dimecres, 21 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1924

Baró de Guell, COE, olimpisme
Baró de Güell, president del Comité Olímpico Español
© 1922 / Comité International Olympique
Malgrat l’absència del seu nou president i membre del Comitè Internacional Olímpic, el baró de Güell, el Comitè Olímpic Espanyol es va reconstituir a Barcelona el 11 de gener de 1924, a la seu de la Societat de Carreres de Cavalls del Passeig de Gràcia, 32, i on també tenia la seu la Confederació Esportiva de Catalunya. Presidí l’acte el delegat interí Mariano de Rivera, el qual havia estat nomenat pel baró de Güell i assumiria la presidència fins el seu retorn d’Amèrica. 
El nou consell rector del Comitè Olímpic Espanyol estava format per: Javier Peña, president de la Real Federació Atlètica Espanyola; Ricard Cabot, acudí en representació de la Federació Espanyola de Futbol; Josep Vidal Ribas Güell, president de la Reial Federació Espanyola de Lawn - Tennis; Josep Masriera, assistí com a delegat de la Federació Espanyola de Natació Amateur que estava presidida per Bernat Picornell; Juan Davallillo, secretari de la Federació Espanyola de Societats de Remo; i actuà com secretari Josep Mesalles i Estivill, que ho era també de la Confederació Esportiva de Catalunya (La Vanguardia 13 de gener de 1924)

A finals de mes, el comitè executiu es reuní a Madrid per a crear una delegació a la capital, i per sol·licitar personalment al president del Directori, Miquel Primo de Rivera, recolzament institucional i ajuda econòmica per poder sufragar les despeses de preparació i participació als Jocs Olímpics. Poc després, es feia públic la composició del subcomitè de Madrid, que estigué integrat pel marquès de Martorell a hípica, José García Cernuda a futbol i, finalment, Julio Fleischner a tennis) (La Vanguardia 7 de febrer). Cal afegir que amb aquest panorama és normal que no anés cap representació espanyola a la primera edició dels Jocs Olímpics d’Hivern -també anomenats Setmana Internacional dels Esports d’Hivern-, que es van celebrar a Chamonix (França) del 25 de gener al 5 de febrer. A finals de febrer, una delegació del COE, encapçalada per Mariano Rivera, visità al rei i aquest suggerí fer una subscripció popular per recaptar fons, com havien fet altres països, i elaboraren un primer manifest adreçat als esportistes (El Sol 29 de febrer)   . La presidència delegada, i que la seu estigués a Barcelona, no agradà a la capital, i estranyà a Pierre de Coubertin, segons una carta que envià i que es troba als arxius del CIO, però que no està clar si fou enviada el 16 de febrer o març de 1924 (El centenario del Comité Olímpico Español, Conrado Duràntez, 2013).

Jocs Olímpics Paris 1924
Poster oficial Jocs Olímpics París 1924
Colecció Olympic Museum, Lausana


Durant el mes de març el baró de Güell assumia la presidència del COE i Mariano Rivera  ocuparia la sots presidència. També es va fer públic que l’Estat concedia una subvenció de 150.000 pessetes per participar als Jocs Olímpics de Paris de 1924, una quantitat del tot insuficient. Per compensar-ho es decidí impulsar una subscripció nacional, i es demanà a les federacions i entitats esportives que organitzessin festivals i actes culturals per recaptar fons. Dins d’aquestes accions podem destacar les del Sindicat de Periodistes Esportius que presidia Co de Triola (La Vanguardia 26 de març). A la subscripció es va afegir l’Ajuntament de Barcelona, que concedí 10.000 pessetes (Gaseta Municipal 24 d’abril). El mateix mes apareixia a la premsa catalana un nou manifest demanant la col·laboració de la societat civil catalana (El Mundo Deportivo 24 d’abril). Al maig, els Reis d’Espanya visitaren la ciutat comtal, i li fou concedida a Alfonso XIII la insígnia d’or del COE (La Vanguardia 23 de maig).


Jocs Olímpics Paris 1924, inauguració
Inauguració Jocs Olímpics Paris 1924
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 

Els Jocs Olímpics de Paris de 1924 es disputaren del 4 de maig al 27 de juliol, si bé cal precisar que la cerimònia inaugural es va dur a terme el 5 de juliol, coincidint amb l’inici de les proves atlètiques. La participació espanyola es concentrà a finals de juny i principis de juliol, a excepció del futbol que disputà el torneig del 25 de maig al 9 de juny. 

