dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935

August Pi i Sunyer
August Pi i Sunyer (1879-1965)
Font imatge via COE
A més del nomenament de Pi i Sunyer com a president del Comitè Olímpic, la reunió d’aquest organisme el mes de desembre de 1932 proporcionà dues modificacions importants en els Estatuts. A partir d’aquest moment, els representants federatius serien nomenats per les seves respectives federacions, i no pas a dit pels representants del CIO a Espanya. “También en la modificación estatutaria se ha tocado la labor funcional en un aspecto interesante. El C. O. E. se limitará a controlar y organizar la participación de España en los Juegos Universales; pero la preparación de los distintos equipos correrá de manera exclusiva a cargo de sus correspondientes Federaciones” (Crónica, 8 de gener). En aquest punt cal recordar que aquest mes hi ha una notícia destacada a nivell internacional, l’arribada al poder a Alemanya d’Adolf Hitler, la qual també tindria una gran repercussió en el desenvolupament esportiu. Precisament, al juny, en el marc de la Sessió del CIO celebrada a Viena, aquesta institució va preguntar a la delegació alemanya si es respectarien les regles olímpiques, davant la política antisemita del nou govern. Teodor Lewald, president del Comitè Olímpic Alemany donà garanties que els esportistes jueus alemanys no tindrien cap problema per participar en l’esdeveniment olímpic. 


De nou a Espanya, i malgrat els canvis estatutaris del COE, les crítiques a aquesta institució continuaren produint-se, especialment des de la premsa de Madrid. A finals de gener, el setmanari As feia una enquesta a diferents directius, i entre aquests hi figurava August Pi i Sunyer. A l’entrevista recordava que una de les decisions que hi hauria de prendre el nou Comitè Olímpic era si es mantenia o retirava la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1940 (As, 30 de gener ). Mesos després, l’Ajuntament de Barcelona deixava clar el seu compromís i concedí una subvenció de 15.000 pessetes per a preparar la candidatura (La Vanguardia, 12 d’agost). 

Al novembre d’aquest any se celebren eleccions generals que porten com a resultat l’arribada al poder d’una coalició de partits de dreta formada pel Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de José María Gil Robles. 

Al gener de 1934, el COE rep la invitació formal per acudir als Jocs Olímpics de Berlín. Dos mesos després, en un acte celebrat al Círculo Ecuestre, el baró de Güell fa entrega de la medalla d’or, màxima distinció del COE, a Juan de la Cierva, inventor de l’autogir. Fins aquell moment només havia rebut aquesta distinció l’equip d’hípica que havia guanyat la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam (La Vanguardia, 11 de març de 1934). Al maig s’organitzà la Sessió del CIO a Atenes i, de nou, el doctor Lewald donà garanties que el govern nazi respectaria les regles olímpiques; però poc després es feia pública l’exclusió d’atletes jueus de l’equip olímpic alemany, així com la destitució del president Teodor Lewald, ja que l’àvia paterna era jueva. Aquesta actuació provocà que dirigents i associacions dels Estats Units entre els quals es trobava Ernest Lee Jahncke, membre del CIO dels Estats Units, que al juliol de 1936 seria expulsat del CIO i d’altres països europeus com Gran Bretanya, Txecoslovàquia, Holanda, França i Suècia, comencessin a plantejar el boicot als Jocs de Berlín. Aquesta situació provocà que el president del Comitè Olímpic dels Estats Units, Avery Brundage, viatgés a Berlín per conèixer la situació. En tornar als Estats Units, el 26 de setembre, confirmava que acceptaven la invitació per participar als Jocs Olímpics (La Vanguardia, 28 de setembre ). 

Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Font imatge via  Mundo Deportivo
A Barcelona i Catalunya, la situació també era greu, l’enfrontament entre el govern central i la Generalitat de Catalunya, desembocà en els fets d’Octubre (proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola), els quals portarien com a conseqüència l’empresonament del president Lluís Companys i els membres del seu govern, la suspensió de l’Autonomia, la Generalitat intervinguda i la repressió de les institucions catalanes. En aquestes dates, l’actuació del Comitè Olímpic Espanyol és nul·la. 

