atletisme, obra de Antoni Blasco i Cirera,  que pertany a la Biblioteca Los Sports, que dirigia Elias i Juncosa.   El pròleg del llibre va ser escrit a càrrec de Narcís Masferrer i es dedicava un capítol a l’Olimpisme i els Jocs Olímpics. Havia una voluntat d’intentar involucrar a diversos sectors del sportsmen al moviment olímpic.
Elias i Juncosa reconeixia que no havia trobat qui liderés el comitè regional: “no hemos encontrado aún el hombre que ha de presidir el Comité que hemos iniciado, por falta, seguramente, del estudio necesario para hacer amar un ideal que se aparta de lo vulgar de nuestra vida deportiva” (Stadium 30 de juliol). Inicialment, el Comité Olímpico Español va donar llum verda a la constitució d’un comitè regional, però  posteriorment el marquès de Villamejor denuncià davant la figura de Coubertin l’intent regional dels promotors catalans.

L’estadi de Berlin, el qual tenia que acollir els Jocs Olímpics, s’inaugurà el 8 de juny de 1913. L’esclat de la I Guerra Mundial (28 de juliol de 1914) va posar en risc la seva celebració. En març de 1915, encara hi havia dubtes si es podrien organitzar els Jocs Olímpics, Coubertin decidí traslladar la seu del Comitè Olímpic Internacional a la ciutat suïssa de Lausana, degut al conflicte bèl·lic,  abril de 1915. En aquest moment, els  esforços dels dirigents olímpics catalans s’adreçaren a constituir la Federació Atlètica Catalana. L’aprovació dels estatuts i l’elecció de la junta directiva es va dur a terme el 2 de setembre de 1915. Entre els dirigents escollits figuraven Elias i Juncosa, Garcia i Alsina i Nogareda. A finals de març, era evident que els Jocs Olímpics de Berlín no es celebrarien, i en un article signat per Max tornava a criticar la inoperància del COE i apuntava la possibilitat de presentar la candidatura de Barcelona per acollir “la Olimpíada de 1920”. Aquesta iniciativa fou secundada immediatament per Narcís Masferrer, el qual informava que estava previst construir un estadi a la ciutat de Barcelona. El maig del 1916, el Comité Olímpico Español acceptava l’adhesió de la Federació Atlètica, li donava rang de subdelegació a Catalunya i afegia “que pertenecerá al Comité central y podrá asistir a las asambleas generales de los Juegos Olímpicos Internacionales”. No disposem de cap document, ni actes de les reunions del Comité Olímpico Español, però probablement, el representant de la Federació Atlètica fou el primer membre català del Comité Olímpico Español.