En relació als Jocs Olímpics de Paris hi ha tres fets històrics que cal destacar: per primera vegada es va fer la Vila Olímpica, “cuatro filas de limpias barracas amarillas” segons detalla El Mundo Deportivo el 9 de juny; i que només estaven reservades al homes, ja que les dones s’allotjaren als hotels. Com curiositat, destacar que la selecció espanyola de futbol, que caigué eliminada a les primeres de canvi, optà per allotjar-se a l’Hotel Albert. A Paris s’estrena l’eslògan Citius, Altius, Fortius; i finalment per primera vegada en la cerimònia de clausura onejaven tres bandera: la del CIO, la de la ciutat organitzadora, i la bandera del país que acollirà la següent edició dels Jocs Olímpics.


La primera Vila Olímpica, Paris, JJOO, 1924
La primera Vila Olímpica
© 1924 / Comité International Olympique (CIO) 


A nivell esportiu els resultats de la delegació espanyola foren pobres, però lògics, tenint en compte la nul·la preparació. No obstant, el més destacat fou el quart lloc aconseguit pel regatista català Santi Amat. 

Aquesta desfeta esportiva propicià que la Reial Confederació Atlètica Espanyola, un cop acabats els Jocs Olímpics, demanés a Primo de Rivera tot un seguit de mesures entre les que hi havia: l’assignació immediata de un nou crèdit per acudir als següents Jocs Olímpics, concedits a Amsterdam (1928), l’establiment de la cultura física obligatòria a les escoles; subvencionar a les entitats esportives, i fins i tot crear “un impuesto nacional sobre espectáculos, juegos o loterías, destinada al fomento y desarrollo de la cultura física y deportes” (La Vanguardia 16 d’octubre).  

La participació catalana als Jocs Olímpics de Paris de 1924 no es limità només als esportistes. Per primera vegada foren àrbitres i jutges catalans. El primer àrbitre català fou Joan Casanovas, un dels introductors de la boxa a Catalunya. A lluita grecoromana participà Carmelo Davalillo, responsable d’aquest esport a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, el qual era l’entrenador de l’equip i secretari de la Federació Espanyola. 

Com senyala l’amic Joan Manel Surroca, a un treball de recerca dels oficials als Jocs Olímpics, en la Memòria Oficial s’hi detecten nombrosos errors pel que fa als noms dels jutges i arbitres que hi figuren. Un exemple era el cas de l’inexistent Orts -jutge de gol de waterpolo-, que molt bé podria ser Antoni Tort. Un altre cas és S. Rowe Mundet, jurat de vela. Probablement es tracta de Santiago Roura Mondet, que ocupava una vicepresidència en la Confederació Esportiva de Catalunya, i més tard seria tresorer del COE. Com a entrenador i delegat cal destacar la presència de Jaume Garcia i Alsina, que al tornar de París, i veient la deficient preparació dels esportistes creà l’Agrupació Olímpica del Gimnàs García. Un altre personatge que si va destacar als Jocs fou Pau Casals, que fou convidat amb la seva orquestra i assolí un bon èxit (La Vanguardia 27 de maig).

La relació d’esportistes catalans presents als Jocs Olímpics de París de 1924 (exceptuant algun error u omissió) fou:

  • Atletisme: Joan Junqueras i Báguna, Joaquim Miguel i Casas i Miquel Palau i Claveras.
  • Boxa:  Lorenzo Vitria i Barrera, Antoni Sánchez i Díez, Lluís Bru i Pérez i Ruperto Biete i Berdes.
  • Esgrima. Félix de Pomés i Soler, Ferran Guillén i Iglesias, Jaume Mela i Oms.
  • Futbol: Domingo Carulla i Bertran, Vicens Piera i Panella, Josep Samitier i Villalta, Ricard Zamora i Martínez.
  • Grecoromana: Domingo Sánchez i Gracia, Jordan Vallmajó i Giralt, Francesc Solé i Plana i Emili Vidal i Barrachina.
  • Natació: Raimon Berdemas i Llunell, Juli Perejordi i Vergara, Josep Manel Pinillo i Antolín, Antoni Tort i Santiago Ulio i Pascual.
  • Rem: Josep Balsells i Auter, Lluís Omedes i Sistachs, Leandre Coll i Riera, Ricard Massana i Cullel, Jaume Giralt i Casanova, Joan Riba i Guixà i Josep Lluís Lasplazas i Pujols, Enric Pérez i Soler, Eliseo Morales i Walter i Josep Martínez i Llobet.
  • Tennis: Eduard Flaquer i Vázquez, Raimón Morales i Veloso, Francesc Sindreu i Pons, Ricard Saprissa i Aymà i Rosa Torres i Buxeda, primera barcelonina/catalana en acudir a uns Jocs Olímpics.
  • Vela: Santiago Amat i Cansino, Pere Pi i Castelló i Artur Mas i Bové.
  • Waterpolo: Manuel Basté i Durán, Jaume Cruells i Folguera, Josep Fontanet i Petit, Francesc Gibert i Riera, Lluís Gibert i Riera, Enrique Granados i Gal, Josep Maria Puig i Bori i Marià Trigo i Serrano.