Al gener de 1935 un sector de la premsa de Madrid postula la conveniència que la candidatura espanyola per als Jocs Olímpics de 1940, per als quals s’havia postulat Barcelona, fossi la ciutat de Madrid, o bé els Jocs de 1944. Aquesta proposta es se sustentava en la construcció d’una ciutat esportiva, projecte que defensava qui havia estat ministre de governació Rafael Salazar Alonso, i que comptà amb el recolzament del COE (La Voz, 14 de gener de 1935). A la Sessió del CIO, celebrada al febrer a Oslo, i a la qual no acudí ni el baró de Güell ni el conte de Vallellano, es feia pública la relació de ciutats que optaven a l’organització dels Jocs Olímpics de 1940: Atenes, Barcelona, Buenos Aires, Budapest, Dublín, Helsingborg , Lausana, Roma i Tòquio . 

L’actuació del Comité Olímpico Español es reduïa pràcticament a les reunions ordinàries que es feien mensualment. Al març, el COE concedí la medalla Pierre de Coubertin a Joaquín de Aguilera i Alonso (La Nación, 23 de març), jugador d’hoquei i dirigent, i que anys després assumiria la presidència de la Federació Espanyola d’aquest esport (1939-1945). Aquest mes, una delegació del COE encapçalada pel seu secretari Mesalles i Estivill visità al cap de l’Estat, Alejandro Lerroux, per demanar el suport de l’Estat (El Heraldo de Madrid, 27 de març). A l’abril es constituïa, a instàncies del Ministeri d’Instrucció Pública, presidit per Ramón Prieto Bances, la Junta Nacional d’Educació Física, de la qual formava part el president del COE (El Heraldo de Madrid, 24 d’abril). 

A menys d’un any per als Jocs Olímpics es desconeixia qui acudiria a Berlín.  A l’octubre, el setmanari As el 28 d’octubre  li feia una entrevista a Pi i Sunyer, president del COE, que recordava que ara la preparació anava a càrrec de les federacions, i insistia que encara no era coneixedor de l’ajuda de l’Estat: “Téngase en cuenta que actualmente el Comité Olímpico Español no cuida la preparación olímpica de los atletas, porque en la asamblea que precedió a mi nombramiento de presidente asií se acordó, estimando mejor que dicha preparación corriera a cargo de las propias federaciones y que el Comité Olimpico Españiol atendiera únicamente a la participación de los atletas que las federaciones consideraran preparados, y dentro de las disponibilidades económicas que el Comité Olímpico Español pudiera conseguir”. 

A aquestes alçades el rebuig als Jocs Olímpics de Berlín des dels partits d’esquerra és evident, als quals se sumen entitats amateurs vinculats a associacions culturals i recreatives populars, molts dels quals s’havien creat després de l’arribada de la república i no formaven part dels estaments federatius tradicionals. 
Al desembre de 1933 es constitueix a Barcelona la delegació de Catalunya de la Federación Cultural Deportiva Obrera (La Vanguardia, 22 de desembre de 1933), que s’havia creat a nivell estatal el mateix any i sota el paraigües de les Joventuts Comunistes. Aquesta entitat promouria la celebració d’una Olimpíada Obrera a l’agost de 1935 a Barcelona, on participarien equips obrers de França, Dinamarca, Suïssa, Txecoslovàquia, URSS, etc. La constitució del comitè organitzador es va dur a terme el 6 de juliol a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant ubicat al barri de Sants. Al comitè, a més de l’Ateneu, hi havia entre d’altres entitats, la Unió Esportiva Obrera, la Unió Esportiva de Sants i la Unió Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 7 de juliol). Poc després, l’Olimpíada Obrera passaria a denominar-se Olimpíada Popular i s’informava que la trobada es faria del 26 al 29 de setembre, però finalment no es va organitzar (La Vanguardia, 31 de juliol).

Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Font imatge via Wikimedia Commons


dijous, 15 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1932

Com ha havia succeí en els Jocs d’Hivern precedents, Espanya no acudí als Jocs Olímpics de Lake Placid, que se celebraren del 4 al 15 de febrer. No obstant La Vanguardia dedicà als Jocs un parell de portades del seu Suplement.