El mes de novembre fou cooptat per correu Santiago Stuart Fitz-James y Falcó, duc d’Alba, membre d’una de les famílies més nobles d’Espanya, però que té un trist recorregut a nivell olímpic, ja que l’únic mèrit és no haver assistit a cap reunió del CIO fins que deixà aquest organisme l’any 1927.

Aquests Jocs també han passat a l’història per un altre fet singular, com és la producció de la pel·lícula britànica Carros de Foc, dirigida l’any 1981 per Hugh Hudson, i que assolí quatre Oscar de l’Acadèmia de Hollywood, entre ells el de millor pel·lícula.

dilluns, 12 de setembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1921-1923

El tret de sortida per començar a treballar amb l’objectiu d’assolir els Jocs Olímpics de 1924 es va donar en el decurs de la reunió que celebrà el Sindicat de Periodistes Esportius al local social de la premsa del carrer Canuda 13, segon pis. Aquell dia s’aprovà dur a terme una Olimpíada Catalana en 1922, amb l’Estadi ja construït, i que servís com a preparació pels Jocs Olímpics de 1924. “A tal efecto se acordó además: Nombrar una Comisión, integrada por los señores Co i de Triola, Elías y Juncosa y Mestres, para que estudie una candidatura para el Consejo de la Olimpiada Catalana”, i que alhora cerqués la complicitat de totes les institucions catalanes (El Mundo Deportivo 25 de novembre de 1920). La constitució del Consell de les Olimpíades es celebrà el 20 de gener de 1921 en el mateix local, i hi participaren 35 delegats de les entitats esportives més importants de Catalunya. A l’acte s’aprovà la creació del Consell Rector i del Comitè Executiu, ambdós presidits per l’exministre Joan Ventosa i Calvell, i amb el baró de Güell com a vicepresident. Un fet destacat fou que en aquesta reunió es parlà de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas”, una entitat que s’havia fundat a finals de 1911 (La Vanguardia 23 de gener de 1921). Per estudiar el projecte del Consell de les Olimpíades, la Federació de Societats Esportives encarregà un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, de la Federació Atlètica Catalana, i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. 

Mentre les obres de l’estadi avançaven, el plànol del futur Estadi Català sortí publicat a Stadium, el 15 de gener de 1921, un article signat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. El 12 de febrer, en el domicili de Joan Ventosa i Calvell, van prendre possessió del càrrec els membres del Consell de les Olimpíades i es crearen diverses comissions.  Poc després, el 10 d’abril, es va fer la inauguració extraoficial  de l’estadi, quan encara l’obra estava a mitges, ja que només s’havien esplanat 10.000 m² d’un total de 14.100 m². Consistí en un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre format per periodistes. Si bé, el Comitè de les Olimpíades s’havia anant reunint, i Elias i Juncosa anava fent conferències per presentar el projecte, el cert fou que la decisió de la seu olímpica de 1924 ja estava quasi decidida. El 12 de març de 1921 Pierre de Coubertin havia enviat una carta als membres del CIO demanant el suport per París, atès que no volia retirar-se sense veure lluir uns Jocs Olímpics a la seva ciutat, després del fracàs dels Jocs Olímpics de 1900. La noticia es va difondre en la premsa catalana poc després. El CIO ratificà el desig de Coubertin en la Sessió celebrada al Casino de Montebenon de Lausana, el 2 de juny de 1921. Barcelona veia esfumar-se les seves possibilitats d’organitzar uns Jocs Olímpics.