En març es feia públic el nomenament de Lluis Moles, fill del governador civil a la ciutat comtal, Joan Moles i Ormella, delegat del govern en el Comité Olímpico per supervisar la consignació de la subvenció consignada en els pressupostos de l’Estat per la preparació olímpica, 400.000 pessetes, però que havien desaparegut en la tramitació administrativa (El Heraldo de Madrid 1 i 5 de març). Finalment només es concediria la meitat (El Heraldo de Madrid 12 d’abril). Poc després la Confederación Española de Atletisme emetia un comunicat on informava que no acudiria cap atleta als Jocs Olímpics de los Angeles i criticava la manca de planificació del Comité Olímpico (La Vanguardia 20 d’abril); i alhora denunciava com invertia el Comité els ingressos en viatges i congressos; demanava la seva dissolució i es retirava d’aquest organisme (El Heraldo de Madrid 26 i 30 d’abril). En la reunió del Comité Olímpico celebrada el mes de maig el baró de Güell donà compta de totes les despeses gastades pel Comité des dels Jocs Olímpics de Paris. Malgrat això les critiques de la Confederación de Atletisme continuaren. A principis d’abril es traslladà a Los Angeles el secretari del Comité, Mesalles i Estivill. Es preveia que, descartats els esports d’equip pel seu elevat cost -excepció del waterpolo-, hi hauria representació espanyola en vela, tir, esgrima, boxa i hípica. En qualsevol cas la decisió definitiva estava supeditada a l’arribada de fons de l’Estat (La Vanguardia  27 de maig). Finalment l’Estat no aportà cap subvenció, lo que posà en perill la participació als Jocs Olímpics. No obstant des de la Confederación de Atletismo i de mitjans de la premsa de Madrid es demanà no acudir a Los Angeles.
poster oficial Los Angeles, 1932, olimpisme
Poster oficial Jocs Olímpics Los Ángeles 1932
Colecció Olympic Museum, Lausana
Els Jocs Olímpics de Los Angeles es van celebrar del 30 de juliol al 14 d’agost. Finalment la delegació espanyola es limità sis esportistes, al regatista del Marítim de Barcelona, Santiago Amat, i els cinc components de l’equip de tir, entre els que hi havia Buenaventura Bagaria i Carbonell, membre del Tiro Nacional de Barcelona. A nivell esportiu el resultat més rellevant fou la medalla de bronze que aconseguí Santi Amat després de disputar onze regates; i la quarta posició en pistola a 25 metres de José González. El barceloní Santiago Amat i Cansino seria rebut per més de dues-centes persones en l’Estació de l’Empalme. Entre les autoritats que anaren a rebre’l figurava el baró de Güell i el secretari del Comité Olímpic Mesalles i Estivill (La Vanguardia 30 d’agost). El 6 de novembre el Reial Club Marítim li oferí un sopar homenatge, que presidí el president de l’entitat Artur Sedó i Guichard, i Santiago Güell en representació del Comité Olímpico.

Coliseum, Los Angeles, 1932, olimpisme
Los Angeles Coliseum 1932
©1932 / Comité International Olympique (CIO)
Després dels Jocs Olímpics la premsa de Madrid tornà a insistir en la necessitat de que el Comité Olímpico traslladés la seva seu a Madrid: “Precisemos lo necesario, en Barcelona no deben seguir radicados organismos nacionales como el Comité Olímpico Español, la Confederación Nacional de Atletismo, la Unión Velocipédica Española y la Federación Nacional de Boxeo. Esos Comités directivos, para que su gestión sea eficaz e Inspirada en normas de universalidad, han de trasladar su residencia a Madrid. Sólo así se considerarán representados en ellos todas las fuerzas deportivas desperdigadas en el ámbito peninsular” (La Libertad 23 d’octubre).
En desembre es van celebrar dos reunions del Comité Olímpico presidides pel baró de Güell. En la mirada ja posada en els Jocs Olímpics de Berlin, es tornà a reconstituir el Comité Olímpico; renovant-se els càrrecs dels representants federatius, i amb l’absència de la Confederación Española de Atletismo (La Vanguardia 24 de desembre) . D’altra banda es procedí a elegir una nova junta directiva, de la que tots els seus membres eren catalans. El nou president del Comité Olímpico fou el doctor August Pi i Sunyer; amb Josep Rosich i Rubiera, i Ricard Margarit i Calvet, com a vicepresidents; Santiago Roure i Mondet com a tresorer; Manel F. Creus i Vidal com a comptador; i Josep Mesalles i Estivill (La Vanguardia 15 de gener de 1933).