En juliol d’aquest mateix any era cooptat com a membre del Comitè Internacional Olímpic el baró de Güell. Les conclusions del treball que s’havia encarregat a Trabal i Mesalles va sortir publicat  a La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921, a un article titulat La Confederació Catalana de Sports. A l’octubre de 1921 moria el marqués de Villamejor, president del COE, i aquesta institució quedà paralitzada.

L’Estadi Català, inacabat, s’inaugurà el 24 de desembre de 1921 amb dos partits de futbol. A la tribuna d’autoritats hi havia: el baró de Güell, membre del Comitè Internacional Olímpic; l’exministre i president del Consell de les Olimpíades Catalanes Joan Ventosa i Calvell; els Comissaris de l’Exposició Joan Pich i Pon i el marquès d’Alella; el governador civil, Martínez Anido, i l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo. Al camp hi acudirien 32.000 espectadors per veure el partit que enfrontava el F.C.Barcelona i l’Sparta de Praga. Fins i tot, hi havia gent als talussos de la pedrera i a la pista de cendra que vorejava el camp. El primer partit el guanyà l’Sparta de Praga per 3-2; i el segon els blaugranes per 2-0 amb gols de Planas i Alcántara.
Estadi Català 1921
Inauguració Estadi Català
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA

La Confederació Sportiva de Catalunya, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà finalment el 21 de gener de 1922, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, l’entitat assumia “la representación íntegra del deporte catalán” 

El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No tota la premsa valorà positivament aquesta distinció. Isidre Corbinos ,des de La Jornada Esportiva (19 de juny pàgina 3), es preguntava quins mèrits havia fet la Confederació Esportiva de Catalunya per a merèixer-la. 

Malgrat la distinció a la Confederació Esportiva de Catalunya, la no designació de Barcelona com seu olímpica va fer que no es destinessin més recursos a l’Estadi, i un any i mig després de la inauguració presentava un estat lamentable. A la Jornada Deportiva del 22 de juny de 1923 hi havia un article titulat Una vergüenza para Cataluña on podem llegir: “Aquello ni es un estadio ni es nada”. Faltava poc més d’un any per la cita dels Jocs Olímpics de París, i la Confederació no era gens operativa, només alguns dirigents i periodistes catalans com Elias i Juncosa, des de La Veu de Catalunya, i Josep Antoni Trabal, que l’any anterior presidí la Federació Atlètica Catalana, demanaven que calia començar a preparar-se. Calia un Comitè Olímpic Espanyol renovat,  “es de una urgencia inaplazable que se convoque el Comité Olímpico Español y que se constituya en la debida forma” (La Jornada Deportiva 15 gener de 1923). Una setmana després, el periodista Rosend Calvert i Mata feia una entrevista al baró de Güell, on  reafirmava la necessitat de renovar el COE i implicar a les Federacions Nacionals (La Jornada Deportiva 17 de gener pàgina 3). 

Antoni Trabal, atletisme, president
Antoni Trabal, president Federació Atlètica Catalana (1922)
Font Imatge vía fcatletisme.cat
No obstant, durant els següents mesos no es va fer cap avanç. L’única noticia rellevant fou que el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Paris convidaren a l’Orquestra de Pau Casals a intervenir a l’esdeveniment (La Vanguardia 20 i 27 de setembre). En desembre, Josep Antoni Trabal, en aquest cas des de la revista Sports, criticà la inoperància dels dirigents esportius i plantejava com alternativa la creació d’una Unió de Federacions Espanyoles (Sports 11 desembre); i una setmana després mostrava el seu desencís a l’article titulat El Barón de Güell está en América y el deportismo hispano en los limbos. L’Olimpisme a Espanya havia tingut bicefàlia o “duplicitat de delegacions del CIO”, en les figures d’Horacio Echevarrieta, delegat primer del CIO a Espanya al entrar en aquesta institució en 1921 per la dimissió del marquès de Villamejor, i el baró de Güell, fins abril de 1923, que l’industrial bilbaí Echevarrieta deixaria el càrrec del CIO. A finals d’any, i degut al viatge programat a Amèrica, el baró de Güell delegà el treball en Mariano de Rivera, ajudant de camp del dictador Miquel Primo de Rivera, que havia accedit al poder en setembre. Mariano de Rivera no era un desconegut per Catalunya, ja que havia representat a la Reial Societat de Carreres de Cavalls en la Confederació Esportiva de Catalunya. Faltaven 4 mesos pels Jocs Olímpics de París i estava tot per fer.